Vaig decidir fer el procés a poc a poc, molt a poc a poc, primer pas a fer sempre, per mi, és el meu jo, feia temps que ni el mirava, ni el mimava, i ni tant sols m'aturava a saber que era el que necessitava, tot i que la meva aparença és que estava més ficat que mai en mi mateix, no era així, tan sols estava inmers en la meva vida i per si alguna persona ho dubta, la vida acompanya a la persona però no és la persona, potser la remou o la fa dibuixar d'una altra manera, però no és alguna cosa interna, és extern...a partir d'aquí la feina és amotllar-ho a qui som i al que volem ser...
Primer pas evident era el canvi de població, no per la gent, ni el lloc, si no perquè el meu intern feia anys que m'ho demanava, no passa res, ho he fet just en el moment precís que ho havia fet, just quant una feina ja la tenia ben encaminada o quasi acabada, però ara he vist, i he trigat molt, el meu propi mirall, i m'he entès i sobretot m'estic enamorant de mi, i no com narcisista que no para de mirar-se, en absolut, m'estic enamorant de qui sóc i fins i tot, i sembla mentida que digui això, de com he fet les coses, perquè tot el que he passat ho havia de passar, perquè havia de posar cor a molts instants, i em tocava i perquè els fets venien dia darrera dia i jo els havia d'acceptar...i com no, la meva aparença és de cor, cert, però encara que molta gent no ho pugui veure tinc una part racional molt intensa, potser només es veu en la meva capacitat de treball o d'organització, però està en molts altres llocs, però fins ara no em tocava treure la raó i començar a moure peces dins d'ella.
I el més bonic de tot és que m'estic enamorant de mi a poc a poc, molt a poc a poc...la vida, que és aixi de bonica i et posa les coses una i altre vegada perquè les treballis i les superis, m'ha donat mil raons per anar pujant esglaó a esglaó, treballant tot el que m'havia oblidat de fer...
Ho noto per moltes raons, segurament jo mateix ja ho noto, però quant quedo amb algú i em diu després que feia temps que no em veien tant bé, me n'adono de tot plegat, i clar, jo era així i la vida m'ha anat fent reconvertir en mil coses, però feia temps que mai era jo del tot.
El meu pare va haver d'oblidar-se molts anys d'ell per amor, o potser només pel fet de ser pare, ho havia de fer, a mi tambè m'ha tocat, en el meu cas és per amor segur, perquè he tingut la sort de tenir recompensa com a pare, i aquest regal és un dels més bonics que mai m'han fet.
La serenor arriba per dos factors claus: un, evident, és que la vida te l'entregui, i dos, evident, que tú la busquis, poca gent sap el meravellòs que és començar de zero als 46 anys, segurament fa por, i vèrtig, però és increiblement gratificant, i clar que hi han danys a causa de coses que han passat, i reconec que he deixat alguna victima de la meva situació pel camí, però havia de ser així, estimo massa de cor i sóc massa responsable com per oblidar un dels meus papers principals en aquesta vida, el ser pare...però com em diuen per aquí moltes vegades, primer persona, després home i després pare, segurament quant les coses van bé ha de ser així, però a vegades hem d'alterar l'ordre i en aquest cas sempre afecta el resultat...però és una lògica evident, si t'oblides de tú com a persona, ni que sigui perquè estimes, mai podràs ser les altres coses de debó...
Ara miro des de fora moltes coses, però ostres, em miro a mi mateix i tot el "curro" que m'ha tocat fer, i clar, repeteixo, hi han danys, però ho he fet molt bé emocionalment, i que podia esperar si molta part de la meva motxil.la està carregada de fa anys de coses emocionals positives, al final qualsevol treball té recompensa, és molt bó saber que saps caure però encara és més meravellòs saber que et saps aixecar sense ferides greus en el procés...
Falta molt per arribar encara, si és que he d'arribar a algún indret, i falta tant que mai acabarà el procés, això ho tinc clar, perquè la vida sempre et va entregant, i alguns podrien pensar que és per "putejar", però jo prefereixo pensar que ho fa per millorar o almenys tenir la possibilitat de fer-ho.
I és que som privilegiats, i tenim la gran sort de viure en un lloc on podem pensar en nosaltres mateixos, com dic sempre, quant tens gana o et cau una bomba cada dia a prop teu, hi han coses essencials que passen per sobre de qualsevol procés individual, la supervivència...evident...
Seguiré doncs explorant i seguiré doncs enamorant-me de mi, em ve de gust, aquest darrer any he aprés a posar límits, a entendre la meva relació amb els altres i perquè actuava d'algunes maneres molt sumisses i ara m'he adonat que fa temps que no demano perdó, potser feia anys que no parava de fer-ho, i no vol dir que no ho hagi de fer però en el meu cas era exagerat...com diu un angel que conec " és que ets molt mono" i si. ho sóc, molt, tant , que deixo d'escriure aquest article i me'n vaig a fer l'amor amb mi mateix...m'agrado.
La clau: la valentia.
La clau: la valentia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada