El mar i les seves paraules

                                           
                                                  Vilanova i la Geltrú, avui.



Avui tornant amb la bici m'he aturat davant del mar, la platja quasi estava buida i començava a ploure, després de dies de molta calor l'aire era fresc i he pensat que era un bon instant per admirar aquella gran massa d'aigua que per més anys que cumpleixi mai puc deixar de mirar-la com una cosa infinita, quasi màgica i que no para d'enviar-me energia mentres jo li envio de la meva, evidentment minúscula comparada amb la que rebo...
Podria estar hores mirant el mar...un estiu diferent...no puc mentir,és cert que enyoro un xic la Costa Brava, segurament perquè conec molts més raconets que no els que encara he pogut conèixer aquí, cert és que m'ha sorprès l'aigua d'aquí baix, encara no hi hagut cap dia que l'hagi trobat bruta, però realment aqui la platja s'acosta molt més a la definició que feia la Mafalda quant explicava el perquè no li agradava el mar, ella veia en el mar aquell aliment que tant odiava, la sopa, i els fideus eren les persones, i potser aquí baix la sopa sempre la trobo més espessa, tot i que jo era d'Alt Empordà i d'indrets que no hi havien molts fideus, però aquí baix l'aigua està més calmada, com menys salvatge, més calenta, més sopa vaja ....
Sant Martí d'Empúries va ser molt de temps el meu raconet de platja de la Costa Brava, amb els anys es va anant omplint, i ja només hi anava al Juny i al Setembre, i alguna escapadeta al moment de més moviment turístic, ultimament però m'agradava més Colera i Port de la Selva, llocs de fàcil accès però que sempre hi trobava força tranquilitat...en general, i no sé perquè, he tirat més cap a llocs on hi han més extrangers, sempre he pensat que criden menys i jo aprenia una mica més a educar als nens, no sé, els veia més naturals, sobretot als alemanys o als holandesos, com més anem a la platja i ens posem el primer que veiem a casa, l'important és anar al mar no com anem equipats...potser és una sensació meva que arrossego ja des d'adolescent...
Mai he sigut de caminar deu hores per veure el paradís, primera perquè quant ho he fet, el paradís estava ple d'embarcacions que omplien la platja, generalment caletes petites, per tant al final tenia la sensació que estava a Lloret de Mar, jo mai entenia aquells privilegiats que tenen un iot i es posen en una platja plena de gent que com ells tenen un iot, potser son visions diferents del que significa per mi privilegi, no ho sé....
La meva feina durant molts anys m'ha entregat paisatges increibles, de muntanya i de mar, he voltat tant i caminat tant que al final potser mai he tingut una sensació d'haver d'escapar del meu lloc o de la meva vida, però reconec que sense mar em costaria passar, m'agrada saber que almenys no el tinc lluny...
Avui, potser perquè porto uns dies sensibles per la mort d'un amic, he pensat en l'amor infinit, en allò que mai s'acaba, com el mar, que la línea del final indica que després tot segueix, avui he pensat en el demà, el demà que mai sabem que serà i si tant sols hi serà, i ha de ser així, per mai tenir la sensació de que hem d'anar ràpid a aconseguir tots els somnis o que el famòs " ja ho faré més endavant" no passi a ser una urgència abans que un desig...el demà que no existeix permet somiar, només tenim present i passat, seria absurd no mirar al passat encara que només  vivim el present , però per bé o per mal, arrosseguem el nostre passat, les nostres vivences, les nostres circunstàncies ens marquen en l'avui, tot i que han de permetre seguir sempre evolucionar i tirar endavant....
Sóc un privilegiat i ho sé, perquè la vida m'ha fet un regal que no té ni valor material ni preu, que és la sensibilitat, una sensibilitat que carrego com el cotxe que anem a carregar de combustible, però jo ho faig mirant el mar, o el cel, o alguna cosa bella que m'entrega llum i per això agraeïxo a la vida que m'hagi fet aquest gran regal...avui he sortit tocat d'aquests dies extranys, de la perdua del Vicens, que encara que no fos present cada dia en la meva vida, el tinc present aquests darrers instants recordant moments i petits o grans obsequis que em va fer quant estava al meu costat...després, davant del mar, i les petites gotes que m'acariciaven la cara, he pogut endinsar-me a la bellesa de la terra, els ulls se m'han posat brillants, una brillantor que sorgia de l'inmensitat de l'espectacle que veia, saber que només amb això , que per mi és molt, arribo a moments de plenitut increibes m'allibera molt de la petita, cada any més, presió social de que és estiu i toca fer coses diferents i gastar i alliberar-nos de la vida que hem tingut durant tot l'any, no dic que tothom ho faci o ho senti així, però si mirem els anuncis és simplement el que volen que pensem, hem de trencar ni que sigui una vegada a l'any, amb la monotonia dels darrers 11 mesos...encara avui em fa mal pensar això i fins i tot jo, que he fet moltes coses als estius, mai oblidava aquest petit discurs...no sé, potser em sento un privilegiat perquè mai torno de vacances, i per tant mai tinc ressaca, i no vol dir que no hagi fet mai vacances, però és cert que la meva feina dels darrers 20 anys m'ha permès sentir aquesta sensació...i m'agrada...sense detalls no podria viure unes vacances, i sense detalls no podria viure tot un any, a mi mai m'ha fet por la monotonia, potser perquè no la conec com a tal, potser perquè m'agrada l'ordre fins i tot quant no tinc cap obligació, tinc els meus horaris i em costa o no vull trencar-los si ho puc evitar...tinc un dia que poso la ment en blanc perquè ho necessito, tinc un dia que necessito fer cura de son, no per recuperar son ja perduda, si no perquè el meu cos ja fa anys que m'ho demana...evidentment com que visc en aquest món, no faig cura de son quant he de treballar, ho faig quant puc, però és curiós que tres dies abans ja ho preparo...fa anys vaig aconseguir fer adormir el cos a l'hora que vulgui i quant vulgui, puc dormir a les 11 del matí com a les 7 de la tarda o a les 10 de la nit, és una cosa que he anat aprenent treballant la ment i la relaxació i la veritat és que és una de les coses que més content estic d'haver treballat...avui parlo de la relaxació perquè he tornat relaxat del meu petit viatge al mar...i avui he tingut un petit record per tú, i per tú i tambè per tú, que justament amb tú vaig descobrir el meu amor infinit pel mar...avui t'he trobat a faltar amic, segurament perquè t'estimo i segurament perquè per a molta gent tots els camins porten a Roma, però per nosaltres, ja des de ben petits, quasi tots els camins ens portaven al mar...la nostra passió....quant hem crescut davant del mar i perquè no dir-ho, que bé que ens ho hem passat tantes vegades !!!