Crec que comentaré fotos millor:
L'àtic on vaig somriure tan de temps, quantes vegades jo sortia en aquell gegant balcó i comptava els cotxes de la Gran via o veia a la meva iaia que cada dia em deia adeu mentres jo em dirigia a l'escola...mirar aquest trosset de món m'ha portat tants somriures que no vull ni repetir-los per enèssima vegada...a dalt la gran terrassa on jo jugava amb els meus amics i com no, el tiet pintant a l'estudi, el pare picant la màquina d'escriure, i l'avi, quatre pisos més avall fent de metge...buf!! rebento de sensacions, no tinc cap record dolent d'aquell pis, gràcies a la gent que em van donar el privilegi de compartir el seu amor, un pis no és res, la vida la portem nosaltres, però ara tan sols queden les parets que guarden tots aquells moments inolvidables...
En aquestes escales vaig descobrir el plaer d'escriure, m'hi passava hores observant a la gent, agafant a tots els desconeguts que caminàven amunt i avall davant meu com a "musos" i "muses"...passava una persona i li escrivia una vida imaginaria, pensava com deuria ser fora d'un caminar anònim...com m'agradava estar allà!!...primer entrava a la catedral, pensava, m'agradava la sensació de petit que em provocava aquella catedral, em veia petit petit, i després sortia al carrer a observar tots els moviments, colors, olors...allà també vaig descobrir l'altra gran passió de la meva vida, observar els moviments de cada persona, com es mouen, com parlen, com miren...allà vaig entendre que mai podria mirar el món d'una forma global, si no un a un, cada persona, cada individu i la suma de tots, desde la força individual, crea el món que mai he pogut veure encara, el de les persones, no el de les entitats o nacions....
He buscat els raconets on jo passava estones i estones, el Bar Teruel on escrivia mentres feia el café amb llet i compartia lletres amb el Dani Nelo, ell ja desde la fama i jo , com ara, desde la modesta felicitat de compartir amb la gent les meves sensacions...he buscat el meu lloc on comprava roba, ara reconvertit en la meitat del que era i amb una roba totalment diferent, he buscat on comprava el material escolar, ara una tenda de roba, el colmado que ja no existeix...el quiosc de l'home simpàtic però que jo esquivava perquè quant era petit m'avergonyia facilment amb les seves bromes...curiós com el temps passa i retornes als teus orígens i et venen mil records al cervell, de moments, d'instants, de detallets quasi invisibles en el passat i que en el futur, ara dibuixat en present, te'ls fan quasi majestuosos...si,si, els detalls son la clau de tot plegat i les persones, les que m'han fet viure d'una manera intensa i real...
Ai que rebento avui!!...la vida no és un regal, és un privilegi...quant sento aquestes coses que em fan viu a dins i a fora del meu jo, em sento tan privilegiat que encara se'm fa més complicat entendre segons quines tonteries que per cert, també he aprés a viure-les...potser seria més adient: que he aprés a que passin per poder disfrutar de tots els racons del món....viure!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada