divendres, 29 de juny del 2012

Si

M'estic quedant sense paraules, suposo que és normal, tot això m'ha agafat desprevingut, no ho esperava, ha sigut dur, tot aquest temps, m'ha costat reconvertir la ridiculés que vaig viure en la meva realitat, m'ha costat per fi mirar les meves errades sense mirar a tota aquella gent extranya que em van fer ballar el cap, les passes i tot jo...però per sort el problema no era meu, i el temps t'entrega aquest premi, recuperar-te, poder tornar a sentir la teva coherència, i amb ja una mala llet sana enviar a la merda tota la gent que per salvar-se o salvar als altres son capaços de traïr tot el temps i donar les culpes al que ve de fora...mentres passen els seus drames, mentres no es mouen d'on sempre han estat, els altres caminem amb pas ferm...m'ha costat molt...ja no necessito el perdó, ni el meu ni el dels altres, tan me fa, però no pensava que arribaria això, tan ràpid, encara temo quant li pregunto si ens veurem que em digui que no pot per alguna raó aparentment banal, però no, ella no, amb un restaurant que porta, amb un fill, amb mil coses i ens veiem quant volem, ja se que al segle XXI això semblaria normal, però estar tan de temps en un indret ple de gent que busca salvar el seu fracàs treient la sang a qui més estima, et fa dubtar de tot...
Per fi, aquests darrers mesos la meva pujada ha sigut definitiva, encara treient una mica de ràbia, sóc humà, però ja a compta-gotes, crec que fa uns dos mesos que la ràbia s'ha acabat...net i capaç de tornar a caminar endavant, sense fer sentir malament a ningú del meu present pel que jo hagi viscut temps enrera, seria injust...
La música ens està unint. com altres coses, terrenalment, tot terrenalment, no inventant coses que no podrem cumplir, no, tot és terrenal, perquè tan sols qui no pot amb res del que fa ha de utilitzar la ment i les coses més volàtils per salvar la seva inutilitat o nulitat de caminar...
Que bé que tot això pugui amb tot allò, que em despedeixi ja ni tan sols amb pena de qui no va ser ni capaç de dedicar-me un espai en el seu passat, qui em va fer invisible sense importar-li per res qui era jo...
Jo no se com anirà, això mai se sap, però almenys se que estic davant de poder escollir si vull o no vull i ella fer el mateix, depen de nosaltres!!...és molt fort que al final em vaig creure que les coses més extranyes eren normals, ja m'ho deia tothom que no era normal tot el que passava, però t ho creus, t'ho acabes creient, t'acabes convertint en un cretí com ells...
Aquesta també m'uneix a ella, l'il.lusió, l'emoció, les ganes ja tornen , que be, crec que m'ho mereixo, algú que decideixi que vol fer amb mi, ja no és estar enamorat o no, si no decidir...em falta ja no perdre temps ni tan sols escrivint sobre això en el blog, suposo que ho faig per si les mosques, perquè ja no és ràbia, ni mala llet, és pensar-hi i quasi riure de la pena que vaig fer en tots sentits...que petit que queda alló comparat amb qui sóc i qui és la majoria de gent que no buscar xuclar la sang dels altres per salvar les seves fustracions eternes...va, prou Alex, ja no cal res més, escolta aquesta cançó i vola des de la terra, que no val la pena guardar un raconet per ser feliç si pots tenir un espai gegant i lliure...va pels dos i per la joia de saber que ja torno a ser jo...no cal preguntar mil vegades quant et podré veure, no cal, això ja està, ja no existeix, ara tot és real...


                               

M.Ward - Poison Cup


 
104411 

dimecres, 27 de juny del 2012

Fem l'amor

He escrit mil vegades del significat de les cançons, sempre acompanyant el caminar de les persones, a vegades conscientment i a vegades no te'n adones i se't colen en el inconscient i passen els anys, l'escoltes i allà està la melodia acompanyant els teus records...
En aquest cas és conscient, fins i tot cada dia que l'escolto tinc més clar que anirà lligada a ella, siguem on siguem d'aqui uns anys, la música em portarà la seva imatge...
No se com agraír-li tot el que estic passant, no en tinc ni idea, si és que s'ha d'agraïr d'alguna manera, però si li dedico aquesta melodia, que em lliga a ella, que em fa entendre que les casualitats existeixen però s'han de fer servir i estimar, s'han de aprofitar i s'han de gaudir com ho estem fent els dos aquests dies...
Serenor, tranquilitat, comoditat...em sento be, un impuls ens ha portat fins aqui, no sabem el camí, ni quin camí seguirà, però la cançó per sempre més recordarà aquests dies en la meva ment...gràcies bonica, tu me la vas mostrar, i s'ha convertit en una melodia especial en el meu cançoner particular...

