Un dia menys

Gràcies bonica altre vegada, cada dia t'admiro més, per la teva valentia, per entendre que el que ara és important està per sobre del que realment desitges, per saber gestionar coses que jo, sens dubte, a la teva edat no hauria sapigut gestionar així...
Com m'agrada veure que fins i tot en les situacions crítiques treus un sentit d'humor fi, on es poden llegir moltes coses entre línies, però està bé, és una gran eina...
Jo et miro de lluny, no saps el que pateixo a vegades des de la distància, tot i que crec que si que ho saps, de fet mai has parat de fer broma del meu etern patiment, tot i així t'haig de dir que justament que te n'enfotis a mi em va molt bé, francament estic aprenent molt de tú i potser ja no em sorprèn algunes reaccions que tens, m'he acostumat a veure, que malgrat la situació, estàs madurant i no et deixes en el procés el teu somriure, curiós que de moment crèixer t'està creant un somriure més potent i fins i tot diria, que t'estàs omplint de seguretat...
Mira , ara fa un any, just un any, vas fer un canvi amb mi, segurament et va tocar cuidar-me, i ho vas fer increible, aquell moment ens va acostar molt, i des d'aleshores ja no ens hem separat de cor, no vol dir que abans no ens estimèssim, clar que si, però va haver un abans i un després en la nostra relació després del Juny passat...
Tot i que els pares som els pilars i segurament hem de donar exemple, no està malament mostrar debilitat i demostrar que abans que la figura de pare hi ha una persona normal que té una vida normal i que té el problemes normals....crec que això ho vaig viure molt clarament a casa meva, com a fill esperes que t'ajudin i que estiguin per tú, però com dic sempre, ser pare hi ha una part molt gran de cor i una de molt gran de responsabilitat, i a vegades el cor pot i a vegades la responsabilitat guanya, de totes maneres indirectament tambè podem ensenyar moltes coses simplement mostrant el que estiem vivint...la mare o el pare estan tristos, doncs avui  em toca fer de mama, però clar, sempre amb un límit i sapiguent cadascú quin paper és en la lògica, que encara que a vegades no siguem lògics en els actes, hi ha una lògica que no hem de perdre mai de vista....
Avui m'han dit que estic molt més fort que abans, que cada dia ho estic més, t'haig de dir que tú tambè hi tens a veure molt en tot això, poca gent sap el "curro" que hem hagut de fer plegats i saps, l'hem fet molt bé, a vegades `penso en els nostres moments de connexió, aquells moments que no ens cal dir res i ja entenem el que ens passa, ens passa molt quant sortim dels nostres papers de filla pare i ens tornem persones, l'altre dia pujant vam tenir moments molt bonics, converses que són clares i silencis còmodes...no dubtis que em moro de ganes de tornar a fer camí plegats, entenent que la nostra separació lògica que implica el fet de que et vas fent gran i cada dia ets més independent no té res a veure amb l'amor que va madurant i segueix creixent i sobretot, sumant, és vital sumar...
Ahir em vas tornar a sorpendre, ni en una situacio límit vas perdre la calma, no saps com ajuda la teva serenor quant et miro des de la distància i els meus braços no arriben per ajudar-te i donar-te una ma perquè t'agafis a ella...em vas tornar a meravellar...com a pare t'estimo, però com a persona ja fa temps que t'estic admirant...
Saps, sempre tinc por que algunes coses et robin la teva part de nena que encara has de tenir, i que duri !!, però tambè és cert que quant et veig amb alguna amiga i com rius i sobretot, com fas riure!!, perquè saps fer riure a la gent i això és molt bó, em quedo molt tranquil...
Demà tornarem a caminar junts, uns dies, et mereixes un descans i una mica de relax, tampoc podem demanar que tot ho gestionis bé, tot i que repeteixo, cada dia m'envies una sorpresa positiva...saps bonica, en tot aquest procés llarg però que no dubtis que tindrà un resultat boníssim, jo he aprés a ser pare, tot i que evidentment he fallat moltes vegades, això és així perquè per sort som humans, però la veritat és que així com alguna figura meva s'ha debilitat, sobretot la part social, la de pare s'ha enfortit, entre els dos l'hem enfortit, tambè m'has ajudat a triar les coses i fer-ho bé, i tampoc em trec mèrit a mi, és una feina tant individual com conjunta, però aquest últim impuls, el d'ara justament servirà per això justament, l'altre dia t'ho vaig assegurar, ara queda res i tot anirà bé, jo he fet un pas que era essencial i tú tambè n'has fet un que era vital per tú i només en el moment que acceptes la realitat la pots començar a treballar...
Queda molt poquet i ja seràn 16, i com sempre només et puc dir una cosa, gràcies perquè el camí el fem els dos i comença a ser un camí preciós...però sobretot ferm...mai oblidaré, i això ja ho saps, el dia que em vas fer l'abraçada més bonica, plena d'agraïment mutu, plena d amor, que mai m han fet, no ho dubto, una de les escenes més boniques que quant m'entristeixo perque et trobo a faltar, m'ajuda a pensar que queda un dia menys....i evidentment que ens enfadarem mil vegades més , però tant tú com jo sabem de quin tipus d'enfado parlo, n'hem tingut de molts tipus, ho saps, aquest és el de filla pare, aquest mola....i saps?. jo que justament d'autoritat no vaig molt sobrat, jo que segurament sóc de les persones que m'han dit més coses i he callat, jo que crec que poques vegades m'he enfadat o alliçonat a algú ( tot això no m'ho van ensenyar) he aprés fins i tot a tenir autoritat com a pare, ja té nassos, però sempre he pensat que una de les coses que més bé em fa sentir és que mai he oblidat que com a pare no passa res si m'equivoco perquè com a pare justament, tambè he de saber demanar perdó, si no mai podria pretendre que tu ho fessis...
Va, un dia menys, i això ja ho tenim....tenim un bon caminar ja, ara només ens falta el camí a escollit, potser sembla el més dificil i no, el dificil és tenir un bon caminar, amb això la vida et regala molts més camins per triar.