El mussol, l'esquirol i la nena que els vol

La nena caminava pel bosc mentres el sol començava a dir-li adèu, feia hores que semblaven dies que no escoltava cap veu, feia segurament hores que semblaven setmanes que havia dessistit de cridar als seus pares...i la foscor de la nit s'apropava cada vegada més i ja es podria agermanar amb la seva por que feia hores que semblaven anys que estava en la negra nit...tenia pànic a la nit, a casa ja li costava no pensar en coses dolentes quant tenia que anar a dormir , per això els seus pares sempre li deixaven una llumeta encesa a l'habitació.

Va llençar un últim crit de desesperació però ja en un tó més baix que el d'abans, no fos cas que els monstres de la nit l'escoltessin abans que els seus enyorats pares...

A l'acostar-se a un arbre molt savi la nena és va arraulir sota , tenia molta por, va decidir no passejar-la més i somiar que aquell gran arbre la salvaria del que li estava esperant, tenia el màxim de por que mai havia tingut, ja que no sabia que passaria i això la desesperava  sempre ...

Una branca d'aquell magnific roure la va rodejar per la cintura, la Mònica va obrir els grans ulls blaus que tenia com si fossin taronges, va sentir-se de sobte protegida, i es va acomodar en aquella ferma branca i poca estona després dos esquirolets se li van posar a les espatlles, cada un just al costat de cada orelleta de la Mònica...

Hem vingut per estimar-te, bonica- li va dir l'esquirol a cau d'orella dreta.

Gràcies- va contestar- és que he perdut als meus pares i tenia molta por...d'on sou ?

D'aquí dalt- li va dir l'esquirol esquerra- just d'aqui dalt bufona...estàs més tranquila?

Siiii- va dir ella amb un si altre vegada d'infant feliç...

Estava tant cansada de la por que es va relaxar i en cinc minuts ja tenia els ulls tancats, tot i que aquella nit sabia que encara que dormís profundament qualsevol moviment dels esquirols o de la branca que la protegia segur que li hauria trencat el son...

Però no va ser així, just quant el sol ja tornava de la seva dormida, va obrir els ulls i encara notava les orelles calentones dels dos animalons que li havien fet companyia...

La branca va tornar a posar-se en posició de branca de roure i els esquirols li van dir adèu amb un petonet a cada galtona..." que tinguis sort bonica" li van dir mentres s'enfilaven arbre amunt amb una agilitat que va fer que ella els mirés amb un ooooh!!! d'admiració...

I ara què? - va pensar- ja era de dia, s'escoltaven molts més sorolls que quant hi havia foscor però cap li feia por, tornava a sentir les forces per poder cridar altre vegada als seus pares...

De sobte va veure com una au s'acostava rapidament on era ella, era un mussol!!!, però els mussols no dormen de dia ?... de fet fa cara d'adormit- va pensar...

El mussol adormit li va dir - bona nit, que fas per aquí?

Com bona nit? - va respondre sorpresa- voldràs dir bon dia oi ?

-Ui !, ja no sé si és de dia o de nit, saps que passa, que per mi ara és de nit però com que pateixo d'insomni a vegades ja no sé quina hora és, perquè clar, caço de nit i ara és de dia, i de dia se'm veu a venir molt i no puc sorprendre al meu aliment , però no puc dormir i tinc gana perquè he perdut la rapidés que tenia abans, no descanso gens...

Saps què? - li va dir la Mònica- jo tampoc podia dormir ahir, perquè tenia por, potser tambè en tens tú?

-No,no, jo no tinc por, jo tinc insomni!!!- va dir intentant obrir els ulls...i ja sabem que si un mussol no obre bé els ulls és que alguna cosa greu li passa...

- Però potser tens por tambè  bonic mussol , si jo tenia por a la nit perquè no sabia que passaria, tú tens por al dia perquè ja saps que passarà, però tambè és por oi ?

El mussol se la va mirar amb cara de mussol extranyat- ben mirat potser té raó!

Un ratolí que feia estona que els espiava va sortir de l'amagatall i li va fer pam i pipa al mussol amb cara d'entremeliat i tot seguit, remenant el culet, i la cua clar, va marxar xino xano tot mofant-se de l'au dormida...o era desperta? , pobre mussol, imagineu si tenia un embolic d'horaris que jo que escric el conte no sé ni com definir el seu estat...

Aleshores el mussol va decidir acompanyar a la nena a buscar als seus pares, ell miraria per dalt i ella per baix, li va dir ... 