                                     

dilluns, 25 de juny del 2012

11 anyets!!

D'aquí una horeta i mitja l'Aida tindrà 11 anys...anys enrera hauria plorat perquè no estaré allà per entrar des del primer minut a la nova edat amb ella, ja ha passat temps i està superat, més sabent que la relació amb la mare ja és totalment fluida i demà passarà la meitat del dia amb cadascú, podriem estar tots junts, no hi ha problema, però ho fem així i cadascú ho celebra d'una manera diferent, els fills de pares separats tenen celebracions inacabables!!
11 anys!! , encara recordo quant jo tenia 11 anys, com passa el temps!!...ara ja és tota una doneta, a punt d'entrar en l'adolescència i cada dia marcant més clarament els seus trets personals.
M'encanta el seu sentit de l'humor, és viu, és fresc i li encanta jugar amb les paraules i s'hi recrea en una cosa que fa gràcia, vaja que l'exagera per poder allargar els somriures...
M'agrada la seva bondat, la seva estima profunda a la natura , el respecte que li te, m'agrada com sap gaudir dels elements de la natura...em fa patir veure com per ella les relacions humanes és el més important de tot, em fa patir perquè és un camí que jo també vaig escollir i te una feina continuada i a vegades dura d'efectuar...però encara que pateixi, com a bon patidor que sóc, m'agrada que tiri tan descaradament cap a la sensibilitat, encara que en molts casos bomberdajada per atacs televisius o informàtics als quals  també està enganxada...però la sensibilitat és seva, diria quasi innata, ja que de ben petita la mostrava continuament...s'emociona molt, tot ho pateix d'una manera descarada, però això te el contrapunt de que tot ho disfruta d'una manera descarada, crec que és un bon camí, tot i que mai m'hi oposaré si escull un altre...
No és racista, ni classista, ni nacionalista, ni quasi bé res de les coses que a mi em fan por, suposo que tan la mare com jo som molt clars en aquest aspecte, i el que som ells també ho mamen, som els referents més evidents, ni a casa la Laura ni a casa meva es globalitzarà una conversa per races o per esteorotips...ella ja escollirà quant li toqui, no podem empapar-los ja de ben petits a que tinguin mania a alguna cosa, jo sóc jo i ella és ella i tot i el lligam amorós, mai estarem lligats mentalment, això espero...
Crec que està tinguent una infància bonica, la veig feliç, ha tingut de madurar algunes vegades, en moments de debilitat dels pares, i en algún cas , per coses que li han passat a ella mateixa, totes relacionades amb les relacions amb els seus amics...encara ho ha de controlar, és normal, és passional i necessita saber sempre, i a vehades les coses passen perquè si i això és dur d'acceptar, de fet jo en tinc 30 més que ella i encara no ho entenc...
M'agrada tenir la sensació de que quant estem junts no som pare i filla, si no dos persones que s'estimen amb bojeria, crec que això ens permet cada dia més no amagar-nos res, sense titols, sense pors de les herències personals, avui som avui i ella te una vida i jo una altre, encara que ens creuem continuament.
Espero donar-li tota la llibertat de pensament, que creixi com escolli, jo l'estimo, això és el que ella ha de saber i ho sap i amb això, tot el que hi ha després és més fàcil.
