El cargol i la tortuga

- Sento que tothom està col.locat menys jo...
Això són paraules de l'Eduard, un dia qualsevol, unes paraules que em ressonen de tant en tant dins meu, a vegades penso que dibuixat d'una altre manera no estic tant lluny del camí que va agafar el meu estimat pare.
Una altra setmana dura, o dificil de gestionar, i ara que puc parar i pensar, per fi !!, doncs em vull quedar amb la part possitiva de tot plegat, i és evident que n'hi han unes quantes, segurament la primera és que per fi no estic sol en tot això, per fi tot ha sortit a la llum i per fi tothom està col.locat al seu lloc, tot i que ara falta el més important, trobar el nostre lloc, però crec que sense que les altres peces no es possessin a lloc, el nostre no podia arribar.
Egoistament diria que acabo la setmana orgullòs de mi, allò mític que es diu de que els homes no saben fer dues coses a la vegada, doncs com tantes vegades ho he enviat a fregir espàrrecs, crec que ha sigut una de les setmanes que he fet més quilòmetres, i evidentment amb l'ajuda de gent que sempre està allà, he gestionat emocions, feina i gestions diria que d'una manera coordinada i sobretot sense deixar res que quedès a mig cami. He treballat hores, he ensenyat a una altre persona la feina, he rebut i fet trucades, he sigut pare en cada minut i no he deixat res de la meva feina laboral per fer en cap moment.
Tambè he aprés moltes coses, com no, la vida sempre està en moviment i serveix cada dia per apendre molt, si és que un té ganes d'apendre, clar .
Crec que sempre he sigut fàcil de jutjar pels meus moviments, potser fins i tot han semblat molt errats, segur que si en molts casos, però si una cosa ha provocat els meus actes, equivocats o no, ha sigut sempre que he sigut i sóc un pare que mai ha fallat quant hi havia de ser, potser si que el preu ha sigut alt en algunes coses, però estic content, veient el resultat i entenent que si vaig decidir no moure moltes coses era perquè encara no tocava.
Quant un és pare i tens una filla que encara està totalment sota la teva responsabilitat, i ja no parlo de cor si no de responsabilitats, has d'entendre que a part d'estimar-la, evident, un ha d'intentar deixar el mínim d'herències possibles del que tú has viscut, has d'intentar no empapar a la personeta que estimes i que et mira continuament,i no s'empapi de les teves pors, i entenc que és inevitable que moltes vegades passi, però hem d'intentar el màxim possible que el camí que agafin sigui nou, i és que en una vida nova sempre es construeix un camí nou, o almenys penso que hauria de ser així...que menys que intentar-ho.
No sóc molt de jutjar i si ho faig és perquè m'he enfadat en un moment donat, però si hi ha una cosa que mai perdono són els pares que ho tenen tot a favor i no mouen fitxa dins de la seva responsabilitat, per mi no té perdó, si més no si mai assumeixen que no han nascut en aquest món per ser pares, si no per continuar siguent fills tota la vida...em sap greu, però això ja no ho puc perdonar, entenc les circunstàncies de tothom, només faltaria que jo no ho entenguès, però fins i tot aquestes tenen un limit, si un mai canvia és que hi ha un error, i si no t'atreveixes a canviar-lo, almenys sigues conscient de que no ho fas...i en aquest mateix cas estic jo, jo tambè he hagut d'assumir els meus errors i han començat per la consciència, però repeteixo, qui ho paga sóc jo, el que no puc fer és oblidar-me de les meves responsabilitats, potser per això dins de les meves situacions eternament inestables, mai fallo i hi sóc sempre quant la meva estimada filla em diu " et necessito"....i repeteixo, ja no parlo de cor, parlo d'obligacions, el cor batega sempre, això no cal ni posar-ho en dubte....
I mentres segueixo en el meu camí em seguiré posant en llocs pocs clars, és normal, per això lluito cada dia per aconseguir la única cosa que a casa meva no em van ensenyar, que és no dependre de la sort, potser perquè ells es van passar mitja vida ajudant a molta gent em van fer entendre que entre tots sempre ens en sortirem, i no és així i de fet, no ha de ser així.
