Ser pare ( adolescència)

A mida que els nostres fills es fan grans tú vas aprenent, mentres ells s'adapten al món, tú et vas adaptant a les noves formes d'educar o de mirar, o d'observar...
Hi han dies que trobes a faltar l'innocència, o potser aquella abraçada de necessitat que et mostraven l'importància d'estar al seu costat, hi han dies en canvi, que trobes meravellós el gran canvi que està fent, potser a molts metres a distància, potser intentant entendre que per ells, aquest espai que els deixes significa la seva pròpia identitat, el crèixer, el fer-se a un mateix, tot i que és necessari que sàpiguen que hi som, però a certa distància...
I nosaltres anem aprenent, les proves de que les coses les estem fent bé o malament no son tan evidents com les d'abans, intentes mirar a la personeta que tant estimes per entendre si està feliç o no, però de mica en mica entens que en les edats que comprenen l'adolescència tot és relatiu però a l'hora molt important...
La recompensa la trobes en quant veus que estan bé, en general et converteixes en un espectador actiu, que no passiu, del que li passa, més endavant ja arribarà la passivitat, de moment et toca fer coses per un nen/a i mirar com ja es comporta com un noi/a, o almenys intenta transformar els pensaments i els actes...
És el temps de poques recompenses visibles, i esperes que les invisibles, les que no veus, es vagin creant i construint...és un moment on tornes a apendre a abandonar el teu egoisme, egocentrisme o sigui la paraula que sigui que defineixi la condició humana dels èssers humans...
A vegades et perds esperant un "gràcies" o un "t'estimo" i quant més perdut estàs arriba el que esperes, però has d'entendre que el temps el posen ells, que has de deixar que ho diguin quant vulguin... però arriba quant menys saps que arribarà, i aleshores parles amb altres pares o amb els tutors, o amb amics i entens que tots estem davant d'una edat que és complicat saber si estàs fent bé les coses o no, la única cosa que tens clara és que estimes i que esperes que la teva bona fé i les ganes de fer-ho bé substitueixin la teva pròpia inaptitut a saber educar..perquè desenganyem-nos, crec que som uns ineptes amb molt bona fé...
De mentres tú encara  estàs creixen, com si fossis un etern adolescent que ha de crèixer ràpid, però no saps ben bé el perquè has de crèixer o madurar...buf, de sobte ets la veu de la madurés i et sorprens dient aquelles bestieses repetides tantes vegades a la història de la paternitat: " jo quant era jove bla,bla,bla", " nosaltres no teniem tantes coses", i una llarga llista de tòpics que anys enrera esperaves que mai diries...en el meu cas encara ho trobo més extrany, ja que de petit o d'adolescent no vaig ser dels que vaig haver d'escoltar gaires vegades totes aquestes reflexions "fàcils"...
De fet quant ho dius no és res més que un petit gest d'impotència, ja que evidentment ningú pot comparar les èpoques i ni molt menys comparar les persones, els temps han canviat clar i cada persona és un món, per tant ho dius perquè realment no tens gaires arguments vàlids...
Com a pare sempre tinc la sensació que vaig perdut, crec que des del primer dia que va nèixer aquella personeta que estimes per sobre de la raó i molt per sobre de tú mateix, perquè a vegades ni té explicació, son sentiments i prou...estimes i ja està...
Ser pare és un aprenentatge continu, de domini de les teves emocions, d'entendre el teu lloc, és com un món paral.lel al món que vius cada dia. Tot i aixi, entenc i veig en la part més pràctica que quant millor funcionen les coses és quant ho veus o ho vius tot amb la màxima naturalitat possible...la paraula "pare" també és un pes ple de responsabilitat, pels insegurs és un pes gegant, per tant, i no sempre ho aconsegueixo, de tant en tant em relaxo i em comporto com el que sóc sense pensar tant en el que arriba de fora, vull dir allò que diuen de que tú ets un mirall per ell/a o tot el que facis pot marcar la seva vida per sempre més...tot i que no deixa de ser cert...però posats a triar , millor un mirall o un exemple autèntic que un de fals..
N'he conegut moltíssimes d'herències familiars, evidentment moltes de molt boniques, però altres realment provoquen uns anclatges emocionals que poden durar tota la vida si no t'enfrontes a ells, i no és tan fàcil fer-ho, perquè aquí no esculls i al no escollir tot és més complicat...
A vegades, quant mirava als meus pares o als meus avis, pensava " perquè han volgut ser pares?"...vull dir que no entenia molt bé la recompensa al fet de ser pare, la recompensa és estar pendent d'una altra persona?,..potser algú enten com a recompensa allò tan primitiu de aconseguir la permanència en aquest món d'una saga, allò de " sang de la meva sang", però crec que la majoria ho fem perquè tenim parella en un moment donat i creiem que hem de fer el pas, potser és així de senzill suposo...ara sóc pare i jo mai m'he preguntat perquè vaig voler ser pare, deu ser l'inèrcia suposo, de fet és evident que passo coses meravelloses, però entenc que qui no és pare també en passa unes altres de tant meravelloses com les que passem els que ho som...
És curiós tots aquests sentiments, a vegades sents vèrtig, a vegades sents pànic, fins i tot et cagues de por, però finalment l'amor és l'únic argument que trobes a totes les teves preguntes...
Ara em costa molt ser espectador, però a vegades ho sóc i és curiós que encara no he conegut a cap pare que no és queixi del fet de ser pare, que anem de cul, que és esgotador, etc, etc, etc... més que curiós és sorprenent, però és així, és com si ens convertissim en màrtirs, ho diguessim i tothom ho acceptés...
Igual que quant son nadons parlem de les seves merdes, color i consistència, sense cap mena de pudor, quant son grans ens queixem que anem de cul per culpa de ser pares, tot i que sempre diem que ens els estimem molt clar, cosa que és cert, però ens seguim queixant...
A vegades et creues amb molta gent que no tenen fills i encara que entenen les coses et miren una mica extranyats, com si no ho acabessin de veure clar tot plegat...molts també et tenen enveja sana perquè ells no ho han pogut ser, i tú te'ls mires amb enveja perquè els veus escarxofats al sofà i ningú els fa aixecar... com tot o quasi tot, la relativitat és la part més certa de la nostra forma de viure...
A l'adolescència res és clar, per ells i de retruc per nosaltres, que anem perduts esperant un canvi d'humor imprevisible, i és aleshores que te n'adones que de mica en mica es van acostant al que nosaltres som....que coi, jo també tinc canvis d'humor, a vegades per la feina o perquè em fa mal alguna cosa i realment ells també ho han d'aguantar de nosaltres..
Al final del dia, però, quant ens fem el petó de bona nit, entenc que allò que es diu de que " per mi sempre serà la meva nena" deu ser més cert del que pensava...tot i així, la clau és acceptar de que realment ja no és la meva nena, perquè cada vegada és menys nena i evidentment menys "meva", sense cap sentit possessiu a la paraula en qüestió...