16 anys!!

Quant temps ha passat d'aquestes fotos princesa!! que gran t'has fet...et devia un escrit, crec que sempre t'he escrit en el blog quant has fet anys, però bonica, saps que el papa ultimament s'ha de multiplicar i jo per escriure necessito la serenor de saber que després ja no hauré de fer res més fins a l'endemà...
Ahir em vaig despedir de tú perquè marxaves de colònies de teatre... va ser , altre vegada, un recorregut fins a Girona molt bonic, ple de paraules i d'intentar compendre la vida d'una manera sana i positiva, tot i que t'haig de dir que la vida és així de meravellosa i per això ens pot sorpendre possitivament o negativament, hem vingut sobretot per apendre i el que no aprenem avui perquè ens ho neguem, la vida ens ho retornarà com una segona oportunitat per fer net, però em meravella veure el teu treball, em sorprén fins i tot la teva madurés i m'agrada que la combinis sempre tant bé amb la teva part d'infant que encara et toca disfrutar...
Ahir, a la cua de les colònies hi havia una nena que anava amb cadira de rodes i que era la primera vegada que es separava dels seus pares, jo la mirava i veia com plorava sanglotant, intentant amagar les llàgrimes, ai que malament ens ensenyen això de les llàgrimes!!, ens fan pensar que és signe de debilitat i no és així, si no les mostres ningú et podrà ajudar i tu li negaràs al teu cos el que et demana, plorar, i quant sou petits, perquè encara ho ets, no ho oblidis, per sort teniu més flexibilitat en això, fins i tot us podeu tirar un pet i encara no sou "guarros"...els humans som aixi bonica, anem madurant i en la madurés comencem a no fer cas el que el cos ens indica intel.ligentment, com si els pets o els plors, (quina combinació), fossin alguna cosa que el cos crea perquè si, i no, tot te raó de ser...no t'estic dient que et tiris pets eh, una cosa no treu l'altre, que hem de seguir les normes encara que a vegades siguin burres...
Doncs la nena plorava , i he vist en tú una mirada plena de tendresa, com si em diguessis amb la mirada " tranquil papa, jo estaré per ella" i tinc clar que ho faràs si cal, ja vas fer el primer gest ahir acaronant la seva cara, ets tan bonica i tan bona que cada dia estic més content de qui ets i del cor que amb tú va a tot arreu...
Potser perquè la vida t'ho ha posat més dificil que a mi , tambè tens un punt de duresa, de saber posar límits que està bé, que jo encara he d'apendre, tot i que estic en això, no pateixis, però el que més m'agrada i el que més feliç em fa com a pare, com a persona, es veure com somrius, i ja fa molt que ho fas, et noto ferma, et noto serena per dins, amb tot el dret de perdre la serenor quant la vida t'envia complicacions, és que per trobar la serenor tambè hem de saber el que és viure lluny d'ella, per això vivim, per conèixer les dues cares, i al final, com ho gestionem, com les treballem fa que sortim de les coses amb la motxil.la plena de coses bones o lletges, i aqui posem resultat a la nostra lleugeresa, paraula clau en la meva manera d'entendre la vida ...
Però tots som diferents, tots necessitem les nostres coses i les nostres pròpies paraules claus, i les anem trobant mentres anem caminant per aquest fascinant camí...
Aida, ja tens un anyet més, aquest darrer any segur que el recordaràs com un dels més importants de la teva vida, i com que sé com ets i com reflexiones, segur que ho agafaràs pel millor cantó de tots, des de fora, com a espectador, no tinc cap dubte que aquest any ha sigut clau per tú, has fet el primer procés serio de la teva vida, t ha tocat fer d'adulta, i ostres ! el resultat, jo que et miro, és meravellòs, i justament en l'any que jo he fet segurament , i estic fent, el millor procés de la meva vida, tot i que t'haig de dir que jo al ser ja "vell" ( ja saps perquè dic vell ) en tenim tants de processos que l'últim sempre és el més bó....per sort.
Recordo tantes coses de quant erats petita, però el que més recordo sempre era l'hora d'anar a dormir, quant et llegia un conte...com dius sempre tú " vaig tenir una gran infància" , i és cert , i la veritat és que això hauria de ser un dret garantit per tots els nens del món, però els dos sabem que no és així...
Venen canvis bonica, de vida, hem fet les coses tant ben fetes que hem començat la feina per dins, per nosaltres mateixos, potser hem perdut una mica de temps extern, o això deuen dir molts, però nosaltres necessitavem això, ningú millor que nosaltres sabem el que ens ha passat aquests darrers temps, per tant ningú millor que nosaltres sabem trobar la solució, se li diu ser conscient de qui ets i actuar des de tú, tot i que mai obviant les ajudes externes i els consells que ajuden a posar comes, accents, punts i seguits i fins i tot punts i a part, a les nostres decisions...
Saps millor que ningú qui sóc, les meves limitacions, d'on vinc, i per on he passat i ara més que mai, ja que la confiança i el diàleg nostre és molt fluid, i em preguntes i et pregunto i ens contestem i caminem plegats amb molta força i convençuts, als dos ens faltava confiança en nosaltres mateixos, però jo ja sóc molt més adult que tú, per tant alguna cosa m'havia deixat en el meu treball, però com et deia abans la vida t'ho torna a posar i s'ha d'aprofitar...i quant els fets de la vida et fan perdre confiança o caus en l'error de pensar que el teu valor és el que tens i no qui ets, doncs s'ha de tornar a treballar i sobretot parar, perquè l'inèrcia a vegades és delicada, que bé que estem carinyo i quant me n'alegro per tú!!!!, no saps quant.
A mi no em va fallar res de la vida fins molt gran, per tant vaig treballar quant va venir clar, però hi ha una cosa que tambè he vist, i que per cert em dona un valor molt gran...el fet de que les coses vagin bé no vol dir que no hagis de treballar res, sempre un ha d'estar atent a qui és, perquè com més ens coneixem més fàcil és entendre'ns, els últims anys no han sigut dolents internament, hem passat fins i tot moments que a mida que passi el temps tindràn un valor brutal, però igual que a tú t'ha tocat fer papers que no et tocaven, jo he hagut de fer un treball social que mai havia fet, i que m'està anant perfecte...
Aquest escrit és per tú, però tambè és per mi, perquè no sé, entenc que ara estem tant junts en el caminar que em venia de gust reflexionar amb tú, demostrar que encara que jo estigui orgullòs de tú, al final el més important és com et sents tú amb tú mateixa i sincerament, et veig millor que mai...
Ara carinyo ja hem fet el primer pas, i anem a pel segon, tú ja saps quin és, l'error és voler solucionar les coses ràpid, a vegades venen ràpid és cert i un ha de reaccionar, però a vegades venen lentes per tant s'han de treballar lentament...
Jo he aprés molt de tú , no ho dubtis, de fet ja ho saps, de petita ha em mostraves sense saber-ho el que ens arribem a complicar la vida els adults, i a vegades em feies riure i tot posant un mirall grotesc a les nostres actuacions adultes, i ara que ja mostres coses i les expliques, per cert, amb una claretat increible aprenc de tú moltissimes coses...gràcies...saps, com et dic sempre, tens un sentit de l'humor molt adult ja, i recorda les teves habilitats, t'has mostrat a tú mateixa que en moments complicats has posat tota la teva energia en els estudis i acabar el curs bé i ho has fet perfecte, i tambè recorda sempre que escrius meravellosament bé i sobretot que tens un dó pel dibuix, tant de bo el disfrutis i no el deixis mai...ja saps que com a pare no espero res de tú professionalment, el meu desig és que siguis feliç amb el que fas i a vegades això no depèn del que treballes si no com ho treballes, per sort hi han moltes coses que depenen de la nostra actitut...
Felicitats bonica, t estimo fins a les estrelles anar i tornar infinites vegades, alguna cosa no ha canviat gens de quant t'ho deia de petita...