El so del silenci

És curiós com ens acostumem a les coses, en tot hi ha un procés que al final aconseguim posar-nos al lloc que ens correspon.
L'impacte visual de veure a una persona que ha perdut la seva energia, la seva mobilitat i fins i tot la seva parla, et deixa en un estat contundent de xoc, però de mica en mica vas entenent el nou llenguatge que es crea entre els dos...
I passen els dies i sembla que ho entenguis tot. A vegades contesta la mirada, a vegades un petit detall del lent moviment del cap, a vegades l'intent que ella fa per poder parlar...
De molt lluny escolto a vegades la seva veu, perquè m'està parlant, i mica en mica el xoc inicial fins i tot es tradueix en un somriure...
He de reconèixer que molts dies, quant més lluny està, em costa una mica i m'emociono recordant moltes coses. El meu tiet sempre em diu que la sensació de que se'n van els pares és de desprotecció per dalt, com si el següent hagués de ser ell, i son sensacions extranyes ja que et retornen records i records continuament de mil coses. En el cas de la meva mare son més d'ella que dels dos, la meva mare era i és una persona que se l'ha de recordar així, per ella mateixa, amb els seus balls i les seves explosives arribades a casa on en cinc minuts t'explicava el que havia fet durant una setmana.
Realment si miro enrera crec que vaig tenir tres pares i una mare, i els papers de l'obra real i sincera eren per el meu avi, el meu tiet, el meu pare i la meva àvia...
Algú podria dir que vaig trobar a faltar la figura materna, crec que no, ja que l'amor que vaig rebre a casa era tan potent i recordo tot amb tanta felicitat que dubto que això deixés algún racó per netejar a dins meu.
El fet de que la meva mare vingués tantes vegades a casa suposo que me la feia veure com una visitant diferent, però mai la veia com una mare amb tot el que això representa segons els raonaments més convencionals...
Un ha de mirar en el passat de cadascú per entendre i compendre els seus actes, no es pot culpar a ningú perquè si, sense entendre que hi ha gent que un "titol" no pot fer-li canviar el que ha viscut. Sempre vaig tenir la sort de les paraules i les explicacions a casa meva, el diàleg,  per tant mai vaig esperar d'algú una cosa que no em podia donar, si volia una mare "normal", si és que això realment existeix, o la comprava en alguna botiga o era impossible que ella aconseguís convertir-se en el que no era. Així doncs mai vaig voler més d'ella, tot i que mai dubtava de com m'ha estimat sempre, i com tothom, ella també estima com pot i com sap.
Ara em toca donar-li la pau, la tranquilitat de saber que el seu fill hi és, que els últims intansts reals a la terra encara li retornen amor. Ho faig per ella principalment, i ella ho agraeïx amb somriures e intents de fer-se entendre. M'encanta quant la paraula "papanates", paraula eterna en el diccionari de tota la meva familia, li fa canviar la cara i lentament senyala una foto meva que té darrera el capçal del llit i jo li dic: "si, jo sóc el papanates més gran"... i em regala un somriure.
Sense adonar-te comences a parlar com si parlessis amb un nen petit, no hi pots fer res, en el cas de la meva mare encara és fa més evident, ja que mai va deixar de ser una nena, i la mirada així ho indica, potser per això la vam cuidar sempre, o protegir, perquè realment sempre ha sigut una persona d'una innocència infinita, que no vol dir que no tingués caràcter o no sigués independent aparentment, simplement que darrera d'aquella indepèndencia s'amagava algú molt feble.
Mirar les seves mans em recorda el seu dò: la pintura, allò que la diferenciava professionalment dels altres, pintura en els quadres, en els vestits...aquell dò que el seu pare sempre li va negar, poder desenvolupar el privilegi de fer una cosa d'una manera innata. Amb tots els diners que tenia el seu pare,mai li va regalar  la seva il.lusió, anar a estudiar a Paris, pintar, el pare volia que seguís el negoci familiar, però ella hauria volgut viure en aquella ciutat francesa que adorava, per això un dia es va escapar, quant va conèixer el meu pare que li va obrir les portes de bat a bat d'una nova familia i d'una manera d'estimar molt més sincera, o sigui estimar mirant a l'altre i no el que representa per un mateix l'altre persona.
Sempre idealitzava les coses i les persones, cosa molt dolenta de fer, ja que les caigudes eren molt fortes. Entre els seus escollits que col.locava a un pedestal, hi havia el meu avi per part de pare, el meu pare i jo mateix, però tampoc sabia ben bé el perquè de tot això, vull dir que la meva mare podria parlar de mi moltíssim, però en el fons no sabia com sóc, però igual creia que era el millor del món.
Ara em toca traduir, entendre-la, mirar-la al llit sota la seva foto de fa molt poquet on encara li penjaven les ulleres de les seves lectures eternes, on encara estava molt a dins del món.
L'infermera em deia que la recorda quant es posava guapa i anava a ballar, la meva mare sempre havia de fer el que volia i si l'estimaves no li podies treure això, i la sort que vaig tenir amb ella és que mai vaig lluitar per canviar-la, crec que els de casa van fer una gran feina en això, ja que com a infant podria haver no entés res però tot ho entenia.
Sempre he dit que he vist sortir d'un coma tan al meu pare i a la meva mare, la diferència va ser abismal. El meu pare va obrir els ulls i va mirar com estava intubat per tot arreu, en comptes de ressistir-se, el que va fer va ser mirar-me i va moure els llavis, es volia comunicar amb mi, en un segon ja s'havia adaptat a aquella realitat i tot i que jo li vaig preguntar que volia, la resposta va ser clara, ell tan sols volia un petó meu...
Un mes després de la mort d'ell, la meva mare també va sortir d'un coma i altra vegada jo estava davant d'un despertar que no té paraules possibles de descripció...al veure que estava allà, enganxada a mil tubs, la seva reacció va ser intentar escapar de tot allò, la meva mare sempre volia escapar de tot, fins i tot d'ella mateixa i evidentment mai ho aconseguia...era la gran diferència, ell s'adaptava tot posant la seva ment i el seu cos al present que la vida li entregava, ella lluitava sempre per viure només el que volia viure, ja sabem que un ha d'estar per sobre de les circunstàncies, però moltes vegades algunes son molt potents i les hem d'acceptar, no lluitar, fins i tot viure-les per sortir de tot plegat encara més forts...ella sempre es ressistia.
Ara doncs ja hem aconseguit un llenguatge nou, parlo i no espero un so de resposta, tan sols un gest o una mirada que em mostri les seves paraules i l'entenc, i l'entenc molt més del que em podria imaginar mai.
He tingut el privilegi de poder-me despedir dels meus pares, a poc a poc, intentant convertir un moment dur en una realitat dolça, no cal ni dir que ho hem aconseguit, amb el meu pare va ser fàcil, ell si que em posava a lloc cada dia tan sols amb la seva serena presència fins l´últim instant, com sempre em vaig deixar portar per la seva pau interna...amb la meva mare em toca tornar a la seva infantesa, aquell estat que ella mai ha deixat enrera, i cuidar-la com una nena petita, molt petita, com sempre va ser...ell havia madurat les idees inicials, havia crescut que no vol dir que no tenia l'il.lusió de l'infant en el seu present, ja que un nen també creix mentalment i va entenent perquè passen les coses, pero si a un nen, com és el cas de la meva mare, el martiritzen i no li deixen fer el seu procés, la única cosa que pot apendre és a escapar, i finalment si no aprens bé, et pots passar tota la vida escapant, fins i tot sense saber el perquè d'aquella fugida.
Ara m'agafa la mà, i encara l'agafa amb força si miro l'estat en que està, i quant l'agafa jo he d'entendre que em vol dir. Ahir ella sopava, i jo vaig entrar i per educació em vaig esperar a fora, ella em va veure i va aixecar el braç dret per indicar la meva presència, una infermera se li va acostar tot seguit i em va veure. Tan sols en aquest detall entenc l'il.lusió que li fa que el seu estimat fill estigui allà, podria jutjar-la moltíssim per coses que ha fet, podria fins i tot enfadar-me amb ella però crec que com deia el meu pare, amb la meva mare un s'ha de posar la disfressa d' infermer sempre, perquè tota la vida ha estat malalta...
Potser no li tocava ser mare, de fet és evident que tenir fills per ella també va ser una fugida, i que hauria de fer jo? culpar-la?...mai, primer perquè si hagués sigut més coherent en els seus actes jo no estaria escrivint aquest article, sigui com sigui li dec la vida , i sobretot perquè mai ha impedit res de mi, ni ha lluitat per canviar-me, ella creia infinitament amb mi, es podria pensar que és perquè no feia cas al que jo estava construint, però no és això tampoc, simplement no en sabia més del que mostrava, però com totes les coses que et passen i que no cures, ella va buscar amb mi, o amb el meu pare o amb el meu avi, el pare que mai va tenir...els papers a vegades no son tal com indiquen les condicions de sang, si no que es van construint de mica en mica mentres vas caminant per la vida...i així acabarem en la nostra relació, ella com a filla meva i jo en el paper de pare...
Un ha de mirar molt endins i quant arribes al cor, allà on tot és demostra, un pot entendre que el seu està ple de bondat i d'innocència, té un cor d'infant, i així me'l miro i així me l'he mirat sempre, l'eterna nena que mai ha crescut...i quant parlo de nena parlo de nena de nines, de juguets, de les que encara creuen que els reis son els pares...i si, el dia 1 de Gener ella farà 71 anys i encara no haurà deixat de jugar a nines.

