Ves a saber

Solitari camina rambles avall, no té gaire clar el destí del seu passeig tot i que entèn que l'olor a sal l'està cridant, aquella aigüa salada que tants moments dolços li ha regalat...
S'escolta molta fressa, hi ha moltíssima gent a les terrasses, alguns mengen franckfurts i altres mariscades, s'intueix que tot depèn del nivell adquisitiu que tingui cadascú, però només és una siposició que es fa, podria ser que el més ric disfruti més amb un biquini... veu molts nens, nens que s'agobien perquè ja han acabat de menjar i els pares no hi ha manera que s'aixequin de la taula...
Nens !! - diu ell- no us queixeu i no foteu enlaire els premis dels vostres pares !!!
De sobte l'home solitari comença a trobar-se molt lluny de tot allò, tot i que mil vegades hi ha participat clar, però comença a entendre que està entrant a un altre lloc, i evidentment ho vol aprofitar, tanca doncs el sentit de l'oïde i enmig del bullici només escolta silenci...." ja està! " ...i entra de plé en un altre món, potser perquè moltes vegades veu tot allò com una cosa molt llunyana a ell, potser perquè aquest no és el premi que vol de la vida, "ves a saber" ( es diu a ell mateix ), potser fins i tot no reconeix cap premi en aquella mariscada a la terrassa...avui vol silenci perquè està amb pau i quant està amb pau vol el seu món, segurament el més barat de tots però el que ell hi troba totes les riqueses de l'univers...el vol compartir evidentment però com que sap que és dissabte i segons el calendari social el dissabte és dia de fer coses, com més millor, doncs li tocarà passar-ho sol...tot i que mai té cap consciència de que no està fent res, potser la única cosa que el diferencia dels altres és que no gasta ni un duro...per sort les accions que fem no tenen preu moltes vegades...
Segueix caminant doncs enmig del merder, podria anar per carrers secundaris buits, perquè amb els anys se n'ha adonat que la gent camina pels mateixos carrers , la gent crida a la gent, si tinguès peles obriria un bar i llogaria a 100 persones durant tot un mes perquè estiguessin consumint en ell, crec que l'èxit estaria assegurat, fins i tot pensa que la qualitat del producte, dins d'un nivell mínim es clar, no influiria molt a l'hora de fer triar a la gent, si el bar està plè és que està de conya...ves a saher clar...
Ja pensa en la tornada perquè ha decidit que ho farà pels carrers buits, i aleshores podrà tornar a obrir l'aixeta d'escoltar, el silenci envia molts sons...
Avui li fan una mica de mal els genolls, aquest matí ha apretat amb la bici, no per superar-se, mai es vol superar, simplement perquè se sentia bé i ell escolta el cos quant fa esport, no té espèrit de superació, només té espèrit de passar-ho bé quant està en estat lúdic...
No ajuda el fet de caminar amb sandalies, però vaja, com que està flotant cada vegada més i es nota lleuger tot serà més fàcil de superar...
I ja està a les roques, no està tant lluny de la civilització com per no escoltar-la, per tant li toca tornar a jugar amb els sentits, encara que sembli mentida els sentits es poden dominar si un els ha treballat, i pots fer callar el que vulguis, és com tenir molts altaveus i simplement has d'anar endollant i desendollant els que t'interessi...
Per tant el destí de la caminada ja ha arribat...les roques, el mar i el cel, ara no necessita res més...a prop d'ell hi han uns 5 adolescents que li demanen si els pot fer una foto, ell els mira, li agrada veure adolescents feliços i aquests feien cares de felicitat, per sort havia obert l'altaveu d'ells quant veia que s'acostaven a ell...els fa la foto i els envia un somriure..." seguiu així" pensa per ell mateix...que bonics són els somriures !!!
I ara si, tanca l'últim altaveu i posa tots els sentits en el mar, el cel i el moment...i mira l'horitzó, aquella ratlla que de petit mai entenia, posa "mode infant", aquell on l'incomprensió tècnica de les coses fa que et puguis inventar el que vulguis, i s'imagina que hi ha darrera d'aquella màgica línea...i li cauen llàgrimes d'emoció, perquè s'està enamorant d'aquell moment, i passa allò tant bonic de sentir-se unit a tot...gira el cap i mira al costat, veu un mar on encara no hi han molts fideus, això ho va treure de la Mafalda perquè ella odiava la sopa i el mar, i el mar no el soportava perquè hi veia una gran sopa plena de fideus, és Maig, la sopa encara és poc espessa...i l'aigua està bonica i transparent...baixa a buscar tresors, i en troba uns quants, de pas llença a una paperera una llauna de coca-cola que a algún desgraciat li ha caigut de la butxaca de la " vergonya"... veu una pedra preciosa de color gris, però és preciosa igual, i ho és perquè el moment és preciós i li diu a cau d'orella ( recordar que està en mode infant )... " ets la pedra més preciosa que mai he vist"...la pedra és posa vermella, tant vermella que podria estar en un aparador de pedres precioses on tothom la voldria com  a tresor ..finalment l'agafa i se l'emporta amb ell, quant arriba a casa la família el mira extranyat, potser no molt perquè saben com és, però realment aquell "pedrot gris" és simplement això, una pedra normal i corrent, però ell la guarda a la seva habitació, perquè sap que sempre serà l'acompanyant d'aquell moment bonic...
