Detall

Un plàtan, un tros de sindria i una poma...sembla ben poca cosa a primer cop d'ull, doncs avui aquest detallet m'ha donat forces i ànims, ha sigut un gest en un dia esgotador i que semblava que no s'acabava mai...
I me l'ha donat una persona que sempre te un somriure, fins i tot en un dia com avui on els seus ulls humitejaven per una desgràcia familiar, m'ha deixat de pedra escoltar-ho, perquè justament ja n'haviem parlat i s'ho temia...
Suposo que és aleshores quant aconsegueixes treure importància a un dia que ha sigut dur, dur per gestions, per feina, per mobilitat, per moltes coses, i perquè a vegades en tot això em sento sol, ja fa temps que m'hi sento, i la meva petita família és meravellosament gegant en les ajudes...sort en tinc.
Papers, gestions, i més gestions i puja i baixa i tornar a pujar i baixar i fes més feina que mai i mira com la gent se'n va i et quedes sol a l'empresa perquè encara et queden hores d'organització...i te n'adones que passen les hores i no has pogut encara menjar res, no és la primera vegada però avui al migdia ja estava esgotat fisicament i mentalment...
I vet aquí el regal d'una persona noble, una persona que ha lluitat com pocs en aquesta vida i que quant l'escolto i m'explica les seves experiències em quedo fascinat que segueixi amb un somriure...
Ell ha vist però que avui no era un gran dia per mi, tot i que després de que m'expliquès la seva vivença actual no he gosat ni obrir la boca dels meus petits problemes pràctics, potser ens hem trobat dos somriures i avui tot i que ens ha costat més, els hem retrobat...
Quant m'ha dit el que li ha passat he hagut de sortir a fora, m'ha omplert d'emoció la seva mirada viva i he hagut de resituar-me en el dia que jo estava passant...
Tot i els seus maldecaps crec que ha captat el meu cansanci, no ho sé, però ha marxat una estona i quant ha tornat m'ha portat el regal, algú podria dir que no és gran cosa, però només qui em coneix bé sap que les peces de fruita són el meu regal culinari preferit...
Intentant agafar forces per acabar un dels estius més extranys però productius de la meva vida, he pensat molt com sempre en els detalls, parlar amb aquesta persona em fa sentir bé perquè al final només es pot compartir comodament amb la gent que ha passat coses semblant a les teves, és complicat entendre coses que no has viscut mai tot i que t'hi esforcis, jo mateix m'he trobat moltes vegades pensant com és que aquella persona actua de tal manera i segur que té les seves raons, però és dificil, ja ho sabem, posar-se a la pell de l'altre...és lògic...avui hem xerrat d'això justament...
Després he pujat a les oficines perquè havia de comentar unes coses, aleshores el cap del departament on treballo m'ha cridat i molt humanament, com sempre, m'ha preguntat com em va la vida, que si escric com sempre he fet i coses personals, i he pensat que realment el tracte de l'empresa sempre ha sigut exemplar, i aquelles tonteries de generalitzar quant es diu que això és una guerra entre treballadors i empresaris és ben bé una generalització, cosa que ultimament veig que està de moda, tots som iguals, tots són iguals...
He tornat a casa però abans he pogut conversar amb una altre persona, m'ha fet pensar molt en el moment actual que estem passant, m'ha parlat del mosso i de les gran paraules que va dir , que diu que se'n va, que bueno "  pues adeu", i he pensat que avui en dia es valora més el que diu la gent que el que fan, ja m'està bé com a escriptor, però mirant per les xarxes socials he vist que hi han molts més comentaris d'ell per les paraules que va dir que no pas pel mèrit professional, quant justament crec que els mossos han actuat molt bé en tots aquests darrers fets que van passar, i no dic que no se'n parli però la veritat és que tot just fa una setmana i estic alucinant amb tot el que he llegit aquests dies, des de que l'atemptat és en realitat provocat per en Rajoy, com tambè que ho han organitzat els de les cups i el que em fa més gràcia és que uns i altres van penjant coses com dient, mira quina bestiesa han posat!!, això és el que em sorprèn més, em recorda quant anava al camp del Barça i la gent només miraven el Barça i no el futbol, potser per això vaig deixar de ser d'un equip...faltaaaa faltaaaa!!!! deien sempre abans de veure que havia passat...suposo que tothom mira el que li interessa, m'agrada doncs almenys en tot això conservar una mirada imparcial, perquè com a espectador és alucinant tot plegat ...
Bé ,avui potser estic atabalat, tot i que em quedo amb una abraçada justament que he vist a les xarxes socials, m'ha fet creure una mica més en la serenor i en l'èsser humà....
Si, un pare de Rubí ha fet un gest que entremig de tantes guerres barrejades m'hagi fet sentir orgullòs de ser persona ... i per sort, paral.lelament el dol s'està portant amb dolçor, entremig de totes les guerres els cors encara bateguen davant del dolor...
Gràcies per la fruita! i sobretot gràcies pel somriure, el teu té mèrit de debó !!