Llums de Nadal

Mentres les llums de Nadal ja fa dies que s'han encés, fins i tot molt abans del que crec que tocaria, suposo que hem de consumir el més aviat possible, mentres la gent es desitja feliç any nou quasi oblidant que el Desembre és un altre mes dels dotze que configuren un any ( potser el mes més oblidat de tots), com si ja toqués fer recompte del que hem fet o no hem fet, a tú, se't va apagant la llum.
Ja em costa el Nadal en si... no per mi, si no per la presió externa que et fa moure el cos per fer el que toca, no nego la seva part bonica, sobretot com a pare, però em cansa molt a vegades, potser perquè comença a finals de Novembre o potser perquè la meva ancestral desafecció al que tothom segueix em provoca una mica de rebuig...
Sempre he pensat que l'any també és particular i jo em miro els anys naturals de forma individualitzada, potser per això m'agrada felicitar els aniversaris amb un "feliç any nou", o que "tinguis un any preciós".
De mica en mica he aconseguit treure'm de sobre la presió d'aquestes festes, tan sols he guardat les formalitats pels infants, ja que jo vaig tenir de petit uns Nadals esplèndits, i no crec que sigués just que borrés aquesta possibilitat a ningú...
Però si, ja he aconseguit passar un 25 de Desembre a casa menjant espaguettis o unes campanades dormint sense haver fet el raïm, i evidentment no passa res, a vegades el passo remarcant cada data assenyalada i celebrant els dies amb familia o gent, i a vegades ho passo sol, son dies tan importants com els altres, un dia més en les nostres vides...
Aquest Nadal l'enfoco diferent, la meva mare s'està apagant de mica en mica. Mai he tingut una relació de connexió amb ella, mai podria parlar d'ella com sempre parlo del meu pare, però si m'ha respectat sempre en les meves passes i potser el paper de mare li venia gran, ja per herencies d'un pare que sens dubte, li va deixar moltes ferides a dins...
Si una cosa la definia era la seva part de nena, mai ha deixat de ser una nena que no ha crescut, i no parlo externament, parlo de dins i de fora, amb una energia brutal ,ella caminava per la vida sense ser conscient del que havia fet realment...
I ara està allà, en la seva cadira permanentment, sense cap moviment, sense parla, sense mostrar res més que una mirada, els ulls son el reflexe de tot, encara que el cos s'apagui, els ulls és l'últim que se'n va.
Em mira mentres jo li parlo de coses, li intento donar les últimes paraules dolces, tan sols m'entrega gestos, a vegades m'intenta agafar la ma, tot i que ja no te força per fer-ho, però de mica en mica vaig entenent el seu llenguatge corporal pels pocs moviments suaus que encara entrega...
Arribes allà, i la veus sentada a la cadira, sola, amb tot un equip que la tracta amb un cariyo viu, on passen els avis pel costat i li diuen coses, mentres ella s'ho mira tot sense que ningú pugui assegurar que entengui el que passa al seu voltant...
És una imatge dura però tendre, aquella dona que tants moviments entregava, potser és el que més bé la definia, s'ha quedat quieta, desprenent justament una cosa que mai havia mostrat, molta pau, serenor en tots els seus petits actes fisics.
Costa marxar del seu costat, costa molt saber quant has de marxar quant no hi han paraules, no hi ha un adéu, no tens res com a referència, tan sols la mires i et despedeixes d'ella pensant que potser els seus petits moviments demà ja no hi seran...
Jo l'abraço, potser no ha sigut la millor mare del món, però jo tampoc he sigut el millor fill, son titols, ningú deixa de ser el que és i avantposa un titol a la seva personalitat, actuem com a persones, per això hi han metges humans i altres acadèmics, o professors o mossos d'esquadra humans o no humans, tots som persones i el que ens ve instal.lat com a titol s'acaba ensorrant davant del que som realment...
Com explico a vegades, ni tan sols un assassí en serie està negat a ser pare, per tant, per més pare que sigui serà dolent sempre com a persona, o sigui que jo sóc l'Alex abans que res i la meva mare és l'Anna per sobre de tot...i així la miro. No va fer de mare, no en sabia, però va fer d'Anna i dins d'aquest paper autèntic res va fer amb consciència per fer mal a ningú...
No puc pensar que és injust que acabi així, ja que molta gent pateix aquestes malalties, pot ser injust per tots doncs, de totes maneres veus en el seu rostre que no pateix, aquesta inconsciència li permet la serenor, puc intuïr que és conscient de com està, però no ho mostra, ja no sé si sóc jo que veig les coses o les coses son les que em fan veure la realitat...quant estàs al costat d'algú que no hi és però hi és, tot es fa dificil d'entendre, es converteix en un monóleg continu, on tú poses l'inici i tú poses el final, no hi ha ni tan sols guió, a vegades repeteixes una cosa mil vegades perquè la teva normalitat espera un si o un no, però no hi és, aleshores intentes que el més important se li gravi al cor o a l'inconscient perquè marxi del tot d'aquest planeta amb la tranquilitat de que el seu fill li ha semblat tot perfecte.
A fora al carrer s'escolten nadales, gent que es mou amunt i avall fent compres i es pot observar en els ulls dels infants l'il.lusió d'aquests dies i potser en algún adult se li escapa un petit gest de que "passin aquestes festes si us plau!", però aleshores una cagada al Tió o un Reis mags acompanyats per la creença dels nens, ajuda a viure el madal doncs des del punt de vista més bonic: el màgic...ja ni tan sols recordem que aquestes festes son d'orígen religiós, de fet jo no recordo de petit pensar que neixia el nen Jesús, recordo els torrons, les neules i els regals del 6 de Gener.
En aquests records també hi ha la meva mare, potser tan sols la recordo en el dinar de Nadal, sincerament no recordo cap reis amb ella ,de fet jo vivia amb el meu pare, el meu tiet i els avis, aquesta ha sigut la meva familia més real, la que es forma a través de la realitat i el cor...
Els records que tinc de la meva mare son més seus que meus, a mi em tocava amb ella aconsellar-la, fer de pare, cuidar-la, posar-me l'uniforme d' "infermero" i entendre-la...
Porta més 20 anys malalta, de mica en mica s'ha anat apagant, mai entenent que ella s'havia d'adaptar a les noves situacions i esperant eternement que fossin les noves situacions que s'adaptessin a ella, i així li resultava impossible entendre que li passava...
Ella reivindicava el que volia ser però ja no era, i així ho mostrava publicament encara que l'evidència fos una altra, però era una optimista infinita, tot el que feia ho veia com si hagués fet la cosa més important del món, tan li feia si el resultat era un fracàs o un èxit, estava incrustada en una vida que anava borrant els mals moments sense enfrontar-s'hi mai, així doncs tot retorna, i qualsevol pas que facis i no aprenguis sempre acaba apareixent més endavant en forma de pors o complexes o escuts invisibles...
Tot i així, com a espectador invitat de la seva vida, tinc records dels seus balls eterns, ballava molt bé i evidentment sempre ho mostrava, tinc records de les seves pintures, perquè aquest dó si que el tenia, pintava a la perfecció, també recordo un dia a Riudaura, potser el gest que més la definia..
Recordo estar a la cuina fent el dinar, i de sobte aparèixer ella i dir-me que la nena volia veure dibuixos del Pluto i del Donald, i jo anar al menjador per canviar el video i quant ho anava a fer la meva filla plorar i dient que volia veure la peli que ja estava posada, la meva mare era la que volia veure al Pluto!!, així era ella, una nena, sempre una nena...
Recordo també com criticava al meu pare davant d'ell quant ja feia anys que s'havien separat, ho feia amb un somriure, de fet curiosament sempre es van estimar i respectar una vegada separats i encara és més curiós veure que just quant el meu pare va morir, la meva mare es va anar apagant fins a dia d'avui, no sabia estimar però estimava, a vegades em fa por haver heredat això d'ella, perquè jo també sento que estimo molt però em sembla que el que demostro no és això exactament, no ho sé i tan és perquè la vida ja em dirà algún dia si realment ho he fet bé, com deia res marxa i tot es queda incrustat dins d'un, res borra el que has viscut, simplement els actes et posen al lloc que et correspon en el teu caminar...
Quasi la puc abraçar amb un braç, s'ha fet petitona, molt poca cosa, sembla que cada dia es vagi fent més petitona fisicament, tot i així la seva ma agafa la meva, sense força, tan sols s'agafa al que ell sempre mostrava amb tant d'orgull, el seu fill, no tinc cap dubte que jo era el seu referent, juntament amb el meu pare, i a vegades penso que tot aquests darrers anys, on jo visc entre la lluita diaria i les meves emocions, l'he abandonat massa, i sincerament em sap greu per ella, perquè sempre ha fet el que ha pogut...
El seu pare era un despota amb poder, que va destrossar a la seva dona a base de menyspreus i bofetades, igual va fer amb el seu fill incomprés i amb la meva mare...
Ella va descobrir amb l'arribada del meu pare una nova familia, allà és on es va sentir respectada i valorada, era l'antitessís del que havia viscut abans, mai va estar enamorada del meu pare, no sabia estar enamorada, però si que es va arrapar a la nova familia i aquesta li va donar totes les possibilitats per poder excercir els seus somnis individuals...ella va anar repetint amb les seves parelles la relació amb el seu pare, mai va trencar aquest lligam i així li va resultar impossible poder estar amb algú, ja que el veia com un enemic i no com un amor...ja sabem que les herències familiars son les més perilloses, ja que son xantatges emocionals continus, molts inconscients, però que encara fan més mal justament perquè s'instal.len en l'inconsciència, i allà la la lògica perd tota la raó de ser...
Aquest Nadal el passaré a prop d'ella, així ho sento, i no ho faig forçat, ho faig perquè tot i que les meves paraules mai podran ser com les que tinc pel meu pare, sempre he entés el perquè de les seves escapades incompreses...ella s'escapava d'ella mateixa i evidentment això és un fet que mai és pot fer...
Cada dia que la veig m'emociono, perquè és un xoc frontal al que va ser...i busco en la seva mirada que m'entengui i que marxi convençuda que res em va fer mal del que va fer o principalment, del que no va fer com a mare...mai la miro així en present, és l'Anna, aquella nena que mai va crèixer i que ara de mica en mica, sembla que es torni a convertir en un nadó, com si hagués viscut una adolescencia eterna i allà, quant ja li tocava fer-se adulta, comencés a tirar enrera per tornar a ser una nena de dalt a baix...

El (meu) llibre

Hauria de posar "perdonin les molesties, la pàgina està en obres"...però no és així, fa dies que estic treballant més que mai en les lletres, buscant i rebuscant per tot arreu...
Crec que la única il.lusió "material" que he tingut a la vida és escriure un llibre, no tant pel mèrit extern, que potser m'importa poc, però si per un orgull personal d'aconseguir per fi acabar alguna cosa començada...
De fet ho he encarat moltes vegades, pensant com fer-ho, finalment vaig trobar la fórmula màgica...
Sempre he escrit, això és evident, però més evident és que mai he treballat les meves lletres, no sé si ha sigut perquè realment crec que no son gran cosa o perquè senzillament no en tinc ni idea de fer-ho...
I aquests dies m'he decidit...primer he filtrat els meus escrits, els dels darrers anys, no sabria ni per on començar en les lletres que havia fet anys enrera, aquelles que queden guardades en maletes i on la tinta és la que mana...vaig intentar entrar-hi, però em resulta impossible entendre la meva pròpia lletra...així doncs he anat als ordinadors...
Quin és el problema? que en tinc dos d'espatllats i que guarden molta informació que ni tan sols recordo...
He optat doncs per buscar i rebuscar el que vaig guardar en un pen, i el que tinc en aquest blog, en l'anterior i en les dues pàgines que he publicat contes...
De tota aquesta búsqueda em vaig quedar amb més de 300 pàgines...el primer filtre era tan sols per escollir de memòria el que em resultava més atractiu per treballar-ho després...
El segon filtre ha sigut llegir-ho tot i borrar el que no em veia capaç de treballar o el que era totalment personal i no ho podia transportar a un lloc menys intim...i d'allà van sorgir 231 pàgines...encara molt brutes però, o potser molt netes, no ho sé...
I he començat a treballar-ho amb força, un per un els escrits han estat modificats i encara que jo no ho pensava, finalment he reduit a 152 les pàgines, ara si, definitives...
Filtre rera filtre he anat retirant les coses més meves i les he anat col.locant en un àmbit més global...
Escrits, contes, poesies, tot en un ritme crec que trepidant on espero que si un dia la gent ho llegeix, els toqui la part més essencial...
En aquest menú he triat moltes frases d'amics , que he anat llegint en les xarxes socials, frases que m'han fet riure, o pensar o fins i tot crèixer...
Inicialment tot va per un fil conductor anomenat cor, però les frases, meves o no, anirien intercalades en els escrits...em falta l'ordre, ja que les he de col.locar encara dins de cada capítol...
Em falta doncs l'impresora, que no en tinc, per tant quant pugui extrauré les pàgines i mirant-les ja en paper, podré introduir els detallets de cada escrit...., per retornar-ho a dins de l'ordinador, i cada un dels quals anirà dedicat a algú que me l'ha inspirat, perquè si una cosa tinc clara, és que el que jo escric no surt de mi quasi mai, sempre hi ha algú que m'obre l'inspiració...
Em queden doncs dos treballs a fer...crec que ja no sóc capaç de corregir ni de canviar més coses, ha sigut dificultós al principi ja que mai ho havia fet, però ha sigut apassionant quant he entés que feia, buscar sinònims, intentar no repetir les paraules, amagar les lletres que no aporten, la sobre informació d'un tema, cosa que sóc bastant propens...senzillament he posat un filtre cerebral o visual al que escric, que tan sols era cor i més cor...
No m'ho prenc com un fracàs o triomf que un dia surti a la llum, tan me fa això sincerament, però si com una il.lusió que mai he perdut , no la de publicar el llibre, si no d'acabar-lo...potser n'he començat 10 o 15 noveles dins d'un guió, però he entés les meves limitacions, seria incapaç d'escriure molts dies sobre la mateixa història, la meva ancestral inconstància no la canviaré ni per un somni continu, però si per un que vagi amunt i avall, que no pari quiet, que em permeti parlar del vent i dels nens o dels amics i del amor...
Intentant col.locar l'humor i l'amor com a guió definitiu de totes les lletres....
Seguiré treballant aquests dies, per tant el blog, suposo, el deixaré una mica silenciós, tot i que mai se sap, de fet el blog sempre és el meu gran entrenament, aqui si que no hi ha ni un filtre ni una revisió...

El cielo

La sombra del dia, la noche, cada noche
bajo el amparo de hojas brillantes
removiendose por el viento i la calma.

Las estrellas de la noche son las hijas
de las hojas del árbol del tiempo.

La planta será estrella celeste
i la estrella será planta terrenal,
abajo será arriba y arriba será abajo.

Y de las sombras nacerá el nuevo dia,
y de las estrellas fugazes
los sentidos que firmarán la rúbrica
del sol y de su espera...

