dimarts, 1 d’agost del 2017

Un dia més

Un dia molt especial avui, potser perquè altre vegada he actuat amb fortalesa, segur de mi mateix, feia anys que no tenia aquesta sensació tant repetida, venia i marxava, però ara sembla que no marxi, em permeto moments de tristesa o dubtes, en els dubtes sempre he dit que hi veus camins, però agafo el camí amb seguretat, i sense por d'equivocar-me, perquè he aprés a tirar enrera , o endavant, i tornar a provar, mai passa res, i si passa, tot te un final...
He anat per Terrassa i m'he trobat a molta gent, gent que feia anys que no veia, he tingut dues converses molt agradables, sobretot una perquè justament era amb una persona que coincidiem molt a molts indrets però crec que mai haviem parlat com avui, curiós, ha sigut còmode i agradablei fins i tot sorprenent...
Avui ha sigut un dia ple de burrocràcia tambè, però això sempre ho he portat bé, tot i trobar-ho exageradament avorrit i llarg, cues, esperar, però s'ha de fer i per sort a la vida m'ha tocat fer-ho ja fa molts anys, per tant he anat al grà...la burrocràcia no hi ha anat tant al grà, però almenys jo l'ajudo, no serè jo que li posaré "pegues" , al final és un bé per mi...i si una cosa sempre em surt fàcil, és posar sentit pràctic aquestes coses...faig i ja està, perquè toca...
A vegades desencallar les coses ens queda molt més a prop del que pensem, jo tenia clar el que havia de fer però no sabia com fer-ho, però m'he entès, i he sapigut el perquè ho vaig fer, tothom que em coneix ho sap, i al final la recompensa arriba en forma d'amor i sobretot de pau, que segur que tothom se la mereix, no ho dubto, però jo tambè i ara la tinc per fi...
Per sort la meva pau interna a vegades sortia i ajudava, però l'extern era tant fort que costava equilibrar les coses, ara tot es va posant a lloc, mica en mica, però molt ràpid, i tot i que a vegades miro enrera i penso que em sap greu coses que he fet, al final saber que no ho he fet per mi realment potser em dona encara més pau, tot i que mai evito la meva responsabilitat, però abans era dur amb mi mateix, ara ja no, i la gent que hagi marxat si ha de tornar, tornarà i si no és així, serà perquè no haviem d'estar a prop...com sempre dic, ni que algú marxi, hi ha un boçí d'ell o ella dins meu, així ens anem construint una vida...
Porto uns dies on altre vegada la pau ja ni em sorprén, la tinc incorporada, i no vol dir que tot vagi bé i que tot estigui perfecte, no te res a veure amb això, tot i que no dubto que la pau permet que les coses rutllin millor...i les coses comencen a rutllar, això és evident...al final he rebut ajudes, però tambè he ajudat, són etapes de la vida , i ara m'ha tocat a mi potser no moure'm durant un temps lluny del meu centre, però la veritat és que quant surts d'ell i ho mires tot i el treball ha estat ben fet, tot torna a agafar un color especial, per sort un color que ja havia vist moltes vegades....
La cosa que m'ha sorprés més de tot això és que em sento orgullòs de mi, i segur que hi ha gent que deu pensar " quina barra!!" , al final sempre he dit que jo mai he amagat les meves misèries, de fet sempre se'm pesca, però necessitava sentir-me orgullòs de mi, això ha permès fer passes que no havia fet fa temps, ha permès tenir el valor laboral que feia anys que no tenia i em permet encarar la nova vida amb seguretat, i sobretot, per fi, sense dependre tant dels moviments d'alguna persona, això ha sigut la clau de tot...
Vaig escriure cinc fases a fer, ja estic a la quarta, em sorprén que ja estigui aqui, tot i que la sisena, la que no vaig escriure però la tinc més que clara, em permetrà per fi aixecar el cap davant de la gent, i no parlo dels que m'estimen, que aquests mai em fan baixar el cap, si no dels que m'han creat, no per culpa d'ells eh, un sentiment de culpa, i és cosa meva, però aquesta és la sisena fase, primer som nosaltres, la meva estimada Aida i jo, després ja podré posar fil a l'agulla en tot l'extern...
No he permés durant aquesta transició que ningú dubtés de mi, no literalment, però qui m'ha creat inseguretat o desconfiança doncs he marxat, i repeteixo, no cal que siguin ells que hagin creat aquest sentiment, tot el que m'arriba i com m'arriba és meu i cosa meva, però no puc aturar-me ara en això, estic intentant acabar un treball molt bonic i després quant l'hagi acabat i sobretot l'hagi ben acabat , podré mirar cap enllà, però al final l'orígen de cadascú és important, el meu és molt bó, no costa tant doncs tornar a començar sense la necessitat de canviar tantes coses, el meu canvi el necessitava perquè l'extern no era meu, el meu intern només intentava ajudar i a vegades podia i a vegades no, però ara torno a mirar cap enfora des de dins, des de qui sóc, i ostres!! ha sigut meravellòs recuperar-me, segurament molt més que reinventar-me, que tampoc està malament, però ja portava anys fent això...
Quant les coses m'han anat malament mai m'ho he callat, creia fins i tot que qualsevol moment era bó per mostrar una milloria si existia, potser perquè creia que si algú ho està passant malament i pensa que no hi ha sortida podria ajudar-lo una mica , jo mai he pensat això, tot i que moltes vegades no veia la sortida, simplement perquè jo mateix me la tancava, però repeteixo, m'he disculpat i entès, perquè al final em tocava fer el que vaig fer....
El que si que tinc clar quant parlo d'orgull és que no és tant sols pel que he fet, perquè com tothom , he estat ple d'encerts i d'errors, el que més orgullòs em fa sentir és saber que vaig a pels 47 anys i com sempre, surto d'una etapa sense rencors, sense mala llet i sense haver perdut ni un gram d'il.lusió per tot el que faig i sento,ni pels altres,  i potser és que ja no recordo el passat però sempre sento que en el present miro encara amb més il.lusió i això si que em fa sentir bé...
A vegades quant parlo amb l'Aida i em diu els valors que ha rebut de mi, tot i les meves "cagades" ancestrals, entenc que el més important de tots és creure en les coses, i en el que un fa, i suposo que tot va junt, però m'agrada que vegi això en mi, perquè pobre de mi pensar que els meus actes són d'educació, simplement entenc que els infants ens miren i evidentment agafen el que volen o poden , però la societat marca que nosaltres els eduquem i ho hem de fer mentres nosaltres continuament ens estem educant , per tant no és fàcil, però si en alguna cosa bona la puc ajudar que sigui en aquesta, posar un somriure a la vida , crec que és important.
Quant era petit vaig escriure un dia " no et prenguis la vida massa en serio perquè aleshores ella et pendrà en serio a tú" i el que volia dir que no cal restar trascendència a les coses, però tampoc cal posar-ne de més, potser una de les claus és posar l'accent ben posat, així doncs posem trascendència a les coses bones,  i les altres només cal treballar-les...perquè al final, per mi, treballar és la sortida a totes les coses...la vida quasi sempre t'ofereix dues o tres o mil oportunitats per treballar coses que no havies treballat, només cal estar atent i saber-ho fer, i si ho fas a la quarta doncs benvingut sia tambè....