Món

Aquests dies m'he relaxat, la muntanya russa fa l'efecte de sempre, ara toca pujar.
Curiós veure com canvien les coses dins meu sense que res extern hagi canviat, per tant tot és ralatiu, finalment i molt apenat accepto això, just el contrari del que sempre havia pensat, serà que tinc els pensaments i els ciments molt més volàtils del que pensava.
Fa poc vaig fer el ridícul, però ni tan sols vaig tenir la sensació de fer-lo, era necessari pel meu benestar, segurament d'alló vaig extreure que tot és relatiu, tan me fa el que pensin, ni ningú ni jo mateix tenim la capacitat de canviar una opinió ja feta, ens costa molt, per tant, perquè esforçar-te?
Una vegada veure que almenys si puc canviar l'opinió de mi mateix, cosa que també deu ser important, em vaig sumergir d'una forma suau al coneixement i en això si que no he canviat l'opinió.
Massa informació em va arribar a la ment, la meva ment és absolutament diferent al meu estómac, necessita temps per digerir, l'aparell digestiu l'he maltractat tant que quant li arriba l'aliment a poc a poc no ho deu entendre.
-mastega bé...-em diu tothom
Però la ment és diferent, ella necessita temps per rebre informació externa, llegint a grans escriptors he vist, com sempre, que a mi em prova relativament, segurament perquè sempre m'he alimentat d'una cultura molt més humana que literaria, vull dir que m'agrada més escoltar: "busco la meva escència en el meu caminar" que no pas que em donguin mil voltes, boniques i tot, per arribar al mateix lloc, això em mareja i em fa convertir la meva vida en una mena d'il.lusió ficticia, i em poso a buscar coses impossibles...i de sobte vaig dir prou...i vaig canviar les lletres per les imatges i les paraules de grans pel.lícules, molt més directes i que em fan pensar però d'una forma més serena.
Sóc el que sóc, pels meus actes, de mica en mica me'n adono, els meus pensaments son per mi, però els actes és el que sóc i sempre seré en aquest món, per tant els he de fer cada dia més coherents amb el que realment sóc, res de dissimular tota la vida...perquè? de que serveix?...crec que cada davallada meva, quant la remunto, sóc una mica més visible en la terra, no m'amago aprenent de les bofetades, és massa fàcil això, si no que cada vegada em relaxo més i m'importa menys el que veuen els altres, segurament tot plegat una contradicció, però crec que amagar el  que sóc d'una forma violenta és dolent, tan sols no ensenyo però perquè no en tinc ganes, no per por, per això em va anar bé l'última vegada que vaig fer el ridícul, perquè em donava la sensació que estava rodejat de gent plena de por i de pànic i sobretot complicada per no saber mai trobar la claretat de les paraules, que per més voltes que donguem i per més que les adornem, una mentida sempre serà una mentida. Quant ho veus com a espectador és molt millor, perquè aleshores te'n adones que tú també ho has fet moltes vegades...ja no...que tingui dos móns paralels no vol dir que descarti el que toca de peus a terra, se que he de fer teatre algunes o moltes vegades però no em vull confondre més, sóc aquí el que sóc, que no em portin a un altre lloc per fer veure que sóc tan important que aquesta terra se'm queda petita...mentida!!...no més excuses per no estimar com s'ha de fer...jo visc en aquesta terra i el peter i el pirata em porten al meu món, però estimo aquí, no se si millor o pitjor que allà, però és aquí on he d'estimar, perquè en l'altre món, suposo que tothom te el seu, tan sols se estimar-me bé a mi mateix...sóc humà, sempre ho seré mentres visqui...després? ja veurem, seria absurd pensar-hi, perquè el després encara no existeix...ara és el meu present, perquè pensar que el món és una merda com tantes vegades he fet? quant ho he pensat és perquè vull dissimular les meves cagades...el món mai serà una merda, si el sistema si un vol, però el món és meravellós, tan com el meu...