Gràcies bonica altre vegada, cada dia t'admiro més, per la teva valentia, per entendre que el que ara és important està per sobre del que realment desitges, per saber gestionar coses que jo, sens dubte, a la teva edat no hauria sapigut gestionar així...
Com m'agrada veure que fins i tot en les situacions crítiques treus un sentit d'humor fi, on es poden llegir moltes coses entre línies, però està bé, és una gran eina...
Jo et miro de lluny, no saps el que pateixo a vegades des de la distància, tot i que crec que si que ho saps, de fet mai has parat de fer broma del meu etern patiment, tot i així t'haig de dir que justament que te n'enfotis a mi em va molt bé, francament estic aprenent molt de tú i potser ja no em sorprèn algunes reaccions que tens, m'he acostumat a veure, que malgrat la situació, estàs madurant i no et deixes en el procés el teu somriure, curiós que de moment crèixer t'està creant un somriure més potent i fins i tot diria, que t'estàs omplint de seguretat...
Mira , ara fa un any, just un any, vas fer un canvi amb mi, segurament et va tocar cuidar-me, i ho vas fer increible, aquell moment ens va acostar molt, i des d'aleshores ja no ens hem separat de cor, no vol dir que abans no ens estimèssim, clar que si, però va haver un abans i un després en la nostra relació després del Juny passat...
Tot i que els pares som els pilars i segurament hem de donar exemple, no està malament mostrar debilitat i demostrar que abans que la figura de pare hi ha una persona normal que té una vida normal i que té el problemes normals....crec que això ho vaig viure molt clarament a casa meva, com a fill esperes que t'ajudin i que estiguin per tú, però com dic sempre, ser pare hi ha una part molt gran de cor i una de molt gran de responsabilitat, i a vegades el cor pot i a vegades la responsabilitat guanya, de totes maneres indirectament tambè podem ensenyar moltes coses simplement mostrant el que estiem vivint...la mare o el pare estan tristos, doncs avui em toca fer de mama, però clar, sempre amb un límit i sapiguent cadascú quin paper és en la lògica, que encara que a vegades no siguem lògics en els actes, hi ha una lògica que no hem de perdre mai de vista....
Avui m'han dit que estic molt més fort que abans, que cada dia ho estic més, t'haig de dir que tú tambè hi tens a veure molt en tot això, poca gent sap el "curro" que hem hagut de fer plegats i saps, l'hem fet molt bé, a vegades `penso en els nostres moments de connexió, aquells moments que no ens cal dir res i ja entenem el que ens passa, ens passa molt quant sortim dels nostres papers de filla pare i ens tornem persones, l'altre dia pujant vam tenir moments molt bonics, converses que són clares i silencis còmodes...no dubtis que em moro de ganes de tornar a fer camí plegats, entenent que la nostra separació lògica que implica el fet de que et vas fent gran i cada dia ets més independent no té res a veure amb l'amor que va madurant i segueix creixent i sobretot, sumant, és vital sumar...
Ahir em vas tornar a sorpendre, ni en una situacio límit vas perdre la calma, no saps com ajuda la teva serenor quant et miro des de la distància i els meus braços no arriben per ajudar-te i donar-te una ma perquè t'agafis a ella...em vas tornar a meravellar...com a pare t'estimo, però com a persona ja fa temps que t'estic admirant...
Saps, sempre tinc por que algunes coses et robin la teva part de nena que encara has de tenir, i que duri !!, però tambè és cert que quant et veig amb alguna amiga i com rius i sobretot, com fas riure!!, perquè saps fer riure a la gent i això és molt bó, em quedo molt tranquil...
Demà tornarem a caminar junts, uns dies, et mereixes un descans i una mica de relax, tampoc podem demanar que tot ho gestionis bé, tot i que repeteixo, cada dia m'envies una sorpresa positiva...saps bonica, en tot aquest procés llarg però que no dubtis que tindrà un resultat boníssim, jo he aprés a ser pare, tot i que evidentment he fallat moltes vegades, això és així perquè per sort som humans, però la veritat és que així com alguna figura meva s'ha debilitat, sobretot la part social, la de pare s'ha enfortit, entre els dos l'hem enfortit, tambè m'has ajudat a triar les coses i fer-ho bé, i tampoc em trec mèrit a mi, és una feina tant individual com conjunta, però aquest últim impuls, el d'ara justament servirà per això justament, l'altre dia t'ho vaig assegurar, ara queda res i tot anirà bé, jo he fet un pas que era essencial i tú tambè n'has fet un que era vital per tú i només en el moment que acceptes la realitat la pots començar a treballar...
Queda molt poquet i ja seràn 16, i com sempre només et puc dir una cosa, gràcies perquè el camí el fem els dos i comença a ser un camí preciós...però sobretot ferm...mai oblidaré, i això ja ho saps, el dia que em vas fer l'abraçada més bonica, plena d'agraïment mutu, plena d amor, que mai m han fet, no ho dubto, una de les escenes més boniques que quant m'entristeixo perque et trobo a faltar, m'ajuda a pensar que queda un dia menys....i evidentment que ens enfadarem mil vegades més , però tant tú com jo sabem de quin tipus d'enfado parlo, n'hem tingut de molts tipus, ho saps, aquest és el de filla pare, aquest mola....i saps?. jo que justament d'autoritat no vaig molt sobrat, jo que segurament sóc de les persones que m'han dit més coses i he callat, jo que crec que poques vegades m'he enfadat o alliçonat a algú ( tot això no m'ho van ensenyar) he aprés fins i tot a tenir autoritat com a pare, ja té nassos, però sempre he pensat que una de les coses que més bé em fa sentir és que mai he oblidat que com a pare no passa res si m'equivoco perquè com a pare justament, tambè he de saber demanar perdó, si no mai podria pretendre que tu ho fessis...