Y finalmente la noche,
volverá entre la sombra del dia,
e infinitamente el universo
moverá sus sombras y luces...

...aunque el hombre muera,
o nazca un genio,
nada és infinito,
solo nuestro cielo.

Libertad incierta

Cuando el sol al paisaje ilumina
y la luna aún no sale en su noche,
la antigua chimenea de la vieja casa respira
y en el camino las nubes siembran gotas de agua.

Una gota se refleja en mi cara,
i una estrella fria desciende
mejillas abajo, hasta unirse en los labios
de mi rostro, la sal mas dulce...
donde el llorar era incierto,
llorar de alegria o de tristeza.

La carta me dice que aún me quiere,
pero que cuando mas lejos de mi
mas cerca de ella yo estaba:

Y emprendia el camino de la libertad perdida
hasta llegar allí donde de mi nada quedaba.

El cor i la realitat

A vegades les absències
no son del cor...

(És la vida)

El cor em va portar en aquell indret...
el més bonic i el més tenebrós...

L'escut de la realitat es fa fort,
en una direcció contraria
la por fuig del cor.

I allà, al mig dels dos camins,
demà,
o a molt estirar demà passat,
el cor i la realitat
es trobaran

Llença l'escut!!- li dirà
....
i aleshores ella ho farà
i entendrà que tot i ser tan real
res, mai, ningú...
a ell el podrà tombar.

Un a vegades pot decidir, altres vegades tan sols pot estimar...i per això tot i que el cor està on ha d'estar, el meu cos i la meva realitat estima des de molt lluny... una absència real, però mai de sentiment... no parlo de cap amor de parella, parlo del gran amor de les amistats que tan trobo a faltar...

Estimats

Escoltant Pixies, Nirvana, Pearl Jam, Red Hot o Pulp i altres que em van marcar...gràcies a un amic que avui fa anys, així doncs això també li dec a ell...
Costa no ser melancòlic amb uns amics així, que m'han omplert la vida de regals i més regals, la música em porta a ells, però la música no és més que un complement a mil imatges precioses que vam crear plegats...
I parlo amb passat, però no perquè no hi hagi present, continuen omplint imatges i quadres molt bonics en la nostra exposició vital...així segueix i seguirà , espero...perquè de fet hi ha tan d'amor que fins i tot a través de les paraules, o dels petits moments que tenim ara, podem seguir estimant...estimant de debó...
Uns més a prop, altres una mica més lluny, altres segueixen molt i molt al costat meu...no tenen ni idea de la força que em donen encara avui...inmers en la meva lluita diaria, tan sols pensar en ells ,em dona una energia tant potent que el somriure mai se'n va...
Potser son ells que provoquen que sigui tan exigent a l'hora de triar ara les amistats, tot i que algunes importantíssimes han anat entrant, però estic en una plenitut tan gran de la gent que ha estat i està al meu costat que fa molt que no tinc necessitat...em sento acompanyat sempre...em puc tirar un cap de setmana tancat en el meu món, però com que dins d'ell hi son sempre, doncs mai acabo sol com un "lelo" que no fa més que mirar el seu melic...
I ploro d'emoció, sempre ploro d'emoció pensant en instants magnifics, en converses interminables buscant la nostra essència, intentant entendre el que voliem ser en aquesta vida...curiós pensar que potser sóc l'únic que encara no tinc clar res, o potser tots també pensen el mateix, no ho sé...`però segueixen plens de preguntes, de dubtes, de ganes de millorar, de ganes de no perdre qui son...
El facebook em permet contactar amb ells via públic general, el Wassap em permet a l'instant reobrir una conversa infinita, perquè tot té una continuació, son d'aquelles persones que el temps no posa parèntessis gegants, tan sols és un instant dins de l'amor que ens uneix...
La setmana que ve en veuré un, potser el més important, el més proper, el germà, acompanyat de la seva familia que estimo amb bogèria, amb passió, i tan sols llegir que venien el cor m'ha fet un salt...no estic en disposició d'escollir el que faré la setmana que ve, tan sols espero aconteixements i quant l'espera és recompensada sóc feliç, molt feliç...perquè per més face o wassap que existeixi, una mirada no te un subtitol cibernètic, és impossible...
No hi ha ni un dia que no tingui records per ells: moments, música que em desperta una imatge en concret d'un d'aquests estimats...lligat per la sensibilitat amb ells per sempre, per haver crescut junts en un moment importantíssim de les nostres vides...i me'ls miro i els admiro i els admiro molt i molt, no son més que la continuació del que em van mostrar i em mostren amb tota la seva coherència original, sense canvis...no han canviat gaire...segueixen les notes de Nirvana mentres escric l'article.... ploro, ploro d'emoció, d'orgull perquè m'hagin escollit o m'haguessin escollit en algún moment de la seva vida...
A vegades em costa reconèixer la meva imatge al mirall, no dic la física, no parlo d'aquesta , parlo de la de demà, la que no para de lluitar, responsable, sense entendre mai el premi que m'han de donar, jo tan sols veig que el premi és pagar i tornar a pagar factures, no se quin coi de premi és aquest, i no ho dic trist, ho dic amb la realitat per bandera...si, finalment jo també he caigut als "encants" d'aquesta societat, però tampoc m'arrugo perquè el cel és cada dia diferent, perquè els colors que em rodegen son molts, i perquè els amics no em permeten que m'arrugui mai internament...
A ells, als estimats, els dec mitja vida...
Vaig decidir fa molt de temps estudiar aquesta carrera: la dels amics, la dels estimats, la de l'amor, sempre he viscut per això, pels sentiments...mentrestant he hagut d'anar estudiant la carrera del dissimular, crec que tampoc suspenc, de fet no és gaire difícil aprovar...seguir, seguir i tornar a seguir, ja no depen totalment de tú quina nota et posaran....per tant hauriem de ser més pràctics i posar la vida en mans de les coses reals , intenses, fortes, infinites, i l'AMOR és sens dubte el cabal, l'únic, que m'he de deixar portar per la corrent, la dolça corrent que em portarà al descans final d'una manera lògica, coherent i sincera amb la vida que hagi portat...
A vegades em costa entendre moltes coses, aleshores els busco...aquella paraula, aquell gest, aquell motiu simple per estimar, aquell complex motiu per estimar...els dec tant que la meva trista rèplica del que vaig ser tan sols és una circunstància i prou...per això, quant exploto de felicitat, o d'alegria, o de sensibilitat, els busco perquè els vull abraçar, estimar, admirar des del meu punt de partida...
Aquí tothom sap dissimular, en part també ens han educat per això, per quedar bé, per no perdre, potser més per no perdre que no pas per guanyar...perquè abans de triomfar en el que sigui, el més important és no fracassar en coses concretes molt externes a nosaltres...tot és relatiu i ens han fet creure que és essencial... si tot segueix així, molts acabarem sota un pont però amb un mòbil tàctil, perquè res s'atura i encara que tot s'enfonsi tot avança imparablament...curiós tot plegat...
I per això tinc les verdaderes eleccions de la vida com a bandera, allò que realment has fet perquè has volgut, allò que ningú t'ha dictat com una profe dicta a un alumne, vull dir que tot sembla que hagi de tenir una nota, que hagi de ser jutjat, i sempre, sempre, com deia l'estimat avi, tot acaba en el silenci, perquè tot el que cridem ara d'aquí uns anys no serà més que silenci...
I els amics permeten que les paraules, que l'amor, quedin clavades a les parets, que traspassin vides, que s'heredin d'una forma sana, i crec que la nostra herència hauria de ser aquesta i no un mòbil d'última generació...perquè mai n'hi haurà cap d'última, perquè no és més que un lligam més a la vida que portem i jo sóc el primer en caure-hi, però tot i així crec en l'infinit i en l'amor que traspassa realitats i vides i en elles estan ells, els meus estimats, admirats amics...gràcies

Adolfo Suárez

                                               

En un present tan complicat, on les coses haurien de ser o blanc o negre, em resulta inversemblant que tants estaments públics restin callats...
Els sindicats, que estarien davant d'un moment històric per demostrar la seva vàlua, son més moderats que mai, tenim una colla de personatges de la cultura que mostren un silenci que fa por, tan sols el trenquen en absurdes tertúlies futboleres o en algún anunci de televisió explicant tonteries... evidentment que de tant en tant algú diu quelcom, però en general el silenci és patètic i és una mostra del que ens hem convertit globalment....més adormits que mai ( jo el primer eh, no m'escaquejo pas de la culpabilitat)...suposo que estem esperant que morin tots els pensionistes per veure la realitat de la gent...
Capitol a part son els polítics, ja no existeixen, tan sols son partits, no hi ha cap veu individual, res és conseqüencia d'un pensament d'una persona, si no que tot passa per mastegar-ho ben mastegat pel pensament unificat del partit del qual pertanyen...però la seva ineptitut evident, que s'olora cada dia que un passeja pels carrers i parla amb les persones i que els deixa en una evidència patètica per la mala gestió que han portat a terme, ja és exagerada, quant te n'adones que en molts casos l'única opció que tenen i l'única solució que mostren es portar la contraria als del davant, i no és trist això?...no és trist!, és denunciable!!...així doncs perquè volen que els votem? que cony aporten?...és evident que les peles van per un cantó i les persones per un altre, i jo em pregunto: els votem perquè estiguem nosaltres bé o els votem per salvar els diners??...sincerament, fa  pena....no,no: fot pena!!...i el concens?...en un moment tant evident de patiment social, no s'haurien de donar la mà TOTS i anar a una?...i aquí vull fer entrar una figura a la qual jo li tinc un carinyo especial: l'Adolfo Suárez...
He estat repassant paraules d'ell, discursos... qui té els nassos de dir que la va espifiar alguna vegada?...clar que si!!, però és que ara això no ho pot dir ningú ja que els d'ara son uns polítics nefastos i nuls en tots sentits, que juguen a l'oca però amb cagades, de cagada a cagada van tirant els daus, i sense passar mai per la presó ,evidentment...
Tan sols escoltar-lo m'entendreixo, segur que hi fa molt la seva situació actual, on ja mai més ningú li podrà donar un reconeixement que mai va tenir...de fet m'agradaria veure qualsevol dels cagamandúrries actuals enmig d'una situació política com aquella, on tot just sortiem del feixisme, després de 40 anys de dictadura, i haver de bregar amb les ganes de l'esquerra per poder per fi dir la seva i amb tots els franquistes demanant i reclamant el poder del país, intentant acostar a un comunista a un feixista...penso que (jajjajaja) si un dels "piltrafilles" d'ara haguessin de trobar-se en aquell mnoment històric!!!...i encara he hagut de sentir crítiques a la gestió que va fer, però si fins i tot va dimitir coi!!, cosa que ara no n'hi ha ni un que ho faci , a no ser que sigui perquè és evident que ha estafat i encara, tot i així, es fan el ronso!!
Van dir un dia que no era un home de partit, si no de país...cosa que crec que el temps ho ha demostrat, de fet es va quedar sol i sincerament, l'escolto i oloro una qualitat humana increible, potser vaig errat però escoltant cosetes, entenc que un dia podria semblar un facha reconvertit ( segurament el seu orígen real) i a l'altre, quasibé un comunista moderat....ara, han passat els anys, i segur que algunes coses del present es van formar aleshores , no ho nego, però a veure qui hauria sigut el valent que hauria estat en aquell moment gestinonant un país que començava de zero, jo li dono un mèrit increible...n'estic convençut que si avui ell estigués com a president, es deixaria d'hòsties i almenys intentaria, repeteixo, intentaria, arribar a un concens general per sortir de tot aquest merder...cosa que sento molt dir-ho, però els d'ara no ho fan mai...ni tan sols a Catalunya aconsegueixen un concens general en una cosa tan clara com és aconseguir l'independència del país...
No dubto de la seva bona fe, és una opinió meva, segurament basada en la meva intuició a l'escoltar-lo però és que m'agrada moltíssim el to de veu moderat, la seva no xuleria que contrasta sobradament amb els d'ara, que a sobre d'ineptes, i amb alguna excepció, sembla que és creguin els reis del mambo!...
Doncs si, jo apostaria per un home com ell, que crec que va treballar com pocs, que hi va posar el cor, i potser la salut, en portar la transició el millor possible...repeteixo, potser va fer cagades, però tan és, la bona fe és una cosa que actualment trobo a faltar en els que ens manen en aquests moments... no dic que ho facin expressament, perquè ningú una mica conscient sortiria a la tele dient que estan pescant a gent que treballen en negre amb aquella alegria!!...collons, que si cobren 800 euros no poden viure!!! clar que treballen en negre!!...em sorpren tan quant ho diuen que penso que tenim els governants més burros que podrien existir, dient això perden vots, per tant entenc que estan en un altre món, no s'assabenten de res!! i això és tristíssim!!...no tenen ni punyetera idea del que viu la gent!!...ni tenen qualitat política i ni tan sols demostren qualitat humana, ens intenten enganyar amb números quant la realitat és que quant parlen d'una retallada per aconseguir diners pel país, tan sols aconsegueixen treure diners de la gent que viu al país....parlen de gent que treballa en negre, que els volen retirar l'ajuda i deixen que els ex càrrecs treballin a quatre llocs si cal....per favor!!...aquests paios son burros, és que ja ni penso que tenen mala fé, son burros autèntics, tots!!, des del Mas, que amb l'excusa de l'indepèndencia s'ha lliurat d'una de molt bona, als faches molt més agressius que el Suárez que semblen marionetes en una obra de teatre tragicòmica....
Escoltar al Suárez m'ha fet entendre la quantitat d'ineptitut que ens està portant a un camí que ni ells saben...fan pena, però pena de la bona!!
No em cal estar informat per la tele, no em cal veure les rodes de premsa que fan aquí o allà, tan fot això, aquí tots son rèpliques del Pujol que ni tan sols innoven res en el discurs i els d'allà, amb una majòria absoluta!, treuen números infantils davant de la madura i nefasta situació actual...per mi, cap li arriba a la sola de la sabata, ni tan sols amb carisma, tot i que les imatges son d'un color post dictatorial, m'arriba molt més i em resulta molt més proper...sobri, serio, sense fer cap gest absurd i sense ser agressiu amb els altres!!...és una lliçó d'educació, de civisme, de saber estar i de poc espectacle lamentable...
A tots els que teniu il.lusion polítiques us desitjo moltíssima sort, perquè crec que ho teniu molt negre...si algú llegeix el meu blog, veurà que en poques situacions ( a no ser que jo no estigui molt pletòric) no trec coses positives de tots els fets que explico...d'aquest, de la política actual, no en trec ni una, tan sols que el poble ha demostrat que té poder i pot canviar les coses...ei, i que això és moltíssim...però els polítics del present son escandalosament ineptes i BURROS!!
                   


