En Joan

Caminant amb el meu tiet per Vilanova al seu ritme...un home que ja toca amb la punta dels dits els 80 anys, un home que un amic meu que el va conèixer fa res me'l va definir " un home dret de cos i d'espèrit", un home diferent....
A casa dels Font sempre va ser el que va passar més d'incògnit, potser perquè el seu caràcter d'anys enrera tímid i introvertit combinat amb que estava rodejat de dos homes que brillaven molt no ajudava molt a ser protagonista de gran cosa , segurament perquè potser era molt diferent en la seva manera de ser , però jo només puc tenir paraules d'agraïmet per tot el que ha fet per mi sempre.
Entenc que la gent el pugui criticar...tot i que amb mi mai m'ha demostrat que va a la seva, sóc plenament conscient que hi va, i ja era així de jove i amb els anys s'ha accentuat...
L'altre dia quant li vaig presentar l'amic, i estavem en el seu pis-estudi, on tot fa olor de pintura i es respira molt més art que habitatge, me'l vaig mirar com a artista, segurament és la única manera que un el pot mirar per entendre qui és i perquè fa segons quines coses, sense excusar la seva por eterna a veure gent que estima malalta o la por d'afrontar segons quines coses pràctiques, potser més que por és la seva lentitut o les dues coses , i segurament en això no es podria excusar, però jo ja vaig molt tard per enfadar-me amb ell, em resultaria impossible,  per moltes raons,perquè l'estimo, evidentment,   pel recorregut que hem fet plegats, tot i que en molts casos hem viscut a molts quilòmetres de distància, i no cal ni dir que al final està força sol de gent propera, potser s'ho ha buscat, potser ho ha buscat o potser ha anat així, per tant entenc que si algú se n'ha de fer càrrec si passa qualsevol cosa sóc jo...i ho faria pel cor i no per força.
M'arriba abrigat com si fos febrer, mentres la gent camina al seu costat amb mànigues de camisa, fins i tot en això sembla que porti un altre calendari, vestit de negre, amb un petit toc de bohemi i una mirada blava i dolça que s'apaga quant és mou pel carrer però que està molt viva quant està al costat dels seus quadres i la seva pintura...la seva barba blanca i la seva esquena recte fan que poca gent podria saber exactament quina edat té...encara es manté jove, un jovenet de 80 anys...
Jo me'l mirava l'altre dia quant estava mostrant quadres de l'època de la dictadura, el seu espèrit crític s'ha exagerat amb els anys i suposo que en el fons sent una fustració gegant de veure com la societat ha evolucionat segurament a l'inversa del que esperava quant encara estava ple de força per lluitar i creure en un món millor...
Es va posar a parlar d'un quadre on una gent esperava que la llibertat arribès " veus, en aquella època ens mataven amb fusell i ara ens maten a poc a poc"...segurament exagerada deducció però l'entenc, en el fons molts dels que van viure aquella època i s'han mantingut fidels als seus pensaments, deuen sentir un sentiment de fustració veient moltes coses...tot i així no comparteixo moltes de les seves idees actualment, m'acostava molt més a ell en compartir opinions quant no estava tant de tornada, tot i així, entre les crítiques que potser es poden arribar a fer pesades, sempre diu alguna veritat que em fa pensar molt...
Anem a un caixer, dins d'ell hi ha un pobre estirat abrigat amb una manta fina, el meu tiet se'l mira i es treu crec que tres euros de la cartera i li dona mirant-lo als ulls...el pobre, que parlava en català, suposo que a vegades pensem que no hi han pobres catalans,  se'l mira i li dona les gràcies amb aquella cara que fan tots els pobres que donen les gràcies, sense sentir-se orgullosos d'agraïr, ( els pobres mai poden mostrar orgull, per això són pobres)...el meu tiet el seguia mirant fixament i li diu " no t'ho dono per compassió, t'ho dono per justícia", crec que aquest comentari respon a que un home com ell no pot entendre que en el segle XXI hi hagi gent que pugui estar dormint al carrer...i en això si que és diferent a la majoria de gent , perquè en general la majoria d'humans, quant mirem a un pobre , crec que per dins nostre pensem que ha arribat fins allà perquè s'ho ha buscat, potser perquè no volem ni pensar que nosaltres tambè podriem acabar igual..." a mi això no em pot passar"...o pensem directament que es droga o que beu, al final creiem o volem creure que els descartats s'ho han buscat ells i potser el meu tiet culpa a la societat i a la manera de funcionar de la mateixa...són els danys col.laterals d'una societat de consum...
Jo no puc dir gaires coses dolentes d'ells, fins i tot diria que ja no l'excuso dels seus actes que molta gent no pot entendre, segur que és perquè entenc quant algú s'enfada amb ell, però jo miro enrera ara i recordo tot el que hem passat plegats...anavem al cine junts, em va ensenyar a dir la s i la r, perquè jo de petit ni deia la s ni la r, jugava moltíssim amb mi, no tnc cap dubte que en això si és Font, juganer fins la mèdula, i recordo  i sembla mentida veient-lo ara, el ritme frenètic que portava quant era professor...
Vam estar prenent un tallat en un bar de la Rambla de Vilanova, un tallat que vagi on vagi ell l'ha d'explicar al milimetre " vull un got petit de vidre amb un ditet de cafè, llet calent i dos sobres de sucre", això tant curt d'explicar no sé com coi ho fa que ho allarga molt com si en aquell tallat li anès la vida ... en general se'l miren i li diuen " un manchado no ?" ja l'han cagat !! perquè això fa que torni explicar pas a pas com vol el seu tallat.... sempre surt tard, arriba a les botigues quant ja tanquen, entenc que ja és inamovible, i que això pugui molestar a molta gent, però a mi ja no, crec que no podria parar de dir coses que li agraeïxo de tot cor que ha fet per mi, ho ha fet a la seva manera, però ho ha fet sempre...m'estima i segurament dec ser l'unic que permet que li toqui una mica la seva manera de funcionar, segurament perquè ell tambè entèn el recorregut llarg i bó que hem tingut...
Desitjo que la vida li regali un final feliç, crec que entre les seves covardies eternes, potser la més gran, és la por a caure malalt, en això per més que s'hi esforci no hi podrà fer res, el destí ja dirà, però sigui com sigui si jo hi sóc, a mi em tindrà...
Acabo com tantes vegades ho faig en aquest blog, donant les gràcies...