Abans però ha tornat pels carrers buits, mentres a la rambla, pel cap baix hi deuen haver unes 2178 persones , pels carrers que ara camina s'ha creuat amb set persones, quatre de les quals anàven juntes...però clar, no hi han ni botigues ni bars, només hi havien façanes boniques, quatre concretament, i uns quants ocellets que no necessiten el dissabte per desconnectar o oblidar que existeix un " de dilluns a divendres", tampoc es canviaria per ells, tot i que li encanta volar clar.
Està molt allunyat de tot, recorda que als setze anys ja ho tenia escrit en algún indret..." això és el que ens regala el món?" ... i ara pensava que potser amb fruita, mar i amor ja en tenia prou per caminar,...la gent que estima, una bon grapat de cireres i obres d'art naturals per admirar... les cireres i el mar no tenen ordre, la gent que estima sempre en primera possició, tot i ser solitari, tot i que als bars el cul li crema i té ganes de marxar, tot i que prefereix mil vegades està davant d'algú i conversar plenament concentrat...perquè és desconcentra massa i ho sap, només en dies que és conscient dels altaveus pot reduir les veus i les motivacions que li arriben de tot arreu...
Avui se sent extrany, i quant està així és quant millor es troba, i no entèn gaire el perquè però és aixi, potser perquè no necessita res o necessita més que mai, ves a saber.
Però està content, sense comparar-se amb res ho acaba fent suposadament per error, ves a saber, i abans d'acabar el seu passeig veu una noia que corre amb un aparell enganxat al braç, està suada, fa com cara de patiment, o això li sembla a ell, es veu que la noia està a punt de superar la seva marca, s'està preparant per una cursa, li sorprèn que la "noia" deu tenir uns 50 anys, ell s'havia preparat per alguna cursa o per alguna competició quant en tenia 20 o 30 ,  fins i tot amb 35 havia baixat el nivell però encara feia algún campionat, però ara ja no, potser el cos li havia dit,demanant o fins i tot suplicat el límit i tot i necessitar, com sempre, l'esport, el volia disfrutar, mai patir, de fet entenia que el fet d'haver fet molt esport li havia passat factura als genolls, per tant en alguna ocasió, o en moltes, potser no havia escoltat el seu límit...una altre cosa apressa!...se li diu espèrit de superació i està molt de moda a l'actualitat, hem de fer cada dia alguna cosa i millorar la marca anterior, o sigui hem de competir amb nosaltres mateixos, i hem de guanyar!!...m'he imaginat que potser alguns fins i tot tornen fustrats perquè no han superat la fita que s'havien marcat per aquell dia...ves a saber...i ell ha  pensat que tot i competir mai s'havia posat cap fita, perquè no era professional, per tant no li calia, tot i així no havia captat els seus límits moltes vegades...cert...tampoc és molt greu, és millor estar malalt d'esport que no pas malalt d'alcohol, tot i que tot el que sigui necessitat no deixa de ser una malaltia, només estàs sà quant no depens d'una cosa, si no de mil, allò del fanatisme, allò dels camins...allò del ves a saber...
I s'acaba el dia i segueix sense saber gran cosa però està feliç. molt feliç...demà no farà una mariscada, però potser pendrà alguna cosa amb un amic en un bar, ves a saber, i agafarà la bici i potser és passarà i no entendrà el seu límit, ves a saber, i fins i tot farà merder com tothom, o no, ves a saber, però la única cosa que si sap és que sense dies com el d'avui ell no podria seguir el ritme ja marcat, aquest si és el seu dia festiu, la consciència és tant clara que ja sap que el calendari no és seu, per tant entèn que almenys avui només s'ha deixat portar i deu n'hi dò el que la vida li ha regalat, i gratis...."ofertón de dia" : passeig per les sensacions...això si, sense mai oblidar que ho ha fet dins d'aquest món, perquè les roques on ha volat eren part d'una obra humana...el que mai li queda clar és que quant està aixi realment és " mode infant" o és que ja ha madurat una mica més...ves a saber...de moment no hi ha cap màquina , creu, que classifiqui aquests moments, per tant no penjarà avui els resultats de la seva lluita amb ell mateix en el facebook, però potser penjarà alguna lletra o algún pensament...ves a saber.