                                         

Trenc d'Alba

Hi ha gent que té bondat, perquè si, perquè és bona i punt, no li pots negar la transparència ni la sinceritat...m'agrada la gent que no et jutja, que tan sols t'estima o et fa sentir bé...son gent que no saps com s'ho fan però tan sols et recorden les coses positives que tens...potser tú els expliques algún moment inestable on pots trontollar una mica per confusions pràctiques,  i ella et respon recordant com et veu, una paraula dolça i et quedes amb cara de tonto pensant que coi estava dient!!...te una mirada positiva envers els altres: sempre, diria que fins i tot és sorprenent com mira a la gent...encara que és una amiga llunyana, però  d'aquelles persones que saps que hi és, que conectes facilment, que no demana res, que no sospita res, que fins i tot fa treure la part més neta d'un mateix...
Aquestes persones haurien de ser majoria en aquest món que hem convertit en un indret de bojos, on a vegades ser senzill és el més complicat...doncs aquesta gent fa que tot es descompliqui...encara que jo sóc com sóc, i em costa mantenir-me constantment en la seva vida, potser pel tipus de vida que he escollit, no ho sé, la tinc present, no sé, li tinc molt de carinyo i li agraeïxo moltes coses, moltíssimes més que a vegades el meu silenci li pot indicar...
Et despertes i t'arriba un misatge en el móbil amb color, o llum, o música, o lletres, tan és, ella t'ho envia, dona igual  la resposta, tan és si xerres o no...és entregada...coi, és bona, sensible, bonica, i avui, des d'aquí li vull enviar un petó,tot el valor que li dono, i sobretot, gràcies per mostrar tant i tant sense voler res a canvi...veure que algú creu amb l'essència de les persones i que dins seu porta incorporat la fe en elles s'agraeix infinitament...sobretot en moments que un es perd una mica, on ella apareix com una extraterrestre, com algú d'un altre planeta o fins i tot d'una estrella plena de llum, i et fa retornar a l'estat original...
Gràcies bonica, que tinguis un dia feliç i un any fantàstic, t'ho mereixes tot!!...felicitats!

La Valentia

La valentia és un estat més, que marxa i torna, que arriba i se'n va...abans em sorprenia i em preguntava perquè estava tan valent en l'instant que apareixia...ara ja no, l'accepto i l'estimo, i l'estimo molt, perquè sempre arriba per complementar el meu estat general, quant és positiu...
Avui doncs em sento molt valent i el "problema" que tinc quant estic així, és que la transparència és sublim, o sigui, que ho diria tot sense cap mena de filtre...
I em sento tan a gust així!!...sense l'escut heredat de l'èsser humà, sense pensar, sense mirar les conseqüencies...jo sóc així ara mateix i així em mostro...quina serenor i quanta energia que puc guardar així!!
I aleshores em venen al cap totes les coses que faig a vegades quant no sóc valent...
L'altre dia l'Aida em mirava i em va dir: "els grans ho feu fatal, sempre voleu quedar bé i es nota tant!!"...i té raó, es nota molt!!....estratègies. tàctiques que potser no porten enlloc...( val la pena llegir " Táctica y estrategia" del Benedetti, m'ha vingut al cap, perdó per l'incís! )
Però és cert que quant entrem en les batalles d'estrategies a vegades actuem amb tanta por que si ens puguessim veure desde molt lluny, potser l'imatge seria una mica ridícula...no ho sé eh, simplement quant jo em miro des de la valentia en un passat covard doncs em trobo ridícul, molt ridícul...fins i tot grotesc, com una caricatura del que podria ser realment....si és que realment em podria definir d'alguna manera.
Qualsevol acte de covardia segurament és un temps regalat que ja no torna mai més...ens formem a base del que hem viscut però tenim certa tendència a apendre dels errors i no tant dels encerts, aprenem perquè no ens tornin a fer mal, aprenem molt més a defensar-nos del que ens va fer mal, que no pas a viure començant cada cosa que fem de zero...i potser seria just començar cada cosa nova de nou, com el nom indica: nou!!...perquè si cada cosa que arriba és nova, perquè l'hem de començar de -tres o -quatre?....sigui com sigui comencem en general sota zero o zero, però mai comencem a +4...potser som injustos a vegades amb el nostre present...no ho sé...
Jo miro enrera, i les coses que més m'han fet patir tenen en el seu orígen en coses viscudes precioses, i no em puc arrepentir de les coses belles,  i allò que tan futut va ser al final, va tenir l'oportunitat de existir, i ara perquè el que arriba de nou ens ho plantegem seriosament com una cosa que pot tenir un final igual?...així doncs aprenem dels errors i a sobre, donem total importància a les coses que ens han fet mal...
Si això ho posem en casos d'algú que ens ha fet mal de veritat, o sigui algú que amb intenció ens vol mal, a sobre de patir-lo en aquell moment, l'estem recordant tota la vida, pensant que ens podem tornar a trobar algú tan mala persona com ell...així doncs acabem donant protagonisme infinit a algú que tan sols ens hauria hagut de fer perdre el temps en aquell instant...i sincerament, crec que no hi ha ningú en el món que hagi conegut més males persones que de bones, de fet crec que has de tenir molt mala sort si contes les persones "chungues" que s'han creuat en el teu caminar amb els dits de les dues mans...jo tinc 42 anys i tan sols en recordo una!!...i a sobre era una persona que tenia un contacte laboral...no es mereix molt protagonisme en el meu caminar i molt poc en els meus records...
He escoltat moltíssimes vegades allò de : " a mi no m'ho tornaran a fer!!"...i jo em pregunto que si ja saben que els faran perquè no juguen a la primitiva, segur que saben els números de la combinació guanyadora!!....perquè qualsevol detallet que et recorda un detallet del passat, pensem que tornarà a passar el mateix...no dic que no haguem d'apendre d'això, i que en molts casos o pocs, no ho sé, es pugui cumplir, però no cal exagerar...com sempre dic, costa molt més pensar malament que pensar bé, esgota molt més, d'això no en tinc cap dubte...i sobretot l'energia, crec que l'única cosa certa que sé, és que val la pena estalviar l'energia per les coses bones...i no perdre-les en coses que tan sols et fan restar...

Les estrelles

Vull escriure des de la lluna!!...tot i que les notícies a vegades no venen com un les voldria, tan és, en aquell lloc solitari desitjo sort als que pateixen per alguna malaltia...i apendre de la seva valentia...
La gent mai marxa, ho diré mil vegades, les petjades encara resten marcades a la terra...
Mira princesa, tot i estar tan amunt, es poden veure a la perfecció: mira quina direcció més bonica tenien allà baix, veus aquell indret?...coherència bonica, allà van anar els valents que van deixar la seva emprempta!!...però no pateixis, que fins i tot el més cobard mai se'n va.... saps perquè?...perquè el cor estima per sobre del que ets o fas, simplement estima i prou...
Ara que estem aquí, al costat de les estrelles, pots veure com brillen, recordes quant erats més petita?....que en cadascuna d'elles hi veies una vida?...  així brillaven més i més...això és no morir, això és no marxar, això es seguir estimant infinitament a qui més vas estimar quant li acariciaves la cara en la vida més terrenal...
Alguns han cregut en Déu per poder seguir creient que res s'acaba, i no és cert, tot s'acaba i quant s'acaba comença una nova vida, no parlo de reencarnació, parlo de fets reals i comprovats...jo, bonica, crec en la gent que estimo, tant i tant, que finalment poden acabar-se mil vegades, perquè retornen dibuixats encara en més colors...i si, al final, encara suma més tot plegat i allò tan bonic que és compartir-ho en vida, després, segueix el curs normal de l'amor, i en l'amor, carinyo, no hi ha final, tot creix més i més....
Per això pujo aquí dalt amor meu, pujo per enlairar-me a un estat llunàtic, d'aquells que fan por a la terra, però que son normals en la foscor universal...perquè saps que he aprés?, que res és normal o anormal, que tot és diferent, que tot és relatiu...i poques coses certes aprenc eh, quant mes crec que ho he aprés algiuna cosa em fa canviar l'opinió... i com m'agrada aquesta sensació de que cada dia aprenc alguna cosa que em sorpren!!!....passa el temps i tinc menys clar el que és normal o no és normal, i dins d'aquesta confusió em sento millor que mai...per això volia pujar amb tú, perquè entenguis que tot depen de com t'ho miris....ho veus? aquí tot agafa un altre matís, per tant el que veus allà baix, no és més que una visió i molt petita, de les mils que pots arribar a gaudir i a entendre, o no entendre, tan és això...
Si, les estrelles brillen, com aquell dia en el cotxe que en vas assenyalar una i vas dir "mira, la Cuca!"...i les estrelles billen perquè tu veus que brillen, ja sabem que per si soles ja ho fan, però sense que les admiris mai podries tú saber-ho, i sobretot, gaudir-ho...els ulls, els sentits, tot ajuda a viure més intensament...de res serveix que et passi pel davant un mag o un heroi si no el mires...ens hem d'aturar el màxim possible, no et creguis que qui més corri arribarà més lluny, de fet acabarà igual que tots... tots tenim una estrella, el que més corri i el que més lent camini, tots ens la mereixerem, fins i tot alguna estrella serà compartida per més d'un, perquè en tota la terra hi hauran infants que les mirin al mateix moment, i no passa res, l'univers no enten de possessions, per tant, en aquella estrella tan bonica hi haurà l'avi al costat d'un gatet, i mentres ell l'acaricia i el felí ronca, dos nens estaran plorant d'emoció mirant cap al cel...
Saps? per això sóc llunàtic, aqui a la terra molts es confonen, jo també em confonc, però la realitat és que ser llunàtic és això, disfrutar d'una altra mirada, i val la pena, de veritat que si...perquè poca gent ho sap, però les estrelles moltes vegades ens miren, i li diuen a la lluna el que veuen, fins i tot alguna mira algú en concret i espera que sigui la persona que s'instali en ella tan sols un dia, no esperen més que sentir-se privilegiades ni que sigui per una nit... i aqui recau també un dels grans secrets de la vida, parlo de la nostra, de la que ens toca viure fisicament...els privilegis son momentanis, intentar pretrende viure en un estat permanent és absurd, i fins i tot avorrit, no el sabries valorar...i d'aquests instants, petits o grans, en fem una vida, i li sumem els instants, petits o grans, on sentim el dolor i finalment, tota la suma de tots els instants , petits o grans, formen una vida en present i el més bonic de tot, és que afegeixen una altra estrella al firmament...
No deixem mai de somiar!!...perquè en els somnis hi han milions de realitats!!

