Pensaments de la Gran Via

Vull ser pintor....
Em costa no recordar aquell dia avui, després de la volteta per Barcelona, mirant a l'àtic desde sota pensava en aquell instant...
Tenia 12 o 13 anys, i el meu pare em despertava per anar al cole, em vaig negar anar al col.legi aquell dia...
Perquè?- em deia amb veu de pare sense poder dissimular l'Eduard que portava a dins i a fora ( li costava molt posar-se en el paper de pare, bé, no podia o no en sabia)
Em va mirar i em va dir: però si no saps dibuixar!! justament tú no saps dibuixar!!
I tenia raó, sóc l'únic de la familia que mai he sapigut dibuixar...era l'oevella negra del pinzell en la meva familia...
"No... vull ser pintor, perquè vull pintar el meu quadre, la meva vida, que no me la pintin mai els altres"
El meu pare va plorar...ahir recordava aquell instant i recordava els raconets de la casa...darrera del seu escriptori posava: " és bó ser important, però és més important ser bó"...a la taula estava permanentment escrit allò del Shaw " ya desde pequeño tuve que interrumpir mi educación para ir a la escuela"..., tot i que també apreciava l'educació, bé, els mestres bons...li va costar dissimular, li costava molt dissimular, amb mi i amb tothom...
Ahir caminava per aquells indrets on els dubtes m'atrapaven en cada pas, buscava respostes a moltes coses, sincerament em sentia imbècil fent segons quines coses...francament, encara m'hi sento, però he aprés que toca viure-les i ja està, no donar-li importància i no fer mala sang d'una cosa tan circunstancial com les tonteries que quasibé cada dia hem de fer, i sense fer cap pregunta al perquè ho fem!!
Després les parelles es separen, perquè ens exigim coses i ens queixem..."osti, és que sempre vol que estiguem per ell/a!!...osti, és que és un pesat/ada...és que sempre es fa el que ell/a vol fer"...coi, i ens queixem!! normal!!...en canvi hi han coses que les fem perquè tenim assumit que les hem de fer, es fan i punt...doncs jo també les faig però em segueixo sentint un imbècil...la diferència és que ara sentir-me imbècil em fa sentir bé, abans no, abans lluitava... ja no lluito, intento fer ràpid, oblidar-me de l'imbecilitat que he fet i recuperar el meu nord humà, que el tinc com tothom....
Ahir recordava quant sortia de casa i veia a tota la gent que caminava amunt i avall i com una força extranya em sentia arrastrat per totes aquelles passes...recordo que parava de tan en tan i m'ho mirava tot i pensava, " com és que tenim tanta pressa?" i parava un moment... i tornava a còrrer...semblava que ningú sapigués on anava però tothom ho sabia i jo pensava " la gent no treballa?" perquè tothom es movia i no veia ningú quiet, tan sols els cambrers o els quiosquers, o el venedor de la Once, però la majoria es movien...semblava que es movien sempre, vull dir que tot el dia se'l passaven amunt i avall, com si la seva feina fos això, moure's per la ciutat...com que els perdia de vista ràpid ,sempre em quedava amb aquesta sensació divertida...eren sensacions que recordo a la perfecció...
Un dia, el meu avi em va dir que la vida era tan sols això, i m'ho va dir com feia ell, sense donar lliçons, m'ho va dir tan sols observant-lo en el seu silló...
Allà treia un sac, no molt carregat, però ple de tresorets ben escollits, i els anava explicant un a un, amb passió... era el seu passat, la seva vida, i veure algú així, feliç d'haver pintat el seu quadre i acceptant les imbecilitats també, doncs em donava pau, perquè ell tenia pau a dins seu, és la clau...
La vida no és res si t'encaparres a que no sigui res, és fàcil aconseguir-ho, doncs igual de fàcil és fer que la vida sigui molt, sembla complicat però no ho és, tot i així la maleida crísis també pot fins i tot amb aquests detallets, perquè si el mínim no hi és, la vida no és res i el que és pitjor, tú tampoc ets res...em costa no recordar això ara mateix, ja que tot està com està...per tant, fer moltes imbecilitats finalment potser et recompensa amb un res...aquest és el preu de seguir i fer sense preguntar-nos el perquè ens ho exigeixen, si tenim sort doncs serem molt i si no, no serem res...perquè no val dir allò que s'ho ha currat, hi ha molta gent que s'ho ha currat i no és res...és trist però és així...