Li falta confiança, nosaltres no li podem ensenyar com s'aconsegueix, encara estem treballant el nostre camí, tan sols l escoltem, li expliquem el que creiem, com actuem nosaltres però finalment serà ella que aconseguirà el que ja està aconseguint de mica en mica, a no valorar-se a través dels altres, si no a traves d'ella mateixa, ni tan sols dependre del valor que nosaltres ja li donem seria bo, ella l'ha de treballar, te 11 anys, no hi ha pressa...ara ja no te pors, ni timidés, al col.legi va feliç, molt feliç, mostra duresa quant alguna cosa l'indigna i tendresa quant veu una injústicia propera, i vol ajudar, com el pare, potser fotent la pota de tan en tan, però ho intenta...
Sempre ha sigut generosa amb nosaltres, ha entés el meu etern nomadisme, fins i tot ara n'està orgullosa i m'ho diu com si fos la cosa més normal del món, com si tothom canviés de casa tan sovint, em fa gràcia....
Compartim moments bonics, cada dia més lluny fisicament, suposo que és normal, cada dia dorm més a casa de les amigues o venen elles, mai m'hi oposo, és el que toca, però tenim moments bonics, barrejant instants infantils com moments adults, a vegades ens tornem dos nens de 6 anys i altre estem compartint paraules molt més adultes, i fins i tot a vegades penso que tenim escenes típiques de familia, on seiem els dos al sofà mentres mirem la tele i compartim alguns comentaris del que veiem, però la miro i penso que s'està fent gran i cada etapa ha sigut diferent, però no em quedaria amb cap fins ara, totes tenen els seus encants del moment...
Al matí encara me la vull menjar a petons, però ella no vol, ella me'ls vol fer a la nit i com li dic, encara que sigui amb discusions, finalment omplim el dia de petons, cada peto una mostra d'amor verdader...m'encanta veure com ens coneixem, se i estic content de que sigui així, que tan sols m'explica els secrets a mi, suposo que mai l'imposo el que jo crec, i em prenc amb una serietat adulta els seus problemes...com si no els pugués entendre molt millor que els que veig cada dia per la tele de la suposada gent madura...ella encara està molt a prop de l'essència, nosaltres ja estem en una òrbita plena de papers i mals entesos, per això d'ella puc apendre tan i tan, perquè encara és autèntica!
He de mirar poques coses que li puguessin fer mal, que no idealitzi al seu pare ni a la seva mare, aixòseria perillòs, que em miri com a Alex, no com a pare, que pugui veure, estimar però no acceptar els meus defectes, tan sols així em podria ajudar algún dia, igual que jo amb ella he de fer el mateix, espero que sempre sumem, que flueixi tot, que no ens encaparrem a imposar i si a entendre, a acceptar les decisions individuals de cadascú, espero, en altres paraules, estimar-la be, no tan sols estimar-la.
Reconeixer els meus errors, demanar-li perdó quant la cago, que sigui un humà més per ella, un d'estimat, de molt estimat si cal, però perquè m'ho mereixo , no perquè sigui el seu pare i prou...
Espero no entregar-li cap fustració meva, tots en tenim, però hem de vigilar en això, suposo que és inevitable  que heredi coses de mi, però que ho esculli ella, no que l'imposi jo, espero les seves ales, que siguin d'un altre color a les meves, i que el vol sigui per on ella vulgui, ho espero de veritat...
Demà l'Aida fa 11 anys, no cal ni dir que recordo perfectament el primer dia que la veig veure, tocar, besar, com si fos ahir, 11 anys, que bonic!!...les estrelles son la seva passió, allà hi guarda tots els èssers que estima i que ja no hi és, l avi Uard, la cuca, el nanu, la mixeta, cada dia que veu una estrella que brilla molt l entrega a algú dels que encara estima amb força...
Espero que segueixi igual en el seu recorregut, m 'agrada com és , m'encanta, no necessito que canvii res, que millori el que vulgui, se que ho farà ,tinc plena confiança en ella, te criteri seu i això és un tresor...