La terra i el cel

" hay que estar con los pies en la tierra y la mirada en el cielo..."

I aquest és el secret si... ara que retorno, que surto del melic per enèssima vegada, suposo que com molts altres, tan sols hi veig dues grans diferències a quant estic tan "melicaire"...la terra i el cel...
La terra perquè puc tornar a escoltar... la realitat dels altres, me n'adono que quant més estic en un estat "matrix" , més enganyat estic per tot plegat, m'ho crec més i segueixo l'estúpida linea que ens marquen els que manen, siguin quins siguin realment els que manen...quant puc mirar la terra i el cel, quant els peus els noto i la mirada s'eleva, torno a mirar el que més m'interessa del planeta, els èssers vius i en el cel, a part dels ocells clar, hi trobo la meva pau de color blava, grisa o blanca...tan és!!
Tocar de peus a terra com tenim entés en la societat, ja en sé coi!! és massa fàcil tot i passar-ho fatal com tants altres!!
Però miro la realitat des dels meus ulls, i en els ulls dels altres... no per la televisió, ni en la factura del gas que m'ha donat pel cul aquests darrers dies i que de pas, m'ha despistat totalment... vaja, que m'atonta i et tornes un més que treu la llengüa per arribar a no sé on...curiosament sempre trec la llengüa, però millor fer-ho dignament, sense oblidar qui sóc i qui és tothom...cadascuna de les persones que passegen pel carrer tenen una vida, tenen factures, i tenen somnis...tots som iguals...encara que la societat marca qui son els bons i qui son els dolents, qui son els triomfadors i qui son els fracassats i això ens adorm, és una mentida gegant...pots ser més o menys lluitador, els no lluitadors també haurien de tenir un lloc assegurat en el benestar, no tots som iguals quant ens acostem a cadascún dels vianants que abans comentava... tots som iguals si, en el que hem de fer, que tan sols és viure, i si ens ajuntem en una societat tots hem d'actuar dins d'aquelles regles... però no, si ens oblidem d'això, comencen els trets de cadascú...
Hi ha gent que és gandul... i?...és que un no pot ser gandul?...jo no ho sóc eh, que quedi clar, (veieu que ben ensenyat estic que m'avergonyeixo de que es pugui pensar algú que sóc gandul ),  però entenc que la societat l'hauriem de fer per tots, i els ganduls també tenen dret a un plat, a una casa i al benestar...perquè potser ho portes als gens, ves a saber!...pero posem la paraula gandul dins del context de la societat, tot passa pel mateix filtre!!...
Quants que han fet els diners no es tornen ganduls? molts , com deia el Rubianes, però aleshores ja ho pots ser, ja has demostrat, ja t'ho has currat, però ets gandul igual, segur que si, tan sols dissimules fins que pots demostrar qui ets realment...
En aquest món , primer has de demostrar que vals per la societat, i en tot cas després, si has triomfat, ja pots demostrar la teva valúa més real...i la gent diu: mira el gandul!! que guai i que bé parla!!...si, si, si no mireu el Rubianes, ell mai se'n va amagar d'això!!
Ja sé que justament he agafat com exemple un adjectiu massa exagerat, però sincerament, crec que és així....una societat de benestar no te clausules adicionals que parli de quins adjectius son els bons i aquests son els dolents, tots hi som i tenim el nostre dret a disfrutar-la...però és clar, s'ha fet evident que la societat de benestar no existia, i simplement és la societat de consum, i aquí el gandul ja ha begut oli ( si no li fa mandra, es clar)...i no tan sols el gandul, molts més adjectius també queden fora de la màquina creada...i si, l'esforç moltes vegades porta moltes recompenses, però ja hi som!!...cal que busqui la paraula esforç al diccionari?... nooooo...l'esforç, no ens equivoquem, no vol dir  persona que lluita per aconseguir coses en la societat de consum... no ,no, l'esforç ens l'han explicat així, però és una mentida, altra vegada ens prenen el pèl, l'esforç és l'esforç i punt, prou de posar-ho tot al servei de la piltrafa que hem muntat...
I retorno a la frase inicial...
miro el cel i ho entenc tot!!...i aquest és el meu esforç, ja que l'essència està una mica consentida i no para de demanar doncs la seguiré malcriant...l'essència! aquella botelleta inalterable, i que coi, la meva és somiadora, ja la faig patir moltes vegades!! doncs res maca, vols cel, doncs "toma cel"...me n'alegro de tornar, perquè tinc una feina a fer i és aquesta: viure...això si, els meus adjectius son meus, i l'esforç del meu pare, per exemple, doncs si l'hagués valorat per la merda de nómina que cobrava no tindria valor...el seu esforç era un altre i com que és menys circunstancial que les nòmines, doncs ho va aconseguir, de fet, ell si tocava de peus a terra!!

Paral.leles

Paral.leles,
tot allò simètric en passat,
son paral.leles...és el present.

Et llegeixo avui,
entenc la teva sensibilitat,
comprenc la teva vida,
accepto, ja, la teva lluita,
i cada dia
son més infinitament
paral.leles.

De lluny et miro,
en la meva ferma línea,
caminant tú en la teva,
aquella línea que mai vaig entendre,
i que agafats del cor
mai caminarem sobre ella.
Aquell buit entre línea i línea
on queiem sense pietat
i sense entendre tu la meva,
que la vaig fer nostra,
i que nostra mai va ser
la que tu ja havies pintat.

Però si, ara si,
des d'aquestes paral.leles
he entés que caminar per la teva
la corda fluixa per mi era,
i tot i així, desde la meva
et miro, i t'admiro
i entenc, per fi
que en aquella
és on tú tens la gran
plenitut, la més certera.

Per això ara et puc estimar, mirant des d'allà on saps, on cada dia un record teu segueix permanent en el meu present...cada cosa que mostres, que penges en alguna pàgina, on puc traduir la teva passió, la teva il.lusió, la teva vida, em fa emocionar més i més...siguis on siguis, mai t'allunyaràs de la línea paral.lela, igual que mai t'aproparàs, però jo sempre t'admiraré, fins i tot quant caminis per aquell lloc on per nosaltres va ser la nostra fi, tan és, des de la distància i la condemna dolça, en el més profund silenci...t'estimaré.

El guitarrista

Avui sessió de guitarra i lletres...que bé!!...
El dia clar, llum, molta llum, i fred, però aquell fred que a mi m'agrada, el que l'acompanya el sol, i tota la combinació suma un dia bonic, molt bonic!!
I aquesta nit la companyia d'una apassionat de les cordes, m'agrada mirar-lo, com en va engrescant de mica en mica fins que arriba a un estat de "bogeria" musical...ja sense paraules.... un concert per mi solet!!...m'agrada observar al que s'apassiona, deixant de banda que la qualitat sigui molt bona, i el so que m'envia és totalment treballat, el que em fa disfrutar és la barreja del seu rostre ple d'il.lusió, el moviment dels dits ( que per un patós com jo resulta visualment miraculós) i l'ambient que aconsegueix crear un sol artista en un espai tant petitó com és un menjador casolà!
Son moments que agraeïxo profundament, veure la passió d'algú en el que fa, com t'ho regala, com t'ho mostra, i com se'n va de mica en mica en aquell punt àlgid que jo tan sols puc aplaudir o observar com un espectador privilegiat...
Abans però, una xerradeta de somnis,ell sempre em reclama les meves lletres , perquè es barregin amb la seva música, com un somni etern, d'aquells que mai es fan realitat, però que no deixen de ser somnis bonics e inacabables, perquè justament aquells que mai es realitzen son més infinits que cap altre....
Necessito aquest aire avui!! de fet mai l'esquivo però avui el necessito moltíssim!!...aquests dies han sigut especials , però com deia ahir , la sensibilitat marxa i torna, és extrany, avui estava absolutament obert altra vegada als sentits, em començo a preguntar si el temps realment és la clau de tot plegat...potser tan sols sóc una fulla que va amunt i avall segons bufa el vent, potser m'he cregut tant a la naturalesa que ja depenc d'ella totalment i quant el dia és gris doncs em poso de color gris i quant surt la llum , m'il.lumino un xic, potser és això, quin perill més agradable!!
De fet l'art dibuixat de qualsevol forma possible m'eleva a estats que em fan sentir bé, però crec que no és l'art, si no l'artista que em regala aquesta sensació!...és un regal quant algú mostra el que porta a dins, és com veure un nen en el cos d'un adult, es transforma de tal manera que fa la mateixa cara que quant el reis li van portar aquell regal tan esperat quant era un infant...m'encanta...

El rastre

Quant perds la sensibilitat busques explicacions...i el pitjor és que les trobes, i fa mal trobar-les a vegades, tot i que com sempre dic: et dona consciència...
I em pregunto: de que li serveix a un la consciència?...no ho tinc del tot clar, la vaig descobrir tampoc fa tant, de fet la vida m'hi va portar...m'explico, en coneixia tan sols una part d'ella, ara la conec tota, i com Rexona, no m'abandona!!!
A veure, ara mateix em serveix per perdre la sensibilitat, vull dir la que et dibuixa colors, la que et refresca la ment, la que et permet tenir un conte dins de la realitat...
I aleshores passejo per confusions, encara enceses per l'última trobada amb el meu passat...és curiós pensar que si una cosa canvia del meu estat actual portat a una altra època, és que ara ja no perdo la serenitat...però tampoc sé si és bó o dolent, no ho sé, sempre m'agrada viure permanentment apassionat, i ara m'arriba la ressaca d'aquests darrers dies...
Potser perquè porto masses anys sense recompenses pràctiques, no ho sé, potser fins i  tot la meva essència cau en l'error de creure en els premis per ser bon jan en la realitat...la lluita és recompensada amb premis no?...però en realitat no és així...com pot ser que l'essència encara sigui tan innocent? o tant pràctica a vegades?
Hi han petits detallets que mai puc solucionar, i a vegades penso que mai podré solucionar, i no son coses per mi, les meves tan me fan, ja les sé treballar, però quant es barreja això amb sentiments doncs costa més, potser és un petit sentiment de culpabilitat perquè mai ho puc solucionar...
I és curiós perquè així, sense  brillar, la gent no et vol o sóc jo que no vull a la gent, no ho sé, les meves gràcies ja no fan gràcia i segurament la meva inseguretat és tan densa que no veig tres en un burro...així doncs, d'aquí a quatre dies tornaré a somriure, perquè una de les altres diferencies d'ara a comparació del meu passat, és que quant baixo, segueixo trobant moments de felicitat o d'extrema bellesa....està bé, perquè em permet agafar aire...
I un es pot preguntar: i perquè ho escriu publicament això?...doncs no ho sé, perquè em dona la gana?...de fet els meus moments òptims sempre els he volgut compartir, crec que donar energia positiva és positiu, petites claus que a mi em serveixen o moments de excel.lència vital...doncs també explico això, jo sé perquè ho faig, sé que en el fons ho faig per disculpar la meva votalitat a la gent que em pregunta perquè sóc tan volàtil, perquè a vegades ho sóc perquè vull, però moltes vegades ho sóc perquè em toca ser-ho...osti, com no voldria una abraçada d'un dels meus grans estimats? o com no voldria enriquir-me de les paraules d'algú que admiro?...tant tonto no sóc...encara...però he aprés a saber que el que toca ara és això...lluitar... cada dia lluitar, perquè el límit de pringar i dignitat no es confonguin...bé, una altre vegada amb mil projectes per fer però sense poder complir cap...veient com la gent fa grups i prepara coses que jo ja sé molt abans de que es dugui a terme, que no hi aniré...el volàtil!!...no,no, no és volàtil, és el més arrapat a la terra que pugui existir!!...ho accepto...però quant no tinc la meva sensibilitat, la que em permet viatjar des del sofà, la que et permet no necessitar res més que un color, la que s'enamora dels núvols, doncs em perdo en la terra...i com deia, no estic malament, simplement no sento...és com si algú em punxés amb una agulla i ni tan sols la sentís a la pell...fredor...sort que avui fan una peli que segur que em permetrà volar un xic...perquè si una altra cosa ha canviat és que ara mai defalleixo, busco i rebusco fins retrobar el camí dels sentits...i aquí estic...olorant per veure si trobo l'olor que em permeti seguir el rastre que vaig perdre abans d'ahir...
Coi, si visc en les sensacions i en les fantasies és perquè tinc claríssim que en la realitat no puc oferir molt...de totes maneres si explico això és perquè ja fa anys que vaig entendre que tan sols mostrant les debilitats sense por, puc arribar a retrobar la valentia...hem de recordar que no estem acostumats, ja que algú que explica publicament un mal estat sembla que no hi toqui, i collons si hi toco, massa!! ...amb les ganes de tornar a estar "xalat" que tinc...va, ja queda menys...