Va, un dia menys, i això ja ho tenim....tenim un bon caminar ja, ara només ens falta el camí a escollit, potser sembla el més dificil i no, el dificil és tenir un bon caminar, amb això la vida et regala molts més camins per triar.
dissabte, 27 de maig del 2017
dissabte, 20 de maig del 2017
Ves a saber
Solitari camina rambles avall, no té gaire clar el destí del seu passeig tot i que entèn que l'olor a sal l'està cridant, aquella aigüa salada que tants moments dolços li ha regalat...
S'escolta molta fressa, hi ha moltíssima gent a les terrasses, alguns mengen franckfurts i altres mariscades, s'intueix que tot depèn del nivell adquisitiu que tingui cadascú, però només és una siposició que es fa, podria ser que el més ric disfruti més amb un biquini... veu molts nens, nens que s'agobien perquè ja han acabat de menjar i els pares no hi ha manera que s'aixequin de la taula...
Nens !! - diu ell- no us queixeu i no foteu enlaire els premis dels vostres pares !!!
De sobte l'home solitari comença a trobar-se molt lluny de tot allò, tot i que mil vegades hi ha participat clar, però comença a entendre que està entrant a un altre lloc, i evidentment ho vol aprofitar, tanca doncs el sentit de l'oïde i enmig del bullici només escolta silenci...." ja està! " ...i entra de plé en un altre món, potser perquè moltes vegades veu tot allò com una cosa molt llunyana a ell, potser perquè aquest no és el premi que vol de la vida, "ves a saber" ( es diu a ell mateix ), potser fins i tot no reconeix cap premi en aquella mariscada a la terrassa...avui vol silenci perquè està amb pau i quant està amb pau vol el seu món, segurament el més barat de tots però el que ell hi troba totes les riqueses de l'univers...el vol compartir evidentment però com que sap que és dissabte i segons el calendari social el dissabte és dia de fer coses, com més millor, doncs li tocarà passar-ho sol...tot i que mai té cap consciència de que no està fent res, potser la única cosa que el diferencia dels altres és que no gasta ni un duro...per sort les accions que fem no tenen preu moltes vegades...
Segueix caminant doncs enmig del merder, podria anar per carrers secundaris buits, perquè amb els anys se n'ha adonat que la gent camina pels mateixos carrers , la gent crida a la gent, si tinguès peles obriria un bar i llogaria a 100 persones durant tot un mes perquè estiguessin consumint en ell, crec que l'èxit estaria assegurat, fins i tot pensa que la qualitat del producte, dins d'un nivell mínim es clar, no influiria molt a l'hora de fer triar a la gent, si el bar està plè és que està de conya...ves a saher clar...
Ja pensa en la tornada perquè ha decidit que ho farà pels carrers buits, i aleshores podrà tornar a obrir l'aixeta d'escoltar, el silenci envia molts sons...
Avui li fan una mica de mal els genolls, aquest matí ha apretat amb la bici, no per superar-se, mai es vol superar, simplement perquè se sentia bé i ell escolta el cos quant fa esport, no té espèrit de superació, només té espèrit de passar-ho bé quant està en estat lúdic...
No ajuda el fet de caminar amb sandalies, però vaja, com que està flotant cada vegada més i es nota lleuger tot serà més fàcil de superar...
I ja està a les roques, no està tant lluny de la civilització com per no escoltar-la, per tant li toca tornar a jugar amb els sentits, encara que sembli mentida els sentits es poden dominar si un els ha treballat, i pots fer callar el que vulguis, és com tenir molts altaveus i simplement has d'anar endollant i desendollant els que t'interessi...
Per tant el destí de la caminada ja ha arribat...les roques, el mar i el cel, ara no necessita res més...a prop d'ell hi han uns 5 adolescents que li demanen si els pot fer una foto, ell els mira, li agrada veure adolescents feliços i aquests feien cares de felicitat, per sort havia obert l'altaveu d'ells quant veia que s'acostaven a ell...els fa la foto i els envia un somriure..." seguiu així" pensa per ell mateix...que bonics són els somriures !!!
I ara si, tanca l'últim altaveu i posa tots els sentits en el mar, el cel i el moment...i mira l'horitzó, aquella ratlla que de petit mai entenia, posa "mode infant", aquell on l'incomprensió tècnica de les coses fa que et puguis inventar el que vulguis, i s'imagina que hi ha darrera d'aquella màgica línea...i li cauen llàgrimes d'emoció, perquè s'està enamorant d'aquell moment, i passa allò tant bonic de sentir-se unit a tot...gira el cap i mira al costat, veu un mar on encara no hi han molts fideus, això ho va treure de la Mafalda perquè ella odiava la sopa i el mar, i el mar no el soportava perquè hi veia una gran sopa plena de fideus, és Maig, la sopa encara és poc espessa...i l'aigua està bonica i transparent...baixa a buscar tresors, i en troba uns quants, de pas llença a una paperera una llauna de coca-cola que a algún desgraciat li ha caigut de la butxaca de la " vergonya"... veu una pedra preciosa de color gris, però és preciosa igual, i ho és perquè el moment és preciós i li diu a cau d'orella ( recordar que està en mode infant )... " ets la pedra més preciosa que mai he vist"...la pedra és posa vermella, tant vermella que podria estar en un aparador de pedres precioses on tothom la voldria com a tresor ..finalment l'agafa i se l'emporta amb ell, quant arriba a casa la família el mira extranyat, potser no molt perquè saben com és, però realment aquell "pedrot gris" és simplement això, una pedra normal i corrent, però ell la guarda a la seva habitació, perquè sap que sempre serà l'acompanyant d'aquell moment bonic...
Abans però ha tornat pels carrers buits, mentres a la rambla, pel cap baix hi deuen haver unes 2178 persones , pels carrers que ara camina s'ha creuat amb set persones, quatre de les quals anàven juntes...però clar, no hi han ni botigues ni bars, només hi havien façanes boniques, quatre concretament, i uns quants ocellets que no necessiten el dissabte per desconnectar o oblidar que existeix un " de dilluns a divendres", tampoc es canviaria per ells, tot i que li encanta volar clar.
