Les estrelles

Vull escriure des de la lluna!!...tot i que les notícies a vegades no venen com un les voldria, tan és, en aquell lloc solitari desitjo sort als que pateixen per alguna malaltia...i apendre de la seva valentia...
La gent mai marxa, ho diré mil vegades, les petjades encara resten marcades a la terra...
Mira princesa, tot i estar tan amunt, es poden veure a la perfecció: mira quina direcció més bonica tenien allà baix, veus aquell indret?...coherència bonica, allà van anar els valents que van deixar la seva emprempta!!...però no pateixis, que fins i tot el més cobard mai se'n va.... saps perquè?...perquè el cor estima per sobre del que ets o fas, simplement estima i prou...
Ara que estem aquí, al costat de les estrelles, pots veure com brillen, recordes quant erats més petita?....que en cadascuna d'elles hi veies una vida?...  així brillaven més i més...això és no morir, això és no marxar, això es seguir estimant infinitament a qui més vas estimar quant li acariciaves la cara en la vida més terrenal...
Alguns han cregut en Déu per poder seguir creient que res s'acaba, i no és cert, tot s'acaba i quant s'acaba comença una nova vida, no parlo de reencarnació, parlo de fets reals i comprovats...jo, bonica, crec en la gent que estimo, tant i tant, que finalment poden acabar-se mil vegades, perquè retornen dibuixats encara en més colors...i si, al final, encara suma més tot plegat i allò tan bonic que és compartir-ho en vida, després, segueix el curs normal de l'amor, i en l'amor, carinyo, no hi ha final, tot creix més i més....
Per això pujo aquí dalt amor meu, pujo per enlairar-me a un estat llunàtic, d'aquells que fan por a la terra, però que son normals en la foscor universal...perquè saps que he aprés?, que res és normal o anormal, que tot és diferent, que tot és relatiu...i poques coses certes aprenc eh, quant mes crec que ho he aprés algiuna cosa em fa canviar l'opinió... i com m'agrada aquesta sensació de que cada dia aprenc alguna cosa que em sorpren!!!....passa el temps i tinc menys clar el que és normal o no és normal, i dins d'aquesta confusió em sento millor que mai...per això volia pujar amb tú, perquè entenguis que tot depen de com t'ho miris....ho veus? aquí tot agafa un altre matís, per tant el que veus allà baix, no és més que una visió i molt petita, de les mils que pots arribar a gaudir i a entendre, o no entendre, tan és això...
Si, les estrelles brillen, com aquell dia en el cotxe que en vas assenyalar una i vas dir "mira, la Cuca!"...i les estrelles billen perquè tu veus que brillen, ja sabem que per si soles ja ho fan, però sense que les admiris mai podries tú saber-ho, i sobretot, gaudir-ho...els ulls, els sentits, tot ajuda a viure més intensament...de res serveix que et passi pel davant un mag o un heroi si no el mires...ens hem d'aturar el màxim possible, no et creguis que qui més corri arribarà més lluny, de fet acabarà igual que tots... tots tenim una estrella, el que més corri i el que més lent camini, tots ens la mereixerem, fins i tot alguna estrella serà compartida per més d'un, perquè en tota la terra hi hauran infants que les mirin al mateix moment, i no passa res, l'univers no enten de possessions, per tant, en aquella estrella tan bonica hi haurà l'avi al costat d'un gatet, i mentres ell l'acaricia i el felí ronca, dos nens estaran plorant d'emoció mirant cap al cel...
Saps? per això sóc llunàtic, aqui a la terra molts es confonen, jo també em confonc, però la realitat és que ser llunàtic és això, disfrutar d'una altra mirada, i val la pena, de veritat que si...perquè poca gent ho sap, però les estrelles moltes vegades ens miren, i li diuen a la lluna el que veuen, fins i tot alguna mira algú en concret i espera que sigui la persona que s'instali en ella tan sols un dia, no esperen més que sentir-se privilegiades ni que sigui per una nit... i aqui recau també un dels grans secrets de la vida, parlo de la nostra, de la que ens toca viure fisicament...els privilegis son momentanis, intentar pretrende viure en un estat permanent és absurd, i fins i tot avorrit, no el sabries valorar...i d'aquests instants, petits o grans, en fem una vida, i li sumem els instants, petits o grans, on sentim el dolor i finalment, tota la suma de tots els instants , petits o grans, formen una vida en present i el més bonic de tot, és que afegeixen una altra estrella al firmament...
No deixem mai de somiar!!...perquè en els somnis hi han milions de realitats!!