Hermano Mayor i l'educació

Fins els collons de programes com Hermano Mayor...i algú em podria dir: doncs no el miris!!...i no, no el miro, només el vaig veure una vegada per curiositat, però el problema no és que si jo el miri
 o no, o si el mira el meu tiet o no, si no que molts adolescents van de cul per mirar-lo i creuen que allà poden trobar moltes respostes...però vaja, tot sigui per l'audiència, només faltaria!!...
Perquè parlem de casos extrems no? o no és així?...quin cony de mania tenim en aquesta societat a vendre com a gran producte els insults per arribar a l'amor...quant ETA assassinava hi havien diverses opcions, però la més clara, encara que siguès impossible, era que no fessin cas als seus atemptats, vull dir que la propaganda anti-violència acaba siguent, i n'estic convençut, apologia a la violència...
Hermano Mayor és una merda, hi han molts més camins per arribar a l'amor, la majoria de gent arribem a l'amor sense necessitat de passar per l'odi, i molt menys per la violència...parlem de delinqüents en molts casos i clar que hi han casosm i entenc que hi ha milions de realitats...el que s'ha de fer és posar eïnes públiques per solucionar-les i no fer propaganda per la tele...coi, que si un dia la meva filla em diu imbècil quedarà en res, que és dir imbècil enmig de plats que volen o pegar a un pare?...no fotem!!...el respecte és la clau de tot, no cal fer tanta propaganda de la manca de respecte...
Després ens queixem de moltes coses!!...les dones que acaben assassinades pels seus xalats ex marits o marits...doncs també fem un programa al respecte, de com s'empenedeixen després d'haver-les matat...encara aconseguiriem ser líders en audìència!!...però no, la solució passa per alguna cosa més lògica que tot això no?...com pot matar una persona a algú que teoricament no es pot acostar?, potser falla la justícia?...o fem un programa de "un hombre bueno" i anem veient com el fill de puta, després d'haver-se carregat a sis dones, demana perdó i finalment l'estimem...no cal, son coses privades que es poden arreglar d'una altre manera, no en un programa de merda, on entremig foten anuncis de Camprofio i de Coca-cola desitjant un feliç Nadal...
I em diuen els adolescents que miren el programa que molts d'aquests violents no en tenen la culpa, que son victimes...i clar que son victimes, però per això hi han psicòlegs i eines privades per arreglar-ho,..però torno amb el que deia abans, és que potser no tenim gaire ben muntat el tema per arreglar.ho?...tots som victimes del que hem viscut, uns hem tingut més sort i altres menys, però molts dels que no han tingut sort se'n surten, i altres que han tingut la loteria d'un entorn meravellós acaben perdent la raó pel caminar de la vida...no som jutges, i no ho hem de ser...
Per un moment m'he imaginat un programa com hermano Mayor com col.loqui, on parlen les persones, on la bofetada no és la protagonista de l'història...em pregunto mil vegades perquè ens agrada veure la violència, és que no se li posa a tothom els pèls de punta veient tanta agressivitat...
No sé, tornaria al que dic sempre, ens esforcem a amagar als nostres infants les escenes de sexe i després els deixem mirar el telenotícies o violència a tutti pleni, és que fins i tot molts dibuixos animats per nens s'esquitxa sang però mai s'esquitxa sémen...no ho entenc...així doncs, i fent servir la lògica aplastant, ara ja tinc clar que és molt més bó i sa matar que fer l'amor, i no cal dir que follar, que això si que és pecat...que follin coi, amb condó però que follin!!...i que no matin si us plau!!
Som miralls pels nostres fills, i tenim dues opcions per mostrar-lis...o els ensenyem un part,  la merda que tenim cada dia o els mostrem la realitat, que és molt més que la merda que tambè hi ha, perquè tambè hi han coses boniques no?...quin coi de món vivim on les coses boniques venen menys que les asqueroses...i no dic que no existeixi, i no dic que no se n'hagi de parlar, però com un reality no cal no?..en tot cas en progama on s'eduqui, o es parli de que vol dir ser racista o maleducat o classista...però no, el que ven és l'hòstia que li foten a la noia en el metro perquè és de fora...el perquè no és imporant, l'hòstia és la clau i el que ven i fa pujar les audiències...doncs molt bé, seguim educant així, després que no ens queixem eh!!

Nadal (1)

I m'assec allà, just al mig del Portal de l'Àngel, mirant a la gent com salta de tenda en tenda buscant el regal adient per cadascú, com si tots tornessin a casa per Nadal...ja fa dies que han posat les llums de sortida pels consumidors, cada any les posen abans, si l'evolució segueix així, no m'estranyaria que entre el canvi climàtic i la pressa que tenim, es posi a nevar en plé Agost...ves a saber...
Jo també torno per Nadal, com molts, però és curiós que sempre penso en els que no tornen a enlloc, perquè segurament no estan a enlloc, tot i així tenen la possibilitat de veure la televisió per recordar que si no tornes a casa per Nadal no tens molts motius per ser feliç...
Sort dels nens- penso.
Però tampoc tots els nens poden mirar l'il.luminació de les estrelles nadalenques amb la mateixa il.lusió, per sort ens agafen atacs de donacions i encara podem fer coses per ells, i ho dic amb tota l'admiració envers als gestos que poden o podem fer, tot i que sempre m'agrada arribar a l'arrel i saber que després de Nadal, les llums marxen, els carrers s'apaguen i els nens que han rebut la solidaritat han de continuar esperant de la mateixa solidaritat per sobreviure...així doncs, i aquí deu existir l'arrel, el problema és molt gran...
Així com els nens tenen aquest motiu, petit en el temps, però gran en il.lusió per aquestes èpoques nadalenques, conec molta gent que ho passa malament durant aquests dies...és curiós com ens preparen per la felicitat, com si no puguessim acceptar no ser feliços, ja no parlo de qui no té per menjar, ja que aquest no cal dir-li res de tot això, perquè simplement té gana i passar gana és molt més greu que penssar...o hauria de ser així suposo...però hi ha gent que no és feliç, en general son gent que tenen una familia desestructurada, i jo em pregunto, és per culpa d'això o és per la maleïda injecció moral que ens col.loquen ja de ben petitons de la familia?...
No té lògica, perquè tothom ha escoltat mil vegades allò de que els amics els escollim i la familia et toca la que et toca, però tot i així no ho poden evitar...ja ens ho inculquen de ben petits i per Nadal, on només veus abraçades i felicitat per la tele, sembla que son moments també per castigar als que no han tingut sort amb la familia que els ha tocat...
A mi m'agrada el Nadal, o si més no, no em desagrada, però clar, jo tan sols guardo bons records de casa, per tant crec que a casa meva feiem uns set o vuit Nadals cada any, el que no tinc tan clar és que si ho vam arribar a fer el Desembre...però crec que si...per tant els records que tinc son bons i al tenir uns bons records seria capaç, com ja vaig fer una vegada, de passar el dinar de Nadal sol menjant espaguettis, o quedar-me a casa el dia de les campanades, i fins i tot oblidar-me del raïm...però clar, en aquest sentit no he de fer net i això m'ajuda...tot i així, reconec que quant l'Eduard va marxar, i no saps ben bé el perquè, els dies de Nadal se'm van fer més complicats...però com que tot passa, això també va passar, seria un mal homenatge per algú que en sa vida va fer cas aquests dies...
Crec que el món anirà bé quant la solidaritat global desaparegui,  perquè la pobresa global necessita d'això, d'una gran solidaritat, que en cap cas pot acabar amb les injustícies però almenys deu tapar algún foradet... i sempre ens quedaria la solidaritat individual, molt important també, però segurament molt més justa que la global...però jo sempre em pregunto com hem arribat fins aquí...i no tinc resposta...
L'altre cosa que em sorprén d'aquests dies, dec tenir poca feina, és la quantitat d'anuncis de colònies que surten per la tele, però quantes marques hi han? 2000?...i jo que en el meu cercle d'amistats no parlo mai del tema, i es veu que té molta tirada per Nadal regalar olors...però el meu sentit de marketing no arriba a entendre com poden sobreviure tantes marques diferents de colònies, fins i tot ni que fessin com els bancs, o sigui la gran absorveix a la petita, podria entendre que puguéssin fer el Nadal totes...però vaja, jo no sóc un expert, per tant si s'anuncien deu ser que és rendible, o és que segurament deuen ser productes de grans marques i exploten aquest cantó aquests dies...
Entenc els turrons o el cava, ja que son productes que només surten a la llum els dies festius, però les colònies em sorprenen, som un país de colònia?...no en tenia ni idea, jo no soporto les colònies, tot i que reconec que quant una m'agrada em requetencanta, però sóc molt d'olors, o son molt suaus, o jo estic perdent olfacte...de totes maneres haig de dir que tinc un trauma de ben petitó en aquest tema...recordo els ascensors de Barcelona, com enyoro aquells ascensors, tan bonics, aquí no n'hi ha ni un de bonic, doncs recordo els encantadors ascensors de l'eixample, i recordo quant entrava la típica veina amb una olor de pudor de perfum, i jo que em marejava, tan em marejava que un dia se'm va escapar dir-ho en veu alta, aprofitant la meva llibertat infantil per dir animalades...potser per això no m'agraden les olors sobre de la pell...tot i que els desodorants sempre els he entés, clar, per això en els metros sempre hi ha els vagons de perfumats i els de no perfumats...sense desodorant, el subsol urbà serià molt diferent, no en tinc cap dubte...
Bé, i com sempre, ara ve Nadal, matarem el gall ( els pobres galls i altres animalets deuen flipar amb el coi de Nadal) i a la tia Pepa li darem un tall...

Filtres

Queda poquet altre vegada, intueixo que queda molt poquet, potser com em deien avui, et serveix per moltes coses, potser no, el que si que tinc clar és que mai sabré el significat del teu silenci...
Potser si, com em deien avui, estàs en plena recessió, i et vas fent petita fins a engollir-te a tú mateixa, com el relat de Charles Bukowski... el que si que tinc clar, potser és l'única cosa que tinc clara, és que et vas consumint cada dia, poquet a poquet, però cada dia hi ets menys...
No sé exactament les passes que s'han de seguir, o que és el que et cal ara mateix, o que és el millor per donar-te abans de marxar...potser el retrobament amb algú que trobes a faltar?, potser vols que et regali una flor?, o potser tan sols vols la companyia que a vegades et nego per la manca de temps o el cansanci del dia a dia...
Ara fa un any semblava que ja estava, i ja fa un any!...cert és que has retrobat la calma física, sembla com si ja estiguessis en un estat d'espera, i moltes vegades em passa pel cap intentar pensar el que t'ha passat per la ment durant aquests darrers anys...sé que és injust tot això, però realment si alguna cosa et definia era la veu i els moviments i ja veus que és el que la vida justament t'ha negat en aquests últims alès a la terra...
Crec que avui has intentat fer-me tres petons, i ara ja no sé si és les ganes que tinc de creure-ho, o encara pots pensar això, no fa res els feies, i els senties, ara jo crec que sents, però no tinc cap prova evident que no sigui res més que la meva il.lusió...
He crescut molt aquests darrers anys Anna, he crescut tant que ja fa temps que he entès tot el que havia d'entendre respecte nosaltres, crec que hem fet net, si és que haviem de fer net d'alguna cosa, però m'agrada que les herències quedin en bon estat, perquè si em toca a mi mirar enrera, que el filtre del cor pugui amb qualsevol tonteria, perquè per sort entre tú i jo tan sols podia quedar alguna tonteria no essencial...ja ho saps, el teu ex home em va mostrar la realitat dels titols no escrits, i això ha deixat en mi un dels pensaments més bonics que li he d'agraïr...
Si, ets l' Anna, perquè això has sigut sempre...ja ho sé que desde fora podria semblar que no vas ser qui havies de ser, fins i tot jo m'ho vaig creure a vegades...on coi està la meva mare?, em preguntava algunes vegades...però la realitat no era aquesta, la realitat és que quant ens manca alguna cosa, quant estem dèbils busquem responsables, tot i així ,potser més que responsables, son eines que trobem per tirar endavant...és quant amagues el cap sota l'ala, però Anna, a vegades l'hem d'amagar per pensar i quedar-nos un instant tranquils...després, una vegada el cap ja té la força suficient per tornar a sortir, ja ens podem tornar a mirar amb serenor...cadascú necessita el seu temps, i quasi mai coincideix en qualsevol món de dos, a mi m'han fet esperar molt, i jo t'he fet esperar molt, però el més important és que quant vaig tornar, tú seguies creient en mi i em vas obrir el teu cor...i t'ho agraeixo...
Em queda poquet per mirar enlaire i no trobar ningú, tot aquell bullici s'ha apagat, i per sort n'hi han altres de nous que s'encenen...ara com cada any, arriba el Nadal, i jo faig una mirada enrera , de les que ja fa temps que faig, on em queda el passar net, i si em queda el passat net sempre hi han dues raons...la primera és la principal, que és que en la realitat no va ser brut, però la més important és el filtre, el gran filtre de la vida, i jo crec o intueixo que tots l'anem creant i construint a la nostra manera, i per arribar-hi hem de passar per diferents fases...tots passem per l'època en la que busquem la nostra part màrtir per poder tirar endavant, però no serveix, i no serveix perquè no és veritat, perquè el que un pensa que només li ha passat a ell, resulta que li ha passat a milions de persones, per tant, mica en mica aconseguim que el filtre afini més...a casa Anna, et van ensenyar a no estimar, a mi em van ensenyar a estimar, tot i així, en molts casos faig enfadar a la gent, per tant estimar no és suficient a vegades, ja saps que costa molt trobar els equilibris...i mira, nosaltres el vam trobar, crec que la clau va ser oblidar-nos de com ens podien veure els altres..." mireu, allà va la mare amb el seu fill",..i la realitat és que mai va ser així...i només en la realitat hem trobat el nostre equilibri...

Cd

No puc saber si encara guardes la caixa, no en tinc ni idea, tampoc sé com et trobes, de fet no sé ni on estàs, i no dic fisicament que si que ho sé, ja m'entens de que parlo...
Sempre m'ha agradat mirar el passat amb un somriure, serà perquè el Peter Pan encara està viu dins de mi, però en alguna cosa em quedo anclat quant topo amb el passat...a vegades son els filtres que t'ajuden a mirar-ho tot col.locat en els colors, a vegades senzillament son les invencions emocionals que t'ajuden a mirar el rastre de la manera més bonica possible...
I en el present et vaig retrobar, dins d'una caixeta d'on sortia aquella música...ai la música!!...transporta el cor i la ment a llocs que tens incrustats però que moltes vegades no n'ets ni conscient de com estan incrustats...
És curiós que en molts casos, la suma del cor i la música no donen com a resultat el teu grup preferit, ni tan sols la teva cançó favorita, simplement et transporta a indrets viscuts sense recordar els teus autors preferits...
I vaig agafar el cd i el vaig introduir al meu antic equip de música...ni tan sols recordava quines cançons hi havien, però em venia de gust escoltar-les...de fet, ahir plovia molt, tant com avui, però avui tinc el dia organitzat i ahir vaig decidir organitzar la meva música i posar-hi una mica d'ordre...no et negaré que moltes vegades em preguntava on coi estava el cd, tampoc et negaré que en trobava a faltar uns quants, ahir van aparèixer tots...
I la primera que va sonar d'aquell cd va ser In your room de Depeche Mode, la cançó que em va transportar als sentits, segurament a la màxima passió que mai he conegut, a allò que principalment m'ha regalat la condemna més dolça que mai he conegut...com torno a la terra doncs?
Després han sonat unes quantes que no m'han col.locat a cap indret, és curiós perquè sonaven totes però algunes no van entrar en mi, segurament perquè els Guns N'Roses ja eren un grup que m'encantava abans de la teva aparició, i ja tenia els records ferms de les seves cançons...altres, com l'Ivan Ferreiro mai podrien entrar dins meu, per més que la realitat sigui preciosa, a vegades algunes veus et repelen, ja em sap greu per ell, però aquest és un dels casos evidents de que alguna cosa del meu gust particular també és important...
Però de sobte sona Pink Floyd, el Wish you were here en directe...també em desperto en un altre indret, però també aquesta cançó ja em lligava a altres indrets, principalment a una versió acústica que em va fer un amic un dia i per mi solet...i a mi, quant em mostren art i veig la passió en el rostre de l'artista, em posen en un lloc extrem de felicitat, o potser és que fins i tot deliro amb l'art dels altres...aquesta cançó també m'ha acompanyat quant he mirat el cel, o la naturalesa, em transporta sempre a llocs màgics...
I arriba la cançó, ja veus tú quina cançó em lliga a un record inborrable, havia de ser el Robbie Williams, un cantant que mai he tingut en cap cd, i una cançó que ni tan sols havia fet cas quant va ser un èxit mundial, " Angels"...tanco la llum, la poso ben forta, apreto el cor i començo a volar, ni un segon trigo a tenir-ho tot en present, hi han coses que mai moren, i et segueixo preguntant de quina manera puc tornar a la terra, si segurament allà va arribar el judici final, amb el veredicte de condemnat per sempre...surt un somriure, m'emociono, ploro, i em deixo anar totalment...quant acaba la música penso que alguna cosa no ha anat bé, perquè un record tapi tots els meus presents, clar que parlo de tan sols un tema, però mirar el passat mai és dolent, més si el passat està ple de coses precioses, però si que no és bo si aquest passat tapa el present, però no ho puc destapar, és massa fort, massa intens, massa extra-humà per poder amagar-ho...i el que és pitjor o millor, això mai se sap, és que em fa feliç tenir-ho i no em fa mal, tot i la consciència de que alguna cosa no he fet bé...
Obro la llum, obro els ulls, i per sort retorno en res al meu present,així doncs el que he dit abans també és relatiu...recordes? tot és relatiu... son com moments que no puc ni expresar, que vull gaudir, que recordo com si fossin ahir, però també és cert que potser alguna cosa he fet bé, perquè quant més lluny he marxat, me n'adono que el retorn és molt ràpid, vol dir que ho tinc a dins, però ja fa temps que em deixa caminar...em falta potser no comparar, però em costa molt això encara, perquè les sensacions estan massa vives...
I ja acaba el cd recuperat, i acaba amb la teva cançó...pensava que aquesta també despertaria mil coses, però no, segurament perquè era la teva, i finalment, el temps que tot ho cura tan sols recorda les sensacions d'un mateix i va oblidant qui va produir aquelles sensacions, deu ser això...
Tot i així l'escolto, fent un altre petit homenatge en silenci a la teva persona, per un instant recordo tot el que em vas dir, i encara que sigui així, mut, t'agraeixo les teves paraules, i t'agraeixo totes les paraules, fins i tot les últimes, segurament on jo vaig conèixer aquella part de mi que desconeixia... però al final, només al final, o sigui quant el temps passa, un veu que tot serveix, fins i tot deu ser bo per tothom que un dia et puguis col.locar a l'extrem del que ets, per conèixer les teves fronteres i les teves limitacions...almenys si serveix per dir " mai més arribaré fins aquí" ja és una aprenentatge brutal...per tant, altre vegada, per enèssima vegada, gràcies principesa...

Abraçada

No saps quant de temps feia que esperava la teva abraçada, pensa fins i tot que quant me la vas regalar ni jo mateix sabia quant de temps feia que esperava la teva abraçada...
A la teva pregunta " com és que no t'enfades mai amb ningú ni parles malament de ningú?", crec que et vaig respondre amb la màxima sinceritat.
Les persones construim móns, recorreguts llargs, petits, curts, extranys, diferents o normals, però no deixen de ser recorreguts...en aquest petit o llarg espai en el temps sempre deixem alguna cosa, poden ser més bones o dolentes, però la clau és saber si hi ha una màquina que pugui posar xifres a la bona fe del cor, i evidentment no n'hi ha...
No sempre he sigut així- et vaig dir- de fet vaig apendre que marxar dels recorreguts viscuts amb ràbia em provocava confondre el meu present, i justament aquesta màquina invisible que no existeix però que tots tenim dins nostre, és la que m'ha ajudat a entendre que potser un dijous m'han fet el mal més gran que he escoltat mai, i un divendres puc parlar tranquilament amb la persona que m'ha provocat aquest mal...
I perquè?- em podries preguntar...
Tots els recorreguts tenen els seus moments meravellosos, però crec que quasi tots tenen algún instant dolorós...aquesta màquina que no existeix visible, però que portem com un marcapassos en el nostre cor, ens pot guiar i ajudar a entendre els actes de tothom...no vol dir no enfadar-nos, no vol dir no plorar, no vol dir justificar-ho tot, simplement vol dir això, que a l'endemà ja pots estar en un estat normal altre vegada...
Jo ho vaig apendre ja fa uns anys, segurament quant el dolor més gran es va apoderar de tot el meu present, generalment son els dolors més complicats d'entendre i explicar, acostumen a sortir de coses que no s'entenen, que t'arriben i acabes pensat allò de " i perquè a mi?"...
Aleshores mires al teu voltant i no tinguis cap dubte que tots hem/han tingut en un moment de la seva vida la necessitat de preguntar-se " i perquè a mi?"...
Just ahir ho vaig veure més clar que mai, just dos dies després de rebre un dels mals més potents que mai m'havien fet, ahir ja ho havia perdonat...la resposta és la teva abraçada...perquè em podria quedar amb mil coses, però vaig decidir quedar-me en això, en la teva abraçada sincera...
Perquè al final el poder de l'amor, de l'estimació, es menja l'incomprensió, i devora una part que no podem permetre que s'incrusti dins nostre per sobre de la majòria de coses que vivim, que son meravelloses...recorda que també et vaig dir que això només ho podem tenir uns privilegiats, aquells que ens preocupem perquè no ens arriba la senyal d'internet  o perquè volem tenir l´últim model de l iphone, perquè realment som conscients de que això és un privilegi?...i fixa't bé que et parlo de dos casos diferents, un iphone és més car que una senyal d'internet, però tan és el que ens preocupi, el més important és que obrim l'aixeta i surt aigua, que no tenim bombes que cauen a cinc metres de casa nostra, i que potser a dos cantonades de casa tenim una familia que no té ni per menjar mentres nosaltres supliquem a les senyals que ens enviïn internet...així doncs, mai puc oblidar que sóc un privilegiat i que la única cosa que realment seria insuperable és una mort o una malaltia...perquè a vegades, els recorreguts acaben injustament, i si no, observo a la meva mare i entenc el que estic dient...
Suposo que em miraves extranyat quant jo t'estava parlant de que la gent és meravellosa, o quant parlant del passat , ho recordava tot positivament o fins i tot vas entendre perquè m'he culpat abans a mi que als altres, i si ho faig és perquè no vull que ni una escena meva et perjudiqui a una escena teva... per deixar de creure sempre hi ha temps, però finalment això, també és una elecció personal i no imposada...segurament és un dels fets que més agraeïxo al meu pare i a molta part de la meva familia, permetre que jo escollís el camí de les meves creences...
No és perdonar, no cal perdonar, ni tan sols quant m'han demanat perdó ultimament em dona la sensació que he de perdonar res, tots els actes surten després d'un altre acte, per això et parlo de l'aparell de mesura de la bona fe, i per això, si miro enrera, només podria pensar en un acte de mala fe en tot el meu pas per la vida , i pensa que era un acte laboral, per tant, em permet dormir tranquilament...fins i tot, potser aquell acte. tenia justificació...
Clar, tot te un límit, Hitler també deuria tenir justificacions, diuen que potser la relació amb el seu pare, o amb la seva mare, ves a saber, però que es sàpiga, ni el seu pare ni la seva mare van matar sense cap mena de raó...finalment no tot és justificable clar...però mira, a mi, una noia em tancar a casa seva tres hores, crec que mai m'havien despreciat tant com aquell dia, crec que mai vaig tenir tanta por o diria que terror que aquell instant, crec que mai vaig patir tant per la meva vida com aquell moment...recordo que em van dir que si em trucava que no contestés, de fet estava enmig d'un acte de delinqüència, un acte ple d'agressivitat, i m'ho van dir, "no contestis si et truca!"...i em va trucar, no havia passat ni una hora que em va trucar, i jo vaig pensar que em trucava per demanar-me perdó, perquè mai podré entendre tanta ràbia dins d'algú...evidentment no em trucava per penediment...però jo segueixo creient en la gent, i quant hi penso ni tan sols ho interpreto com una cosa que m'hagi marcat tant com per no confiar mai més...potser ara, en aquest instant, que necessito trobar coses de mi que em facin sentir bé, només en puc trobar una, i és justament aquesta, haver aprés a no enfadar-me, ja sé que té coses dolentes, ja sé que potser hi han moments que ho has de fer, però hi han moltes maneres de fer-ho, i creu-me que ja les he provat totes, he fet servir un crit, o un acte cínic, o una mostra d'indiferència, però la que més em permet seguir endavant, és la de no enfadar-me, mirar-me a mi, entendre que potser dibuixat d'una altra manera però jo també ho he fet, i saber que tot recorregut, per mala sort, no comença de zero, hem d'intentar que s'apropi el màxim possible a començar de nou, però per mala sort, poques vegades comença de zero... potser només quant ets infant i podriem dir que per les herències rebudes tampoc és un començament desde l'inici...la clau és que quant et passi vegis on has errat, i si ets tú que reps les conseqüencies dels altres recorreguts, treballar perquè allò no influeixi molt en els següets caminars que es vagin creant en la teva vida...no és fàcil, però almenys ho podem intentar...
Però recorda que les claus me les vas donar tú, quant ahir ens vam posar a parlar del nostre recorregut ens vam adonar de tot el que hem viscut, no d'una cosa o dues, si no de tot, i evidentment en els llargs recorreguts sempre hi haurien d'haver coses més boniques que lletges, i si no és així, malament, perquè clar, no tots els recorreguts son sans, per mala sort alguns ja comencen malaments...per això et deia allò del privilegi, també per mala sort alguns tenim el privilegi de viure i altres només tenen la possibilitat de sobreviure, potser és hora de no despreciar el que tenim, que és molt, i ja saps que no m'agrada justificar la meva vida pesant en les desgràcies dels altres, però moltes vegades penso, quant em queixo d'alguna cosa, que pensarien els que sobreviuen si escoltessin les meves queixes?, mentres potser estant fent quilòmetres per anar a buscar una mica d'aigua i jo sense adonar-me que és un miracle per molta gent que obri l'aixat i surti aigua!! i que l'aigua, a sobre, sigui potable!!...sé que això no permet deixar de patir, tots tenim la nostra vida i els nostres problemes, però m'ajuda a entendre que no puc oblidar-me del que tinc, i el que tinc, el meu inici és molt més privilegiat que molts altres inicis...
I ahir miravem el nostre, i ens vam emocionar, i vam fins i tot riure i quasi plorar, de moments, d'instants que estan omplint el recorregut de colors, i que de sobte apareixi el gris no vol dir que tot va ser gris, de fet només cal pensar i recordarem que quasi res va ser gris, i que un instant gris no pot tapar tots els colors...recordem també el valor de gris, perquè també el té, perquè sense el gris, la teva abraçada d'ahir no hauria sigut un arc de Sant Martí gegant...
Ja anirem solucionat les coses, això no és greu, el més important és que mai ens deixem d'abraçar, perquè recordar l'amor, l'estimació, el respecte i la comprensió amb actes tant evidents com unes paraules o una abraçada, ajuda a no confondre-ho tot...
Ahir també vaig compartir una bona estona amb una persona que té unes idees totalment a les antípodes de les meves, però saps que?, crec que és una bona persona, segur que em cau bé, i el petit recorregut que hem fet m'ha mostrat moltes mes coses que unes idees, clar que sempre podem escollir, i clar que podem pensar que aquella persona no la volem en la nostra vida, som lliures i escollir o no escollir donar valor a tot el que tenim i el que no tenim, però tan si esculls que es quedi o que marxi, recorda la màquina invisible que portem al cor, això et permetrà dir hola o adéu de la manera més suau possible...plorar, enfadar-nos, disgustar-nos, fer mal, que ens en facin, compendre, no entendre, parlar, abraçar-nos, fins i tot odiar és sinónim de respirar, i potser la clau és pensar que de les coses que he dit, i de mil coses més, hem de relativitzar les dolentes, fer-les momentànies, i allargar les bones, tampoc vol dir no ser contundent amb les teves creences, però si entendre que altres tenen creences diferents...però recorda sempre, que si una bomba ens cau sobre nostre o hem de còrrer perquè ens estan amenaçant, les creences no es poden pensar amb tranquilitat, ni tenim temps de pair-les, i és una sort que tenim, poder pair...perquè tots sabem que quant mengem molt ràpid la digestió és molt més complicada, a vegades per mala sort hem de menjar molt ràpid, però la sort que tenim nosaltres i altres no tenen, que si no ho hem digerit avui, potser demà ho podrem fer, hi ha gent que no ho pot fer...i no parlo de menjar clar...
Així doncs, gràcies, perquè ahir em vas fer el regal més gran del món...la teva sinceritat i el teu amor. no saps com el necessitava...

Podemos

Em dóna la sensació que ara toca carregar-nos Podemos, no sé perquè però em sorprén moltíssim que per alguns àmbits també carreguin contra ells, molt abans de que hagin fet res realment... de moment parlen com nosaltres o com la majoria de gent del carrer, que ja és molt, que no vol dir que després gestionin les coses bé o malament, això ja es veurà, però almenys una mica d'aire nou i fresc era necessari i vital...
Els grans partits ja el veuen com un enemic i ja comencen la anti-campanya, allò que tan bé fan, criticar sense aportar res de res,  els grans poders "amagats" ja trobaran maneres de treure del mig aquests nous torra-collons, però és que fins i tot, gent d'aqui, de Catalunya, encegats per la seva única ambició, o sigui, fent de "faches", també els estan criticant..." anem en compte que son espanyols i pensen igual que els altres!!"...de moment però, diré que a Catalunya mana CIU, o sigui el PP català i a Espanya mana el PP, o sigui estem empatats...molts pensaran que no tenen res a veure uns amb els altres, doncs jo crec que si, menys en un tema, en quasi tots els altres podrien anar agafadets de la ma, uns ho diuen descaradament, i els altres ho amaguen i te l'enguinyen per darrera, però el resultat és el mateix...
Com a esquerres més "radicals" aquí tenim a les Cups, però no tenen poder de moment, a Espanya diuen que Podemos fins i tot podrien guanyar, això vol dir que no tot Espanya és PP, ni tan rància com ens la fan veure, cosa que tots sabiem que és així però és bó recordar-ho...
Potser Podemos no farà un discurs a favor de l'ndependència, no ho nego, però diuen moltes més coses a part d'això, que de fet ja ho veuriem com actuarien, encara bo ho sabem ni en aquest tema... igual que les Cups, que jo, encara que no em considero nacionalista de cap cantó, els escolto i m'agrada el que diuen, perquè crec que res acaba en un sol problema, perquè crec que van al fons de la qüestió i perquè crec que ara ja no es pot dir allò de que son "perroflautas", perquè em sembla que la gent prefereix un "perroflauta" que un estafador, i poso entre cometes perroflautas perquè tampoc sé que vol dir exactament, estafador en canvi,va sense cometes claríssimament... tot i que molts pensin que no estan en condicions per saber portar un pais endavant, no ho sé, el que jo si que tinc clar, és que els d'ara tampoc en saben gaire, per tant, si ara no hi han canvis ja no sé quant n'hi hauran...
Jo vaig votar Si Si, però no aguanto l'immobilisme, però no aguanto el del PP ni el dels altres, és fàcil dir segons quines coses, i repetir-se fins la sacietat. Podemos son el que son, i encara no sabem que podrien ser, potser ho veurem, però el que si que tinc clar és que en tots els sentits és una bona lliçó per tots els que fins ara feien i desfeien tranquilament, tan de bó siguin més que un toc d'atenció, tan de bó canviin coses, tan de bo la gent en surti guanyant, i quant dic gent, parlo dels que som pringats i els que no, no seré jo que faré una guerra contra les empreses, perquè son importants i donen feina, per tant mai he cregut que les batalles típiques serveixin, el que si que ha de canviar és la justícia, que sigui un país just, i que les coses que es fan malament les paguin tots, i no només els de sempre, crec que amb això ja fariem un país nou...
Però no entenc aquesta tendència que estic observant... o sigui, entenc que el PP i el PSOE vagin a per ells, però que aquí comencin a dir que son igual que tots ho trobo flipant, o alguna gent està cega o és que realment només tenen un problema, potser molt gros, però n'hi ha més d'un de problema, un problema que no és patrimoni d'Espanya, si no de tot el món, per tant si és vol fer un nou país, no comencem a actuar com aquesta part rància que critiquem tan i tan...perquè el que diuen ells, justament és començar a fabricar un nou país, crec doncs que no estan tan lluny del que escolto per aquí...
Jo els votaré, perquè m'agrada el que diuen, perquè els sento propers i perquè francament jo si vull un país nou, i diferent, i sobretot, intentar-ho, almenys intentar-ho, perquè sigui com sigui, és evident que així no anem enlloc, per tant val la pena no carregar-nos una nova opció, a no ser que vulguem fer com el PP contra el procés català... per criticar a algú no es pot actuar igual que ells, crec que és un principi bàsic de la lògica...

La cova

Ahir parlavem de les emocions, de les diferents fases que ens venen marcades, allò de que un només pot ser adolescent a l'edat de l'adolescència, que un ha de ser madur a l'edat de la maduresa, aquelles bestieses ( o no ) que ens inculquen desde ben petitons...
Va dir l'altre dia un noi de Madrid parlant del 9N : " los ciudadanos somos adolescentes y los políticos nos tratan como niños"...era una veu més que desde Madrid entenien que les coses s'han de fer d'una altra manera, que també n'hi han, però vaja, no volia parlar del tema, simplement la frase em va fer pensar...
Sempre he pensat que la madurés és de moments, com quasi tot en aquesta vida, tothom pot madurar el que viu, mai el que no viu, per això a vegades tenim la sensació que davant d'una nova situació ens tornem com nens que intenten entendre les coses per primera vegada...tot i que la suposada madurés ens invaeix, com diu la dita : tornem a ensopegar en el mateix lloc, i moltes vegades em pregunto que potser la madurés pròpia, la de cadascú de nosaltres, es barreja masses vegades amb la madurés global, aquella que s'interpreta com a madurés "per tothom"...
A mi sempre em queda la "cova"... suposo que tots tenim una "cova", aquell indret que no ha de ser ni fosc ni hum, t que et sents protegit tot i que potser hi estàs ben solet a vegades. i perfectament acompanyat en altres...en aquella "cova" reflexionem, pensem, prenem decisions i en general després treiem altre vegada el cap i intentem averigüar si hem aprés alguna cosa del que hem viscut...
La responsabilitat laboral ja està escrita, fins i tot la responsabilitat de quasi tot el que fem, la única que no està enlloc, que no porta instruccions, és la nostra, els nostres actes, les nostres decisions i les nostres coherències i incoherències, i com que no tenim una guia, algunes vegades, ens entretenim per escriure-les sobre la marxa, mentres vivim i experimentem...
El problema és que no estem sols...bé, no és un problema clar, de fet és una sort, però evidentment dins de les coherències res s'interposa en els judicis externs, però de sobte ets incoherent, o fas coses que ni tan sols saps perquè ho fas, de fet potser després busques les respostes i les trobes, o potser no en trobes ni una, però és quant entens que els sentiments mai deixen de ser inmadurs , tot i que poden madurar molt rapidament, però la màgia dels sentiments és que tots tenen vida pròpia, neixen, viuen una vida i alguns moren i altres perduren, i tot i que perdurin, van canviant de forma i color continuament...i finalment, sigui pel motiu que sigui, s'acaben...almenys fisicament en aquesta terra...
La "cova" et permet descansar de tots aquests terratrèmols emocionals...
Et permet fins i tot perdonar-te si encara no has trobat una resposta, ens refugiem finalment en la bona fe, perquè només un mateix sap la seva bona fe... tot i que tú et perdonis entens, i no per la madurés, si no per la lògica, que res excusa els teus actes, perquè de fet un es pot passar tota la seva vida fent mal sense perdre la bona fe...per tant la "cova" existeix, però l'error és no entendre que tothom té una "cova" i el que és més important, que tothom surt d'ella molt sovint i això ens fa relacionar-nos entre tots...
En general em passo mitja vida demanant perdó i disculpant-me, i entenc que si ho faig és per alguna cosa, pels meus actes o pels meus inmadurs sentiments, però també m'he adonat aquests darrers dies que quant m'han fet mal jo també he acabat demanant perdó per no entendre el mal que m'ha arribat...
És evident que tinc moltíssim a agraïr i a molta gent, és una cosa que sempre he tingut clar, mai he tingut clar que és el que he fet pels altres, de fet si miro enrera no veig el que hagi pogut fer de bó, tampoc tinc sensació de que m'hagin fet mal, potser perquè al demanar tantes vegades perdó he acabat creient que vaig ser jo...de fet ja sabem que mai hi han culpables realment, no tan sols hi ha una versió, però tots entenem, jo el primer, que sigui per la lògica o per l'educació, sempre hi ha un culpable visible de tot conflicte...si no els jutges anirien perduts!!...i aquí no hi ha volta de full, jo mateix si miro desde fora les coses veig el culpable...el que em pregunto és qui va ser o quant va ser que se'm va incrustar dins meu aquest sentiment que sempre tinc dins d'estar amb deute amb tothom, que no dic deute material que és evident que si, si no que parlo del deute emocional...
Fa dos anys em van fer molt de mal, quant jo buscava respostes i em vaig fer pesat simplement em van ignorar, mai vaig rebre ni una sola paraula, simplement perquè no n'hi havien, tan em van ignorar que vaig demanar perdó, perquè quant t'ignoren molt acabes pensant que alguna cosa has fet malament, però després, quant el temps passa, allò que tot ho cura, te n'adones que no és així, que a mi em van fer mal però que l'altre també és va fer mal, i que res era tan evident com semblava de bon inici...la relativitat protegeix als culpables, ho tinc clar, però potser si que al final tot és relatiu, fins i tot el que diem, perquè com diu la dita, tot té un final, ara o després, però tot , absolutament tot, s'acaba...
Jo em quedo a la "cova" pensant, tot i que cada dia surto d'ella perquè la meva madurés laboral m'hi obliga, i allà em vaig empapant de paraules amables, potser per recarregar el dipòsit, potser perquè "l'home de lluny" es mou molt bé quant està "lluny", perquè com tots, tinc la capacitat de caminar pel carrer sense haver sortit en cap moment de la "cova"...
L'altre dia li deia a una persona: " al final els conflictes i les culpabilitats s'acostumen a solucionar repetint les coses mil vegades"...vull dir que el més culpable sempre és el que rep més crítiques...quantes parelles no s'han trobat enmig d'una discusió d'una cosa que ni tan sols recorda que va passar?...aleshores estàs perdut!!, perquè fins i tot és tan creible tot plegat que t'acabes defensant de no saps que...i clar, si hi ha una batalla, la perds...aleshores rebusques i rebusques en la teva hemeroteca emocional per contraatacar, però coi, no trobes res i penses: " jo recordo haver-me enfadat en tots aquests anys, però no recordo el perquè!!"...i aleshores grates i grates i finalment recordes!!!...però et trobes que ja no pots estar enfadat per allò, primera perquè ja fa molt i segona perquè no era tan important com vas mostrar en aquell moment, perquè realment no t'ho havies ni cregut tú, perquè seguramet no era més que una defensa a un altre atac...i aleshores et pots refugiar altre vegada en la relativitat o potser tornes a entrar a la "cova" per seguir pensant que no tinc la sensació de que ningú m'hagi de demanar perdó, i en canvi, sento que haig de demanar perdó continuament...a vegades sento que tinc molt passat, a vegades penso que no tinc passat, i a vegades, quasi sempre, penso que sóc l'home de lluny, que queda millor que no pas l'home de la cova...