Srgurament tambè estic orgullòs perquè no m'he col.locat en la comoditat tot i haver-ne tingut algunes possibilitats, potser el camí serà més llarg o més fangòs, però segur que serà més autèntic o almenys això vull pensar.
Quant he arribat a Vilanova m'he desinflat com un globus que és punxa, no és que ho esperès no, si no que ho desitjava, només quant un es desinfla pot tornar-se a inflar-se, i ara ho necessito, agafar les meves solucions fàcils, la bici, el mar, la ment, i algún llibre o escrit que desperti més pensaments, vaja, la tranquilitat que al final és la cosa que vull i que crec que aconseguiré...arribar a la última fase com un nadò " pipi, caca, son, gana "...tornar d'on vinc...
Amb l'aroma de l'Eduard que aqui sempre m'arriba amb tanta claretat i els consells i ajuda dels amics penso en quina sort tinc de tenir una personeta que he vist crèixer i que ha hagut de passar per mil coses, i veure com ha madurat amb un somriure situacions que potser en principi no generaven més que llàgrimes, estic absolutament content de veure com sap gestionar i reconvertir el més negatiu en possitiu, i és que segur que un pot obrir els ulls de moltes maneres però si això provoca que la motxil.la no s'ompli massa de pes inecessari millor que millor.
A mi ningú m'escull, i com m'haurien d'escollir si encara he de trobar el meu lloc?, l'Eduard encara va trigar més anys per trobar-lo, per tant hi ha temps, suposo que se'm continua veient com un etern cargol que porta la casa a sobre i va de cantó a cantó, molt atractiu no deu ser això perquè m'escullin, però el cargol sap on va, perquè quant va haver de posar cor no va dubtar en posar-lo, però ara que ha arribat el seny doncs el camí és més clar, alguns volen còrrer per solucionar les pors, decideixen ràpid, i és una opciò vàlida, però no és la meva, no em serviria, és cert que això implica moltes coses que fan que tot sigui més dificil, però tambè és cert que si aconsegueixo arribar-hi, doncs estic convençut de que el premi serà gran. Penso que hi arribaré, però si no hi arribo no passa res perquè al final m'agafo a les paraules del meu avi que sempre m'han ajudat tant " d'aquí cent anys segur que tot això serà silenci" , per tant com que no som res som moltíssim i ja que no som res almenys vull intentar triar les coses a la meva manera i segurament és aquesta, al final la coherència no es dels altres, és d'un mateix i cadascú ha de trobar la seva.
De moment seguiré gestionant les coses amb serenor, perquè com deia abans tot el que tinc no és segur ni del tot real, quina millor opció hi ha per no adormir-se mai i pensar que ja està tot fet...i en això si que he d'agraïr l'educació rebuda, em van ensenyar a adaptar-me a tot el que em vingui, i ara toca una altra fase, que és no dependre, i en aquesta estic...
El meu pare deixava de fumar quant volia, quant l'altre dia li deia a l'Isabel aquest fet,  ella em va dir una cosa que em va fer pensar molt, després de les meves típiques paraules " és que tenia força de voluntat"...ella va dir " no era força de voluntat , era força mental, es posava a prova"...doncs si, un camí segurament complicat aquest, però ell el va triar, mentres d'altres esperaven de la vida un viatge preciós o una comoditat, al final com deia tots son bones opcions i finalment, totes es deuen tocar, perquè qui juga amb la ment tambè vol estabilitat i qui juga amb l'estabilitat tambè vol salut mental i d''anima, per això la clau deu ser no oblidar-nos de res i estar preparats per tot sense estar en alerta tot el dia...
I ara el cargol es vol convertir en tortuga, i després de la tortuga, on la closca ja et protegeix molt més, potser serà el moment de sortir del tot i allà si que potser per fi algú em triarà del tot i amb fermesa....tampoc ho sé, perquè al final potser només em queda la fase tortuguesca, ningú sap quant s'acaba el camí i quina sort que sigui així!!...