La cova

Ahir parlavem de les emocions, de les diferents fases que ens venen marcades, allò de que un només pot ser adolescent a l'edat de l'adolescència, que un ha de ser madur a l'edat de la maduresa, aquelles bestieses ( o no ) que ens inculquen desde ben petitons...
Va dir l'altre dia un noi de Madrid parlant del 9N : " los ciudadanos somos adolescentes y los políticos nos tratan como niños"...era una veu més que desde Madrid entenien que les coses s'han de fer d'una altra manera, que també n'hi han, però vaja, no volia parlar del tema, simplement la frase em va fer pensar...
Sempre he pensat que la madurés és de moments, com quasi tot en aquesta vida, tothom pot madurar el que viu, mai el que no viu, per això a vegades tenim la sensació que davant d'una nova situació ens tornem com nens que intenten entendre les coses per primera vegada...tot i que la suposada madurés ens invaeix, com diu la dita : tornem a ensopegar en el mateix lloc, i moltes vegades em pregunto que potser la madurés pròpia, la de cadascú de nosaltres, es barreja masses vegades amb la madurés global, aquella que s'interpreta com a madurés "per tothom"...
A mi sempre em queda la "cova"... suposo que tots tenim una "cova", aquell indret que no ha de ser ni fosc ni hum, t que et sents protegit tot i que potser hi estàs ben solet a vegades. i perfectament acompanyat en altres...en aquella "cova" reflexionem, pensem, prenem decisions i en general després treiem altre vegada el cap i intentem averigüar si hem aprés alguna cosa del que hem viscut...
La responsabilitat laboral ja està escrita, fins i tot la responsabilitat de quasi tot el que fem, la única que no està enlloc, que no porta instruccions, és la nostra, els nostres actes, les nostres decisions i les nostres coherències i incoherències, i com que no tenim una guia, algunes vegades, ens entretenim per escriure-les sobre la marxa, mentres vivim i experimentem...
El problema és que no estem sols...bé, no és un problema clar, de fet és una sort, però evidentment dins de les coherències res s'interposa en els judicis externs, però de sobte ets incoherent, o fas coses que ni tan sols saps perquè ho fas, de fet potser després busques les respostes i les trobes, o potser no en trobes ni una, però és quant entens que els sentiments mai deixen de ser inmadurs , tot i que poden madurar molt rapidament, però la màgia dels sentiments és que tots tenen vida pròpia, neixen, viuen una vida i alguns moren i altres perduren, i tot i que perdurin, van canviant de forma i color continuament...i finalment, sigui pel motiu que sigui, s'acaben...almenys fisicament en aquesta terra...
La "cova" et permet descansar de tots aquests terratrèmols emocionals...
Et permet fins i tot perdonar-te si encara no has trobat una resposta, ens refugiem finalment en la bona fe, perquè només un mateix sap la seva bona fe... tot i que tú et perdonis entens, i no per la madurés, si no per la lògica, que res excusa els teus actes, perquè de fet un es pot passar tota la seva vida fent mal sense perdre la bona fe...per tant la "cova" existeix, però l'error és no entendre que tothom té una "cova" i el que és més important, que tothom surt d'ella molt sovint i això ens fa relacionar-nos entre tots...
En general em passo mitja vida demanant perdó i disculpant-me, i entenc que si ho faig és per alguna cosa, pels meus actes o pels meus inmadurs sentiments, però també m'he adonat aquests darrers dies que quant m'han fet mal jo també he acabat demanant perdó per no entendre el mal que m'ha arribat...
És evident que tinc moltíssim a agraïr i a molta gent, és una cosa que sempre he tingut clar, mai he tingut clar que és el que he fet pels altres, de fet si miro enrera no veig el que hagi pogut fer de bó, tampoc tinc sensació de que m'hagin fet mal, potser perquè al demanar tantes vegades perdó he acabat creient que vaig ser jo...de fet ja sabem que mai hi han culpables realment, no tan sols hi ha una versió, però tots entenem, jo el primer, que sigui per la lògica o per l'educació, sempre hi ha un culpable visible de tot conflicte...si no els jutges anirien perduts!!...i aquí no hi ha volta de full, jo mateix si miro desde fora les coses veig el culpable...el que em pregunto és qui va ser o quant va ser que se'm va incrustar dins meu aquest sentiment que sempre tinc dins d'estar amb deute amb tothom, que no dic deute material que és evident que si, si no que parlo del deute emocional...
Fa dos anys em van fer molt de mal, quant jo buscava respostes i em vaig fer pesat simplement em van ignorar, mai vaig rebre ni una sola paraula, simplement perquè no n'hi havien, tan em van ignorar que vaig demanar perdó, perquè quant t'ignoren molt acabes pensant que alguna cosa has fet malament, però després, quant el temps passa, allò que tot ho cura, te n'adones que no és així, que a mi em van fer mal però que l'altre també és va fer mal, i que res era tan evident com semblava de bon inici...la relativitat protegeix als culpables, ho tinc clar, però potser si que al final tot és relatiu, fins i tot el que diem, perquè com diu la dita, tot té un final, ara o després, però tot , absolutament tot, s'acaba...
Jo em quedo a la "cova" pensant, tot i que cada dia surto d'ella perquè la meva madurés laboral m'hi obliga, i allà em vaig empapant de paraules amables, potser per recarregar el dipòsit, potser perquè "l'home de lluny" es mou molt bé quant està "lluny", perquè com tots, tinc la capacitat de caminar pel carrer sense haver sortit en cap moment de la "cova"...
L'altre dia li deia a una persona: " al final els conflictes i les culpabilitats s'acostumen a solucionar repetint les coses mil vegades"...vull dir que el més culpable sempre és el que rep més crítiques...quantes parelles no s'han trobat enmig d'una discusió d'una cosa que ni tan sols recorda que va passar?...aleshores estàs perdut!!, perquè fins i tot és tan creible tot plegat que t'acabes defensant de no saps que...i clar, si hi ha una batalla, la perds...aleshores rebusques i rebusques en la teva hemeroteca emocional per contraatacar, però coi, no trobes res i penses: " jo recordo haver-me enfadat en tots aquests anys, però no recordo el perquè!!"...i aleshores grates i grates i finalment recordes!!!...però et trobes que ja no pots estar enfadat per allò, primera perquè ja fa molt i segona perquè no era tan important com vas mostrar en aquell moment, perquè realment no t'ho havies ni cregut tú, perquè seguramet no era més que una defensa a un altre atac...i aleshores et pots refugiar altre vegada en la relativitat o potser tornes a entrar a la "cova" per seguir pensant que no tinc la sensació de que ningú m'hagi de demanar perdó, i en canvi, sento que haig de demanar perdó continuament...a vegades sento que tinc molt passat, a vegades penso que no tinc passat, i a vegades, quasi sempre, penso que sóc l'home de lluny, que queda millor que no pas l'home de la cova...