Està molt allunyat de tot, recorda que als setze anys ja ho tenia escrit en algún indret..." això és el que ens regala el món?" ... i ara pensava que potser amb fruita, mar i amor ja en tenia prou per caminar,...la gent que estima, una bon grapat de cireres i obres d'art naturals per admirar... les cireres i el mar no tenen ordre, la gent que estima sempre en primera possició, tot i ser solitari, tot i que als bars el cul li crema i té ganes de marxar, tot i que prefereix mil vegades està davant d'algú i conversar plenament concentrat...perquè és desconcentra massa i ho sap, només en dies que és conscient dels altaveus pot reduir les veus i les motivacions que li arriben de tot arreu...
Avui se sent extrany, i quant està així és quant millor es troba, i no entèn gaire el perquè però és aixi, potser perquè no necessita res o necessita més que mai, ves a saber.
Però està content, sense comparar-se amb res ho acaba fent suposadament per error, ves a saber, i abans d'acabar el seu passeig veu una noia que corre amb un aparell enganxat al braç, està suada, fa com cara de patiment, o això li sembla a ell, es veu que la noia està a punt de superar la seva marca, s'està preparant per una cursa, li sorprèn que la "noia" deu tenir uns 50 anys, ell s'havia preparat per alguna cursa o per alguna competició quant en tenia 20 o 30 , fins i tot amb 35 havia baixat el nivell però encara feia algún campionat, però ara ja no, potser el cos li havia dit,demanant o fins i tot suplicat el límit i tot i necessitar, com sempre, l'esport, el volia disfrutar, mai patir, de fet entenia que el fet d'haver fet molt esport li havia passat factura als genolls, per tant en alguna ocasió, o en moltes, potser no havia escoltat el seu límit...una altre cosa apressa!...se li diu espèrit de superació i està molt de moda a l'actualitat, hem de fer cada dia alguna cosa i millorar la marca anterior, o sigui hem de competir amb nosaltres mateixos, i hem de guanyar!!...m'he imaginat que potser alguns fins i tot tornen fustrats perquè no han superat la fita que s'havien marcat per aquell dia...ves a saber...i ell ha pensat que tot i competir mai s'havia posat cap fita, perquè no era professional, per tant no li calia, tot i així no havia captat els seus límits moltes vegades...cert...tampoc és molt greu, és millor estar malalt d'esport que no pas malalt d'alcohol, tot i que tot el que sigui necessitat no deixa de ser una malaltia, només estàs sà quant no depens d'una cosa, si no de mil, allò del fanatisme, allò dels camins...allò del ves a saber...
I s'acaba el dia i segueix sense saber gran cosa però està feliç. molt feliç...demà no farà una mariscada, però potser pendrà alguna cosa amb un amic en un bar, ves a saber, i agafarà la bici i potser és passarà i no entendrà el seu límit, ves a saber, i fins i tot farà merder com tothom, o no, ves a saber, però la única cosa que si sap és que sense dies com el d'avui ell no podria seguir el ritme ja marcat, aquest si és el seu dia festiu, la consciència és tant clara que ja sap que el calendari no és seu, per tant entèn que almenys avui només s'ha deixat portar i deu n'hi dò el que la vida li ha regalat, i gratis...."ofertón de dia" : passeig per les sensacions...això si, sense mai oblidar que ho ha fet dins d'aquest món, perquè les roques on ha volat eren part d'una obra humana...el que mai li queda clar és que quant està aixi realment és " mode infant" o és que ja ha madurat una mica més...ves a saber...de moment no hi ha cap màquina , creu, que classifiqui aquests moments, per tant no penjarà avui els resultats de la seva lluita amb ell mateix en el facebook, però potser penjarà alguna lletra o algún pensament...ves a saber.
S'escolta molta fressa, hi ha moltíssima gent a les terrasses, alguns mengen franckfurts i altres mariscades, s'intueix que tot depèn del nivell adquisitiu que tingui cadascú, però només és una siposició que es fa, podria ser que el més ric disfruti més amb un biquini... veu molts nens, nens que s'agobien perquè ja han acabat de menjar i els pares no hi ha manera que s'aixequin de la taula...
Nens !! - diu ell- no us queixeu i no foteu enlaire els premis dels vostres pares !!!
De sobte l'home solitari comença a trobar-se molt lluny de tot allò, tot i que mil vegades hi ha participat clar, però comença a entendre que està entrant a un altre lloc, i evidentment ho vol aprofitar, tanca doncs el sentit de l'oïde i enmig del bullici només escolta silenci...." ja està! " ...i entra de plé en un altre món, potser perquè moltes vegades veu tot allò com una cosa molt llunyana a ell, potser perquè aquest no és el premi que vol de la vida, "ves a saber" ( es diu a ell mateix ), potser fins i tot no reconeix cap premi en aquella mariscada a la terrassa...avui vol silenci perquè està amb pau i quant està amb pau vol el seu món, segurament el més barat de tots però el que ell hi troba totes les riqueses de l'univers...el vol compartir evidentment però com que sap que és dissabte i segons el calendari social el dissabte és dia de fer coses, com més millor, doncs li tocarà passar-ho sol...tot i que mai té cap consciència de que no està fent res, potser la única cosa que el diferencia dels altres és que no gasta ni un duro...per sort les accions que fem no tenen preu moltes vegades...
Segueix caminant doncs enmig del merder, podria anar per carrers secundaris buits, perquè amb els anys se n'ha adonat que la gent camina pels mateixos carrers , la gent crida a la gent, si tinguès peles obriria un bar i llogaria a 100 persones durant tot un mes perquè estiguessin consumint en ell, crec que l'èxit estaria assegurat, fins i tot pensa que la qualitat del producte, dins d'un nivell mínim es clar, no influiria molt a l'hora de fer triar a la gent, si el bar està plè és que està de conya...ves a saher clar...
