els fronts oberts

Curiós veure com a Catalunya no es pot parlar malament de Catalunya, em pregunto si això passa a tot arreu, si és així, que no ho dubto, els que no sentim la pàtria i ens endinsem en l'individu, no tenim dret a una terra?...més o menys és el que m'han dit avui...però com que aquest discurs el sento a tot arreu amb diferents paraules, perd tota la credibilitat quant m'arriba a mi o sóc jo que no enten el sentiment de "pertànyer a..." o és que tots ens ho hem cregut massa, no ho se, però jo fa temps que no veig conexió entre un país i les persones que l'habiten, i és que la paraula país, per mi, no se quin significat lògic te.
Haig de reconèixer que m'ha posat de mala llet, em posa de mala llet veure com la gent te ràbia a altre gent perquè "pertany a", de fet es defensa amb més vehemència l'atac a una idea que la mateixa idea i mai ho he entés. Jo tinc la meva filosofia de món i la tinc de fa molts anys i me la sento atacada cada dia, però em foto i crec que la meva va molt en contra d'aquest sentiment de pertànyer i en canvi sempre m'han dit, la gent que ha conviscut amb mi, que parlo continuament de la gent que estimo, fins i tot han tingut gelos, suposo que positius, però son gent que no pertany a cap món meu, vull dir que venen de móns diferents i de molts llocs diferents i en canvi tots hi caben en les meves amistats i n'hi han de tots colors.
El món no l'entenc, no entenc les regles del joc, son massa complicades per mi, potser és que vull anar enrera i tornar aquell potet anomenat essència, perquè em fa un mal terrible veure gent que matxaca a una altre gent perquè no "`pertany a", em fa tant mal que finalment em transformo i em torno fanàtic del que penso i no m'agrada gens sentir-me fanàtic de res, s'han d'estimar les idees , mimar-les, acaronar-les, però no convertir-les en el nostre Déu.
No m'acabo de creure l'història, ni tan sols l'informació que m'arriba continuament, molta manipulada i el que és pitjor és que ens la podem fer nostre, ja ho diu el meu tiet, que tanta informació descontrolada és perillosa, tot i que també penso que està bé tenir tanta llibertat per expresar...ara mateix a Valencia se'n lia una de bona i comencen a aparèixer fotos de tota mena, ja no se si son veritat o no. Entenc, pel que veig fa anys, que tenim una certa tendència a carregar-nos als policies, potser perquè son els més accessibles per poder-ho fer i no els defenso, com tampoc defenso els presos, ni als inmigrants, ni als metges, ni a ningú, però tot plegat és responsabilitat nostre, és com hem volgut que sigui, l'història l'hem fet nosaltres i ara no farem com els politics que quant ens interessa hem de mirar l'història i quant no interessa fora, o si o no, si no pararem boixos... i la meva idea és que tot es trenca quant pertanyem a un grup, alla ja descartem i ens enceguem tant que no podem mirar als altres grups de la mateixa manera, ja parteixen de més avall i s'ho hauran de treballar-ho més...a mi això em fa mal, molt de mal, no entra en la meva raó veure-ho, el perquè si, l'idea per sobre de l'individu, em fa pànic.
Avui mentres treballava la gent m'explicava les seves desgràcies, no anem bé, però m'encurioseix que tots plegats pensem igual que sempre, com si tot el que passés no ens afecti realment, com si la gent neix amb una idea i mort amb ella, com si no puguessim evolucionar, com si tot estigués ja escrit, perquè necessitem tan dels enemics per poder caminar? i quant marxi el suposat enemic, no n'hi haurà cap altre? perquè hem de lluitar tant i tant?  i amb això no vull dir que no estigui bé fer-ho, però em preoucupa que sigui sempre mirant un adversari, perquè hi han tants adversaris en el món?... o la gent no escolta la gent del carrer o jo parlo molt  cada dia amb molta gent i entenc que teniim pensaments molt enfrontats entre uns i altres.
Quant sents a tanta gent criticant a altre gent, quant escoltes allò tan fàcil com "els tal son així" me'n adono que aquest món no l'entendré mai, sempre tenim una excusa per enfrontar-nos, és que estem avorrits potser? o es que no tenim vida interna i això ens fa sortir a fora a buscar la nostra raó?...buf!! jo em perdo en tot això i molt i quant veig que quant tú no estàs d'acord en una cosa i et diuen que perds el respecte em perdo més, perquè justament el que pensen ells i el que defensen és una perdua de respecte cap al que jo he pensat sempre i el que si tinc clar és una cosa....el món mai ha funcionat d'una manera justa i de moment, com jo penso, mai s'ha intentat, suposo que és una utòpia però perquè no? potser un dia tots ens mirarem cara a cara  i no ens caldrà definir-nos més enllà del que som cadascú de nosaltres...des de que tinc ús de raó és el meu somni, que tothom sigui únic.