9 N

Crec que fa pocs dies vaig decidir realment anar a votar i les meves raons suposo que son tan absurdes com reals :
Vaig a votar perquè estem en un país on els polítics es dediquen més a desprestigiar el que fan els altres que aportar coses que farien ells...
Aquests darrers dies he pensat moltíssim en els motius pels quals no sento cap mena de nacionalisme. Crec que la clau va ser escoltar a molta gent,  i sobretot viure l'experiència d'estudiar a una escola on la majoria de gent eren de fora de Catalunya. Sempre he dit que una de les coses que em van obrir més els ulls va ser quant un tal Jose Luis de Toledo em va dir que estava sorprés al comprovar que aquí la gent parlava català entre ells.. a ell sempre li havien dit que els catalans només parlaven en Català quant hi havia algú de fora de Catalunya al davant...com que era un paio llest, en quatre dies va apendre l'idioma, però jo em vaig quedar en la seva sorpresa i vaig entendre que la manipulació pot arribar a ser molt potent...parlo de molts anys enrera, suposo que això ara ja ningú ho deu pensar, hi ha massa informació, hi han canals de comunicació en català, xarxes socials i mil coses que tirarien per terra aquesta rentada de cervell. Tot i així, en aquella escola, me'n vaig adonar que aqui també feien rentades de cervell. Jo sempre havia escoltat que els catalans erem millors que els altres, que els andalusos eren uns ganduls, que sense nosaltres Espanya no era res, i sobretot, que ens consideraven una merda i ens tractaven molt malament...per sort, he voltat una mica per Espanya i m'han tractat sempre bé, igual que vaig entendre a l'escola que tots ens enteniem a la perfecció o no, però tan sols depenent de la compatibilitat personal, crec que allà vaig deixar d'entendre que era sentir-se d'un país, mai més m'he sentit identificat amb cap pàtria...
Ara bé, tot ha anat canviant ultimament...
Primer explicar que si una cosa em fa mal és votar a una cosa impulsada per Convergència i Unió, no veig gran diferència entre ells i el PP, de fet com deia el meu estimat Rubianes, disfruten fent tocaments impurs entre ells per sota de la taula, i fins i tot per sobre de la taula... tot i així, evidentment, el PP es retrata continuament i es col.loca en la dreta més intransigent que realment sempre han sigut. Vull dir que entenc que cap país deixaria facilment que una part del mateix marxés tranquilament, fins aquí ho puc entendre, però francament els arguments han de ser vàlids i no tan sols donar un NO com a resposta i encara menys per la legalitat que sempre reclamen...ells!! ells reclamen la legalitat!! justament els polítics no poden parlar molt de la llei com a bandera per defensar les coses, perquè la llei se la salten cada dia vulnerant i el que és pitjor, deixant vulnerar coses tan bàsiques com els drets humans, per tant és una excusa que a mi no em serveix, tot i així, em resulta impossible entendre a la gent, que amb tota la bona fé ( no ho dubto), em diuen que l'independència seria una manera de fer un país nou on es podrien fer moltes coses bones, o sigui un país al mig d'Europa que no es deixi portar per la gran MERDA que és aquest continent com a conjunt econòmic...igual que els catalans ara reclamen això, mai entenc perquè els espanyols no reclamen l'independència d'Europa...per tant em costa entendre un país nou amb regles diferents però manats pels de sempre, perquè com he dit abans la única diferència entre CIU i PP, per mi, és el procés que estem vivint ara mateix i de fet és una diferència perquè el poble va sortir al carrer, perquè ni el mateix Mas creia en tot això...a Escòcia hi havia un president que hi creia, i aquesta és una gran diferència...potser si les Cups sortíssin com a vencedors en unes eleccions hi haurien grans canvis, igual que Podemos a les generals, però ja s'encarraguerant de fotre'ls fora si arriben a tenir massa poder...
Com a espectador una mica passiu de tot plegat entenc que la menjada d'olla és brutal pels dos cantons, però també entenc que hi han més arguments per anar a votar que no pas per no anar-hi, ja que no tenim dret a quasi res a l'hora de decidir, doncs que menys que donar suport a tenir-ne, sigui el que sigui el que reclama un poble...
A Espanya hi ha molta gent que també està d'acord a que els catalans puguin decidir, evidentment n'hi han més que no volen, això passaria a tots els països, però alucino amb la poca difusió que tenen els que parlen positivament de la consulta, llegeixo fins i tot coses com "marca España" com a alguna cosa totalment negativa quant podriem posar en la mateixa marca registrada la de "marca Catalunya", perquè ni som més guapos ni fem les coses millor tan en corrupció com amb la manera de portar un país... tot i així, per sort, tinc amics molt més vàlids que aquests capullos que ens manen, i em donen arguments més reals que això tan estúpid de "marca España", perquè no a tots els espanyols els agraden els toros, ni son uns retrògades, ni tots els catalans son meravellosos...i ja torno al de sempre, les persones, per sort, estan per sobre dels països.
Jo aniré a votar, no és un tema que m'importi excessivament, de fet dic publicament que votaré SI i SI, però no tinc gens clar que el significat d'aquesta afirmació signifiqui un gran canvi en la meva vida, tot i així entenc, i parlo socialment, que és l'hora de canviar coses, fins i tot de provar, i francament, igual que dic que no crec en un gran canvi en el cas de que algún dia Catalunya sigui independent, el que si que tinc clar és que no crec que estiguem pitjor, potser millor, però pitjor n'estic segur que no, per això igual que ara votaré, també ho faré quant toqui fer-ho a les generals, i ho faré per Podemos, encara que diguin que no estan preparats, tan me fa, potser els que manen ara estan massa preparats políticament però molt poc humanament, per tant entenc que hem de donar pas a noves opcions.
No nego que la postura del PP m'ajuda a moure el cul avui... tot i que el "piltrafilla" del Mas surti com a "vencedor", encara que crec que ja s'ha retratat masses vegades perquè la gent el pugui creure, per tant espero i desitjo que a partir d'ara quant digui allò de " és que no podem fer res perquè Espanya ens fot els diners" ja no serveixi com a excusa infinita per anar retallant les coses més importants que tenim, ja no cola això, o ja no ha de colar, perquè el camí ara és l'independència, per tant parlar dels altres no pot ser mai una excusa ja...si ens foten els diners, ja tenim la solució, o sigui que ssssshhhhh i a treballar de veritat per solucionar-ho...tan de bó ell fos el primer president de la nova Catalunya independent, seria fantàstic perquè quedaria retratat en dos dies, perquè les tisores és la seva única solució... per sort el poble ( per criteri propi uns o perquè s'ho han cregut, o perquè n'estan fins els nassos de tot ) ha demostrat que hi ha un altre camí a part de plorar i plorar per tot...
Jo sóc més critic amb les coses que visc, no amb les que no visc, i em toca viure aquí, a Catalunya, però no vol dir que estigui d'acord amb els altres, de fet ultimament corren fotos de fills i els pares posen que ho fan per ells, que voten per ells,  jo també ho faig pels meus, perquè tampoc m'agrada la manipulació partidista de moltes coses, però no m'agraden les d'allà i tampoc les d'aquí...acabo de veure un resum de TV3 del partit del Madrid d'ahir, on insinuen amb claretat i "rintintín" el possible fora de joc en un gol del Rayo Vallecano...i dic possible perquè ni ells ho poden afirmar que ho sigui o no ho sigui, però diuen " possible fora de joc que el linier va afinar moltíssiiiiim , molt precís l'assistent- diuen-per poder veure que ho era"...això per mi és manipulacio d'una notícia, clar que és futbol, clar que no és vital, però qui ho mira pot pensar allò de que el Madrid sempre l'ajuden...aleshores arriba un gol del Madrid en possible fora de joc i diuen que aquí no va ser tan precís l'assistent...és un exemple de res important però és important veure com la manipulació sempre existeix...
Però quina por els del Tribunal Constitucional, quina por els del PP!!!!... i sobretot, sigui com sigui, tothom té dret a votar el que vol o no vol, tan de bó puguessim tenir dret a decidir en mil coses, per això m'agrada la jornada d'avui, perquè en el fons estem diguent " que ja n'estem farts"... i si ara, que tot s'ha destapat, que tots hem vist que la societat i el sistema polític està tan sols preparat per salvar el cul d'uns quants i que passa absolutament de la gran majòria, si ara no fem res, al final els donem permís per fer el que els vingui amb gana...
Això si, no ho nego, espero que sigui un èxit també per veure i escoltar les animalades que hauran de dir els de sempre...que suposo que ja ho tenen escrit, perquè el guió ja està escrit, i aquesta manca d'improvització és fastigosa, perquè tot és una obra de teatre dirigida per uns quants i que nosaltres som els actors.... per fi volem canviar un guió i això és una gran notícia...

Loteria

Feia dies que no hi anava.
Podria excusar-me en la feina, podria ser una bona raó, tot i així no ho faré, perquè no em queda tan lluny tot plegat, segurament m'excuso més en el meu món, que potser és molt complicat o potser me'l complico jo solet, no ho sé...com sempre, i em repetiré mil vegades, a mida que em faig gran, cada vegada tinc les coses menys clares, anhelada madurés que no m'arriba per enlloc, aleshores m'emparo en els judicis externs per fer-me una idea de saber qui sóc, i sobretot , cap on vaig, potser en aquest etern estira i arronça del meu ser m'oblido de tú, i no saps el greu que em sap.
Ara ja no tinc clar que el teu coneixement segueixi en aquesta terra, a vegades em mires com si tot fos extrany, tot plegat sembla que tornis aquí on estem tots, però veure't em transporta a molts indrets, molts de nostres, altres de tan sols teus i altres de meus evidentment...
Mirava el teu braç i em sorprenia que no es trenqués amb una petita ventada que es colés per la teva finestra, em sorprén veure com un cos tan fràgil pot aguantar tant, suposo que no necessites gaire dels teus òrgans per tirar endavant, o més ben dit, per seguir aquí, a vegades penso que és un castig que no puc entendre, a vegades, quant envies calma, em quedo callat observant com una vida es pot anar apagant tan a poc a poc...
Però la teva cara de nena es manté intacte, és sorprenent que el teu físic no pugui parlar, ni la teva boca explicar com et sents, i en canvi el teu rostre segueixi mostrant la nena que mai has deixat de ser, on fins i tot les teves dolenteries estàven escrites dins de la innocència, potser per això veure't em produeix tendresa, molta tendresa...
Segueixes en silenci i així serà fins que la fragilitat del teu cos s'enlairi cap a no sé on, ja no diràs res més, mai més, i és curiós com som els humans que ens acostumem a totes les visions. T'he vist més prima, t'he vist més dèbil, però tot i aixi no han passat ni cinc minuts que ja no recordava com t'havia vist la última vegada que et vaig acariciar...
Aleshores un fa coses que el fan dubtar, li explico la meva vida?, li llegeixo un llibre?, o simplement em quedo tocant els cabells de qui no em podrà dir mai el que desitja?...opto per mirar-te, per explicar-te com erats quant tenies un cos fort i plé de vitalitat, intento transmetre que res, que ni tan sols aquests darrers temps podrà borrar la realitat de qui ets i el més important, de qui has volgut ser, perquè quant ens posem en mans de la salut, si aquesta no respon, deixes de ser qui vols i passes a ser un esclau dels capricis de la loteria de la mateixa salut...suposo que no és just, però també suposo que és així...escollim poques coses a la vida realment, crec que fins i tot en pocs casos es pot escollir com vols viure la teva vida, potser perquè una força extranya ens arrastra i nosaltres hi podem posar resistència mental, però fisicament quasi tots anem cap allà...cap a on?...no ho sé, però hi anem força decidits, i jo als 44 anys encara em pregunto com és que som tan decidits?...
Total, fem coses sense saber quin serà el premi, o el càstig, o fins i tot el res, perquè evidentment no tenim el botó del "prou", no el tenim ni quant estem bé i volem que tot s'allargui, i tampoc el tenim quant les coses només depenen d'un llit i una mirada...potser la justícia seria poder tenir un botonet i prou, perquè en el teu cas ni tan sols podries demanar un botó, no tens veu, per tant el silenci és la teva resposta, tot i que tinc claríssim quina seria la teva resposta si ho haguessis sapigut abans, crec que fins i tot la més muda de les teves respostes la tinc claríssima.
I arriba el moment de marxar, i com sempre em despedeixo moltes vegades de tú, suposo que inconscientment encara espero una resposta, i costa marxar de qui no et pot dir adèu...
Costa entendre els anys, el temps, els resultats, costa d'entendre que no fa tant, perquè vint anys en realitat és molt poc, estaves fent paiassades al menjador del pis de la Gran Via...aquella mirada perduda que et va anar apareixent amb els anys, molt abans de que estiguessis malalta ja et perdies a vegades, potser per herència o potser perquè en l'altre loteria, la familiar, tampoc vas tenir molta sort...no sé, a vegades et desitjo consciència, a vegades desitjo que res del que estàs visquent ara sigui el teu present, que sigui simplement un punt i final massa llarg però almenys que no representi cap tortura mental per tú...no venim gaires a veure't, i els que venim i parlo per mi, venim quant podem i quant el cansanci ens ho permet fer, fins i tot et diria que a vegades allargo massa la tornada perquè em sento malament quant no vinc, vaja, una altra tonteria humana, perquè de fet , si m'ho paro a pensar, que em podries dir de dolent? ... ni de dolent ni de bó, perquè simplement no pots, però som tan egoistes que el fet de sentir-nos malament encara ens permet actuar menys...
Mai em vaig imaginar pels meus pares dos finals aixi...suposo que ningú s'ho imagina...recordo de petit envoltat per tots cada dia, on tot eren paraules i per sort, molt d'amor, ja sé que tu venies poc, però tampoc ho he pensat molt això, segurament perquè ja tenia moltes explicacions a la teva manca de presència, i les explicacions son vàlides, no em calia cap excusa, no som més que fills de circunstàncies, i quant son bones és fàcil cumplir, però quant son dolentes costa una mica més...tot i que tambè em pregunto que coi vol dir cumplir...
Sempre se'm van quedar gravades aquelles paraules del meu avi: " tot aquest merder, d'aquí cent anys, serà silenci"...es referia a que per més que ens hi esforcem som efimers, i es referia també als mals moments, o a les discusions, vaja, que tot és relatiu...però mai vaig pensar, tot i ser petit potser encara per entendre coses, que hi ha gent que ha de viure en silenci però segueix entre nosaltres...se'm fa dificil entendre que tot sigui tan senzill com quatre o cinc loteries, evidentment que el treball personal és important, evidentment que hi han coses que un pot canviar, però realment hi han coses insalvables i res, que només em queda pensar que avui t'he vist, i avui és avui i és la única realitat que tenim...i viure suposo que tan sols és aixó...un avui rera un altre...fins que el teu número surt entre un milió...

Ser pare ( adolescència)

A mida que els nostres fills es fan grans tú vas aprenent, mentres ells s'adapten al món, tú et vas adaptant a les noves formes d'educar o de mirar, o d'observar...
Hi han dies que trobes a faltar l'innocència, o potser aquella abraçada de necessitat que et mostraven l'importància d'estar al seu costat, hi han dies en canvi, que trobes meravellós el gran canvi que està fent, potser a molts metres a distància, potser intentant entendre que per ells, aquest espai que els deixes significa la seva pròpia identitat, el crèixer, el fer-se a un mateix, tot i que és necessari que sàpiguen que hi som, però a certa distància...
I nosaltres anem aprenent, les proves de que les coses les estem fent bé o malament no son tan evidents com les d'abans, intentes mirar a la personeta que tant estimes per entendre si està feliç o no, però de mica en mica entens que en les edats que comprenen l'adolescència tot és relatiu però a l'hora molt important...
La recompensa la trobes en quant veus que estan bé, en general et converteixes en un espectador actiu, que no passiu, del que li passa, més endavant ja arribarà la passivitat, de moment et toca fer coses per un nen/a i mirar com ja es comporta com un noi/a, o almenys intenta transformar els pensaments i els actes...
És el temps de poques recompenses visibles, i esperes que les invisibles, les que no veus, es vagin creant i construint...és un moment on tornes a apendre a abandonar el teu egoisme, egocentrisme o sigui la paraula que sigui que defineixi la condició humana dels èssers humans...
A vegades et perds esperant un "gràcies" o un "t'estimo" i quant més perdut estàs arriba el que esperes, però has d'entendre que el temps el posen ells, que has de deixar que ho diguin quant vulguin... però arriba quant menys saps que arribarà, i aleshores parles amb altres pares o amb els tutors, o amb amics i entens que tots estem davant d'una edat que és complicat saber si estàs fent bé les coses o no, la única cosa que tens clara és que estimes i que esperes que la teva bona fé i les ganes de fer-ho bé substitueixin la teva pròpia inaptitut a saber educar..perquè desenganyem-nos, crec que som uns ineptes amb molt bona fé...
De mentres tú encara  estàs creixen, com si fossis un etern adolescent que ha de crèixer ràpid, però no saps ben bé el perquè has de crèixer o madurar...buf, de sobte ets la veu de la madurés i et sorprens dient aquelles bestieses repetides tantes vegades a la història de la paternitat: " jo quant era jove bla,bla,bla", " nosaltres no teniem tantes coses", i una llarga llista de tòpics que anys enrera esperaves que mai diries...en el meu cas encara ho trobo més extrany, ja que de petit o d'adolescent no vaig ser dels que vaig haver d'escoltar gaires vegades totes aquestes reflexions "fàcils"...
De fet quant ho dius no és res més que un petit gest d'impotència, ja que evidentment ningú pot comparar les èpoques i ni molt menys comparar les persones, els temps han canviat clar i cada persona és un món, per tant ho dius perquè realment no tens gaires arguments vàlids...
Com a pare sempre tinc la sensació que vaig perdut, crec que des del primer dia que va nèixer aquella personeta que estimes per sobre de la raó i molt per sobre de tú mateix, perquè a vegades ni té explicació, son sentiments i prou...estimes i ja està...
Ser pare és un aprenentatge continu, de domini de les teves emocions, d'entendre el teu lloc, és com un món paral.lel al món que vius cada dia. Tot i aixi, entenc i veig en la part més pràctica que quant millor funcionen les coses és quant ho veus o ho vius tot amb la màxima naturalitat possible...la paraula "pare" també és un pes ple de responsabilitat, pels insegurs és un pes gegant, per tant, i no sempre ho aconsegueixo, de tant en tant em relaxo i em comporto com el que sóc sense pensar tant en el que arriba de fora, vull dir allò que diuen de que tú ets un mirall per ell/a o tot el que facis pot marcar la seva vida per sempre més...tot i que no deixa de ser cert...però posats a triar , millor un mirall o un exemple autèntic que un de fals..
N'he conegut moltíssimes d'herències familiars, evidentment moltes de molt boniques, però altres realment provoquen uns anclatges emocionals que poden durar tota la vida si no t'enfrontes a ells, i no és tan fàcil fer-ho, perquè aquí no esculls i al no escollir tot és més complicat...
A vegades, quant mirava als meus pares o als meus avis, pensava " perquè han volgut ser pares?"...vull dir que no entenia molt bé la recompensa al fet de ser pare, la recompensa és estar pendent d'una altra persona?,..potser algú enten com a recompensa allò tan primitiu de aconseguir la permanència en aquest món d'una saga, allò de " sang de la meva sang", però crec que la majoria ho fem perquè tenim parella en un moment donat i creiem que hem de fer el pas, potser és així de senzill suposo...ara sóc pare i jo mai m'he preguntat perquè vaig voler ser pare, deu ser l'inèrcia suposo, de fet és evident que passo coses meravelloses, però entenc que qui no és pare també en passa unes altres de tant meravelloses com les que passem els que ho som...
És curiós tots aquests sentiments, a vegades sents vèrtig, a vegades sents pànic, fins i tot et cagues de por, però finalment l'amor és l'únic argument que trobes a totes les teves preguntes...
Ara em costa molt ser espectador, però a vegades ho sóc i és curiós que encara no he conegut a cap pare que no és queixi del fet de ser pare, que anem de cul, que és esgotador, etc, etc, etc... més que curiós és sorprenent, però és així, és com si ens convertissim en màrtirs, ho diguessim i tothom ho acceptés...
Igual que quant son nadons parlem de les seves merdes, color i consistència, sense cap mena de pudor, quant son grans ens queixem que anem de cul per culpa de ser pares, tot i que sempre diem que ens els estimem molt clar, cosa que és cert, però ens seguim queixant...
A vegades et creues amb molta gent que no tenen fills i encara que entenen les coses et miren una mica extranyats, com si no ho acabessin de veure clar tot plegat...molts també et tenen enveja sana perquè ells no ho han pogut ser, i tú te'ls mires amb enveja perquè els veus escarxofats al sofà i ningú els fa aixecar... com tot o quasi tot, la relativitat és la part més certa de la nostra forma de viure...
A l'adolescència res és clar, per ells i de retruc per nosaltres, que anem perduts esperant un canvi d'humor imprevisible, i és aleshores que te n'adones que de mica en mica es van acostant al que nosaltres som....que coi, jo també tinc canvis d'humor, a vegades per la feina o perquè em fa mal alguna cosa i realment ells també ho han d'aguantar de nosaltres..
Al final del dia, però, quant ens fem el petó de bona nit, entenc que allò que es diu de que " per mi sempre serà la meva nena" deu ser més cert del que pensava...tot i així, la clau és acceptar de que realment ja no és la meva nena, perquè cada vegada és menys nena i evidentment menys "meva", sense cap sentit possessiu a la paraula en qüestió...

Humanitats

Fa anys que em va dir el meu tiet: " la realitat és que si rasques una mica, al final, tot depen de les peles"...em va semblar poc romàntic, i massa pràctic venint d'algú com ell, que és tot cor, però al pas dels anys he entés el que volia dir...
Vivim en una societat lligada pels diners, fins i tot el que fem aquí és conseqüencia del que no fan a altres llocs, igual podriem dir que si en aquest lloc on no poden fer ho comencen a fer potser seriem nosaltres aleshores que ja no podriem fer quasi res...o sigui, que tot està lligat per un desequilibri econòmic, i això implica que el desequilibri sigui total en tots els terrenys...
Ebola és una paraula nova per nosaltres, ara tothom en parla, tot i que sabiem que en algún indret s'està morint gent cada dia per l'efecte de la malaltia que no te cura, però tot queda lluny sempre, ens ho mirem com una pel.lícula, fins i tot tenim imatges, però segueix quedant lluny...
I jo, innocent de mi, em pregunto com pot ser que aquí es posin en marxa tots els procediments per tallar la cadena, quant tots sabem que la cadena ve d'un altre cantó i al final, la cadena no es pot trencar perquè allà falten diners, i diners son mitjans, i mitjans son possibilitats d'erradicar epidèmies, per tant en aquesta societat o tens diners o tens moltes possibilitats de morir...
Així doncs, de tant en tant, els desequilibris que tant ens interessen de mantenir, ens esquitxen i aleshores tenim por, una por lògica perquè és quant entenem que el tercer món segueix pertanyent al mateix món que el nostre... igual passa quant veiem com un serial a tot de gent que s'escapa pel mar a la recerca d'una vida millor, i a on van? doncs al primer món... evident, jo també ho faria, si em moro de gana i estic en el tercer doncs no aniré al quart...ei que em moro de gana, però tonto no sóc...
I les peles provoquen odis, provoquen fanatisme, provoquen irritacions que no son fàcils de curar...l'altre dia mirava un documental on recaptaven "faches"... senzillament portaven menjar a gent que té gana i els deien que aquí ens haviem d'ajudar uns als altres abans que ajudar als de fora...resultat? doncs fanàtics... logicament tenir gana no et permet de gaires treballs interns, qui et dona de menjar serà el teu Déu...no tothom clar cau en això, però és normal que passi...que no fa tants anys en un país com Alemanya també molts cridàven com a fanàtics grans animalades...ara passa en altres llocs, però el món va donant voltes i el que es cregui que té assegurat el seu lloc en l'escala dels desgraciats o dels rics doncs millor que s'ho tregui del cap, perquè realment mai se sap, és el que te seguir depenent de l'economía...és tan perillós com inhumà...

Veritat

El primer cas de l'Ebola ha arribat a Espanya...
Mirava el telenotícies i sempre em quedo amb aquella sensació de que mai sabrem la veritat...entre uns, els periodistes que acostumen a tirar cap al cantó dramàtic i els altres, els polítics que sempre diuen que tot està controlat m'acabo quedant igual que al principi, un autèntic ignorant de qualsevol realitat...
I he posat aquest cas de l'Ebola perquè és el primer que he escoltat, però em passa amb totes les coses que m'arriben dels dos grans poders mediàtics actuals, o sigui els que intenten convencer a la gent de tot...crec que uns ho fan amb bona fé o per inèrcia de l'estupida societat que vivim ( o com deia la Mafalda, zoociedad o suciedad ) i els altres ho fan perquè son professionals de la caça dels vots, i crec que al final això és el que impera, uns volen ser els més vistos i els altres els més votats, i finalment son ells els que tenen la paella pel mànec, o sigui el poder, per manipular totes les ments, perquè no seré jo que descobriré que a força de repetir una cosa mil vegades s'aconsegueixen molts propòsits.
Jo mai tinc la sensació de que estic ben informat, si miro aquests resulta que les notícies passen el filtre d'un partit, si miro els altres resulta que passen un filtre d'un altre i resulta que la mateixa notícia és explicada de diferent manera, suposo que és l'opinió que també deu ser important, però clar, la meva idea inicial és que jo miro les notícies per ser informat imparcialment i no tinc cap dubte de que mai tinc aquesta sensació...
Em recorda un dia a Barcelona quant dos sindicats es dicutien per un fet en concret, i jo que em preguntava : si parlem dels drets dels treballadors hauria de ser més fàcil que dos sidicats es posin d'acord no?....doncs resulta que no!!...perquè?...doncs perquè el treballador està per sota de l'interés de guanyar les properes eleccions sindicals...és trist, però és així, per tant és possible que estiguin d'acord en que hi ha un problema, però cada part ho voldrà arreglar a la seva manera, o sigui fer mèrits, i el pobre treballador que?...vull dir que les prioritats partidistes s'imposen a la lògica més aplastant: el sindicat només s'hauria de dedicar a defensar el que ha de defensar...però no és així...
En l'únic cas que veig que tothom és posa d'acord és en el tema nacionalista, fins i tot em sorprén però almenys veig una coherència, si és teatre o no, ja es descobrirà, però aparentment existeix aquesta unió envers una idea comuna i clara...
Tot és tan teatral que no m'imagino a un gabinet de crísis dient als ciutadans que tot està descontrolat, això significaria perdre molts vots!!, per tant jo ja sé que per més que no tinguin ni punyetera idea de res ni de cap conseqüencia diran que tot està sota control...i sempre és així,
Aleshores a mig telenotícies el paro i deixo de mirar -lo...i retorno a la meva realitat...
Avui a mig treball he parat, de sobte a la Moixina, un indret humit d'Olot, ha aparegut el vent i de cop i volta milers de fulles han començat a caure dels arbres, he baixat del cotxe, i he anat veient el petit gran espectacle que el vent i les fulles m'oferien...fa vent, cauen les fulles, el sol entrava entre els arbres, i jo m'he emocionat i com sempre he agraït a la natura el regal pels sentits...i ara ho penso i em dic que això si que no hi ha cap filtre possible, ha sigut així, les fulles han caigut perquè el vent les ha empès...i potser és de les poques veritats que em puc creure, vull dir que els meus ulls ho han pogut veure, i això si que és una notícia verificada en directe...

La loteria familiar

Mai em vaig arribar a pensar que en tot això estaria sol...ja no parlo del moment de la decisió, evidentment que aleshores no m'ho podia imaginar...tot i que les coses son com son i en molts casos, com deia en l'article anterior "no sé", moltes preguntes no tenen respostes, la veritat és que no ho vaig preveure...
La vida és així, costa d'intuir el futur, segur que és el més meravellós de viure, però també aporta sorpreses inesperades...
Però no sé el perquè exactament però és així, i m'ho agafo com la poca experiència personal en el tema m'ho pot permetre, preparat per apendre i no entendre, simplement seguir endavant sapiguent que finalment almenys no m'estic perdent res de res...
Sóc incapaç de posar-me en les ments dels altres, crec que és una altra cosa que he anat aprenent, les accions, les reaccions estan molt condicionades, per tant ja no sé ni vull jutjar gaire...
Si puc posar-me en la meva, i en el meu cor i en els meus sentiments i tot plegat em sorpren moltíssim, aquí estem tots per apendre i poca gent pot saber el que l'altre desitja si no es diuen les coses clarament...la telepatía és complicada perquè entre pensament que va i ve i arriba i torna passen moltes coses, potser és una fracció de segon, però hi han tants condicionants que costa de llegir la ment d'una altra persona...i en molts casos és això el que esperem, que facin exactament el que nosaltres fariem o simplement, el que nosaltres voldriem que fessin...
I aquí estic aprenent continuament, perdut en molts casos en l'ignorància que et pot provocar les teves propes vivences, i aleshores t'has de repetir mil vegades que no hi han dues persones iguals en la terra...quina màgia no?...no n'hi ha cap de repetit tot i que aparentment sembla que ens movem per grups, qualsevol de nosaltres ja és un sol món...és meravellós, intrigant i permet que l'aprenentatge mai s'acabi...
I tot això a vegades em va gran, perquè el cor és molt exigent i quant estimes la calma és una tormenta suau, potser una bella brisa o potser els núvols venen i apareix el temporal, ja se sap, és el cor i quant ell mana, costa de trobar arguments...
I tot i que moltes coses em van grans, no deixo d'intentar-ho, de fer les coses el millor possible, a vegades posant les emocions per davant de tot i a vegades intentant ser racional en les coses més pràctiques...-silenci!...em dic moltes vegades...un,dos,tres,quatre........deu. I aqui em paro i busco l'Alex, per deixar-me de tonteries i aconseguir no barrejar continuament els papers...qui sóc? el que treballa cada dia? l'amic? el pare? el fill? qui coi sóc?...la resposta me la donava sempre el meu estimat Eduard: - Tú ets l'Alex...i és així i per mes que m'hi encaparro o altres em vulguin col.locar en un altre paper, mai deixo de ser jo i el meu jo s'amotlla, busca la forma ideal cada vegada perquè la peça de puzzle encaixi a la perfecció, però a mida que vaig fent anys entenc, i visc, que la millor forma d'encaixar les coses amb serenor és siguent un mateix...suposo que és la famosa recerca de l'equilibri entre l'intern i l'extern...difícil?, no sé, potser tot és més fàcil del que pensem...
A casa el Josep, el Joan i l'Eduard eren el Josep, l'Eduard i el Joan i crec que mai els podia veure en un altre paper i tan sols aquesta visió em va aportar poder ser jo...sé que és complicat perquè hi han moltes interferències, perquè a vegades ens toca fer papers tant llunyans a qui som que ens pot provocar la perdúa de la realitat, de la pròpia realitat, la del teu món, que potser i això si que no ho sé, és l'únic de real que tenim, el de cadascú...
Vaig perdut en algunes coses, clar que si, però m'hi poso sempre, abans no ho feia, ara m'hi poso en les coses que afecten a gent que estimo descontroladament, o sigui als que més estimo...costa educar, mai m'hauria imaginat que costa tant i tant, és un pes de responsabilitat que quant ets fill no ho pots entendre...jo sóc fill, per tant sé de que parlo, però cada fill és diferent i cada pare també, perquè res treu el que som en realitat...un món de dues persones és complicat sempre, però escollim, rebutgem, escollim altre vegada, ens equivoquem i tornem a rebutjar...no passa res, però la familia no hi han unes opcions tan evidents, comences no escollint, després alguns rebutgen el que els ha tocat, però el rebuig mai és net, perquè queden coses pel camí...allò de la motxil.la plena, i moltes vegades penses que igual que jo no vaig escollir i em va tocar literalment la loteria, ara sóc jo un número que li ha tocat a algú, perquè si, perquè li ha tocat, i això és una gran responsabilitat...

No sé

Fa dies que no escric, no tinc cap motiu, no estic malament, tampoc estic pletòric, potser estic pensant o reflexionant sobre unes passes fetes, no ho sé, de fet moltes vegades contesto no ho sé, perquè realment no ho sé...els actes en general son elaborats amb consciència, però quant l'acte és emocional moltes vegades jo no sé el perquè del fet...
Entenc, perquè alguna cosa de la consciència em volta pel cap, que quant silencio les lletres és que estic passant una època pràctica, o de solucionar coses, o de recol.locar cosetes o coses, o simplement cosasses!...però ara encara no ho sé...
El no ho sé és tant fascinant com extrany, perquè et mires al mirall, sigui l'imaginari o el real, i et quedes pensant : perquè no ho saps?...a vegades la resposta està en uns altres ulls que et fan de mirall, però son èpoques molt privilegiades i n'hi han poques, tot i així, amics estimats, molt estimats, si que em van donant respostes sense tenir ni la necessitat de parlar del tema...
Aquest cap de setmana he estat davant de potser el millor mirall que tinc, no cal ni parlar de res, el fet d'estar al seu costat ja em retorna al meu ser, i per això l'estimo, i per això l'admiro, i per això podem discutir hores sobre les coses que mai trobem una opinió comuna, està tan per sota del nostre amor, que no hi han dubtes essencials entre els dos...
Però he tornat i encara no sé, i la fascinació m'arriba quant penso que encara a la meva plena madurés tinc coses d'adolescent que no sé, que no trobo resposta, sap greu perquè a vegades rep una altra persona...i és aleshores que em miro al mirall i com que no sé el perquè, penso que el millor que puc fer és no buscar res racional...jo no controlo les emocions, cosa que és fastigosament meravellós, és com una aventura continua, tot i que poso fastigosament perquè no m'agrada fer mal...
Potser per això m'auto-proclamo, sense orgull però tampoc pena, "l'home de lluny"...potser perquè desde lluny els meus encants son més encants que no pas d'aprop...quant m'entrego "l'home d'aprop" perd el control, però quant no m'entrego tambe perd el control...i es queda sempre com a resposta final el no sé...
Rodejat d'exclamacions segures i fermes que m'acolloneixen una mica i que encara em posen més dubtes, jo em perdo en una permanent inseguretat...suposo que deu ser que no maduro mai, no ho sé...ja hi torno, no ho sé...però tampoc ho faig expresament, em surt així, vull dir que peter pan no és el titol perque em nego a crèixer, faig tard en això, he de ser extremadament racional i responsable en els meus actes socials o laborals, peter pan era la part dels nens que em retornen a moltes realitats...vull dir, i suposo que a molts els ha passat, que a vegades dones moltes voltes a una cosa, arriba un nen, et diu una cosa i penses " coi, si tot és més senzill"...aquesta és la part de la madurés que vull evitar, la seguretat...no sé estar segur de quasi res, potser laboralment, però aleshores porto una fina disfressa que em permet ser segur...
Aquests dies mentres l'aigua no parava de caure, em venien mil preguntes al cap, potser la única cosa que he aprés o vaig aprenent és a no desesperar-me quant no tinc resposta per una altra persona, perquè si no la tinc per mi no la puc tenir per ningú més...potser sóc de moments, potser no sé durar gaire temps enlloc, potser sóc més nómada del que la quantitat de trasllats que he fet pot indicar, potser sóc així, però potser no sóc així...el que si sé és que ja no em torço com abans, i això se li diu acceptar i al final l'acceptació està per sobre del que els altres acceptin d'un mateix...acceptar que hi han coses de tú que son teves no t'ha de col.locar en un lloc quiet i sense possibilitats de canvis, però potser si que un ha de compendre que hi han trets dels caracters que ja son molts endinsats en l'essència, no sé si son de naixement, o s'han anat formant, o potser tan sols es van enfortint...
Avui per tornar a escriure i just abans de cumplir els meus 44 anys, tan sols podria dir que no sé...i miro els camins i encara en veig cinc cents, potser realment el no sé fa que els camins mai s'acabin...
Com sempre que escric des del cor no obro ni un corrector ni miro si m'he deixat lletres pel camí, tan sols volia dir que no sé, i com que no sé, no trobo els correctors i l'esforç de repassar...encaro un altre any amb un somriure, però com sempre, sense res que tingui clar...i com més seguretat escolto meys segur escolto...osti, no sé...

Borrego

Atura't...

Un camí desferma la meva ira...em faig gran, però encara no se res de res, cada dia entenc menys i fins i tot penso que cada dia hi ha menys a entendre...així doncs aquest és l'engranatge?...si?...potser és massa simple per ser cert...tan fàcil és?...com és que siguent tan fàcil a tanta gent li costa seguir-lo?...tan sols és una balança no?...el pes està però sempre desequilibrat, perquè està desequilibrat?...aquesta pregunta no té resposta vàlida de cap de les maneres, no n'hi ha...per tant l'imbecilitat racional ha pogut amb nosaltres, perquè tot és molt racional, però perquè la raó pot amb les emocions...tot té resposta pels experts, però i el cor?...on queda el cor en el desequilibri?...perquè per cada desequilibri hi ha un cor que no pot pensar, fins i tot en molts casos poden deixar de bategar...així doncs l'engranatge no va pensar en el cor, ni en les emocions, perquè si et toca el cantó dolent, i tinc clar que el factor sort és clau per on estàs col.locat en l'engranatge , les teves emocions estaran encadenades per sempre més a la màquina tan ben engranada...diriem que estaràs més lligat que ningú però seràs qui menys part del pastís rebràs...

Desde la ment ho puc arribar a visualitzar, des del cor em fa molt de mal, tan de mal que no entenc com podem avançar tant i tant per un cantó cientific i oblidar-nos que les emocions tenen unes cures diferents, podem salvar malalties, benvingut sia, però no podem salvar una vida sencera encara que li curem la malaltia...el cor continuarà mut, perquè li treurem el virus que es veu, però li deixarem el de sempre, el que l'encadenarà per sempre a tot plegat, que per ell serà res, patirà per res, i patir per res és molt dur...

Hem anat molt ràpid, tan ràpid hem anat que ara mateix estic escrivint i en res ho publicaré per la gent i molts cors o pocs,i molts cervells o pocs, podran mirar desde la raó o desde l'emoció les meves lletres...i realment ni tan sols jo em plantejo que sóc un privilegiat, penso que estic més ofegat a vegades que els que no poden emocionar-se, que equivocat estic!!, o potser egoista!! o potser incapaç d'abarcar tanta imbecilitat desequilibrada...perquè jo sóc borrego, molt borrego, crec que com tots, però perquè alguns no ho son i en canvi paguen totes les tonteries de les nostres borregades!!

Mai em vull equivocar, un estarnut del nostre país pot influenciar en una faringitis d'un país de l'altre punta del planeta...com coi som tant globals i en canvi no globalitzem el món de veritat?...perdó, no recordava que la globalització és això justament, creure que tots som iguals desde la desigualtat absoluta...

A vegades miro fotos i veig a nens amb bufandes del Barça, o fins i tot amb bolquers blaugranes, és que son del Barça?...diuen que ser del Barça és un sentiment, i perquè jo no ho sóc?...segurament perquè mai em van vestir amb la samarreta blaugrana de petit, i això em va ajudar a no ser-ho...anem seguint un camí, un camí que ja està marcat...a mi m'ha tocat aquest paper, diria que un borrego més, una fitxa que és mou per l'engranatge... però sóc dels que si em moc bé, fins i tot tinc algun premi, no gaires eh, perquè sóc peó, ni alfil, ni torre, ni cavall, sóc peó però no ens equivoquem, ser peó o alfil o Rei no et treu del teu paper de borrego...amb més o menys premis, però no deixes de ser-ho...i perquè vull una tele de plasma?...perquè ho porto a dins naturalment, de fet la meva infància hauria sigut meravellosa si la tele hagués sigut de plasma...és vital...ho és?...no, no ho és...però jo em crec que ho és, perquè els meus veins la tenen i quasi tothom la té, com no haig de voler-la jo??...

Sóc tan borrego que fins i tot sapiguent els motius de les meves borregueries, ara resulta que per educar també sóc borrego...i no sé com lluitar contra la bufanda que li han posat a l'Aida, perquè tan fot que sigui del Barça o de Sony, tot és el mateix, una marca és una marca sempre...i com li puc dir jo que hi ha gent que no té ni per menjar si el més important és l'espuma del seu cabell, perquè segurament si estiro molt el fil, fins i tot potser l'espuma del seu cabell depen d'un país molt llunyà, o d'una nena com ella, però amb una petita diferència,  que treballa per pagar, no per cobrar, per pagar el preu de perdre una infantesa, o sigui la base de tot, o sigui el nostre tresor...som tant globals que no podem veure la globalitat de l'humanitat,..som tan globals que tenim un primer món i un tercer món... i tant lluny que sembla un de l'altre mai els separem, perquè tothom sap que el tercer món ha de quedar com a tercer, si no mai podriem ser del primer...i l'engranatge és tan cruel que no dubtarà de construir un quart món si cal, per tal de salvar al primer i acontentar al tercer..el segon el seguirem deixant en blanc, no sigui que el tercer s'animi a pujar de categoria...i per això de tant en tant pujo a la lluna i allà reposo i m'ho miro tot i potser és l'únic moment que no sóc borrego i toco realment de peus a terra...i miro la terra, el nostre planeta i per més que m'hi fixo i m'hi refixo jo només sé veure un sol món...demà ja baixaré, avui necessito quedar-me a dormir a la realitat...

Idiota perdut

Extrany és el que no fa el que fan els altres? o és extrany el que no sent cap mena de necessitat de fer el que fan els altres?...recordo quant havia d'anar a les festes del Tura, tinc encara malsons amb la cançoneta dels gegants, osti, va calar totalment, dia rera dia la mateixa cançó, any rera any la mateixa cançó amb tota la plaça plena de gent...unes ganes absolutes de marxar, però allà aguantava estoicament perquè em tocava dins del meu paper de pare...
No és nou per mi això, m'ha passat sempre, crec que on hi ha molta gent ja començo a patir, no se ben bé el perquè, però de ben petit ja tinc alguns records negatius de tot això...
Però després tinc sempre una lluita interna, o externa, encara no ho sé, potser és que no accepto que mai pugui pertànyer a un grup, o ser part d'una massa que és mou per alguna il.lusió, o un ideal, o fins i tot una tradició...i aleshores em sento extrany...
Ara arriba el dia de la V, jo tampoc em mouré, segur que tan me fot, però igualment no entenc que si tan me fot perquè després em sap greu no mobilitzar-me, tan fa el que la gent busca, el que no entenc és perquè no busco res d'això mai...
Sóc l'únic que se sent idiota?...perquè jo m'hi sento sempre, vull dir que sempre em sento que soc un pringat, això no treu que disfruti de les coses que em fan disfrutar, però em sento idiota totalment, crec que la única mobilització que sento meva és no moure'm mai més dins de la meva idiotés, però és que em sento idiota aquí, allà o més enllà, m'hi sento i punt, no em trasbalsa això, però més que sentir-me idiota, ho sóc...
No tinc cap mena de domini de la meva vida, sóc l'únic que sent això?...perquè jo no tinc domini de la meva vida, per això sóc idiota, puc ser un idiota orgullós, fins i tot em puc enganyar, però sóc idiota clar que si, i no passa res, això no impedeix ser feliç, puc ser un idiota feliç i quedar-me tan ample...
Tan sols puc posar els detalls, res més, totes les altres coses es mouen dins de la meva absoluta idiotés, a Catalunya , a Espanya o a Noruega, estigui on estigui jo seré idiota...
Si no fos idiota no em quedaria tan ample quant per la tele anuncien que han fitxat a un jugador de futbol que cobrarà setmanalment 550.000 euros...i jo continuo sopant...i de sobte diuen que s'ha mort no sé quants desconeguts i jo segueixo sopant, si que tinc un petit sotrac, però al cap d'una hora ni ho recordo, ja he sopat, ja puc anar a dormir, jo sóc idiota, per tant ja no recordo res de res...
Però crec que a vegades em sento més idiota que els altres, perquè segueixo sense sentir-me d'enlloc, i m'extranya, quant veig a tothom que va amunt i avall per algún motiu, i jo no els puc seguir, i no els puc seguir perqué els enganyaria i m'enganyaria a mi mateix, però igualment em sorpren...
Vinc d'una familia d'idiotes, que van lluitar molt i que això , segons ells, els va convertir en idiotes per tota la vida, perquè per arribar on hem arribat ara no tornarien a lluitar pel que van lluitar, per tant ho porto a la sang, sóc idiota pels gens...i la vida no em reconcilia amb les altres coses, escapo de tot, marxo per potes de totes les coses que aporten molta gent...i en canvi crec que només això pot canviar les coses, però clar, potser no son les coses que m'interessen...perquè per mi tot això és un joc i la única cosa que em prenc en serio és a les persones una a una, tot i així, com que sóc idiota, també m'amago d'això i em vaig convertint en un solitari idiota...suposo que és el meu escut inmens a la meva creença individual, però l'individu ja fa molt que no està de moda, com tampoc ho està un arbre o una cabra, tots anem junts, som persones, arbres i cabres...per això no podem arribar a tractar-nos bé del tot, perquè tenim visions tant globals que no entenem que l'arbre que tinc davant de casa no és el mateix arbre que hi ha al carrer de darrera de casa...vull dir que em sento que sóc l'única persona que no sé mirar als grups, no en tinc ni idea, i encara em fa sentir més idiota això...
Recordo un dia que em vaig quedar paralitzat quant un em va dir: " a veure, primer hem d'ajudar als d'aquí i després als de fora"...evidentment a mi em deuria veure d'aqui, però jo no el veia d'aquí ni d'allà, jo nomes veia una persona que tenia un ideal que no comparteixo, tot i així, com que el veig com una persona em continua caient bé, crec que la seva boca parlava globalment, parlava per herència, per tics viciosos...perquè no ho sap, però tampoc és d'aquí d'orígen i si per història ens ajuntem tots per lluitar per una cosa, em pregunto on comença la història...i no ho dic pel que puguin dir els llibres, no, no, això ho fem els humans, però els humans no som el món, per tant per mi tot és relatiu...
Jo hauria contestat que no sé qui és d'aquí o és d'allà, perquè clar, has de ser de Suecia per no ser d'aqui?.. o has de viure a Jupiter?...o a la Lluna com jo?...on és la frontera d'aquí?...no la veig...un arbre és d'aquí?...i una cabra?...
Em sento molt idiota cada dia, i globalment sempre em sentiré així, de fet sóc un més, només això, no sóc res en el món i el meu únic valor és el de la gent que em mira a mi i no a un paio que camina pel carrer com els altres...per tant entenc que la visió individual és vital per tot, per reconèixer a qui estimes, per entendre els lligams més reals...perquè jo quant crido auxili, tan sols crido a cinc persones, no a un país...perquè no sóc res, ho tinc molt clar...tinc clar que no sóc res perquè només sóc important per unes quantes persones, potser cinc, o potser vint, però que és cinc o vint enmig d'una humanitat?
Però encara que sigui important per cinc o vint, sóc idiota i ho tinc molt clar...i així seguiré...idiota perdut...

Els meus colors

- no quiero ir al cole papá
- porqué no quieres ir al cole?
- primero, porqué tengo sueño, segundo porqué los profes me odian y tercero, porqué los niños se burlan de mi...
- pues te voy a dar tres razones por las que tienes que ir al colegio... primera, porqué es tú obligación...segunda, porqué tienes cuarenta y siete años, y tercera, porqué eres el director del colegio...

M'ha vingut al cap aquest acudit que explicava el gran Eugenio...tots hem tingut un moment de no voler anar al col.legi, jo també el vaig tenir, tenia dotze anys:

El meu pare em va despertar, jo em vaig negar anar a l'escola, recordo aquell instant com si fos ara...
- papa, jo vull ser pintor!- li vaig dir quant em va preguntar perquè no hi volia anar.

El meu pare sorprés va actuar com a pare, tot i que no era el paper que més li agradava, deixar de ser Eduard li costava molt i va posar un posat seriós en plan: sóc el teu pare, necessito una resposta convincent...la sort de que ell fos ell, és que sempre tenia les ganes d'escoltar-me, i això em donava una profunda convicció a l'hora d'explicar-li els meus maldecaps, que encara que semblin absurds, tenia 12 anys, no ho son menys que els que vivim els adults dia rera dia ( ara ja ho puc dir segur, ja fa temps que sóc adult i me n'adono que abans tenia més temps per pensar en coses importants, ara em passo mitja vida pensant i solucionant imbecilitats, amb un somriure això si, i sempre intentant enfotra-me'n del que faig en molts casos).
. estimat, justament tú treus males notes de dibuix- va dir el meu pare- ( curiosament tots a casa , menys el meu avi i jo, tenien el dò de la pintura... encara no fa gaire, quant encara pintava coses a l'Aida, ella confonia el meu gos dibuixat amb un cèrvol!!)
- no papa, jo vull ser pintor, i pintar el meu quadre, no vull que me'l pintin per mi!!
El pare Eduard va desapareixer del tot, i va quedar l'Eduard, emocionat, diria que fins i tot mut sense saber que dir, segurament perquè com quasi sempre, no li venia de gust dir el que tocava i si el que sentia...
Recordo aquell dia, perquè evidentment no vaig anar a l'escola, vaig xerrar i xerrar amb l'Eduard, no sé perquè havia dormit al llit dels avis, és curiós això, perquè mai ho feia, però aquell dia ho vaig fer...
Anys després, potser dos o tres, vaig escriure una carta a l'Eduard. Era un estiu a Matadepera i la carta podria tenir un titol com " jo no em sento d'aquest món"....recordo el convenciment de la carta, crec que segueixo pensant el mateix, també he entés que hi ha molta gent que també sent això, però és cert que tot i disfrutar en molts casos de milions de coses, i de gaudir de moments increibles, no em sento d'aquí...tampoc d'allà eh, simplement sento l'essència tant volàtil com a vegades em mostro en la realitat, crec que sóc un esclau total del que visc, però la meva essència segueix tant lliure com sempre, fins i tot crec que és ella que no em deixa que m'adormi en la suposada calma que la vida et regala per fer les coses ben fetes, o com toquen, perquè ben fet o no és molt relatiu...
Ser un buscador de sensacions no és més que l'impotència que pot produir no sentir-se d'aquí, no és una impotència dolorosa, fins i tot diria que és dolça, potser diria que en aquesta impotència està la meva realitat, la meva vida més autèntica...cada sensació és un regal, cada sentit obre tots els porus per poder empapar-se d'aquestes sensacions...cert és que a vegades te les has d'inventar, necessito moure els sentits, si no moro viu i la meva eterna lluita és no morir viu, crec que això era el que volia dir quant deia que no em sentia d'aquest món, potser perquè sembla que el camí està fet per anar adormint-se a poc a poc, no sé, sembla que tota la societat estigui preparada per anar-te fent més i més petit, potser el que més m'impactava de més jovenet era veure que els més admirats, els que la gent posa en un pedestal, els que agraden més son els que no son esclaus, però clar, si ho miren en una pantalla de cinemà o en un escenari, però en la realitat és diferent, això em sorprenia molt...segurament per això no em sento d'aquest món, tot i que m'hi sento del tot, no sé ben bé com explicar-ho...
Ara penso que realment poques hores dels dies que passen els estic pintant jo, de fet el dia de demà ja està pintat, però falten els colors, falten els detalls i aquests si que son responsabilitat nostre, per mi aquí està la diferència entre morir viu o viure: ... i tenir el pinzell de la vida et fa aspirar a que demà sigui un dia meravellós, o fins i tot horrorós, tan és això, però sentir el que vius i camines és la meva única ambició...no en tinc cap més crec, de professional no en tinc, mai n'he tingut, d'econòmiques només les que em permet viure i no patir per les peles, les humanes mai son ambicions, son sentiments, la única ambició és que cada dia pensi que demà serà un dia nou i meravellós, i quant s'acaba el dia, un de qualsevol, un com avui, i puc dir que ha sigut meravellós ja estic content, però fins i tot si estigués plorant entendria que estic visquent...i la meva única ambició és aquesta: viure...val, algú ha dibuixat el quadre, però jo el seguiré pintant amb els meus colors...

Erràtic

Busco l'essència en el calendari,
les agulles ferotges del rellotge
mostren la força de la vida,
però sóc conscient de la nit,
de les estrelles, de la lluna
o del dia...

El mar em crida altra vegada
reclamant que les salades gotes d'aigua
dissimulin les que rellisquen per la cara...
dolç però, és el meu somni,
retrobador de camins invisibles,
camins que volten de la ment lliure
i que quant arriben als peus
ja no poden viure....

Sóc dissimulador de les eines,
sóc caminador de les ombres
però no sóc més que un home,
un home perdut entre mentides
que veritats es converteixen
quant surt del mar i camina
per aquests indrets on els somnis moren
i les realitats desperten cada dia.

L'orígen del tot va ser un embrió
i de l'embrió aparagué un nadó,
el nadó és convertí en nen
i del nen es formà l'home...
no recordo en quin moment
la madurés va fer la feina
perquè jo oblidés d'un cop al cap
que les estrelles que ara apareixen
no son més que dolor,
i no pas el llunàtic somiador
que aquell embrió
buscava reconèixer...

El principio de la Nada

Ay... de un secreto me olvidaba que mi alma me reclamaba:
No hay misterio en la tierra, ni tierra sin misterio.
Todo nace de un gran despiste que pasamos de pasada
como si fuéramos golondrinas que vuelan de una volada,
cuando todos sabemos que los pájaros ignoran que esas alas
individualmente integradas, pertenecen a la Ave sagrada.

Hay un misterio en la mirada de la materia animada,
que nunca ha sido enseñada en una escuela educada.
I el misterio se desvanece cuando la mirada observada
solo es la chispa del reflejo de toda una volada
de otra fuerza que nace y vive la materia activada,
si por activación entendemos todo eso que aparentemente
no tiene ojos, ni pies, ni brazos y le falta el entendimiento,
que es lo que todos conocemos como materia inanimada.

El secreto no es ningún invento
puede ser solo un intento
que el ser no puede captar sin sentir ni amar
todo lo que el razonamiento le impide poder aceptar.

Y lo que cuesta de amar es lo que la razón no entiende
ya que el hombre es una mente que tanto si es o no creyente
niega las cosas que siente y no se pueden demostrar.
Y el secreto de la existencia del mundo es su ausencia
como forma de presencia.
porqué la autèntica esencia de la Tierra misteriosa de otras dimensiones,
se alimenta en la fuente del principio de la incerteza.

Olor

Hi ha gent que desprenen quelcom especial, no sé ni com explicar quant m'arriba d'algú aquesta olor, de fet és qüestió d'olorar, simplement son els sentits que em porten a aquestes sensacions i les sensacions tanquen els cercle, i arriba l'aroma...
I m'agrada descobrir-lo, fins i tot em puc fer pesat per aconseguir que el nou olor s'empapi en mi, en les meves entranyes, com el gos que va ensumant fins aconseguir l'aliment, jo necessito saber el gust d'allò que el meu nas fa estona que busca en l'aire...
Després ja em calmo, suposo que necessito saber d'on procedeix tot plegat, potser és una de les claus de la meva volatilitat, les olors son efímeres finalment, i després queden les persones, la part més important del regal, alguns es manetenen entregant olors, i altres marxen però ja han deixat un record nassal reconvertit en porció dins de mi...
Qui pot entendre això doncs em resulta molt més fàcil, perquè la meva entrega inicial és exagerada, és com obrir totes les portes i finestres perquè entri l'aire nou, a vegades l'aire ja és extranyament conegut, a vegades és desconegut però familiar, a vegades és simplement aire nou...
Qui és queda va entregant aquella olor, una olor que no per ser cada dia coneguda deixa d'alimentar el meu ser, m'encanten les olors, em fascinen...
Ultimament estic una mica cansat de vigilar el que dic o el que sento, i quant tinc aquesta sensació em llenço decididament a entregar tot el que surt de mi i llenço els escuts definitivament...i és així quant em sento millor, i és així quant sóc lliure...
L'esclavitut del passat, o del que toca o no toca, em posa en un camí que mai entenc, tot i que com tothom el puc portar tranquilament, és còmode i fàcil, dir just el que toca quant toca i sobretot quedar bé...
Curiosament estem en una educació on sembla que moltes coses boniques no son normals d'escoltar o de dir-les...mai ho he entés, em costa entendre-ho, ni la madurés de l'edat em permet entendre el que per mi és una gran estupidesa...adoro les paraules, ho repetiré mil vegades, adoro les paraules per sobre de les realitats, les realitats poden estar molt condicionades, les paraules, si son sinceres, és l'orígen de la veritat de cadascú de nosaltres...
La gent passa per la meva vida a velocitats exagerades, a vegades ni tan sols hi trobo la lògica, tampoc la busco, algú que m'ha explicat la seva vida,que ha plorat davant meu, que ens hem abraçat i fins i tot potser hem fet l'amor si és una noia , i ja no hi és, i no em pregunto perquè no hi és, perquè la resposta és una i prou: simplement no hi és...
I no hi és perquè no hi ha de ser-hi, perquè no era una vida, si no un moment... una petitíssima porció de la seva vida que ni tan sols gosaria dir que no és important, segurament és molt important... les hores, els dies, els minuts no tenen sempre el mateix valor, cadascú en el seu món de dues persones construeix un rellotge absolutament únic...
Igual que algú passa per la meva vida en un instant gegant, jo també passo per vides dels altres a la mateixa velocitat i de tots aquests encreuaments de camins, sempre es queda algú i aquest algú passa a ser una amistat...i potser aquí és on les agulles del rellotge agafen un ritme més constant, tot i que no deixa de ser diferent al rellotge que tenen uns altres dos que han creat un altre món de dos...
En les relacions les respostes les sento cada dia més contundents, si algú marxa és que ha de marxar, si algú és queda és que s'ha de quedar, les lluites les deixo a part e intento entendre que tot és simple si mirem la realitat...perquè estimo a una persona?...perquè l'estimo, la resposta és així de simple...després puc dir mil motius, però tot flueix i quant tot flueix, que costa molt però que curiosament també s'hi arriba amb la simplicitat com a bandera, ja no hi han respostes complicades a preguntes fàcils...
Evidentment obrim les finestres de bat a bat quant l'olor és clara i contundent, a vegades tanquem rapidament els porticons per una mala olor, podria dir pudor, però no és pudor, perquè el que per mi és una pudor per un altre pot ser una olor preciosa...com sempre dic, escollir és el que fa que tots, absolutament tots, siguem especials...
Qui és especial?...tothom, o potser ningú, ens anem fent especials uns als altres quant escollim, cert que tot és relatiu, però per cadascú de nosaltres el que escollim mai és relatiu, és una elecció, es veure caminar a mil persones i assenyalar amb el dit, orgullós i feliç a aquell que has escollit...però en molts casos el primer motiu que et fa fixar-te a un entre mil és l'olor...
Hi han coses que extranyament van lligades a altres coses, son coses que no sé explicar mai, però em passen sovint, a vegades son volàtils, quasi sempre ho son, i d'altres son eternes, però tampoc busco explicacions a aquestes sensacions...el que faig és simplement sentir...
Molta gent interpreta que moltes vegades jugo en les relacions humanes, mai ho he fet, de fet qui ho pensi ha de saber que sóc així, no tinc cap altre manera de mostrar-me que la que sóc, per mi tot és important, no hi ha res que no sigui trascendent i com a tal dono importància total a cada fet que estic vivint, sigui bo o dolent, el vull saborejar...i per saborejar, almenys per la meva manera d'entendre la vida, has de mostrar, entregar, suposo que apostar per la valentia i deixar de pensar en les conseqüencies...cada acte té una conseqüencia , és evident, però quant un es mostra tal com és sempre, les conseqüencies son imprevisibles, per tant és absolutament fascinant no saber el que passarà...almenys per mi és molt més fascinant no saber el que passarà que no pas saber el que passarà...
Sempre recordo un article que vaig escriure fa molt, just acabava de conèixer algú molt interessant, però tot se'n va anar a fer punyetes perquè jo vaig arriscar massa, però tot i així ara ho penso i crec que encara que hagués fet mil camins, la meva situació amb aquesta persona seria igual, al final els camins s'allarguen o s'escurcen, però el resultat final del món de dos sempre serà un, sigui la velocitat que els dos hagin agafat, al suma dels dos caminars serà l'únic resultat final...per això m'agrada ser valent, per això ho intento, perquè penso que si coneixes algú, com més ràpid et mostris més ràpid podras gaudir de la nova companyia o més ràpid veuràs que no arribareu a enlloc...val la pena guanyar temps i val la pena no perdre temps...mostrar amb passió i després la calma i saborejar, disfrutar o simplement recordar aquell moment passat d'aquell petit món de dos que és va obrir i tancar amb molts pocs dies...
Però mai, mai puc deixar de saber d'una olor nova, crec que és un gran defecte meu, la velocitat, mai l'he sapigut controlar, però no sé mirar a ningú amb fredor, tot em provoca passió...i després sempre la calma, la passió més bonica, la que es queda, la que sents per l'altre però ja no estàs ansiós de saber, si no que ja ho saps i et fa sentir bé, et fa sentir afortunat, et fa sentir ganes de tornar a olorar un nou aire convertit en regal...