Loteria

Feia dies que no hi anava.
Podria excusar-me en la feina, podria ser una bona raó, tot i així no ho faré, perquè no em queda tan lluny tot plegat, segurament m'excuso més en el meu món, que potser és molt complicat o potser me'l complico jo solet, no ho sé...com sempre, i em repetiré mil vegades, a mida que em faig gran, cada vegada tinc les coses menys clares, anhelada madurés que no m'arriba per enlloc, aleshores m'emparo en els judicis externs per fer-me una idea de saber qui sóc, i sobretot , cap on vaig, potser en aquest etern estira i arronça del meu ser m'oblido de tú, i no saps el greu que em sap.
Ara ja no tinc clar que el teu coneixement segueixi en aquesta terra, a vegades em mires com si tot fos extrany, tot plegat sembla que tornis aquí on estem tots, però veure't em transporta a molts indrets, molts de nostres, altres de tan sols teus i altres de meus evidentment...
Mirava el teu braç i em sorprenia que no es trenqués amb una petita ventada que es colés per la teva finestra, em sorprén veure com un cos tan fràgil pot aguantar tant, suposo que no necessites gaire dels teus òrgans per tirar endavant, o més ben dit, per seguir aquí, a vegades penso que és un castig que no puc entendre, a vegades, quant envies calma, em quedo callat observant com una vida es pot anar apagant tan a poc a poc...
Però la teva cara de nena es manté intacte, és sorprenent que el teu físic no pugui parlar, ni la teva boca explicar com et sents, i en canvi el teu rostre segueixi mostrant la nena que mai has deixat de ser, on fins i tot les teves dolenteries estàven escrites dins de la innocència, potser per això veure't em produeix tendresa, molta tendresa...
Segueixes en silenci i així serà fins que la fragilitat del teu cos s'enlairi cap a no sé on, ja no diràs res més, mai més, i és curiós com som els humans que ens acostumem a totes les visions. T'he vist més prima, t'he vist més dèbil, però tot i aixi no han passat ni cinc minuts que ja no recordava com t'havia vist la última vegada que et vaig acariciar...
Aleshores un fa coses que el fan dubtar, li explico la meva vida?, li llegeixo un llibre?, o simplement em quedo tocant els cabells de qui no em podrà dir mai el que desitja?...opto per mirar-te, per explicar-te com erats quant tenies un cos fort i plé de vitalitat, intento transmetre que res, que ni tan sols aquests darrers temps podrà borrar la realitat de qui ets i el més important, de qui has volgut ser, perquè quant ens posem en mans de la salut, si aquesta no respon, deixes de ser qui vols i passes a ser un esclau dels capricis de la loteria de la mateixa salut...suposo que no és just, però també suposo que és així...escollim poques coses a la vida realment, crec que fins i tot en pocs casos es pot escollir com vols viure la teva vida, potser perquè una força extranya ens arrastra i nosaltres hi podem posar resistència mental, però fisicament quasi tots anem cap allà...cap a on?...no ho sé, però hi anem força decidits, i jo als 44 anys encara em pregunto com és que som tan decidits?...
Total, fem coses sense saber quin serà el premi, o el càstig, o fins i tot el res, perquè evidentment no tenim el botó del "prou", no el tenim ni quant estem bé i volem que tot s'allargui, i tampoc el tenim quant les coses només depenen d'un llit i una mirada...potser la justícia seria poder tenir un botonet i prou, perquè en el teu cas ni tan sols podries demanar un botó, no tens veu, per tant el silenci és la teva resposta, tot i que tinc claríssim quina seria la teva resposta si ho haguessis sapigut abans, crec que fins i tot la més muda de les teves respostes la tinc claríssima.
I arriba el moment de marxar, i com sempre em despedeixo moltes vegades de tú, suposo que inconscientment encara espero una resposta, i costa marxar de qui no et pot dir adèu...
Costa entendre els anys, el temps, els resultats, costa d'entendre que no fa tant, perquè vint anys en realitat és molt poc, estaves fent paiassades al menjador del pis de la Gran Via...aquella mirada perduda que et va anar apareixent amb els anys, molt abans de que estiguessis malalta ja et perdies a vegades, potser per herència o potser perquè en l'altre loteria, la familiar, tampoc vas tenir molta sort...no sé, a vegades et desitjo consciència, a vegades desitjo que res del que estàs visquent ara sigui el teu present, que sigui simplement un punt i final massa llarg però almenys que no representi cap tortura mental per tú...no venim gaires a veure't, i els que venim i parlo per mi, venim quant podem i quant el cansanci ens ho permet fer, fins i tot et diria que a vegades allargo massa la tornada perquè em sento malament quant no vinc, vaja, una altra tonteria humana, perquè de fet , si m'ho paro a pensar, que em podries dir de dolent? ... ni de dolent ni de bó, perquè simplement no pots, però som tan egoistes que el fet de sentir-nos malament encara ens permet actuar menys...
Mai em vaig imaginar pels meus pares dos finals aixi...suposo que ningú s'ho imagina...recordo de petit envoltat per tots cada dia, on tot eren paraules i per sort, molt d'amor, ja sé que tu venies poc, però tampoc ho he pensat molt això, segurament perquè ja tenia moltes explicacions a la teva manca de presència, i les explicacions son vàlides, no em calia cap excusa, no som més que fills de circunstàncies, i quant son bones és fàcil cumplir, però quant son dolentes costa una mica més...tot i que tambè em pregunto que coi vol dir cumplir...
Sempre se'm van quedar gravades aquelles paraules del meu avi: " tot aquest merder, d'aquí cent anys, serà silenci"...es referia a que per més que ens hi esforcem som efimers, i es referia també als mals moments, o a les discusions, vaja, que tot és relatiu...però mai vaig pensar, tot i ser petit potser encara per entendre coses, que hi ha gent que ha de viure en silenci però segueix entre nosaltres...se'm fa dificil entendre que tot sigui tan senzill com quatre o cinc loteries, evidentment que el treball personal és important, evidentment que hi han coses que un pot canviar, però realment hi han coses insalvables i res, que només em queda pensar que avui t'he vist, i avui és avui i és la única realitat que tenim...i viure suposo que tan sols és aixó...un avui rera un altre...fins que el teu número surt entre un milió...