Va llençar un últim crit de desesperació però ja en un tó més baix que el d'abans, no fos cas que els monstres de la nit l'escoltessin abans que els seus enyorats pares...
A l'acostar-se a un arbre molt savi la nena és va arraulir sota , tenia molta por, va decidir no passejar-la més i somiar que aquell gran arbre la salvaria del que li estava esperant, tenia el màxim de por que mai havia tingut, ja que no sabia que passaria i això la desesperava sempre ...
Una branca d'aquell magnific roure la va rodejar per la cintura, la Mònica va obrir els grans ulls blaus que tenia com si fossin taronges, va sentir-se de sobte protegida, i es va acomodar en aquella ferma branca i poca estona després dos esquirolets se li van posar a les espatlles, cada un just al costat de cada orelleta de la Mònica...
Hem vingut per estimar-te, bonica- li va dir l'esquirol a cau d'orella dreta.
Gràcies- va contestar- és que he perdut als meus pares i tenia molta por...d'on sou ?
D'aquí dalt- li va dir l'esquirol esquerra- just d'aqui dalt bufona...estàs més tranquila?
Siiii- va dir ella amb un si altre vegada d'infant feliç...
Estava tant cansada de la por que es va relaxar i en cinc minuts ja tenia els ulls tancats, tot i que aquella nit sabia que encara que dormís profundament qualsevol moviment dels esquirols o de la branca que la protegia segur que li hauria trencat el son...
Però no va ser així, just quant el sol ja tornava de la seva dormida, va obrir els ulls i encara notava les orelles calentones dels dos animalons que li havien fet companyia...
La branca va tornar a posar-se en posició de branca de roure i els esquirols li van dir adèu amb un petonet a cada galtona..." que tinguis sort bonica" li van dir mentres s'enfilaven arbre amunt amb una agilitat que va fer que ella els mirés amb un ooooh!!! d'admiració...
I ara què? - va pensar- ja era de dia, s'escoltaven molts més sorolls que quant hi havia foscor però cap li feia por, tornava a sentir les forces per poder cridar altre vegada als seus pares...
De sobte va veure com una au s'acostava rapidament on era ella, era un mussol!!!, però els mussols no dormen de dia ?... de fet fa cara d'adormit- va pensar...
El mussol adormit li va dir - bona nit, que fas per aquí?
Com bona nit? - va respondre sorpresa- voldràs dir bon dia oi ?
-Ui !, ja no sé si és de dia o de nit, saps que passa, que per mi ara és de nit però com que pateixo d'insomni a vegades ja no sé quina hora és, perquè clar, caço de nit i ara és de dia, i de dia se'm veu a venir molt i no puc sorprendre al meu aliment , però no puc dormir i tinc gana perquè he perdut la rapidés que tenia abans, no descanso gens...
Saps què? - li va dir la Mònica- jo tampoc podia dormir ahir, perquè tenia por, potser tambè en tens tú?
-No,no, jo no tinc por, jo tinc insomni!!!- va dir intentant obrir els ulls...i ja sabem que si un mussol no obre bé els ulls és que alguna cosa greu li passa...
- Però potser tens por tambè bonic mussol , si jo tenia por a la nit perquè no sabia que passaria, tú tens por al dia perquè ja saps que passarà, però tambè és por oi ?
El mussol se la va mirar amb cara de mussol extranyat- ben mirat potser té raó!
Un ratolí que feia estona que els espiava va sortir de l'amagatall i li va fer pam i pipa al mussol amb cara d'entremeliat i tot seguit, remenant el culet, i la cua clar, va marxar xino xano tot mofant-se de l'au dormida...o era desperta? , pobre mussol, imagineu si tenia un embolic d'horaris que jo que escric el conte no sé ni com definir el seu estat...
Aleshores el mussol va decidir acompanyar a la nena a buscar als seus pares, ell miraria per dalt i ella per baix, li va dir ...
Però si els meus papis no volen!!...no veus que són grans ja!! ja no recorden que tenen ales!!
Però tot i així el mussol estava cansat i evidentment per ell era menys esgotador volar que caminar i a prop de la nena, potser metre i mig enlairat va acompanyar-la a la seva recerca...
Potser feia sis hores que caminaven i volaven, que el cel blau com el cel, es va posar gris com el cel gris i el gris es va anar posant negre com un negre cel...
I el cel va començar a bramar molt i molt, i unes gototes gegants van començar a caure, i es va fer tant fosc quasi com la nit, tot i que de tant en tant els llampecs feien fotografies de l'escena que vivien...la Mònica va començar a tremolar molt, tenia molta por a la nit, cert, però encara tenia més por als trons i als llamps...el mussol adormit va veure molt ràpid la cara de molta por que feia aquella preciositat de nena i com que ell només tenia por a no poder dormir va entendre que l'havia de protegir, va buscar i va trobar una mena de cova sota una roca molt gran i li va indicar el camí cap a ella...i a dins de la cova, el mussol la va embolicar amb les seves ales i ella es va adormir altre vegada alleugerida, i ni escoltava els trons ni veia els llampecs, estava igual de feliç que la nit anterior que va passar en companyia del roure i dels esquirolets...
Estava tant feliç que va dormir amb molta pau, tanta pau que el mussol se li van adormir les ales, i després de les ales , les potes i després el bec, i finalment va caure en un son profund com feia mesos que no tenia...
I la tormenta va marxar i el mussol es va despertar una mica tard, potser molt d'hora per la nena, ara ja era fosc de veritat , la lluna els somreia i el mussol es va despedir d'ella perquè havia d'anar a buscar menjar...tenia molta gana! i la nena ja es veia valenta per tot, fins i tot per passar el que quedava de nit sola !!
Segur que no vols que em quedi- li va dir amb els ulls ja oberts de mussol...
Nooo, jo estaré bé i tens molta gana!! però no et mengis cap esquirol avui eh !- li va dir molt convençuda...
Et prometo que no- li va contestar mentres li llençava un petó de mussol mentres emprenia el vol...
I era de nit!, i no tenia por !!... no sabia perquè però no en tenia gens, i tot feia una olor de terra mullada que li agradava, i de sobte, una multitut de cuques de llum gegants s'acostaven cap a ella, però no eren cuques de llum, eren llanternes!! i va començar a escoltar que tota la gent que portaven les llanternes cridaven el seu nom " Mònicaaaaaa!!!" Mònicaaaaaaa!!!"...
I la van descobrir allà, amb un somriure dolç els va esperar, perquè era una nena que sempre era molt dolça, i entremig de tots els homes i dones hi havien els seus pares...
Mamiii, papiiiii- va cridar feliç fins a arribar als seus braços, que per cert eren tant forts com els de l'arbre que la nit anterior l'havia protegit...
Després de plorar molt d'emoció, d'amor, se la van emportar cap a casa, mentres li preguntaven que li havia passat aquelles quasi 48 hores que havia viscut al bosc, i ella els explicava amb pèls i senyals, vull dir amb pèls i plomes, com li havien anat aquelles darreres hores...
La van posar al llit, i li van engegar la llum que cada dia li posaven per protegir-la dels fantasmes de la foscor...
-No mami, avui no cal la llum
La mare se la va mirar extranyada i li va preguntar perquè no calia...
- Perquè ja no tinc por de la foscor!!
- Caram !! - van exclamar pare i mare a la vegada ...
- I ja no tens por de res?- li va preguntar el pare sorprés
- Si, clar que si, però només em fa por el que passi, no el que no sé si passarà...
I els pares van tancar la llum i la porta de l'habitació mentres ella es va posar a descansar de l'aventura que havia tingut, tenia encara l'escalfor de les plomes del seu amic mussol despert i notava la branca del roure savi que seguia allà i a les dues orelletes sentia intacte l'escalfor dels esquirols que l'havien entregat un son plàcid...
I és que les coses quant es fan amb amor i sense esperar res a canvi mai marxen...per això caminem sols però sempre tenim totes les petjades que ens han entregat sense interés, i quant la Mònica va tenir 74 anys i es va trobar sola , perquè a vegades un s'hi pot trobar, va pensar amb els seus pares, però tambè amb els seus amics, amics de poques hores, però amics de debó !!!, i de sobte es va trobar més acompanyada que mai...i un llampec indicava que venia una gran tempesta!...i quatre estrelles van mirar-la amb complicitat, mentres el gran roure savi, i fort, just en aquell moment, protegia a una guineu molt petitona que havia perdut a la seva mare...
I vet aqui un mussol i un esquirol, i aquest conte l'acabo sol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada