Banyeres

Ahir mirant cria cuervos va sonar aquesta cançó, com que no l'esperava de sobte em van arribar records d'infant...
Just aquests dies en que una de les feinades ha sigut mantenir l'ànima de nen, aquella que et permet fer les paus després d'una baralla al pati del cole, just aquests dies on he llegit coses que si que m'han fet por, ara que justament molta gent va sortir ahir al carrer cridant que no tenen por, jo aquests dies n'he tingut molta...
De sobte sona aquesta cançó i em transporta a un estiu ja força llunyà a Banyeres, al Penedés, l' únic any que no vam estiuejar a Matadepera, va ser l'any que el meu avi va tenir un atac de cor i a última hora vam decidir llogar una torre en aquella zona, quant penso que llogavem torres i tot em fa gràcia ara mateix...
Era una urbanització que justament ara deu fer uns set anys vaig anar a buscar-la amb la Marta, ho vam fer com feiem sempre, sense organitzar res, agafavem el cotxe i a veure on ens portaven les ganes, vam anar a buscar els seus orígens que tambè estaven per allà i després vam anar a parar a aquesta urbanització...
Era un lloc amb torres de parceles grans, i enmig hi havia un bar amb piscina que el portaven uns belgues, el fill dels quals em vaig fer molt amic, es deia Cristobal, i ho recordo perquè em sorprenia que un belga es diguès Cristobal...
Aquell any, i tampoc era tant petit, vaig apendre a nedar i crec que per sempre més vaig estimar l'aigua i sentir-me dins d'ella...vaig apendre allà justament perquè ningú em coneixia i jo fins aleshores havia sigut incapaç de despullar-me davant de ningú, ja ple de complexes i bastant grassonet va ser la meva creu d'aquells anys...
Allà tot eren francesos i belgues, sobretot belgues, no sé que feien allà tants belgues però hi eren, i recordo que les torres tenien uns finestrals molt grans, i aquelles gegants finestres van ser el prioritari motiu d'imaginació del meu avi, que havia de reposar bastant aquell any després de l'ensurt coronari...
Si una cosa li he d'agraïr al meu avi va ser la permanent il.lusió que posava a tot el que feia i veia, crec que mai va perdre la mirada d'infant, i encara que el veiessis aturat en una cadira o silló, la seva ment privilegiada no parava de treballar...
Allà, davant d'aquell punt estratègic on les dimensions de les finestres ho permetia, va crear un món, mil contes i unes històries increibles, de fet no m'extranya, ell era sens dubte un gran orador, i recordo que de petit em fascinava escoltar-lo...
El meu avi era senzill, era com un nen amb una madurés extraordinària, a vegades penso que sigui on sigui em mira amb una mica de tristesa però amb molta complicitat, perquè potser com ell la meva lluita es tornar a la senzillesa, encara que ell poques vegades va sortir d'aquesta meravellosa paraula, tambè se, perquè tonto no era, que potser deu pensar que hauria fet les coses d'una altre manera per haver-me estalviat algunes coses que he passat, que no són culpa seva clar, però connectàvem molt bé i no tinc dubte que per ell jo era com una continuació en vida a la terra, no des d'un punt de vista espiritual , en això em sentia més lligat al meu pare, si no terrenal, ell sempre em deia que jo feia els mateixos moviments que ell en la vida, jo l'escoltava sempre i em fascinava com reconvertia les coses dolentes en bones en un moment...li agraeixo tantíssim !
Doncs allà va fer una d'aquelles coses que tant bé feia, treure un tot d'un no res, i ho compartia amb mi, perquè sempre va fer que la meva infantesa fos realment d'infant, crec que per ell era important això, es va inventar personatges de les torres del costat...a davant hi havia un ex nazi que guardava armament en el seu garatge, no se quin nom li va posar però li va posar nom a tothom, recordo que li quedava de conya el personatge perquè era un home que anava coix i molt rigid, tot i que després quant parlavem amb ell evidentment canviava molt, però el meu avi em deia que ho feia per dissimular, perquè tenia una missió molt delicada que cumplir , a la torre de la dreta hi havia un espia que havia enviat el president de França d'aquell moment, un tal Giscard d'Estaing, que justament la seva missió era controlar a l'ex nazi i així va anar creant un món que encara que semblès que el feia per mi, tambè ho feia per ell, perquè era molt innocent i molt infant en moltes coses, tot i ser un honorable doctor amb grans coneixements, mai descuidava aquesta part innata d'ell.
Ara penso i relacionant aquell any amb el present, que la seva imaginació com la de tots els nens o els adults que encara mantenen la mirada d'infant, és molt semblant a la vida real, però clar, els adults ens ho prenem tot molt més en serio i passa el que passa, allò del " fem les paus?" no és tan fàcil en la maduresa, ja està tot massa complicat per tornar a la senzillesa...
Ara, justament avui, on he d'afrontar un altre pas d'adult, d'aquells estupidament adult, m'ha encantat recordar aquell estiu, perquè les herencies són importants, i justament crec que he passat l'estiu més realista des de fa molts anys, ara tocava això, i ho he fet bé, però de tant en tant volar una miqueta està divertit i potser et fa sentir que ets algú amb identitat pròpia, ara que tothom busca identitats comunes, i que els perduts com jo no sabem ben bé per on caminar...
I just quant ens pensem que hem trobat el nostre lloc ,un agost qualsevol ens posa a lloc, però com sempre dic tot passa per alguna cosa, bé, no ho dic jo, són paraules que es diuen molt, però que a mi em serveixen sempre, i la feina és saber perquè passen les coses...però sempre hi ha resposta en tot el que fem...d'això n'estic segur...seguiré terrenal uns dies més, que em toca...i almenys per fi terrenalment entenc que si que he trobat el meu empadronament, que ja és moltíssim!!!
Gràcies Doctor Font per ser molt més persona que Doctor Font ...