Ja pensa en la tornada perquè ha decidit que ho farà pels carrers buits, i aleshores podrà tornar a obrir l'aixeta d'escoltar, el silenci envia molts sons...
Avui li fan una mica de mal els genolls, aquest matí ha apretat amb la bici, no per superar-se, mai es vol superar, simplement perquè se sentia bé i ell escolta el cos quant fa esport, no té espèrit de superació, només té espèrit de passar-ho bé quant està en estat lúdic...
No ajuda el fet de caminar amb sandalies, però vaja, com que està flotant cada vegada més i es nota lleuger tot serà més fàcil de superar...
I ja està a les roques, no està tant lluny de la civilització com per no escoltar-la, per tant li toca tornar a jugar amb els sentits, encara que sembli mentida els sentits es poden dominar si un els ha treballat, i pots fer callar el que vulguis, és com tenir molts altaveus i simplement has d'anar endollant i desendollant els que t'interessi...
Per tant el destí de la caminada ja ha arribat...les roques, el mar i el cel, ara no necessita res més...a prop d'ell hi han uns 5 adolescents que li demanen si els pot fer una foto, ell els mira, li agrada veure adolescents feliços i aquests feien cares de felicitat, per sort havia obert l'altaveu d'ells quant veia que s'acostaven a ell...els fa la foto i els envia un somriure..." seguiu així" pensa per ell mateix...que bonics són els somriures !!!
I ara si, tanca l'últim altaveu i posa tots els sentits en el mar, el cel i el moment...i mira l'horitzó, aquella ratlla que de petit mai entenia, posa "mode infant", aquell on l'incomprensió tècnica de les coses fa que et puguis inventar el que vulguis, i s'imagina que hi ha darrera d'aquella màgica línea...i li cauen llàgrimes d'emoció, perquè s'està enamorant d'aquell moment, i passa allò tant bonic de sentir-se unit a tot...gira el cap i mira al costat, veu un mar on encara no hi han molts fideus, això ho va treure de la Mafalda perquè ella odiava la sopa i el mar, i el mar no el soportava perquè hi veia una gran sopa plena de fideus, és Maig, la sopa encara és poc espessa...i l'aigua està bonica i transparent...baixa a buscar tresors, i en troba uns quants, de pas llença a una paperera una llauna de coca-cola que a algún desgraciat li ha caigut de la butxaca de la " vergonya"... veu una pedra preciosa de color gris, però és preciosa igual, i ho és perquè el moment és preciós i li diu a cau d'orella ( recordar que està en mode infant )... " ets la pedra més preciosa que mai he vist"...la pedra és posa vermella, tant vermella que podria estar en un aparador de pedres precioses on tothom la voldria com a tresor ..finalment l'agafa i se l'emporta amb ell, quant arriba a casa la família el mira extranyat, potser no molt perquè saben com és, però realment aquell "pedrot gris" és simplement això, una pedra normal i corrent, però ell la guarda a la seva habitació, perquè sap que sempre serà l'acompanyant d'aquell moment bonic...
Abans però ha tornat pels carrers buits, mentres a la rambla, pel cap baix hi deuen haver unes 2178 persones , pels carrers que ara camina s'ha creuat amb set persones, quatre de les quals anàven juntes...però clar, no hi han ni botigues ni bars, només hi havien façanes boniques, quatre concretament, i uns quants ocellets que no necessiten el dissabte per desconnectar o oblidar que existeix un " de dilluns a divendres", tampoc es canviaria per ells, tot i que li encanta volar clar.
Està molt allunyat de tot, recorda que als setze anys ja ho tenia escrit en algún indret..." això és el que ens regala el món?" ... i ara pensava que potser amb fruita, mar i amor ja en tenia prou per caminar,...la gent que estima, una bon grapat de cireres i obres d'art naturals per admirar... les cireres i el mar no tenen ordre, la gent que estima sempre en primera possició, tot i ser solitari, tot i que als bars el cul li crema i té ganes de marxar, tot i que prefereix mil vegades està davant d'algú i conversar plenament concentrat...perquè és desconcentra massa i ho sap, només en dies que és conscient dels altaveus pot reduir les veus i les motivacions que li arriben de tot arreu...
Avui se sent extrany, i quant està així és quant millor es troba, i no entèn gaire el perquè però és aixi, potser perquè no necessita res o necessita més que mai, ves a saber.
Però està content, sense comparar-se amb res ho acaba fent suposadament per error, ves a saber, i abans d'acabar el seu passeig veu una noia que corre amb un aparell enganxat al braç, està suada, fa com cara de patiment, o això li sembla a ell, es veu que la noia està a punt de superar la seva marca, s'està preparant per una cursa, li sorprèn que la "noia" deu tenir uns 50 anys, ell s'havia preparat per alguna cursa o per alguna competició quant en tenia 20 o 30 , fins i tot amb 35 havia baixat el nivell però encara feia algún campionat, però ara ja no, potser el cos li havia dit,demanant o fins i tot suplicat el límit i tot i necessitar, com sempre, l'esport, el volia disfrutar, mai patir, de fet entenia que el fet d'haver fet molt esport li havia passat factura als genolls, per tant en alguna ocasió, o en moltes, potser no havia escoltat el seu límit...una altre cosa apressa!...se li diu espèrit de superació i està molt de moda a l'actualitat, hem de fer cada dia alguna cosa i millorar la marca anterior, o sigui hem de competir amb nosaltres mateixos, i hem de guanyar!!...m'he imaginat que potser alguns fins i tot tornen fustrats perquè no han superat la fita que s'havien marcat per aquell dia...ves a saber...i ell ha pensat que tot i competir mai s'havia posat cap fita, perquè no era professional, per tant no li calia, tot i així no havia captat els seus límits moltes vegades...cert...tampoc és molt greu, és millor estar malalt d'esport que no pas malalt d'alcohol, tot i que tot el que sigui necessitat no deixa de ser una malaltia, només estàs sà quant no depens d'una cosa, si no de mil, allò del fanatisme, allò dels camins...allò del ves a saber...
