Paral.leles

Paral.leles,
tot allò simètric en passat,
son paral.leles...és el present.

Et llegeixo avui,
entenc la teva sensibilitat,
comprenc la teva vida,
accepto, ja, la teva lluita,
i cada dia
son més infinitament
paral.leles.

De lluny et miro,
en la meva ferma línea,
caminant tú en la teva,
aquella línea que mai vaig entendre,
i que agafats del cor
mai caminarem sobre ella.
Aquell buit entre línea i línea
on queiem sense pietat
i sense entendre tu la meva,
que la vaig fer nostra,
i que nostra mai va ser
la que tu ja havies pintat.

Però si, ara si,
des d'aquestes paral.leles
he entés que caminar per la teva
la corda fluixa per mi era,
i tot i així, desde la meva
et miro, i t'admiro
i entenc, per fi
que en aquella
és on tú tens la gran
plenitut, la més certera.

Per això ara et puc estimar, mirant des d'allà on saps, on cada dia un record teu segueix permanent en el meu present...cada cosa que mostres, que penges en alguna pàgina, on puc traduir la teva passió, la teva il.lusió, la teva vida, em fa emocionar més i més...siguis on siguis, mai t'allunyaràs de la línea paral.lela, igual que mai t'aproparàs, però jo sempre t'admiraré, fins i tot quant caminis per aquell lloc on per nosaltres va ser la nostra fi, tan és, des de la distància i la condemna dolça, en el més profund silenci...t'estimaré.