Però si els meus papis no volen!!...no veus que són grans ja!! ja no recorden que tenen ales!!

Però tot i així el mussol estava cansat i evidentment per ell era menys esgotador  volar que caminar i a prop de la nena, potser metre i mig enlairat va acompanyar-la a la seva recerca...

Potser feia sis hores que caminaven i volaven, que el cel blau com el cel, es va posar gris com el cel gris i el gris es va anar posant negre com un negre cel...

I el cel va començar a bramar molt i molt, i unes gototes gegants van començar a caure, i es va fer tant fosc quasi com la nit, tot i que de tant en tant els llampecs feien fotografies de l'escena que vivien...la Mònica va començar a tremolar molt, tenia molta por a la nit, cert, però encara tenia més por als trons i als llamps...el mussol adormit va veure molt ràpid la cara de molta por que feia aquella preciositat de nena i com que ell només tenia por a no poder dormir va entendre que l'havia de protegir, va buscar i va trobar una mena de cova sota una roca molt gran i li va indicar el camí cap a ella...i a dins de la cova, el mussol la va embolicar amb les seves ales i ella es va adormir altre vegada alleugerida, i ni escoltava els trons ni veia els llampecs, estava igual de feliç que la nit anterior que va passar en companyia del roure i dels esquirolets...

Estava tant feliç que va dormir amb molta pau, tanta pau que el mussol se li van adormir les ales, i després de les ales , les potes i després el bec, i finalment va caure en un son profund com feia mesos que no tenia...

I la tormenta va marxar i el mussol es va despertar una mica tard, potser molt d'hora per la nena, ara ja era fosc de veritat , la lluna els somreia i el mussol es va despedir d'ella perquè havia d'anar a buscar menjar...tenia molta gana! i la nena ja es veia valenta per tot, fins i tot per passar el que quedava de nit sola !! 

Segur que no vols que em quedi- li va dir amb els ulls ja oberts de mussol...

Nooo, jo estaré bé i tens molta gana!! però no et mengis cap esquirol avui eh !- li va dir molt convençuda...

Et prometo que no- li va contestar mentres li llençava un petó de mussol mentres emprenia el vol...

I era de nit!, i no tenia por !!... no sabia perquè però no en tenia gens, i tot feia una olor de terra mullada que li agradava, i de sobte, una multitut de cuques de llum gegants s'acostaven cap a ella, però no eren cuques de llum, eren llanternes!! i va començar a escoltar que tota la gent que portaven les llanternes cridaven el seu nom " Mònicaaaaaa!!!" Mònicaaaaaaa!!!"...

I la van descobrir allà, amb un somriure dolç els va esperar, perquè era una nena que sempre era molt dolça, i entremig de tots els homes i dones hi havien els seus pares...

Mamiii, papiiiii- va cridar feliç fins a arribar als seus braços, que per cert eren tant forts com els de l'arbre que la nit anterior l'havia protegit...

Després de plorar molt d'emoció, d'amor, se la van emportar cap a casa, mentres li preguntaven que li havia passat aquelles quasi 48 hores que havia viscut al bosc, i ella els explicava amb pèls i senyals, vull dir amb pèls i plomes, com li havien anat aquelles darreres hores...

La van posar al llit, i li van engegar la llum que cada dia li posaven per protegir-la dels fantasmes de la foscor...

-No mami, avui no cal la llum

La mare se la va mirar extranyada i li va preguntar perquè no calia...

- Perquè ja no tinc por de la foscor!! 

- Caram !! - van exclamar pare i mare a la vegada ...

- I ja no tens por de res?- li va preguntar el pare sorprés 

- Si, clar que si, però només em fa por el que passi, no el que no sé si passarà...

I els pares van tancar la llum i la porta de l'habitació mentres ella es va posar a descansar de l'aventura que havia tingut, tenia encara l'escalfor de les plomes del seu amic mussol despert i notava  la branca del roure savi que seguia allà i a les dues orelletes sentia intacte l'escalfor dels esquirols que l'havien entregat un son plàcid...

I és que les coses quant es fan amb amor i sense esperar res a canvi mai marxen...per això caminem sols però sempre tenim totes les petjades que ens han entregat sense interés, i quant la Mònica va tenir 74 anys i es va trobar sola , perquè a vegades un s'hi pot trobar, va pensar amb els seus pares, però tambè amb els seus amics, amics de poques hores, però amics de debó !!!, i de sobte es va trobar més acompanyada que mai...i un llampec indicava que venia una gran tempesta!...i quatre estrelles van mirar-la amb complicitat, mentres el gran roure savi, i fort, just en aquell moment, protegia a una guineu molt petitona que havia perdut a la seva mare...

I vet aqui un mussol i un esquirol, i aquest conte l'acabo sol. 

Tod y Toby

Vaig plorar al mirar aquesta pel.lícula, no recordo el nom del cinemà, però recordo com era exactament la sala i quin dia va ser.
Sempre he sigut un fanàtic de les pelis de dibuixos animats, abans de que l'Aida vinguès al món jo ja havia fet un repàs de moltes pel-lícules infantils, crec que quant ets pare tens una oportunitat única per recuperar coses de la teva infantesa, i no parlo només de coses materials, parlo de sensacions, pots tornar a fer el paiasso com un nen, pots tirar-te un pet i l'infant riurà i et contestarà amb un altre de més sonor encara, pots ficar-te el dit al nas i despentinar-te...és bonic...
Avui m'ha tocat fer d'adult altre vegada, assumnint coses a la feina que segur que no em toquen, almenys no són gratificades, no passa res, però a vegades em sorprén que estigui en les meves mans, les d'un mindundi, el solucionar coses que en realitat no hi tinc molta responsabilitat, trucades, buscar, sense oblidar en cap moment la tasca que jo si he de fer, i oblidant, evidentment que tinc una panxa que m'està cridant amb veu de fam.
Tant dur que sóc a vegades i tant tou en altres moments, encara em falta per saber on son els meus límits o quin límit no puc permetre, però en canvi tinc molt clar quant em passo de la ratlla, que no vol dir que no ho faci, però ho tinc clar...
Torno al cinemà...si, recordo aquell dia, i potser 20 anys més tard, o 30, no en tinc ni idea, aquesta innocència va tornar a aparèixer als cinemes Verdi, descobrint Benedetti, perquè al final, encara que les paraules denotin madurés i ho escriuren d'una manera molt treballada, els poetes són nens, van a la base de tot i es mouen per allà , per això si ens agrada ens toquen la part més essencial de nosaltres.
I avui, altre vegada, i ja no sé si fa 10 anys o 15 o 30 del descobriment del Mario, he retrobat aquesta innocència en un home, en un de fet i dret vull dir, com em parlava, com m'explicava les coses, i jo me'l mirava fascinanr pensant com carai s'ho ha fet per arribar fins aquí tant pur, i evidentment la seva vida no ha sigut un camí de roses, justament al contrari, però em desprenia això justament, puresa...el nen...un nen que jo fa temps que he sapigut col.locar en la meva vida, quant ja creia que era la única cosa que sempre es mantenia en mi, vaig entendre que només era un refugi, aixi doncs els càstigs que rebia era tant sols de nen entremaliat, suposo que era més fàcil...però cony, com he crescut, estimant sempre aquesta part infantil que ara trec només en moments puntuals o quant el cor encara pot amb la ment i el seny...tot i així , com sempre dic, "el pipi, caca, gana, son" ha de ser una bona fòrmula al final.
Quant la guineu li pregunta al gosset si sempre seràn amics ni li pot entrar a la seva ment d'infant que un dia es trobaran anys més tard en una situació dramàtica, on el gos, ja adult, ha estat prepatat per empaitar-la i així donar una alegria al seu nefast mestre....
Però com nosaltres, el gos en l'instant més delicat, oblida l'odi o la ràbia ensenyada i torna al "pipi, caca, gana, son" i recorda aquelles paraules que anys enrera es deien, quant d'amagat podien jugar a ser nens, o a ser persones...n'hem vist moltes de pel.lícules d'aquestes, de la segona guerra mundial, o de la dictadura d'Espanya, on al final els nens no saben més que moure s per una realitat molt més real, una realitat de dos amb un pes de dos i no una realitat de dos amb un pes de milions de raons o persones...
Avui algú m'ha fet recordar aquest fragment on jo de petit vaig apendre moltes coses, i potser vaig començar a entendre que hi han moltes maneres de fer-se gran, ho he agraït i molt, perquè tot i que he vist el pes real del meu nen, tambè he entès que mai hem d'oblidar d'on venim i sigui com sigui tots venim del mateix lloc, o sigui d'enlloc, o del tot, no ho sé, però segur que és del mateix indret, els que vulguin creure en les cigonyes doncs l'orígen és París, i els que vulguin saber que passa en un part l'orígen és un altre molt més rebuscat i fàcil, però el que si que he pensat avui és que encara que tots vinguem del mateix lloc, no tots els camins ens han de portar a Roma...

Enamorat

46 anys he trigat a entendre el meu valor, tot just estic al començament, però si, m'estic enamorant de mi, i això es nota en tot el que faig.

Vaig decidir fer el procés a poc a poc, molt a poc a poc, primer pas a fer sempre, per mi, és el meu jo, feia temps que ni el mirava, ni el mimava, i ni tant sols m'aturava a saber que era el que necessitava, tot i que la meva aparença és que estava més ficat que mai en mi mateix, no era així, tan sols estava inmers en la meva vida i per si alguna persona ho dubta, la vida acompanya a la persona però no és la persona, potser la remou o la fa dibuixar d'una altra manera, però no és alguna cosa interna, és extern...a partir d'aquí la feina és amotllar-ho a qui som i al que volem ser...

Primer pas evident era el canvi de població, no per la gent, ni el lloc, si no perquè el meu intern feia anys que m'ho demanava, no passa res, ho he fet just en el moment precís que ho havia fet, just quant una feina ja la tenia ben encaminada o quasi acabada, però ara he vist, i he trigat molt, el meu propi mirall, i m'he entès i sobretot m'estic enamorant de mi, i no com narcisista que no para de mirar-se, en absolut,  m'estic enamorant de qui sóc i fins i tot, i sembla mentida que digui això, de com he fet les coses, perquè tot el que he passat ho havia de passar, perquè havia de posar cor a molts instants, i em tocava i perquè els fets venien dia darrera dia i jo els havia d'acceptar...i com no, la meva aparença és de cor, cert, però encara que molta gent no ho pugui veure tinc una part racional molt intensa, potser només es veu en la meva capacitat de treball o d'organització, però està en molts altres llocs, però fins ara no em tocava treure la raó i començar a moure peces dins d'ella.

I el més bonic de tot és que m'estic enamorant de mi a poc a poc, molt a poc a poc...la vida, que és aixi de bonica i et posa les coses una i altre vegada perquè les treballis i les superis, m'ha donat mil raons per anar pujant esglaó a esglaó, treballant tot el que m'havia oblidat de fer...

Ho noto per moltes raons, segurament jo mateix ja ho noto, però quant quedo amb algú i em diu després que feia temps que no em veien tant bé, me n'adono de tot plegat, i clar, jo era així i la vida m'ha anat fent reconvertir en mil coses, però feia temps que mai era jo del tot.

El meu pare va haver d'oblidar-se molts anys d'ell per amor, o potser només pel fet de ser pare, ho havia de fer, a mi tambè m'ha tocat, en el meu cas és per amor segur, perquè he tingut la sort de tenir recompensa com a pare, i aquest regal és un dels més bonics que mai m'han fet.

La serenor arriba per dos factors claus: un, evident, és que la vida te l'entregui, i dos, evident, que tú la busquis, poca gent sap el meravellòs que és començar de zero als 46 anys, segurament fa por, i vèrtig, però és increiblement gratificant, i clar que hi han danys a causa de coses que han passat, i reconec que he deixat alguna victima de la meva situació pel camí, però havia de ser així, estimo massa de cor i sóc massa responsable com per oblidar un dels meus papers principals en aquesta vida, el ser pare...però com em diuen per aquí moltes vegades, primer persona, després home i després pare, segurament quant les coses van bé ha de ser així, però a vegades hem d'alterar l'ordre i en aquest cas sempre afecta el resultat...però és una lògica evident, si t'oblides de tú com a persona, ni que sigui perquè estimes, mai podràs ser les altres coses de debó...

Ara miro des de fora moltes coses, però ostres, em miro a mi mateix i tot el "curro" que m'ha tocat fer, i clar, repeteixo, hi han danys, però ho he fet molt bé emocionalment, i que podia esperar si molta part de la meva motxil.la està carregada de fa anys de coses emocionals positives, al final qualsevol treball té recompensa, és molt bó saber que saps caure però encara és més meravellòs saber que et saps aixecar sense ferides greus en el procés...

Falta molt per arribar encara, si és que he d'arribar a algún indret, i falta tant que mai acabarà el procés, això ho tinc clar, perquè la vida sempre et va entregant, i alguns podrien pensar que és per "putejar", però jo prefereixo pensar que ho fa per millorar o almenys tenir la possibilitat de fer-ho.

I és que som privilegiats, i tenim la gran sort de viure en un lloc on podem pensar en nosaltres mateixos, com dic sempre, quant tens gana o et cau una bomba cada dia a prop teu, hi han coses essencials que passen per sobre de qualsevol procés individual, la supervivència...evident...

Seguiré doncs explorant i seguiré doncs enamorant-me de mi, em ve de gust, aquest darrer any he aprés a posar límits, a entendre la meva relació amb els altres i perquè actuava d'algunes maneres molt sumisses i ara m'he adonat que fa temps que no demano perdó, potser feia anys que no parava de fer-ho, i no vol dir que no ho hagi de fer però en el meu cas era exagerat...com diu un angel que conec " és que ets molt mono" i si. ho sóc, molt, tant , que deixo d'escriure aquest article i me'n vaig a fer l'amor amb mi mateix...m'agrado.
La clau: la valentia.

16 anys!!

Quant temps ha passat d'aquestes fotos princesa!! que gran t'has fet...et devia un escrit, crec que sempre t'he escrit en el blog quant has fet anys, però bonica, saps que el papa ultimament s'ha de multiplicar i jo per escriure necessito la serenor de saber que després ja no hauré de fer res més fins a l'endemà...
Ahir em vaig despedir de tú perquè marxaves de colònies de teatre... va ser , altre vegada, un recorregut fins a Girona molt bonic, ple de paraules i d'intentar compendre la vida d'una manera sana i positiva, tot i que t'haig de dir que la vida és així de meravellosa i per això ens pot sorpendre possitivament o negativament, hem vingut sobretot per apendre i el que no aprenem avui perquè ens ho neguem, la vida ens ho retornarà com una segona oportunitat per fer net, però em meravella veure el teu treball, em sorprén fins i tot la teva madurés i m'agrada que la combinis sempre tant bé amb la teva part d'infant que encara et toca disfrutar...
Ahir, a la cua de les colònies hi havia una nena que anava amb cadira de rodes i que era la primera vegada que es separava dels seus pares, jo la mirava i veia com plorava sanglotant, intentant amagar les llàgrimes, ai que malament ens ensenyen això de les llàgrimes!!, ens fan pensar que és signe de debilitat i no és així, si no les mostres ningú et podrà ajudar i tu li negaràs al teu cos el que et demana, plorar, i quant sou petits, perquè encara ho ets, no ho oblidis, per sort teniu més flexibilitat en això, fins i tot us podeu tirar un pet i encara no sou "guarros"...els humans som aixi bonica, anem madurant i en la madurés comencem a no fer cas el que el cos ens indica intel.ligentment, com si els pets o els plors, (quina combinació), fossin alguna cosa que el cos crea perquè si, i no, tot te raó de ser...no t'estic dient que et tiris pets eh, una cosa no treu l'altre, que hem de seguir les normes encara que a vegades siguin burres...
Doncs la nena plorava , i he vist en tú una mirada plena de tendresa, com si em diguessis amb la mirada " tranquil papa, jo estaré per ella" i tinc clar que ho faràs si cal, ja vas fer el primer gest ahir acaronant la seva cara, ets tan bonica i tan bona que cada dia estic més content de qui ets i del cor que amb tú va a tot arreu...
Potser perquè la vida t'ho ha posat més dificil que a mi , tambè tens un punt de duresa, de saber posar límits que està bé, que jo encara he d'apendre, tot i que estic en això, no pateixis, però el que més m'agrada i el que més feliç em fa com a pare, com a persona, es veure com somrius, i ja fa molt que ho fas, et noto ferma, et noto serena per dins, amb tot el dret de perdre la serenor quant la vida t'envia complicacions, és que per trobar la serenor tambè hem de saber el que és viure lluny d'ella, per això vivim, per conèixer les dues cares, i al final, com ho gestionem, com les treballem fa que sortim de les coses amb la motxil.la plena de coses bones o lletges, i aqui posem resultat a la nostra lleugeresa, paraula clau en la meva manera d'entendre la vida ...
Però tots som diferents, tots necessitem les nostres coses i les nostres pròpies paraules claus, i les anem trobant mentres anem caminant per aquest fascinant camí...
Aida, ja tens un anyet més, aquest darrer any segur que el recordaràs com un dels més importants de la teva vida, i com que sé com ets i com reflexiones, segur que ho agafaràs pel millor cantó de tots, des de fora, com a espectador, no tinc cap dubte que aquest any ha sigut clau per tú, has fet el primer procés serio de la teva vida, t ha tocat fer d'adulta, i ostres ! el resultat, jo que et miro, és meravellòs, i justament en l'any que jo he fet segurament , i estic fent, el millor procés de la meva vida, tot i que t'haig de dir que jo al ser ja "vell" ( ja saps perquè dic vell ) en tenim tants de processos que l'últim sempre és el més bó....per sort.
Recordo tantes coses de quant erats petita, però el que més recordo sempre era l'hora d'anar a dormir, quant et llegia un conte...com dius sempre tú " vaig tenir una gran infància" , i és cert , i la veritat és que això hauria de ser un dret garantit per tots els nens del món, però els dos sabem que no és així...
Venen canvis bonica, de vida, hem fet les coses tant ben fetes que hem començat la feina per dins, per nosaltres mateixos, potser hem perdut una mica de temps extern, o això deuen dir molts, però nosaltres necessitavem això, ningú millor que nosaltres sabem el que ens ha passat aquests darrers temps, per tant ningú millor que nosaltres sabem trobar la solució, se li diu ser conscient de qui ets i actuar des de tú, tot i que mai obviant les ajudes externes i els consells que ajuden a posar comes, accents, punts i seguits i fins i tot punts i a part, a les nostres decisions...
Saps millor que ningú qui sóc, les meves limitacions, d'on vinc, i per on he passat i ara més que mai, ja que la confiança i el diàleg nostre és molt fluid, i em preguntes i et pregunto i ens contestem i caminem plegats amb molta força i convençuts, als dos ens faltava confiança en nosaltres mateixos, però jo ja sóc molt més adult que tú, per tant alguna cosa m'havia deixat en el meu treball, però com et deia abans la vida t'ho torna a posar i s'ha d'aprofitar...i quant els fets de la vida et fan perdre confiança o caus en l'error de pensar que el teu valor és el que tens i no qui ets, doncs s'ha de tornar a treballar i sobretot parar, perquè l'inèrcia a vegades és delicada, que bé que estem carinyo i quant me n'alegro per tú!!!!, no saps quant.
A mi no em va fallar res de la vida fins molt gran, per tant vaig treballar quant va venir clar, però hi ha una cosa que tambè he vist, i que per cert em dona un valor molt gran...el fet de que les coses vagin bé no vol dir que no hagis de treballar res, sempre un ha d'estar atent a qui és, perquè com més ens coneixem més fàcil és entendre'ns, els últims anys no han sigut dolents internament, hem passat fins i tot moments que a mida que passi el temps tindràn un valor brutal, però igual que a tú t'ha tocat fer papers que no et tocaven, jo he hagut de fer un treball social que mai havia fet, i que m'està anant perfecte...
Aquest escrit és per tú, però tambè és per mi, perquè no sé, entenc que ara estem tant junts en el caminar que em venia de gust reflexionar amb tú, demostrar que encara que jo estigui orgullòs de tú, al final el més important és com et sents tú amb tú mateixa i sincerament, et veig millor que mai...
Ara carinyo ja hem fet el primer pas, i anem a pel segon, tú ja saps quin és, l'error és voler solucionar les coses ràpid, a vegades venen ràpid és cert i un ha de reaccionar, però a vegades venen lentes per tant s'han de treballar lentament...
Jo he aprés molt de tú , no ho dubtis, de fet ja ho saps, de petita ha em mostraves sense saber-ho el que ens arribem a complicar la vida els adults, i a vegades em feies riure i tot posant un mirall grotesc a les nostres actuacions adultes, i ara que ja mostres coses i les expliques, per cert, amb una claretat increible aprenc de tú moltissimes coses...gràcies...saps, com et dic sempre, tens un sentit de l'humor molt adult ja, i recorda les teves habilitats, t'has mostrat a tú mateixa que en moments complicats has posat tota la teva energia en els estudis i acabar el curs bé i ho has fet perfecte, i tambè recorda sempre que escrius meravellosament bé i sobretot que tens un dó pel dibuix, tant de bo el disfrutis i no el deixis mai...ja saps que com a pare no espero res de tú professionalment, el meu desig és que siguis feliç amb el que fas i a vegades això no depèn del que treballes si no com ho treballes, per sort hi han moltes coses que depenen de la nostra actitut...
Felicitats bonica, t estimo fins a les estrelles anar i tornar infinites vegades, alguna cosa no ha canviat gens de quant t'ho deia de petita...