I s'acaba el dia i segueix sense saber gran cosa però està feliç. molt feliç...demà no farà una mariscada, però potser pendrà alguna cosa amb un amic en un bar, ves a saber, i agafarà la bici i potser és passarà i no entendrà el seu límit, ves a saber, i fins i tot farà merder com tothom, o no, ves a saber, però la única cosa que si sap és que sense dies com el d'avui ell no podria seguir el ritme ja marcat, aquest si és el seu dia festiu, la consciència és tant clara que ja sap que el calendari no és seu, per tant entèn que almenys avui només s'ha deixat portar i deu n'hi dò el que la vida li ha regalat, i gratis...."ofertón de dia" : passeig per les sensacions...això si, sense mai oblidar que ho ha fet dins d'aquest món, perquè les roques on ha volat eren part d'una obra humana...el que mai li queda clar és que quant està aixi realment és " mode infant" o és que ja ha madurat una mica més...ves a saber...de moment no hi ha cap màquina , creu, que classifiqui aquests moments, per tant no penjarà avui els resultats de la seva lluita amb ell mateix en el facebook, però potser penjarà alguna lletra o algún pensament...ves a saber.
dimarts, 9 de maig del 2017
En Joan
Caminant amb el meu tiet per Vilanova al seu ritme...un home que ja toca amb la punta dels dits els 80 anys, un home que un amic meu que el va conèixer fa res me'l va definir " un home dret de cos i d'espèrit", un home diferent....
A casa dels Font sempre va ser el que va passar més d'incògnit, potser perquè el seu caràcter d'anys enrera tímid i introvertit combinat amb que estava rodejat de dos homes que brillaven molt no ajudava molt a ser protagonista de gran cosa , segurament perquè potser era molt diferent en la seva manera de ser , però jo només puc tenir paraules d'agraïmet per tot el que ha fet per mi sempre.
Entenc que la gent el pugui criticar...tot i que amb mi mai m'ha demostrat que va a la seva, sóc plenament conscient que hi va, i ja era així de jove i amb els anys s'ha accentuat...
L'altre dia quant li vaig presentar l'amic, i estavem en el seu pis-estudi, on tot fa olor de pintura i es respira molt més art que habitatge, me'l vaig mirar com a artista, segurament és la única manera que un el pot mirar per entendre qui és i perquè fa segons quines coses, sense excusar la seva por eterna a veure gent que estima malalta o la por d'afrontar segons quines coses pràctiques, potser més que por és la seva lentitut o les dues coses , i segurament en això no es podria excusar, però jo ja vaig molt tard per enfadar-me amb ell, em resultaria impossible, per moltes raons,perquè l'estimo, evidentment, pel recorregut que hem fet plegats, tot i que en molts casos hem viscut a molts quilòmetres de distància, i no cal ni dir que al final està força sol de gent propera, potser s'ho ha buscat, potser ho ha buscat o potser ha anat així, per tant entenc que si algú se n'ha de fer càrrec si passa qualsevol cosa sóc jo...i ho faria pel cor i no per força.
M'arriba abrigat com si fos febrer, mentres la gent camina al seu costat amb mànigues de camisa, fins i tot en això sembla que porti un altre calendari, vestit de negre, amb un petit toc de bohemi i una mirada blava i dolça que s'apaga quant és mou pel carrer però que està molt viva quant està al costat dels seus quadres i la seva pintura...la seva barba blanca i la seva esquena recte fan que poca gent podria saber exactament quina edat té...encara es manté jove, un jovenet de 80 anys...
Jo me'l mirava l'altre dia quant estava mostrant quadres de l'època de la dictadura, el seu espèrit crític s'ha exagerat amb els anys i suposo que en el fons sent una fustració gegant de veure com la societat ha evolucionat segurament a l'inversa del que esperava quant encara estava ple de força per lluitar i creure en un món millor...
Es va posar a parlar d'un quadre on una gent esperava que la llibertat arribès " veus, en aquella època ens mataven amb fusell i ara ens maten a poc a poc"...segurament exagerada deducció però l'entenc, en el fons molts dels que van viure aquella època i s'han mantingut fidels als seus pensaments, deuen sentir un sentiment de fustració veient moltes coses...tot i així no comparteixo moltes de les seves idees actualment, m'acostava molt més a ell en compartir opinions quant no estava tant de tornada, tot i així, entre les crítiques que potser es poden arribar a fer pesades, sempre diu alguna veritat que em fa pensar molt...
Anem a un caixer, dins d'ell hi ha un pobre estirat abrigat amb una manta fina, el meu tiet se'l mira i es treu crec que tres euros de la cartera i li dona mirant-lo als ulls...el pobre, que parlava en català, suposo que a vegades pensem que no hi han pobres catalans, se'l mira i li dona les gràcies amb aquella cara que fan tots els pobres que donen les gràcies, sense sentir-se orgullosos d'agraïr, ( els pobres mai poden mostrar orgull, per això són pobres)...el meu tiet el seguia mirant fixament i li diu " no t'ho dono per compassió, t'ho dono per justícia", crec que aquest comentari respon a que un home com ell no pot entendre que en el segle XXI hi hagi gent que pugui estar dormint al carrer...i en això si que és diferent a la majoria de gent , perquè en general la majoria d'humans, quant mirem a un pobre , crec que per dins nostre pensem que ha arribat fins allà perquè s'ho ha buscat, potser perquè no volem ni pensar que nosaltres tambè podriem acabar igual..." a mi això no em pot passar"...o pensem directament que es droga o que beu, al final creiem o volem creure que els descartats s'ho han buscat ells i potser el meu tiet culpa a la societat i a la manera de funcionar de la mateixa...són els danys col.laterals d'una societat de consum...
Jo no puc dir gaires coses dolentes d'ells, fins i tot diria que ja no l'excuso dels seus actes que molta gent no pot entendre, segur que és perquè entenc quant algú s'enfada amb ell, però jo miro enrera ara i recordo tot el que hem passat plegats...anavem al cine junts, em va ensenyar a dir la s i la r, perquè jo de petit ni deia la s ni la r, jugava moltíssim amb mi, no tnc cap dubte que en això si és Font, juganer fins la mèdula, i recordo i sembla mentida veient-lo ara, el ritme frenètic que portava quant era professor...
Vam estar prenent un tallat en un bar de la Rambla de Vilanova, un tallat que vagi on vagi ell l'ha d'explicar al milimetre " vull un got petit de vidre amb un ditet de cafè, llet calent i dos sobres de sucre", això tant curt d'explicar no sé com coi ho fa que ho allarga molt com si en aquell tallat li anès la vida ... en general se'l miren i li diuen " un manchado no ?" ja l'han cagat !! perquè això fa que torni explicar pas a pas com vol el seu tallat.... sempre surt tard, arriba a les botigues quant ja tanquen, entenc que ja és inamovible, i que això pugui molestar a molta gent, però a mi ja no, crec que no podria parar de dir coses que li agraeïxo de tot cor que ha fet per mi, ho ha fet a la seva manera, però ho ha fet sempre...m'estima i segurament dec ser l'unic que permet que li toqui una mica la seva manera de funcionar, segurament perquè ell tambè entèn el recorregut llarg i bó que hem tingut...
Desitjo que la vida li regali un final feliç, crec que entre les seves covardies eternes, potser la més gran, és la por a caure malalt, en això per més que s'hi esforci no hi podrà fer res, el destí ja dirà, però sigui com sigui si jo hi sóc, a mi em tindrà...
Acabo com tantes vegades ho faig en aquest blog, donant les gràcies...
dissabte, 6 de maig del 2017
El cargol i la tortuga
- Sento que tothom està col.locat menys jo...
Això són paraules de l'Eduard, un dia qualsevol, unes paraules que em ressonen de tant en tant dins meu, a vegades penso que dibuixat d'una altre manera no estic tant lluny del camí que va agafar el meu estimat pare.
Una altra setmana dura, o dificil de gestionar, i ara que puc parar i pensar, per fi !!, doncs em vull quedar amb la part possitiva de tot plegat, i és evident que n'hi han unes quantes, segurament la primera és que per fi no estic sol en tot això, per fi tot ha sortit a la llum i per fi tothom està col.locat al seu lloc, tot i que ara falta el més important, trobar el nostre lloc, però crec que sense que les altres peces no es possessin a lloc, el nostre no podia arribar.
Egoistament diria que acabo la setmana orgullòs de mi, allò mític que es diu de que els homes no saben fer dues coses a la vegada, doncs com tantes vegades ho he enviat a fregir espàrrecs, crec que ha sigut una de les setmanes que he fet més quilòmetres, i evidentment amb l'ajuda de gent que sempre està allà, he gestionat emocions, feina i gestions diria que d'una manera coordinada i sobretot sense deixar res que quedès a mig cami. He treballat hores, he ensenyat a una altre persona la feina, he rebut i fet trucades, he sigut pare en cada minut i no he deixat res de la meva feina laboral per fer en cap moment.
Tambè he aprés moltes coses, com no, la vida sempre està en moviment i serveix cada dia per apendre molt, si és que un té ganes d'apendre, clar .
Crec que sempre he sigut fàcil de jutjar pels meus moviments, potser fins i tot han semblat molt errats, segur que si en molts casos, però si una cosa ha provocat els meus actes, equivocats o no, ha sigut sempre que he sigut i sóc un pare que mai ha fallat quant hi havia de ser, potser si que el preu ha sigut alt en algunes coses, però estic content, veient el resultat i entenent que si vaig decidir no moure moltes coses era perquè encara no tocava.
Quant un és pare i tens una filla que encara està totalment sota la teva responsabilitat, i ja no parlo de cor si no de responsabilitats, has d'entendre que a part d'estimar-la, evident, un ha d'intentar deixar el mínim d'herències possibles del que tú has viscut, has d'intentar no empapar a la personeta que estimes i que et mira continuament,i no s'empapi de les teves pors, i entenc que és inevitable que moltes vegades passi, però hem d'intentar el màxim possible que el camí que agafin sigui nou, i és que en una vida nova sempre es construeix un camí nou, o almenys penso que hauria de ser així...que menys que intentar-ho.
No sóc molt de jutjar i si ho faig és perquè m'he enfadat en un moment donat, però si hi ha una cosa que mai perdono són els pares que ho tenen tot a favor i no mouen fitxa dins de la seva responsabilitat, per mi no té perdó, si més no si mai assumeixen que no han nascut en aquest món per ser pares, si no per continuar siguent fills tota la vida...em sap greu, però això ja no ho puc perdonar, entenc les circunstàncies de tothom, només faltaria que jo no ho entenguès, però fins i tot aquestes tenen un limit, si un mai canvia és que hi ha un error, i si no t'atreveixes a canviar-lo, almenys sigues conscient de que no ho fas...i en aquest mateix cas estic jo, jo tambè he hagut d'assumir els meus errors i han començat per la consciència, però repeteixo, qui ho paga sóc jo, el que no puc fer és oblidar-me de les meves responsabilitats, potser per això dins de les meves situacions eternament inestables, mai fallo i hi sóc sempre quant la meva estimada filla em diu " et necessito"....i repeteixo, ja no parlo de cor, parlo d'obligacions, el cor batega sempre, això no cal ni posar-ho en dubte....
I mentres segueixo en el meu camí em seguiré posant en llocs pocs clars, és normal, per això lluito cada dia per aconseguir la única cosa que a casa meva no em van ensenyar, que és no dependre de la sort, potser perquè ells es van passar mitja vida ajudant a molta gent em van fer entendre que entre tots sempre ens en sortirem, i no és així i de fet, no ha de ser així.
Srgurament tambè estic orgullòs perquè no m'he col.locat en la comoditat tot i haver-ne tingut algunes possibilitats, potser el camí serà més llarg o més fangòs, però segur que serà més autèntic o almenys això vull pensar.
Quant he arribat a Vilanova m'he desinflat com un globus que és punxa, no és que ho esperès no, si no que ho desitjava, només quant un es desinfla pot tornar-se a inflar-se, i ara ho necessito, agafar les meves solucions fàcils, la bici, el mar, la ment, i algún llibre o escrit que desperti més pensaments, vaja, la tranquilitat que al final és la cosa que vull i que crec que aconseguiré...arribar a la última fase com un nadò " pipi, caca, son, gana "...tornar d'on vinc...
Amb l'aroma de l'Eduard que aqui sempre m'arriba amb tanta claretat i els consells i ajuda dels amics penso en quina sort tinc de tenir una personeta que he vist crèixer i que ha hagut de passar per mil coses, i veure com ha madurat amb un somriure situacions que potser en principi no generaven més que llàgrimes, estic absolutament content de veure com sap gestionar i reconvertir el més negatiu en possitiu, i és que segur que un pot obrir els ulls de moltes maneres però si això provoca que la motxil.la no s'ompli massa de pes inecessari millor que millor.
A mi ningú m'escull, i com m'haurien d'escollir si encara he de trobar el meu lloc?, l'Eduard encara va trigar més anys per trobar-lo, per tant hi ha temps, suposo que se'm continua veient com un etern cargol que porta la casa a sobre i va de cantó a cantó, molt atractiu no deu ser això perquè m'escullin, però el cargol sap on va, perquè quant va haver de posar cor no va dubtar en posar-lo, però ara que ha arribat el seny doncs el camí és més clar, alguns volen còrrer per solucionar les pors, decideixen ràpid, i és una opciò vàlida, però no és la meva, no em serviria, és cert que això implica moltes coses que fan que tot sigui més dificil, però tambè és cert que si aconsegueixo arribar-hi, doncs estic convençut de que el premi serà gran. Penso que hi arribaré, però si no hi arribo no passa res perquè al final m'agafo a les paraules del meu avi que sempre m'han ajudat tant " d'aquí cent anys segur que tot això serà silenci" , per tant com que no som res som moltíssim i ja que no som res almenys vull intentar triar les coses a la meva manera i segurament és aquesta, al final la coherència no es dels altres, és d'un mateix i cadascú ha de trobar la seva.
De moment seguiré gestionant les coses amb serenor, perquè com deia abans tot el que tinc no és segur ni del tot real, quina millor opció hi ha per no adormir-se mai i pensar que ja està tot fet...i en això si que he d'agraïr l'educació rebuda, em van ensenyar a adaptar-me a tot el que em vingui, i ara toca una altra fase, que és no dependre, i en aquesta estic...
El meu pare deixava de fumar quant volia, quant l'altre dia li deia a l'Isabel aquest fet, ella em va dir una cosa que em va fer pensar molt, després de les meves típiques paraules " és que tenia força de voluntat"...ella va dir " no era força de voluntat , era força mental, es posava a prova"...doncs si, un camí segurament complicat aquest, però ell el va triar, mentres d'altres esperaven de la vida un viatge preciós o una comoditat, al final com deia tots son bones opcions i finalment, totes es deuen tocar, perquè qui juga amb la ment tambè vol estabilitat i qui juga amb l'estabilitat tambè vol salut mental i d''anima, per això la clau deu ser no oblidar-nos de res i estar preparats per tot sense estar en alerta tot el dia...
I ara el cargol es vol convertir en tortuga, i després de la tortuga, on la closca ja et protegeix molt més, potser serà el moment de sortir del tot i allà si que potser per fi algú em triarà del tot i amb fermesa....tampoc ho sé, perquè al final potser només em queda la fase tortuguesca, ningú sap quant s'acaba el camí i quina sort que sigui així!!...
Això són paraules de l'Eduard, un dia qualsevol, unes paraules que em ressonen de tant en tant dins meu, a vegades penso que dibuixat d'una altre manera no estic tant lluny del camí que va agafar el meu estimat pare.
Una altra setmana dura, o dificil de gestionar, i ara que puc parar i pensar, per fi !!, doncs em vull quedar amb la part possitiva de tot plegat, i és evident que n'hi han unes quantes, segurament la primera és que per fi no estic sol en tot això, per fi tot ha sortit a la llum i per fi tothom està col.locat al seu lloc, tot i que ara falta el més important, trobar el nostre lloc, però crec que sense que les altres peces no es possessin a lloc, el nostre no podia arribar.
Egoistament diria que acabo la setmana orgullòs de mi, allò mític que es diu de que els homes no saben fer dues coses a la vegada, doncs com tantes vegades ho he enviat a fregir espàrrecs, crec que ha sigut una de les setmanes que he fet més quilòmetres, i evidentment amb l'ajuda de gent que sempre està allà, he gestionat emocions, feina i gestions diria que d'una manera coordinada i sobretot sense deixar res que quedès a mig cami. He treballat hores, he ensenyat a una altre persona la feina, he rebut i fet trucades, he sigut pare en cada minut i no he deixat res de la meva feina laboral per fer en cap moment.
Tambè he aprés moltes coses, com no, la vida sempre està en moviment i serveix cada dia per apendre molt, si és que un té ganes d'apendre, clar .
Crec que sempre he sigut fàcil de jutjar pels meus moviments, potser fins i tot han semblat molt errats, segur que si en molts casos, però si una cosa ha provocat els meus actes, equivocats o no, ha sigut sempre que he sigut i sóc un pare que mai ha fallat quant hi havia de ser, potser si que el preu ha sigut alt en algunes coses, però estic content, veient el resultat i entenent que si vaig decidir no moure moltes coses era perquè encara no tocava.
