D'un dia per un altre la vida no dona un tomb brutal, els tombs son suaus i es van decantant cap un cantó o cap un altre, però fa molt de temps que tinc clar que no depenc del que em passa en la vida tan sols, sempre depen dels ulls que un ho miren i els meus estan més formosos que mai aquests dies.
I quant et poses les ulleres de l'Arc de Sant Martí, el color és impresionant i encara que sembli que el món estigui induit per un monstre de color gris, tú tan sols veus cares radiants i bellesa en tota la natura que et rodeja, ser humà inclós en ella.
I jo penso: que ha canviat tant en la meva vida externa? res...és el poder que tant reclamo de fa anys de cadascú de nosaltres, si tots ens possessim més sovint les màgiques ulleres, el món agafaria un altre to.
Tot això m'hi porta comentaris de la gent, i comentaris meus, quant algú és posa fanàtic jo em retiro i me'n vaig al meu món, al del Peter, al del Pirata, i allà em relaxo, quant una idea es torna perillosa ( segons la meva visió) marxo, m'allunyo de les confrontacions històriques e histèriques dels humans, i començo a mirar la meva realitat, la que tan sols veuen els meus ulls i quant fas això, no saps perquè, tothom t'explica coses de la seva vida. Gent gran que et parla dels seus records, que et dibuixa el barri com era abans, i te'l dibuixa tant i tant bé que acabes caminant com si estiguessis el 1930, com si apareixés aquella masia ara inexistent, aquella masia que l'home hi va viure la seva infància i que reposa sota d'un magatzem de la brigada de l'ajuntament d'Olot...i veus bondat, i més bondat, i sembla que totes les males prespectives del món es fonen dins d'un conte real, perquè és real, perquè te l'ha explicat algú que es nudreix del que ha viscut, que no s'inventa res, l'invent és el magatzem de la brigada, el que et diu l'home és la realitat....perquè la realitat és atemporal...
I avui he tocat un gos que estimo, que el conec des de petitó i se'n recorda de mi i jo d'ell i els gossos, com les persones, també fan cara de bondat quant son bons, i fins i tot diria, que com que no s'embruten, se´ls veu la cara neta, sense cap mena de malicia.
I els nens? avui tots em feien festes, de fet sempre me'n fan, però avui molt més que mai...un li ha dit a sa mare: mama!! hi ha un noi!!...no devia ni tenir 5 anys, però quasi acabem ballant d'alegria, m'ha dit noi!!- li deia...m'ha dit noi!!...justament ara que molts xiquets em diuen de vosté i jo encara miro enrera esperant trobar-me un home encorbatat i ben planxat que dignifiqui el vosté emés per l'infant...però avui m'han dit noi.
I una dona que fa anys que em coneix em diu: tú sempre tan de bon humor! i és una mentida com una casa de pagés, però és una mentida preciosa, perquè depenc de la gent, dels coneguts i dels desconeguts, dels detalls, de l'amabilitat, del sentit de l'humor...el meu aliment no és més que el món, de fet no necessitaria res més si no fos perquè el món menys natural no para de reclamar necessitats que abans eren prescindibles i ara ja son bàsiques.
I que me'n dieu del cel? avui estava preciós, i el cel preciós fa preciós el món, tan fa que dies enrera em diguessin que no estimo la meva terra, el cel no sap on estan les fronteres, és el nostre cel o més ben dit, som el seu reflexe, no som res collons, per més que ens hi encaparrem, no som res, tan sols reflexes, no depenem de la Merkel, depenem de l'univers i un dia segur que ho veurem claríssim.
I davant de tanta perdúa del valor invariable que és la terra, m'hi enganxo com mai, saborejo els detalls que em dona, miro com camina aquell, miro com el gat s'amaga i l'ocell busca l'escalfor de l'asfalt i jo desitjo que marxi d'allà, que no vingui cap màquina humana, externa a la terra, que el mati, perquè hi eren abans ells que les nostres màquines però el nostre cervell ha anat tan ràpid que perdem el respecte per l'única cosa segura que necessitem, l'estimada natura.
Has vist l'Urdangarín?- m'ha dit un
No, no, no l'he vist , no el vull veure, no has vist que tenim aquí sobre? mira la llum del sol!! tú creus que un ganàpia em pot borrar aquesta llum? no, no, no el veig , no em ve de gust, sóc dels que em queixo molt de com està tot, avui no em ve de gust, vull gaudir del regal, del regal de viure, de sentir...prou desfalc i menyspreu li fem a la nostra terra com per oblidar-me sempre d'ella...i d'això em queixo, de les lluites continues per tot... gaudim una mica de l'home, no de les seves misèries ni de les seves lluites ni tan sols de les seves procedències...si quant miro el cel entenc que tots plegats no devem tenir un orígen molt diferent...i no et pensis que parlo de divinitats, crec que Déu va ser el primer que ja va tapar la terra i va fer que l'home es perdés en les seves creences, per això parla tan de l'home i tan poc de la natura, ja ens va col.locar en el nostre ombligo i no n'hem sortit mai més, la creença és l'origen de la por en l'èsser humà i quant un busca excuses per mirar la realitat i convertir-la en una cosa mística és que ja no accepta el sol que ens està il.luminant.
Avui estic radiant, i me'n dono compte que és fàcil estar-ho, tan sols és mirar i si mires bé veuràs la falàcia i la realitat...Peter! pirata! anem a fer nones aviat, que ens espera un somni preciós avui...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada