Rar

Tot ve d'una conversa amb l'Aida que em deia que li agradava tenir a uns pares diferents, és evident que la seva mare i jo no som iguals, però també  tinc clar que cap dels dos entrem en una mare o pare standard.
Ahir mirava el programa mestres ( crec que es diu així) i una actriu comentava, com a mare, que li agrada fer coses amb tothom perquè al seu fill/a se senti integrat i feliç de veure els pares on toca que els pares estiguin.
Nosaltres hem fet moltes coses que toquen, no ho nego, però de mica en mica el nostre verdader jo ha anat guanyant al paper standarirzat de pare o de mare i crec que l'Aida ho agraeïx profundament.
Qui em coneix sap que sóc hiper responsable com a pare, potser a vegades massa diuen, però el que si que no faig és cap paper, de fet la responsabilitat neix de l'amor que sento, que es gegant i això em fa moure'm continuament, serpentejant els obstacles i lluitant per sentir l'amor ben a prop.
L'Aida valora de mi, com jo d'ella, les grans converses que ja tenim, on deixem anar els sentiments i on cap pregunta complicada es contestada amb una tòpica resposta, així ho vaig viure a casa i sempre estaré content de que fos així.
Avui em deia un amic que li encanta el meu humor, que posi un somriure fins i tot a un detall negatiu...sóc fàcil de caure-li deia- però més fàcil de remuntar, cada dia més, he "perdut" molt de temps coneixent els meus actes i cada vegada que un d'ells no l'entenc, no paro fins a desentrallar el misteri i això te recompensa, almenys se que estic preparat per tot i quant la vida et dona sotregades un s'ha de conèixer perquè si no t'enfonsaries irremediablament.
L'Aida expresa el que sent cada dia millor, mai li tapem els seus sentiments i m'agrada veure que el seu pare "rar" es motiu d'orgull per ella, ajuda el fet que les seves amiguetes els encanti les meves pallassades, això li deu omplir d'orgull, i a mi, el que m'omple d'orgull és saber que ens coneixem molt, que ja som còmplices de les nostres coses...un dia, anant a la platja, a una de desconeguda per nosaltres, buscavem aparcament i de sobte em diu:
-Papa, no busquis més aparcament...
-perquè? - li vaig preguntar.
- perquè he vist per sota el túnel que la platja està plena de gent i t'agobiaràs...
Sap que mai em veurà on va tothom, sap que he fet coses perquè m'ho ha demanat però també sap que no m'agradaven i que estar al mig d'una conversa de pares parlant dels seus fills em pot resultar esgotador depen de com sigui...ja ho vaig veure a casa, no tan sols hi ha una manera d'educar, n'hi han moltes però crec que la base de l'educació és mai enganyar, ser un mateix, sense sorpreses.
M'allunyo cada dia més dels judicis externs, dels més fàcils, de catalogar algú simplement i llanament, de que un moment algú et digui: potser t'ho busques tú?... i jo sempre he optat per la valentia davant de la comoditat, això te un risc elevat però segueixo creient que te moltes recompenses i encara que siguin internes, en molts casos, ja m'arriben.
A vegades li demano, quasi suplico, a l'Aida que no discutim, que no tinc ganes de discutir, a casa no ho feiem gaire, mai em van castigar i mai  em vaig merèixer un càstig i quant l'Aida fa alguna cosa mal feta, em sento perdut, m'he de posar en un paper de pare que em va gran, perquè tots els papers que siguin diferents al que sóc com a persona, em van grans...però tinc clar que ella ho sap, a vegades hi juga, sap que no sóc dur amb ella, però m'agrada saber que les tàctiques que agafem son resultones.
Si jo no hagués tingut l'educació que he tingut segurament hauria sigut un triomfador extern, als jefes els encanto, tinc idees, tinc valentia a enfrontar-me amb qui sigui, sempre des de la coherencia, no perquè si, i això acaba agradant als empresaris, per això em truquen i repeteixen amb mi tantes vegades...per això m'han ofert llocs de responsabilitat, però també és cert que no van amb mi, tinc una altre responsabilitat a la vida, principalment viure-la...ahir em deia el director després d'un merder d'empresa: Alex, necessito urgentment més informació del que ha passat, diga'm la teva opinió...era un tema alié a mi, però que jo l'havia viscut de prop, i si hi ha una cosa que em subleva és l'injusticia i li vaig escriure un mail contundent i sense por, evidentment defensant als meus companys, perquè s'ho valen...avui hem tingut la recompensa, no cal callar tant, no cal tenir por si saps la veritat...bé, paro de llençar-me floretes que avui no és Sant Jordi.
Sembla que retrobo amb facilitat el meu caminar, tan proper aquest món, però cada vegada que trepitjo amb més força, m'allunyo una mica més de tot això...potser perquè avui tindré una dosis de Rubianes per la tele, potser perquè les últimes pelis em recorden que el que volia de petit era viure una aventura, que res fos plàcid, que res fos avorrit i sobretot que jo no fos una repetició més en aquest món i sobretot mai acontentar-me en la comoditat, he descobert que si em deixo portar per coses "normals", mals rotllos, herències humanes, discusions o titols honorífics, jo em torno igual i jo sempre he pensat que tots podem i tenim dret a escollir el que volem ser, cap opció és millor que una altre, el que hem de tenir clar és que no podem enmerdar els altres, això ho he anat veient amb les experiències viscudes, si el teu caminar fa mal a algú no t'hi acostis per més que voldries fer-ho... avui el dia seguia net i bonic, i tot gràcies a la meva ment que em va dir fa uns dies: que cony fots tòtila pensant amb tonteries polítiques!! era la teva elecció galifardeu? i no, no ho era, mai ho ha sigut, si no el blog es diria un altre nom.
Ahir mirava una foto del Pep, un altre fill d'un gran amic i de sobte, em vaig emocionar recordant la nostra amistat i les nostres paraules...hi ha gent que saps que mai se'n van, i els tens presents i sobretot ells, els grans, son part imprescindible de la meva no comoditat, a ells els dec molt, i els penso...avui mirant al Pepe una estona, els faré un gran homenatge...també ells m'han ajudat a escollir el meu camí...