Quant un és pare i tens una filla que encara està totalment sota la teva responsabilitat, i ja no parlo de cor si no de responsabilitats, has d'entendre que a part d'estimar-la, evident, un ha d'intentar deixar el mínim d'herències possibles del que tú has viscut, has d'intentar no empapar a la personeta que estimes i que et mira continuament,i no s'empapi de les teves pors, i entenc que és inevitable que moltes vegades passi, però hem d'intentar el màxim possible que el camí que agafin sigui nou, i és que en una vida nova sempre es construeix un camí nou, o almenys penso que hauria de ser així...que menys que intentar-ho.
No sóc molt de jutjar i si ho faig és perquè m'he enfadat en un moment donat, però si hi ha una cosa que mai perdono són els pares que ho tenen tot a favor i no mouen fitxa dins de la seva responsabilitat, per mi no té perdó, si més no si mai assumeixen que no han nascut en aquest món per ser pares, si no per continuar siguent fills tota la vida...em sap greu, però això ja no ho puc perdonar, entenc les circunstàncies de tothom, només faltaria que jo no ho entenguès, però fins i tot aquestes tenen un limit, si un mai canvia és que hi ha un error, i si no t'atreveixes a canviar-lo, almenys sigues conscient de que no ho fas...i en aquest mateix cas estic jo, jo tambè he hagut d'assumir els meus errors i han començat per la consciència, però repeteixo, qui ho paga sóc jo, el que no puc fer és oblidar-me de les meves responsabilitats, potser per això dins de les meves situacions eternament inestables, mai fallo i hi sóc sempre quant la meva estimada filla em diu " et necessito"....i repeteixo, ja no parlo de cor, parlo d'obligacions, el cor batega sempre, això no cal ni posar-ho en dubte....
I mentres segueixo en el meu camí em seguiré posant en llocs pocs clars, és normal, per això lluito cada dia per aconseguir la única cosa que a casa meva no em van ensenyar, que és no dependre de la sort, potser perquè ells es van passar mitja vida ajudant a molta gent em van fer entendre que entre tots sempre ens en sortirem, i no és així i de fet, no ha de ser així.
Srgurament tambè estic orgullòs perquè no m'he col.locat en la comoditat tot i haver-ne tingut algunes possibilitats, potser el camí serà més llarg o més fangòs, però segur que serà més autèntic o almenys això vull pensar.
Quant he arribat a Vilanova m'he desinflat com un globus que és punxa, no és que ho esperès no, si no que ho desitjava, només quant un es desinfla pot tornar-se a inflar-se, i ara ho necessito, agafar les meves solucions fàcils, la bici, el mar, la ment, i algún llibre o escrit que desperti més pensaments, vaja, la tranquilitat que al final és la cosa que vull i que crec que aconseguiré...arribar a la última fase com un nadò " pipi, caca, son, gana "...tornar d'on vinc...
Amb l'aroma de l'Eduard que aqui sempre m'arriba amb tanta claretat i els consells i ajuda dels amics penso en quina sort tinc de tenir una personeta que he vist crèixer i que ha hagut de passar per mil coses, i veure com ha madurat amb un somriure situacions que potser en principi no generaven més que llàgrimes, estic absolutament content de veure com sap gestionar i reconvertir el més negatiu en possitiu, i és que segur que un pot obrir els ulls de moltes maneres però si això provoca que la motxil.la no s'ompli massa de pes inecessari millor que millor.
A mi ningú m'escull, i com m'haurien d'escollir si encara he de trobar el meu lloc?, l'Eduard encara va trigar més anys per trobar-lo, per tant hi ha temps, suposo que se'm continua veient com un etern cargol que porta la casa a sobre i va de cantó a cantó, molt atractiu no deu ser això perquè m'escullin, però el cargol sap on va, perquè quant va haver de posar cor no va dubtar en posar-lo, però ara que ha arribat el seny doncs el camí és més clar, alguns volen còrrer per solucionar les pors, decideixen ràpid, i és una opciò vàlida, però no és la meva, no em serviria, és cert que això implica moltes coses que fan que tot sigui més dificil, però tambè és cert que si aconsegueixo arribar-hi, doncs estic convençut de que el premi serà gran. Penso que hi arribaré, però si no hi arribo no passa res perquè al final m'agafo a les paraules del meu avi que sempre m'han ajudat tant " d'aquí cent anys segur que tot això serà silenci" , per tant com que no som res som moltíssim i ja que no som res almenys vull intentar triar les coses a la meva manera i segurament és aquesta, al final la coherència no es dels altres, és d'un mateix i cadascú ha de trobar la seva.
De moment seguiré gestionant les coses amb serenor, perquè com deia abans tot el que tinc no és segur ni del tot real, quina millor opció hi ha per no adormir-se mai i pensar que ja està tot fet...i en això si que he d'agraïr l'educació rebuda, em van ensenyar a adaptar-me a tot el que em vingui, i ara toca una altra fase, que és no dependre, i en aquesta estic...
El meu pare deixava de fumar quant volia, quant l'altre dia li deia a l'Isabel aquest fet, ella em va dir una cosa que em va fer pensar molt, després de les meves típiques paraules " és que tenia força de voluntat"...ella va dir " no era força de voluntat , era força mental, es posava a prova"...doncs si, un camí segurament complicat aquest, però ell el va triar, mentres d'altres esperaven de la vida un viatge preciós o una comoditat, al final com deia tots son bones opcions i finalment, totes es deuen tocar, perquè qui juga amb la ment tambè vol estabilitat i qui juga amb l'estabilitat tambè vol salut mental i d''anima, per això la clau deu ser no oblidar-nos de res i estar preparats per tot sense estar en alerta tot el dia...
I ara el cargol es vol convertir en tortuga, i després de la tortuga, on la closca ja et protegeix molt més, potser serà el moment de sortir del tot i allà si que potser per fi algú em triarà del tot i amb fermesa....tampoc ho sé, perquè al final potser només em queda la fase tortuguesca, ningú sap quant s'acaba el camí i quina sort que sigui així!!...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)