La bondat

Cada dia entenc menys les coses, segueixo pensant que la bondat és la nota predominant de les persones, almenys individualment...veig a molta gent cada dia i rebo educació, amabilitat i no se, sempre penso que el problema és quant ens juntem en nom d'alguna raó o ideología, perquè per separat som meravellosos.
Però aleshores com es pot canviar les coses si allò tan famós de: "La unió fa la força" fos cert?
És el meu dilema de sempre, com crear un grup que no posi en contra una idea? Vull dir que quant és crea un grup sembla que el més important és defensar-se davant dels teorics opositors, que creure en el que és defensa. Fent un símil, mai he entés com a seguidor de futbol però no d'un equip en concret, com la gent mira quasi més el que fa el seu màxim enemic que el seu propi equip, vull dir que si ho entenc, però no ho entenc, no se si m'explico.
Suposo que dins d'un grup ens sentim forts i això ens fa més agressius, o menys tolerants i fins i tot potser estem enmig d'una manifestació a favor de la tolerància però tan és, ens tornem intolerants, els crits del costat ens esveren i ens anem transformant en cridaners en comptes de pensadors i ja no recordem que estem allà per una raó, l'important és ser-hi, no el perquè...potser estic equivocat, però és el que penso moltes vegades.
Per això la gent dorm moltes hores, encara que es mogui i tingui els ulls oberts, i per això tot el que passa ara mateix ens ho agafem d'una forma molt sumisa, increiblement sumisa.
Però m'extranya tanta bondat desaprofitada, una bondat inicial que es va transformant de mica en mica en tics i vicis que hem agafat per culpa de dues coses ( sempre des del meu punt de vista) : la por i l'història.
Suposo que totes dues van juntes, de fet si anem a la persona individual veiem que les coses les va fent diferent per la por de tornar-la a cagar, per tant la por crea el nostre present en molts casos i perquè? per la nostra pròpia història, la que hem viscut del nostre dia a dia, i anem donant menys oportunitats al nostre present, no tots és clar.
I la història global és el mal de cap més important que vivim dia rera dia, jo me'm pixo de l'història, primera perquè no l'he viscut, per tant no l'he vist, per tant no se segur que el que em diuen és cert, però ens la fan fer nostra, quant els interessa és clar. Entenc que les coses actuals venen marcades molt pel nostre passat, però d'aqui a fer-ho com la nostra bandera de lluita, m'avorreix profundament, no diuen que no val la pena mirar enrera? doncs perquè ho fem tant? entenc que és faci per coses injustes que hagin passat, que no passi com moltes vegades passa ,que impunament fills de puta se'n sortin amb la seva, però osti, anem massa enllà crec, sembla que neixem amb odis inclosos, de fet quasi tot el que som és a conseqüencia d'on hem viscut i aquesta circunstancialitat ens hauria de fer relativitzar els odis, però no, ens ho creiem tan que ho defensem, igual que defensariem una altre idea si haguessim nascut a un altre lloc...em sembla que aquesta és la clau perquè ens perdem sempre en discusions i no anem al gra, i el gra és de tots, crec, perquè l'història de l'humanitat és de tots no? vull dir que tard o d'hora, de tantes voltes que ha fet el món, tots ens hem creuat crec...però vaja, les classificacions son essencials per entendre el que som, hem de sentir-nos classificats. I des de fora, si algú ens veu, entendrà que la classificació és igual de relativa que l'història, tot depen dels ulls que ho miren.
Em quedo amb una cosa que no coneix de passat, la bondat, i crec que n'hi ha molta