Extrany/ eses/ itats/ ot

Ja fa un any, crec que toca...
Ho he callat molt de temps per por, potser perquè les coses complicades d'entendre a vegades millor digerir-les i cagar-les i no pensar-hi més, però avui em ve de gust explicar-ho, potser pel dia que he tingut, complicat en relacions, o potser perquè de tant en tant encara ho recordo...
Envoltat d'un aire literari vaig conèixer una noia, fina, elegant, bella i simpàtica i sobretot molt sensible...
No era qüestió de que m'agradés o que jo li agradés, crec que als dos ens agradaven les lletres i volar, sobretot volar, l'amistat ja era el llistó ben enlairat que pensava que haviem aconseguit, l'amistat en l'inici: els interrogants, la curiositat, l'interés...
Un dia qualsevol, on el meu estat era compartir i compartir, ella em va invitar a casa seva...
Tan sols arribar hauria d'haver fet mitja volta, estava molt alegre, potser massa alegre, eufòrica diria...jo vaig pensar que havia begut... i encara no haviem entrat a casa seva, però en aquell instant vaig dubtar, al costat del meu cotxe vaig tenir una petita intuició, un senyal d'aquells que has de fer cas ,però la meva curiositat va fer cas omís al senyal...si la curiositat va matar al gat, després de set vides, la meva començava a perillar seriosament.
Vam pujar....l'escena era dues noies i una nena...agradables les dues, de fet jo no vaig trigar a parlar amb la nena, de coses de nenes clar...al costat un noi, callat, tan callat que encara avui no podria dir si parlava o no...
Tot transitava en paràmetres normals, però en una velocitat excessiva pel meu ritme vital...les paraules de la noia brollaven massa rapidament, anava envalada i a mida que els minuts passaven, les paraules dolces s'anaven convertint en violentes...
I aquí tot queda en silenci, ni tan sols el meu blog es mereix que comenti tota la bogeria que vaig acabar visquent aquell nefast dia...vaig escapar pel balcó després de tres hores segrestat i vilipendiat...això ja ho diu i explica tot, no cal dir res més...
Dos dies després estava orgullós de no quedar tocat, de continuar creient en la bondat, tot i que la por, el pànic encara dominava el meu ser, mirava enrera i pensava que em perseguien!!
Avui estic trist, potser perquè quant perdo fé en l'èsser humà, m'entristeixo...tot allò que va passar fa un any ,era degut a les drogues, segurament l'essència de la noia era bona, però en un estat d'ansietat o passada es tornava en un monstre, si, si, una dona fina i bella convertida en un monstre perillós i violent...que fort!!
L'alcohol, les drogues, poden transformar a una persona en res o en un doble mal fet i desubicat, poden convertir la poesia en un discurs nazi, poden convertir un vol en una malson....entenc la ferotge campanya anti-tabac que es fa, ho entenc, però passejo per Olot i passo per davant dels bars i sempre veig a la mateixa gent i a vegades a la mateixa persona en diversos bars, fent la ruta i gastant i gastant i perdent part d'ell mateix...
He viscut ben a prop meu com una estimada, una persona bonica i neta, intel.ligent i transparent, suau i sensible, es convertia en res per començar a sortir amb un paio cocaïnòman i flirtejar amb ell i amb el vici que l'acompanya.... i ara és res, és tan sols l'ombra de la coca, allà on en pot aconseguir la pots trobar...i diu bestièses, animalades i a l'endemà, quant la tendresa retorna i el mono o la ressaca ha passat, torna a ser dolça com la mel...
Avui han passat coses que no he entés, que no arribo a captar, de fet m'intento mirar i pensar que jo en molts casos he fet coses incomprensibles en ulls dels altres, però sempre he tingut la meva resposta, ja m'he culpat dins de la consciència, e intento que no torni a passar, tot i que mai ho puc assegurar perquè estimo i quant estimo faig coses que a vegades no passen pel cervell, és tot cor o necessitat o ganes de tirar endavant sigui com sigui, esgarrapant les ungles si cal a la línea que tan docilment seguim...però si s'ha de fer es fa....
"la certesa de la mort fa suportable la vida"...deia aquell bon home...no!!!, no ho vull pensar mai així, de fet sempre he dit que viure mort és molt pitjor que morir...però a vegades tot se'm fa incomprensible, que siguem complexes no significa ser complicats, donem moltes voltes a vegades per no arribar enlloc...
He començat el dia perfecte, tot i dormir malament aquesta nit passada... per cert, he somiat amb en Mas, potser era això que m'ha creat insomni... he treballat bé, a gust, feliç, alegre, però les paraules m'arribaven i no entenia res de res, i em preguntava  perquè això i perquè allò.... una cosa que fa temps que algú esperava, resulta que després no li fa ni cas, l'altre que m'espera en una trucada quant jo no he dit que el trucaria mai, i tot m'assabento per terceres persones...no sé, complicat...per sort, m'he trobat un somriure que feia temps que no veia que igual  com ahir em deia el meu millor amic a mi, ell també m ho ha dit...en aquest cas per ell mateix " que hi faig a Olot?"...jo ja estic en un altre estat, ja que també he aconseguit trobar-me bé aquí, tot i així hi ha una diferencia d'on segur que em trobaria a gust sincerament...aqui he lluitat per trobar-me bé, perquè és tancat coi!!, molt tancat, moltíssim, i finalment he descobert que contra l'hermetisme no hi ha millor solució que l'obertura....obrim les finestres i que entri l'aire i que mirin coi!!, que entrin i remenin, potser així mostres que no val la pena tenir el pany tot el dia tancat i sobretot, no perds tu la ment i no t'encomanes de la por...perdó, estic dispers avui, barrejo temes...sóc un cocktail de tonteries suposo...tot i així, demà tancaré les orelles a les coses extranyes i tornaré a l'estat més extrany del món: ser normal...en tinc ganes!!