-La teva àvia va sortir ja fa molt de Canadà, va ser el començament d'un llarg viatge, moltes de les seves companyes d'aventura no van aguantar en les seves forces, l'home atura la nostra migració, tot i així, com l'unió fa la força cada any son moltes de les nostres companyes que arriben a Michoacán, i allà trobem sempre la tranquilitat...
I va morir la mare, no vaig tenir temps de poder plorar, ja que milers de papallonetes em cridaven per continuar el llarg viatge, i jo no entenia el perquè però encara que m'hagués quedat soleta hauria trobat el camí, curiós, ja el sentia abans de nèixer...
Però perqué la meva existència em dirigia cap a Mèxic, que hi havia allà?
De sobte una amiga em va dir que allà estariem a 0 graus, i jo que pensava que arribariem a un lloc càlid per poder descansar d'aquest brutal trajecte!!...jo no sabia que tenim una capacitat per poder ajustar la temperatura al medi ambient, es veu que una vegada arribem allà podrem descansar molt i molt, ja que després, quant la temperatura pugi, haurem de tenir més papallonetes que tornaran a pujar cap al Canadà.
Pobre mare- vaig pensar- tota la seva vida de viatge i mai sabrà com son les terres que busquem...
Jo potser tampoc coneixeré mai on havia nascut la meva àvia, em feia pena pensar això, però vaig entendre que la nostra llarga vida, per ser papallones tenim una vida mooooolt llarga, és una suma de tres o quatre vides, quantes espècies poden dir això? estem tan lligades filles i mares que en els nostres gens ja tenim la nostra quarta part de vida totalment inclosa en ells.La meva vida és una suma de vidas.
Perquè jo he tingut la sort de ser l'encarregada de poder veure el final de la meitat del nostre trajecte, perquè després tornem a pujar i així mai acabem, sembla cansat però és quasibé màgic.
De lluny ja podia veure les muntanyes rocoses, uauuu!!, allà podrem recuperar-nos del nostre cansanci i de pas podrà descansar en mi la meva mare i la meva àvia, totes tres generacions dormint juntetes, que guai!!
havia acabat el notre llarg recorregut, i ara ja podiem reposar.
Ens vam posar moltes en una branca, així conservavem millor la calor, que bé que s'està i puc sentir com la mare i l'àvia també poden gaudir d'aquest instant, s'ho mereixen, sense elles mai hauria arribat fins aquí, segur que som de les poques espècies que podem fer viatges començant per una àvia i acabant en la neta, un viatge de relleus...
De sobte la branca que ens aguantava va caure, ens haviem posat masses papallones a sobre i al terra la nostra possibilitat de sobreviure era nula...tot de persones ens miraven, ja que es veu que als humans, tot i que ens posen moltes trabes també els agrada mirar-nos i venen aquí a fer-nos fotos...tots van deixar de fotografiar-nos i es van fixar en altres companyes nostres, ja que les fotos han de ser boniques, es veu que als humans, si estan de vacances, tan sols volen veure les coses que van bé...però un nen és va acostar a la nostra branca esguintzada, i em va mirar amb cara de pena...jo me'l mirava, apenada també, li volia explicar que la branca havia caigut perquè cadascuna de nosaltres portavem tres o quatre vides a sobre, i que era massa pes... no vam triar bé la branca, però jo no volia morir i el nen era la nostra salvació, l'única salvació...
Quantes de nosaltres haviem mort per culpa dels homes i la seva eterna mania de fer-se el món seu? ho havia vist amb els meus propis ulls i ara, de sobte, em trobava davant d'un humà petit, un humà amb una cara preciosa, uns ullets nets i un somriure que es movia entre la tendresa i la pena...
El nen va agafar la branca molt suaument, totes nosaltres tremolavem, no sabiem que volia fer però no teniem forces per fer res.Una vegada la nostra espècie es prepara per hivernar, la nostra temperatura ens permet enmagatzemar grasses pel viatge de tornada, però no podem volar fins que ve la primavera i estem preparades i refetes..
El nen va treure una mena de corda molt ferma i tan amunt com va poder va lligar la branca caiguda amb totes les papallones Monarca, amb totes les meves amigues, amb totes les meves compis que tantes coses haviem compartit en la travesia...la va lligar amb força i ens va dir adeu amb un gran somriure, ara si, un somriure de felicitat...
La sort de ser papallona Monarca és que anem sumant generacions dins nostre, per tant el gest del bonic nen mexicà ho sabran les properes generacions, tot ens ho transmetem pels gens...
El nen es va fer gran, després més gran i quant ja era molt vellet explicava contes als seus nets sobre les papallona Monarca i la seva màgica migració. Un dia clar i net, els nens i l'avi miraven amunt imaginant l'espectacle del vol de milers de papallones, i de sobte un núvol de mil colors es van acostar a ells, els nens en van veure tres milions, tot i no contar-les, en van veure tres milions. El nen convertit en avi va recordar la branca caiguda i aquell instant que va marxar sense saber segur si s'havien salvat o no i si la corda havia aguantat.
Però jo sóc una papallona i les papallones no som com els homes, no volem els resultats, l'intenció és el que compta i els meus descendents havien escrit en els gens el gest del nen i ara volien premiar amb colors un conte d'avi que ni tan sols les arrugues de la cara li havien tapat ni un trosset de la seva mirada bondadosa.
Els nets s'ho miraven fascinats i les papallones Monarques van dibuixar en el cel un cor molt gran, tan gran com el de l'avi...l'avi va somriure.
Dos mesos després va morir de vell, ni tan sols malalt, va ser de vell i com que els humanses no saben transmetre les coses sense veure-les, va marxar content sabent que el gest de la branca i el cor de les papallones seguiria viu moltes més generacions, ara si, humanes...
I per una vegada els homes i les papallones semblaven que vivien en la mateixa terra, cosa que moltes vegades s'oblida.
Dedicat a la migració d'aquesta bonica espècie, tan fràgil d'aparença i tan forta en el seu volar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada