Tod y Toby

Vaig plorar al mirar aquesta pel.lícula, no recordo el nom del cinemà, però recordo com era exactament la sala i quin dia va ser.
Sempre he sigut un fanàtic de les pelis de dibuixos animats, abans de que l'Aida vinguès al món jo ja havia fet un repàs de moltes pel-lícules infantils, crec que quant ets pare tens una oportunitat única per recuperar coses de la teva infantesa, i no parlo només de coses materials, parlo de sensacions, pots tornar a fer el paiasso com un nen, pots tirar-te un pet i l'infant riurà i et contestarà amb un altre de més sonor encara, pots ficar-te el dit al nas i despentinar-te...és bonic...
Avui m'ha tocat fer d'adult altre vegada, assumnint coses a la feina que segur que no em toquen, almenys no són gratificades, no passa res, però a vegades em sorprén que estigui en les meves mans, les d'un mindundi, el solucionar coses que en realitat no hi tinc molta responsabilitat, trucades, buscar, sense oblidar en cap moment la tasca que jo si he de fer, i oblidant, evidentment que tinc una panxa que m'està cridant amb veu de fam.
Tant dur que sóc a vegades i tant tou en altres moments, encara em falta per saber on son els meus límits o quin límit no puc permetre, però en canvi tinc molt clar quant em passo de la ratlla, que no vol dir que no ho faci, però ho tinc clar...
Torno al cinemà...si, recordo aquell dia, i potser 20 anys més tard, o 30, no en tinc ni idea, aquesta innocència va tornar a aparèixer als cinemes Verdi, descobrint Benedetti, perquè al final, encara que les paraules denotin madurés i ho escriuren d'una manera molt treballada, els poetes són nens, van a la base de tot i es mouen per allà , per això si ens agrada ens toquen la part més essencial de nosaltres.
I avui, altre vegada, i ja no sé si fa 10 anys o 15 o 30 del descobriment del Mario, he retrobat aquesta innocència en un home, en un de fet i dret vull dir, com em parlava, com m'explicava les coses, i jo me'l mirava fascinanr pensant com carai s'ho ha fet per arribar fins aquí tant pur, i evidentment la seva vida no ha sigut un camí de roses, justament al contrari, però em desprenia això justament, puresa...el nen...un nen que jo fa temps que he sapigut col.locar en la meva vida, quant ja creia que era la única cosa que sempre es mantenia en mi, vaig entendre que només era un refugi, aixi doncs els càstigs que rebia era tant sols de nen entremaliat, suposo que era més fàcil...però cony, com he crescut, estimant sempre aquesta part infantil que ara trec només en moments puntuals o quant el cor encara pot amb la ment i el seny...tot i així , com sempre dic, "el pipi, caca, gana, son" ha de ser una bona fòrmula al final.
Quant la guineu li pregunta al gosset si sempre seràn amics ni li pot entrar a la seva ment d'infant que un dia es trobaran anys més tard en una situació dramàtica, on el gos, ja adult, ha estat prepatat per empaitar-la i així donar una alegria al seu nefast mestre....
Però com nosaltres, el gos en l'instant més delicat, oblida l'odi o la ràbia ensenyada i torna al "pipi, caca, gana, son" i recorda aquelles paraules que anys enrera es deien, quant d'amagat podien jugar a ser nens, o a ser persones...n'hem vist moltes de pel.lícules d'aquestes, de la segona guerra mundial, o de la dictadura d'Espanya, on al final els nens no saben més que moure s per una realitat molt més real, una realitat de dos amb un pes de dos i no una realitat de dos amb un pes de milions de raons o persones...
Avui algú m'ha fet recordar aquest fragment on jo de petit vaig apendre moltes coses, i potser vaig començar a entendre que hi han moltes maneres de fer-se gran, ho he agraït i molt, perquè tot i que he vist el pes real del meu nen, tambè he entès que mai hem d'oblidar d'on venim i sigui com sigui tots venim del mateix lloc, o sigui d'enlloc, o del tot, no ho sé, però segur que és del mateix indret, els que vulguin creure en les cigonyes doncs l'orígen és París, i els que vulguin saber que passa en un part l'orígen és un altre molt més rebuscat i fàcil, però el que si que he pensat avui és que encara que tots vinguem del mateix lloc, no tots els camins ens han de portar a Roma...