Extrany/ eses/ itats/ ot

Ja fa un any, crec que toca...
Ho he callat molt de temps per por, potser perquè les coses complicades d'entendre a vegades millor digerir-les i cagar-les i no pensar-hi més, però avui em ve de gust explicar-ho, potser pel dia que he tingut, complicat en relacions, o potser perquè de tant en tant encara ho recordo...
Envoltat d'un aire literari vaig conèixer una noia, fina, elegant, bella i simpàtica i sobretot molt sensible...
No era qüestió de que m'agradés o que jo li agradés, crec que als dos ens agradaven les lletres i volar, sobretot volar, l'amistat ja era el llistó ben enlairat que pensava que haviem aconseguit, l'amistat en l'inici: els interrogants, la curiositat, l'interés...
Un dia qualsevol, on el meu estat era compartir i compartir, ella em va invitar a casa seva...
Tan sols arribar hauria d'haver fet mitja volta, estava molt alegre, potser massa alegre, eufòrica diria...jo vaig pensar que havia begut... i encara no haviem entrat a casa seva, però en aquell instant vaig dubtar, al costat del meu cotxe vaig tenir una petita intuició, un senyal d'aquells que has de fer cas ,però la meva curiositat va fer cas omís al senyal...si la curiositat va matar al gat, després de set vides, la meva començava a perillar seriosament.
Vam pujar....l'escena era dues noies i una nena...agradables les dues, de fet jo no vaig trigar a parlar amb la nena, de coses de nenes clar...al costat un noi, callat, tan callat que encara avui no podria dir si parlava o no...
Tot transitava en paràmetres normals, però en una velocitat excessiva pel meu ritme vital...les paraules de la noia brollaven massa rapidament, anava envalada i a mida que els minuts passaven, les paraules dolces s'anaven convertint en violentes...
I aquí tot queda en silenci, ni tan sols el meu blog es mereix que comenti tota la bogeria que vaig acabar visquent aquell nefast dia...vaig escapar pel balcó després de tres hores segrestat i vilipendiat...això ja ho diu i explica tot, no cal dir res més...
Dos dies després estava orgullós de no quedar tocat, de continuar creient en la bondat, tot i que la por, el pànic encara dominava el meu ser, mirava enrera i pensava que em perseguien!!
Avui estic trist, potser perquè quant perdo fé en l'èsser humà, m'entristeixo...tot allò que va passar fa un any ,era degut a les drogues, segurament l'essència de la noia era bona, però en un estat d'ansietat o passada es tornava en un monstre, si, si, una dona fina i bella convertida en un monstre perillós i violent...que fort!!
L'alcohol, les drogues, poden transformar a una persona en res o en un doble mal fet i desubicat, poden convertir la poesia en un discurs nazi, poden convertir un vol en una malson....entenc la ferotge campanya anti-tabac que es fa, ho entenc, però passejo per Olot i passo per davant dels bars i sempre veig a la mateixa gent i a vegades a la mateixa persona en diversos bars, fent la ruta i gastant i gastant i perdent part d'ell mateix...
He viscut ben a prop meu com una estimada, una persona bonica i neta, intel.ligent i transparent, suau i sensible, es convertia en res per començar a sortir amb un paio cocaïnòman i flirtejar amb ell i amb el vici que l'acompanya.... i ara és res, és tan sols l'ombra de la coca, allà on en pot aconseguir la pots trobar...i diu bestièses, animalades i a l'endemà, quant la tendresa retorna i el mono o la ressaca ha passat, torna a ser dolça com la mel...
Avui han passat coses que no he entés, que no arribo a captar, de fet m'intento mirar i pensar que jo en molts casos he fet coses incomprensibles en ulls dels altres, però sempre he tingut la meva resposta, ja m'he culpat dins de la consciència, e intento que no torni a passar, tot i que mai ho puc assegurar perquè estimo i quant estimo faig coses que a vegades no passen pel cervell, és tot cor o necessitat o ganes de tirar endavant sigui com sigui, esgarrapant les ungles si cal a la línea que tan docilment seguim...però si s'ha de fer es fa....
"la certesa de la mort fa suportable la vida"...deia aquell bon home...no!!!, no ho vull pensar mai així, de fet sempre he dit que viure mort és molt pitjor que morir...però a vegades tot se'm fa incomprensible, que siguem complexes no significa ser complicats, donem moltes voltes a vegades per no arribar enlloc...
He començat el dia perfecte, tot i dormir malament aquesta nit passada... per cert, he somiat amb en Mas, potser era això que m'ha creat insomni... he treballat bé, a gust, feliç, alegre, però les paraules m'arribaven i no entenia res de res, i em preguntava  perquè això i perquè allò.... una cosa que fa temps que algú esperava, resulta que després no li fa ni cas, l'altre que m'espera en una trucada quant jo no he dit que el trucaria mai, i tot m'assabento per terceres persones...no sé, complicat...per sort, m'he trobat un somriure que feia temps que no veia que igual  com ahir em deia el meu millor amic a mi, ell també m ho ha dit...en aquest cas per ell mateix " que hi faig a Olot?"...jo ja estic en un altre estat, ja que també he aconseguit trobar-me bé aquí, tot i així hi ha una diferencia d'on segur que em trobaria a gust sincerament...aqui he lluitat per trobar-me bé, perquè és tancat coi!!, molt tancat, moltíssim, i finalment he descobert que contra l'hermetisme no hi ha millor solució que l'obertura....obrim les finestres i que entri l'aire i que mirin coi!!, que entrin i remenin, potser així mostres que no val la pena tenir el pany tot el dia tancat i sobretot, no perds tu la ment i no t'encomanes de la por...perdó, estic dispers avui, barrejo temes...sóc un cocktail de tonteries suposo...tot i així, demà tancaré les orelles a les coses extranyes i tornaré a l'estat més extrany del món: ser normal...en tinc ganes!!

Els 10 tresors

Feia tres dies que no somreia, tres dies!!...semblava una eternitat!!...el melic, el perillós melic que et fa restar...i te'l mires, i te'l remires i segueix siguent un melic, res més...

Curiós entendre que abans per superar aquesta continua auto-reflexió, doncs buscava moltes explicacions, encara més reflexions, i a vegades com més explicacions buscava, més em mirava el melic i sortia fum del cap...i em sembla que és més fàcil que donar tantes voltes...a veure, qui és voltaire no deixa de ser-ho mai, és evident, però si veus que una cosa no funciona , doncs un intenta canviar els tics i els mals hàbits o les solucions que creies correctes i que potser tan sols carregaven més la motxil.la...

Ara, per sortir del melic miro la bellesa, la més subjectiva de totes...

Si tinc la sort d'estar al mig de la naturalesa ho tinc ben fàcil, tan sols miro i ja està.... d'una fulla, d'un color o d'un ocell aconsegueixo desviar la vista al meu estimat i enfonsat melic...

Però quant estàs enmig de la ciutat o d'una població, pot semblar més difícil... i no ho és tant , la bellesa existeix a tot arreu i allà ha començat un nou dia i el melic ha marxat perquè deixava de ser el protagonista de l'història...petits grans tresors trobats plens de bellesa:

Primer tresor trobat : la PASSIÓ...la passió d'una noia pels seus gats, l'escoltava atentament com me'n parlava, amb amor, amb carinyo, repassant anècdotes, explicant l'història dels dos gats que té i també d'un que ja fa temps que va morir...

Segon tresor trobat : el SOMRIURE...el somriure que m'ofereix una dona vella i bella cada vegada que em veu...m'ha parlat que va nèixer a pagés i m'explicava com havien d'anar a buscar l'aigua a força distància d'on vivien, dels esforços que havien de fer per tot, absolutament tot era un esforç!...però és una dona intel.ligent, tan sols l'escolto me n'adono que ho és, sense estar anclada al passat, el mira amb amor i tendresa...intel.ligència = adaptació...cada dia ho tinc més clar...

Tercer tresor trobat: la BONDAT....en el menjador social on també la companyia elèctrica cobra el consum efectuat, he vist dues voluntaries que ajuden perquè volen, simplement perquè volen,  enmig de molta gent que menja ( molta menys del que realment hi hauria si no fos per la vergonya), alguns, per cert, amb també cara de bondat...i en tots, absolutament tots, el patiment marcat en els seus rostres...alguns els he vist treballar no fa tant temps, altres viuen en el cotxe, i molts tenen allà l'únic moment d'abundància del seu dia, tot i així tots responen al meu "bon profit" amb un somriiure... i si, en quasi tots hi veig bondat, tot i la situació desesperant que segur que tenen...

Quart tresor trobat: una mica més amunt del melic, el COR i allà existeixen mil paraules de molts amics que m'han gravat amb sentiments moltes eines utils en el dia a dia, perquè si, perquè en l'amor i en el cor també hi han moltes coses que et serveixen pel teu cantó més emocional i també, el més pràctic...

Cinqué tresor trobat: el PAKISTANÉS...si, també visito professionalment un kebab, i sempre que hi entro em dona alguna cosa a tastar, m'encanta aquell home, el que em diu, com ho diu i l'agradable que és quant me'l trobo, mai ha esquivat la salutació i em parla de coses del seu país que als telenotícies mai podriem saber...un savi paquistanés si!!

Sisé tresor trobat: la GENEROSITAT...la generositat d'algú quasi desconegut que fa un gest sense donar-li importància, i potser no sap que és una de les coses més importants del meu present...

Seté tresor trobat: la SERENOR...de trobar per fi una senzilla explicació a aquests dies... la setmana passada va ser emocionalment molt intensa i recordar el passat feliç és una cosa, però mai l'has de comparar amb el present...veure on vivia i on visc ara, doncs em va fer equivocar en la meva serenor i no, no és així, perquè tot i ser diferent, en aquells moments no sabia disfrutar com ara d'algunes coses que veig i observo dia rera dia...ni millor, ni pitjor, tan sols tot és diferent...

Vuité tresor trobat: la COMPRENSIÓ....d'una parella respecte a l'ocupa del seu costat, en una casa que fa més de 20 anys que no hi viu ningú, i que ara hi han flors al balcó...m'han explicat que el volen treure d'allà, i evidentment el propietari està en el seu dret, però m'imagino aquell home, on la seva il.lusió és mantenir la seva casa, un lloc que segur que estima més que el que jo estimo el meu pis, tot i que jo hi tinc més dret en ell, que el que té aquesta bona persona en el "seu"...han parlat amb tendresa, m'ha agradat...la gent comença a entendre les desgràcies dels altres i això dona HUMANITAT...

Nové tresor trobat: els INFANTS...una nena  m'ha fet amb la ma un adeu perquè els he deixat passar en un pas zebra, el somriure, la gràcia que li ha fet la meva paiassada i com ha agafat aquell petit gest seu com si fos una cosa super important, et retorna a l'essència que mai hauriem d'oblidar.

Desé tresor trobat:...ELS MÉS PROPERS...aquells que també han d'aguantar el meu melic si o si, perquè mentres jo me'l miro, ells em miren sorpresos pensant on és aquest home, puguent estar amb l'Alica en el país de les meravelles...aquest tresor ja existeix cada dia però quant retorno per enèssima vegada mai me'l deixaria en els més importants, el més de tots els més...

I és que la vida és això: anar, tornar, per tornar a anar i retornar altra vegada...

Follar, fumar, diners i una mica de tot!!

Avui parlava amb una mare, no ens hem posat d'acord...
Entenc que sona molt malament dir : " jo prefereixo que la meva filla folli que no pas fumi o begui"...sona fort si, però és que ho crec així... ho he cregut sempre, i si pren precaucions i vol disfrutar del sexe, que disfruti coi !!, i parlo d'una persona que ha fumat molt més que no pas ha follat...però que jo sàpiga diuen que fer l'amor, o follar, va molt bé per l'organisme, vull dir que en els condons no posa "follar mata", en canvi en els paquets de tabac ho posa clarament que fa mal a la salut.
M'han vingut aquells pensaments que sempre he tingut, que en general els adults quant estem davant de la caixa tonta, amaguem als nostres infants les escenes de sexe i ens quedem tan amples mentres mirem sang i fetge o gent que estafa ( que és una altra manera de fer sangrar a les persones) en els telenotícies...
Després he estat pensant una estona, quant he tingut una conversa amb una amiga...realment portem herencies ancestrals, de sempre tenim com tres models diferents de vida: la més social o econòmica, la més sexual ( algún filósof estarà content) i finalment la persona, el més individual...
Encara que sembli mentida, crec que tot i que aparentment tot va junt, la realitat és que les tres coses estan separades, tot i pertànyer al mateix cos...depenent de les herencies o les experiències viscudes som tres en un!...
Son com xips inclosos en nosaltres que es disparen tot plegat...temes tabú...dins del diners entren les possessions , les propietats privades que tan mal han fet aquesta nostra economia, perquè hem de recordar que molts estem enganxats per voler poseir el nostre espai en el planeta, ser propietaris de...i aquí comencem a ser propietaris de tot: el meu cotxe, la meva casa, la meva dona o la meva filla, tot és nostre!!...com li deia a l'amiga, parlo globalment, vist des dels ulls d'un ocell, aleshores t'apropes i tot canvia perquè per sort hi ha una cosa majúscula que és diu AMOR, i que en general pot amb tot...la qualitat humana...per tant aquell famós anunci d'Endesa que te les penques de mostrar la realitat: "llum, gas, persones" ( per aquest ordre de preferències), quant estem en el cor, no podria col.locar en un anunci que promocionés a l'espècie humana l'eslògan de "l'èsser humà....diners, sexe, persones"
Però externament, i ja d'adolescents, és la primera classificació que fem dels que no coneixem gaire. Si ets un noi et diran el campió, perquè folles com el que més, i si ets una noia, doncs seràs considerada vulgarment una guarra , i encara que el món avanci , els adolescents segueixen pensant això...com si en la terra tan sols els homes es masturbessin i les dones obrissin les cames i prou...i això també és un xip que portem a sobre.... a vegades som els homes, i sorprenentment, moltes vegades també son les dones que ho pensen....mai he sapigut si és gelos perquè la "guarra" disfrutava molt més que elles...de fet guarra és anar brut, i el sexe, sigui com sigui la forma que escollim de practicar-lo, pot ser la cosa més bonica del món...parlo de sexe normal eh, del que els dos volen evidentment...sigui com sigui, però que vulguin clar, les altres coses son actes de delinqüencia, i no parlo d'això...
Però tot i que l'esglèsia ja no te el poder que tenia, seguim anclats en algunes coses... segueix siguent més important tapar el sexe dels ulls dels nens, que tapar les morts o els assassins que finalment portarà algún disgust en forma d'animalada...aleshores hem de tenir clar d'una vegada si el sexe és bó o dolent, i si matar és bó o dolent...però sembla que quant parlem de sexe amb els nens, els parlem amb por i provocant com una sensació de que no és gaire bó, o d'alguna cosa que està mal feta i logicament dins del sexe hi han coses dolentes, i de fet hi han grans negocis que s'hi dediquen prostituint a noies ben jovenetes...però jo em pregunto: no serà que tanta cosa prohibida provoca totes aquestes coses i crea degenerats?...no ho se eh, vull dir que el sexe és bó si les persones son bones, com tot, però matar ja indica que és dolenta la persona ( en general clar, dic matar per odi , no perquè et defenses d'algú que et vol matar, evident )...no sé, potser ens seguim equivocant amagant les coses més boniques que tenim...
He estat alguna vegada en alguna pàgina d'aquelles que es busca parella o el que sigui, i de veritat que el 90 per cent de les dones indiquen clarament que no volen sexe!...si voleu sexe passeu de mi!!...després diuen que odien els paios que van sense samarreta fent-se fotos a ells mateixos i aleshores la miraves a ella, i feia el mateix, sortia amb bikini a la platja, jo no entenia res...i ho pensava molt, no entenc perquè no poden dir que si, que volen sexe, que cap problema, una altra cosa és escollir com vols el sexe, dins de la passió, de l'amor o desde un punt de vista pedagògic, però és que simplement deien això: que no volien sexe!!...jo, com a home extrany que no entenc el sexe sense carinyo i conèixer a la persona, doncs em sorprenia molt tot plegat...no entenc tanta mania a mostrar-se assexual primerament...
Aleshores ja no entenc res, mentres els diem que no follin, el deixem veure "mujeres y hombres y viceversa", on la gilipollés de la gent fa perdre tots els valors...entenem doncs que allò és normal?...nooooo, però potser l'infant que ho mira si que ho pensa....tot plegat costa que canvïi... quant parlem de reunions escolars, parlem de reunions de pares, no de pares i mares...quant parlem de l'èsser humà globalment, parlem dels homes....i curiosament quant ajuntem els dos sexes en una frase, hem de posar primer a les dones, perquè som una cavallers!!...potser amb això està tot dit!!
Jo tinc una filla, i sincerament, de moment no pateixo per si follarà o no, em fa patir les drogues, els cotxes, les amistats, però el sexe no, de moment gens, és que no hi penso!

Pensaments de la Gran Via

Vull ser pintor....
Em costa no recordar aquell dia avui, després de la volteta per Barcelona, mirant a l'àtic desde sota pensava en aquell instant...
Tenia 12 o 13 anys, i el meu pare em despertava per anar al cole, em vaig negar anar al col.legi aquell dia...
Perquè?- em deia amb veu de pare sense poder dissimular l'Eduard que portava a dins i a fora ( li costava molt posar-se en el paper de pare, bé, no podia o no en sabia)
Em va mirar i em va dir: però si no saps dibuixar!! justament tú no saps dibuixar!!
I tenia raó, sóc l'únic de la familia que mai he sapigut dibuixar...era l'oevella negra del pinzell en la meva familia...
"No... vull ser pintor, perquè vull pintar el meu quadre, la meva vida, que no me la pintin mai els altres"
El meu pare va plorar...ahir recordava aquell instant i recordava els raconets de la casa...darrera del seu escriptori posava: " és bó ser important, però és més important ser bó"...a la taula estava permanentment escrit allò del Shaw " ya desde pequeño tuve que interrumpir mi educación para ir a la escuela"..., tot i que també apreciava l'educació, bé, els mestres bons...li va costar dissimular, li costava molt dissimular, amb mi i amb tothom...
Ahir caminava per aquells indrets on els dubtes m'atrapaven en cada pas, buscava respostes a moltes coses, sincerament em sentia imbècil fent segons quines coses...francament, encara m'hi sento, però he aprés que toca viure-les i ja està, no donar-li importància i no fer mala sang d'una cosa tan circunstancial com les tonteries que quasibé cada dia hem de fer, i sense fer cap pregunta al perquè ho fem!!
Després les parelles es separen, perquè ens exigim coses i ens queixem..."osti, és que sempre vol que estiguem per ell/a!!...osti, és que és un pesat/ada...és que sempre es fa el que ell/a vol fer"...coi, i ens queixem!! normal!!...en canvi hi han coses que les fem perquè tenim assumit que les hem de fer, es fan i punt...doncs jo també les faig però em segueixo sentint un imbècil...la diferència és que ara sentir-me imbècil em fa sentir bé, abans no, abans lluitava... ja no lluito, intento fer ràpid, oblidar-me de l'imbecilitat que he fet i recuperar el meu nord humà, que el tinc com tothom....
Ahir recordava quant sortia de casa i veia a tota la gent que caminava amunt i avall i com una força extranya em sentia arrastrat per totes aquelles passes...recordo que parava de tan en tan i m'ho mirava tot i pensava, " com és que tenim tanta pressa?" i parava un moment... i tornava a còrrer...semblava que ningú sapigués on anava però tothom ho sabia i jo pensava " la gent no treballa?" perquè tothom es movia i no veia ningú quiet, tan sols els cambrers o els quiosquers, o el venedor de la Once, però la majoria es movien...semblava que es movien sempre, vull dir que tot el dia se'l passaven amunt i avall, com si la seva feina fos això, moure's per la ciutat...com que els perdia de vista ràpid ,sempre em quedava amb aquesta sensació divertida...eren sensacions que recordo a la perfecció...
Un dia, el meu avi em va dir que la vida era tan sols això, i m'ho va dir com feia ell, sense donar lliçons, m'ho va dir tan sols observant-lo en el seu silló...
Allà treia un sac, no molt carregat, però ple de tresorets ben escollits, i els anava explicant un a un, amb passió... era el seu passat, la seva vida, i veure algú així, feliç d'haver pintat el seu quadre i acceptant les imbecilitats també, doncs em donava pau, perquè ell tenia pau a dins seu, és la clau...
La vida no és res si t'encaparres a que no sigui res, és fàcil aconseguir-ho, doncs igual de fàcil és fer que la vida sigui molt, sembla complicat però no ho és, tot i així la maleida crísis també pot fins i tot amb aquests detallets, perquè si el mínim no hi és, la vida no és res i el que és pitjor, tú tampoc ets res...em costa no recordar això ara mateix, ja que tot està com està...per tant, fer moltes imbecilitats finalment potser et recompensa amb un res...aquest és el preu de seguir i fer sense preguntar-nos el perquè ens ho exigeixen, si tenim sort doncs serem molt i si no, no serem res...perquè no val dir allò que s'ho ha currat, hi ha molta gent que s'ho ha currat i no és res...és trist però és així...

Per Barcelona

Rebento de felicitat!!!...un dia, tan sols un dia a Barcelona i he passat tantes sensacions que no sé ni per on començar!!!
Crec que comentaré fotos millor:

                                                                               

L'àtic on vaig somriure tan de temps, quantes vegades jo sortia en aquell gegant balcó i comptava els cotxes de la Gran via o veia a la meva iaia que cada dia em deia adeu mentres jo em dirigia a l'escola...mirar aquest trosset de món m'ha portat tants somriures que no vull ni repetir-los per enèssima vegada...a dalt la gran terrassa on jo jugava amb els meus amics i com no, el tiet pintant a l'estudi, el pare picant la màquina d'escriure, i l'avi, quatre pisos més avall fent de metge...buf!! rebento de sensacions, no tinc cap record dolent d'aquell pis, gràcies a la gent que em van donar el privilegi de compartir el seu amor, un pis no és res, la vida la portem nosaltres, però ara tan sols queden les parets que guarden tots aquells moments inolvidables...

En aquestes escales vaig descobrir el plaer d'escriure, m'hi passava hores observant a la gent, agafant a tots els desconeguts que caminàven amunt i avall davant meu com a "musos" i "muses"...passava una persona i li escrivia una vida imaginaria, pensava com deuria ser fora d'un caminar anònim...com m'agradava estar allà!!...primer entrava a la catedral, pensava, m'agradava la sensació de petit que em provocava aquella catedral, em veia petit petit, i després sortia al carrer a observar tots els moviments, colors, olors...allà també vaig descobrir l'altra gran passió de la meva vida, observar els moviments de cada persona, com es mouen, com parlen, com miren...allà vaig entendre que mai podria mirar el món d'una forma global, si no un a un, cada persona, cada individu i la suma de tots, desde la força individual, crea el món que mai he pogut veure encara, el de les persones, no el de les entitats o nacions....

En aquest portal, tantes vegades caminat, recordo el Pablo, el porter del bloc, un home honest, bona persona, ferm i franc...de petit entrava a la porteria i l'escoltava i m'explicava la seva vida a l'Aragó, al camp...deu ser mort, però mai ho he volgut saber, per mi sempre serà viu...l'últim record una carta rebuda ja fa 10 anys...també la Pilar, la seva dona i el José Luis, el seu fill, però el Pablo jo l'estimava moltíssim i em va ensenyar molt/íssim

He buscat els raconets on jo passava estones i estones, el Bar Teruel on escrivia mentres feia el café amb llet i compartia lletres amb el Dani Nelo, ell ja desde la fama i jo , com ara, desde la modesta felicitat de compartir amb la gent les meves sensacions...he buscat el meu lloc on comprava roba, ara reconvertit en la meitat del que era i amb una roba totalment diferent, he buscat on comprava el material escolar, ara una tenda de roba, el colmado que ja no existeix...el quiosc de l'home simpàtic però que jo esquivava perquè quant era petit m'avergonyia facilment amb les seves bromes...curiós com el temps passa i retornes als teus orígens i et venen mil records al cervell, de moments, d'instants, de detallets quasi invisibles en el passat i que en el futur, ara dibuixat en present, te'ls fan quasi majestuosos...si,si, els detalls son la clau de tot plegat i les persones, les que m'han fet viure d'una manera intensa i real...
Ai que rebento avui!!...la vida no és un regal, és un privilegi...quant sento aquestes coses que em fan viu a dins i a fora del meu jo, em sento tan privilegiat que encara se'm fa més complicat entendre segons quines tonteries que per cert, també he aprés a viure-les...potser seria més adient: que he aprés a que passin per poder disfrutar de tots els racons del món....viure!!

Cielo

         Pensamientos celestiales:

                                  

El cielo despertaba enrojezido, como tantas veces cuándo se mezcla con el sol y las nubes en este inicio de estación...maravillado, pensaba que hoy me gustaria observarlo todo el dia, de hecho podia, ya que hoy me han ofrecido un dia vacacional...
Me senté en el balcón ignorando la vista subterranea que solo me ofrecia una gran autovia y un descampado mal terminado...y miraba hacia arriba, allí dónde se juntan las montañas mas altas con el cielo que las acaricia y les manda rayos de luz rojos...quemaba esta mañana el cielo...tenia muy claro que si el mundo me dejaba, observaria este pequeño rincón del mundo toda la mañana...ver romperse las nubes mientras el cielo va recuperando su tono azul, y el sol escoje su lugar del dia...para ofrecernos luz, calor, y vida, sin pedir nada a cambio...
Cuándo miras al cielo, sin querer, tu heréncia católica te hace pensar que te estan mirando o observando heroes que ya no andan por las partes inferiores...curiosamente a mi me viene a la cabeza la película del Rey León, cuando el padre explica al hijo, mirando la oscuridad de la noche, como sus antepasados les observan desde allí arriba....da igual, yo miro al cielo y veo a los más queridos que ya no están, me imagino a mi amada familia reconvertiendo escenas ya vividas en la tierra, pienso que mi abuelo está bailando mientras la abuela se lo mira con esa cara de " ya no lo podremos cambiar"....curiosamente en otra mesa Rubianes y Mario comparten palabras en una mesa, y a su lado mi padre está con ellos, seguramente mi imaginación ofrece poner a mi padre con ellos, pero la realidad es que sin dudar, ellos también deben aprender mucho de el, allí, en las nubes...ya que no pudieron aquí, en la tierra.
"Ligero"... mi padre siempre decia que queria ser ligero...más ligero que ahora imposible... allí, volando por el cielo rojo de puntillas para no quemarse y maravillado por seguir encontrando las verdades ya muy alejado de  la parte terrenal...de hecho creo que el era mucho mas celestial que la mayoria, creo que no vi tanto volar tanto en la tierra a nadie como hizó el en sus últimos años en este mundo real...
Y el cielo toma un tono azul, y aparece mi abuela con su dulce volar ofreciendo mil favores a toda persona que vuele por allí cerca..."ni en el cielo puedes parar de ofrecer"...le dice Rubianes con una sonrisa...de mientras Benedetti le ofrece lo que nunca nadie le ofreció en el suelo: una poesia...por fin alguién la cuida como se merece...alguién le entrega un gran regalo por ser, aquí y allí, una de las personas más dulces...más dulce que las nubes del cielo y que las nubes de la tierra, de esas que se venden en las ferias de las fiestas de los pueblos...
El cielo va jugando con las nubes, con las luces, el sol va moviendo las sombras, y yo le agradezco que en mi dia de vacaciones pueda dar una vuelta por sus calles celestiales, donde uno vuela por donde quiere, porqué solo hay una norma: vivir!!!...y pienso: puede que esa es la norma que nos falta aqui en la tierra: vivir...solo vivir...si, hoy viví...

Memòries d'un qualsevol ( dels 0 als 20 anys)

Avui cumpleixo anys, crec que és un bon dia per fer un petit resum del que he viscut fins ara, així doncs començo pel primcipi...

Vaig nèixer un 30 de setembre de l' any 1970 després de Crist, en el si de potser una familia benestant, sóc fill de l'Eduard i de l'Anna, podria també ser un fill de puta, però no ho sóc, primera perquè la meva mare encara que no era santa , no era puta,  i segona perquè a titol individual tampoc ho sóc, crec.

Quant vaig nèixer, el meu pare va quedar acollonit de la meva lletjor, es veu que vaig sortir molt petitó, però amb unes mans i peus gegants, i vermell com un pebrot...les mans i els peus, i altres coses, no han crescut gaire amb els anys...les primeres paraules que van dir quant em van veure va ser: "ecssss!!" i les segones van ser: "el primer que em digui que s'assembla a mi li foto un cop de puny!!"...les meves primeres paraules van ser "engeee, engeee!!"....aleshores, a la primera nit ,els meus pares em van col.locar sigilosament en una altra habitació per poder fugir i oblidar aquell mal tràngol, però com que era molt fosc,( tan sols hi havien les llums d'emergència), em van posar al llit d'un pacient mascle d'uns 40 anys, més o menys l'edat que tinc ara...jo volia teta i em van deixar encarat d'una manera, que a la primera cosa que em vaig agafar va ser a la polla del pobre home que patia una hèrnia...i vaig començar a succionar amb tanta força i ell es podia moure molt poc, i desenganyem-nos, li va començar a trobar el "gustillu", (en català gustet), i  finalment es va correr i jo feliç vaig tenir la meva anhelada llet...al pobre home el van posar a la presó, i dic pobre perquè realment estava inmobilitzat a causa de la recent operació a que l'havien sotmés...ja de tan petit, de fet des del primer dia de vida, vaig començar a entendre que tot et pot canviar en un moment i que millor dormir amb els ulls oberts en un hospital...a l'endemà van trucar a casa per explicar que m'havien trobat al llit d'un pederasta herniat, i com que els meus pares ja havien fugit direcció les illes Fidji, els meus avis van haver de còrrer a buscar-los...finalment els meus pares van tornar a l'hospital plorant i dient que m'havien anat a buscar perquè no em trobaven, que algú els havia robat el fill!!..mai he entés perquè van culpar a l'herniat, ja que com podria anar a buscar un infant si no es podia moure?...vaig entendre doncs, també de tan petit, que no hi ha justícia en aquest món...

...i aleshores vaig continuar mamant, ara si, del pit de la meva mare...va ser poc temps, set anys tan sols mamant teta...finalment a la meva mami li va caure primer el pit dret, i després l'esquerra, tot i que l'esquerra el van poder reconstruir i ara està exposat al museu Guggenheim de Bilbao...

Casualitat o no, els meus pares es van separar dos mesos després de que a la meva mare perdés l'últim pit que li quedava, i encara més casualitat, dos anys més tard, ella va començar una tòrrida relació amb un home ...la  vida dona moltes voltes i justament l'home del qual es va enamorar era del pederasta herniat, que tot just havia aconseguit la condicional per bona conducta a la presó...encara ric aquella nit que el pobre va anar a fer pipi, i com que jo encara era petit va deixar que entrés al lavabo mentres ell orinava, i li vaig veure la piruleta...i vinga riure!!...i ell: "que passa?" i jo vinga riure...havia reconegut el membre a la primera!!, hi han coses que mai s'obliden!...i ell no s'ho podia creure, vaig haver de mamar-li altre vegada perquè entengués que era la mateixa boca i la mateixa polla i finalment quant es va còrrer tot va quedar aclarit...el gust era el mateix...

Tampoc son coses molt importants a la meva vida, ja que de fet es van separar quatre anys més tard, la meva mare el va enxampar al llit del meu avi follant amb el meu tiet, insofacto el va deixar...ei, insofacto és molt bèstia eh!!...no és el mateix que et deixin, que et deixin insofacto, et quedes molt futut, com insofactat vaja!!

La meva mare va patir una crísis molt forta després d'allò i es va fer monja...allà li vaig perdre la pista, sincerament, però m'han comentat que va tenir tres fills més, i és veu que això li va retornar l'alegria de viure, gràcies a Déu...va morir en un convent, se li va clavar un sant al cul, bé això m'han explicat...

El meu pare en canvi no va tenir cap altre relació durant anys, ell era jugador de futbol de tercera regional, i amb això va poder fer uns petits estalvis i es va comprar un terreny al camp...vull dir al camp del Santjoanenc F.C, l'equip on jugava...i pobre!!...just quant tenia ja la llicència d'obres demanada és va assabentar de que no s'hi podia edificar...clar, si el terreny l'hagués comprat a un raconet encara, però just es va quedar amb el que hi havia davant de la porteria del gol nord...ho va passar molt malament!!....el Santjoanenc en canvi, amb els diners de la venta van poder comprar quatre jugadors de segona regional i van aconseguir pujar de categoria per primera vegada i última a la seva història...ara penso: curiós no, perquè el meu pare és mort i el Santjoanenc va desapareixer...allà on hi havia el camp d'esports ara hi ha un edifici d'alt standing...aquí està la meva sort, ja que el meu pare d'herència em va deixar tan sols aquella petita  porció del camp de futbol i finalment me'l vaig vendre a un preu molt alt!!!...la vida a vegades et dona aquestes sorpreses!!

El meu pare curiosament va morir d'un atac de gota, si, si, sembla mentida però va ser així, va començar a ploure i una gota el va atacar i el va matar...va ser traumàtic tot plegat, i encara que a la gota la van posar a la presó, jo mai vaig superar aquella història...odio les gotes...quant plou les empaito, les pego...si, ho reconec, m'agrada fer-les patir, no hi puc fer res, i ja sé que paguen justos per pecadors, però la vida és així, i que coi, els pescadors no m'agraden gaire, o sigui que ja m'està bé...

A tot això, em vaig quedar sense pares de molt jovenet...això em va provocar ser un nen molt independent, ja als 15 anys anava de putes i als 16 vaig fer la primera comunió, ho vaig decidir jo, en honor del meu cosí Manel, que era comunista...

Als 17 anys em vaig casar amb una dona encantadora de 88 anys, però als 89 anys va morir d'una sobredosis d'heroina...si, tinc mala sort, ho reconec...anàvem pel carrer i vam veure un cec atravessar en llum vermella un carrer i la meva difunta esposa es va llençar per salvar-lo i van morir els dos, tot i que el cec no ho va veure, però també va morir...li vaig haver d'explicar després, no s'havia assabentat de res!!

Així doncs em vaig aventurar a la mili, per acabar de fer-me un home, ple de traumes i disgustos, però a la mili la cosa va canviar molt...

Em va tocar a Jaca, a les muntanyes i allà em vaig fer un home sens dubte...em vaig enamorar del capità, encara el recordo ara, elegant, ferm, alt i fort, m'agafava amb els seus braços com si jo fos una flor i em feia l'amor cada nit!!...ar,ar,ar,ar!!!!...va ser un romanç ferotge, ple de passió desmesurada, tot i així quant es va acabar la mili no el vaig tornar a veure mai més...i si, vaig tornar fet un home, ja em sabia fer el llit, cuinar, netejar, i fins i tot planxar i cosir...era tot un home!!!

I allà va començar la meva madurés.