Retorns

Després de dies descontrolats arriba el control...la feina mana, el món mana i jo em poso la meva disfressa i a tornar a colapsar la ment de bajanades professionals.
Estava en un estat molt seré, potser massa , fins i tot en el meu parentessis on perdia la serenor, tot m'arribava d'una altre manera.
He descobert veritats, potser cruels, potser mal descobertes, però crec que finalment m'ha anat bé.
Feia anys que no buscava paraules tan seguidament, escrits, però sobretot el cinemà, anys enrera la meva gran passió i que de mica en mica me'n adono que el trobava a faltar.
Sempre hi han proposits per el nou any, el meu és desconectar definitivament de les bestieses que ens fan creure que son nostres. Com li vaig dir fa poc a un amic: no m'invitis a reunions de nacionalistes catalans, no t'enfadis, igual li diria a qualsevol nacionalista d'un altre lloc, però em faria molta mandra estar en un lloc que no em crec res de res del que es diu, per sort, la meva no salvació arriba per un altre lloc, això no em solucionaria res de res...almenys així ho sento...segurament perquè son falses idees polítiques embolcallades amb rerafons sentimental que enganxa a molta gent, com que no sento la terra mai ho podria a arribar...de fet ho agraeïxo profundament no fer-ho...
Espero perdre la meva diplomàcia definitivament i que tot em comenci a relliscar, les opinions, el que diuen, els judicis, tot això ho he d'anar llençant.
Entre les meves búsquedes vaig descobrir les meves veritats, no les que em pintaven, si no les autèntiques veritats, ja no em sento ni traït, ara ja no, de fet creure que les coses son úniques està de conya, per tant si algú això ho pot repetir i fer-ho tot igual per tothom, és l'altre que és traeïx a ell mateix, per tant, ni tan sols sento dolor ja, ni ràbia, de sobte tota va marxar...ara entenc els silencis de tothom, eran el dibuix simbòlic de qui era en realitat...m'he alliberat...ara em tanco una mica més, estic bé així, seré, mirant per mi i els que estimo i no confonen les coses...son com moments delirants que busco respostes a tot, que busco fer net, que busco entendre perquè he fet les coses, que busco, en definitiva la meva consciència...
Avui he vist un conillet molt malalt, ni tan sols podia fer el gest tan típic dels conills dels grans ensurts, ja no tenia força per tenir por, estava a punt de morir...jo no sabia que fer, estava a prop de la muntanya, però havia decidit morir entre els humans, suposo que tenia menys fred en aquell raconet del parking públic, he marxat i m'he sentit malament per no fer res per curar-lo, m'han dit que no podia fer res, però no ho he intentat...tot el dia hi penso, era tan bonic i tan innocent allà al mig que he sentit que l'he fallat...som egoistes, o el món ens fa egoistes, no ens donen molt temps per la bondat, tenim pressa i por de perdre temps, un temps que invertim amb coses molt més inútils que salvar a un conillet...