diumenge, 24 de juny del 2012

dijous, 21 de juny del 2012

Els ànecs i l'Eduard

Una de les últimes coses que va dir Teixidor abans de morir va ser: "i morir deu ser deixar d'escriure"
M'he emocionat al llegir-ho, he pensat el dia que mirava al meu pare per última vegada...allà, tan lleuger, tan bonic com sempre, tan agradable de sentir a prop encara que no hi fos en vida, tan coherent en la seva presència, li  vaig dir adèu i li vaig deixar una llibreta i un boli perquè anés on anés pugués seguir escrivint, i avui indirectament m'ha escrit...llegir la frase m´ha fet sentir be, el meu últim homenatge en vida crec que va ser acertat...la literatura, aquella unió entre ell i les lletres, aquell dubte continuat durant tota la seva vida de llençar definitivament l'ego i oblidar-se del seu exit extern o tirar per on tanta gent volia que tirés, per aquell do innat que tenia per escriure i també per dibuixar...es va escollir a ell, va ser valent i va guanyar , més que guanyar, va fluir, es va alleugerir per sempre...
Passa el temps i el sento igual, trobo a faltar la veu, el seu posat de serenor, no ho nego, sempre ho trobaré a faltar, però hi han coses que estan vives aqui i ara...és preciós...
Ara tornava i de sobte he vist molts ànecs mirant-me, engarjolats per alimentar-nos un dia. Jo conduia i els he mirat i ells miraven com envejats de la meva suposada llibertat, no els podia explicar que tampoc sóc lliure a la meva manera, però almenys si que és cert que encara que el meu esforç també indirectament alimenta a uns quants, almenys tinc molta més zona a recòrrer...m'han fet pena, molta pena, m'he sentit culpable en part de la seva presó, tot i que fa anys que no menjo ànec, però tan és, menjo altres animals que tan sols viuen per nosaltres, ja se que és llei de vida però ningú em treu la pena del moment.
Com puc lligar el meu pare amb els ànecs? no se, ell va lluitar tan per la seva llibertat que veure a uns animals que no poden fer res contra el seu destí m'hi ha fet pensar, de fet no te res a veure, ho se, potser és una animalada ajuntar-ho, però el dia que no sigui dispers deixaré de ser jo...
La mort, curiosa paraula, uns l'escullen perquè volen, altres els arriba quant no toca, altres els hi tocaria i no els arriba mai, altres quant moren son l'únic moviment que fan diferent al que els han fet fer sempre, altres donen vida quant moren, altres pensen que tot segueix després d'ella, altres esperen la reencarnació següent...
I és curiós com a vegades, quant has sentit el mal en la teva vida, et transformes en una mena d'assassí en serie assassinant molts records que et venen al cap, tot per salvar-te, no sigui cas!! i potser és una perdúa de temps...avui també ho pensava...
Tot plegat en un dia meravellós impregnat del meu pare, entenent que ja he superat alguns dolors pendents, que ja no em fa falta el reconeixement, un dia fantàstic on tot ha sortit perfecte...trobo a faltar alguna gent, cada dia tinc més clar que és el que em queda pendent...crec que ja se que seré quant sigui gran, seré observador de la natura, total perquè cotitzar si no hi haurà pensió, almenys que la meva ànima quedi jubilada ben enriquida....si el meu pare hi sigués em diria que dediqués l'escrit als ànecs i així ho faig, ni que sigui per aqui, almenys per un dia seran molt més que una futura llauna de paté...

dimecres, 20 de juny del 2012

Aire

Son dies diferents, sense el Peter ni el pirata, tan sols els elements i jo i a vegades no els entenc.
Pensava amb les cireres, amb els pressecs de vinya, amb les sindries, el meló, amb aquesta fruita que m'encanta, que em diu que és estiu, i que les seves olors em porten a llocs coneguts...
De sobte entro al mar, la sal, la meva sal i la calma als meus fututs genolls, el mar m'ho cura tot...però em regala olors, moments, records, en el mar trobo tantes preguntes i respostes que aviat tindré una cua de "sirenu"...
I perquè m'arriben tantes coses des de l'aire, des del vent que bufava suaument, just a l'antitessis de la tramuntana i tot i així, no paren d'arribar misatges misteriosos i apa, sense el Peter ni el pirata em toca desxifrar-los a mi solet i això sempre em costa molt...
Potser una conversa recent m'ha despertat moltes coses adormides, ja em passa això, tinc coses pendents, com els fantasmes, he de ressoldre les coses però no depen de mi i això em fot molt...ja se que en el món actual res depen de nosaltres,  però en les nostres pròpies vides si que ha de ser així.
Ha sigut molta lluita mental per aconseguir l'estat que tinc ara, no pretenc deixar de ser una muntanya russa ja que segurament sense les baixades i pujades seria incapaç de disfrutar de res...sóc un balança desequilibrat, no hi puc fer res.
I cada dia em sento més volàtil, com un far, ara hi sóc, ara no hi sóc, però ja no se si son les circunstàncies o és que definitivament he escollit aquesta opció, ho he d'averiguar...
Tinc ganes d'experimentar, tinc més ganes que mai de fer-ho, de provar coses, de trobar coses, de escoltar coses, d'apendre coses, sempre des de la vessant més humana, mai academicament, no necessito més coneixements externs, no en tinc molts, però en molts casos distorsionen la realitat individual, per tant necessito ments, paraules, camins explicats per altres persones...però com es combina això amb el ser volàtil que es va agegantant dins meu? no en tinc ni idea...
Avui l'aire que respirem i que poques vegades escoltem, em deia que he de fer un altre treball...un altre?- li he dit jo un xic esgotat...però si, com diu una persona cada vegada que tens un premi aquest es desenvolupa amb un altre treball a fer, i te rao, almenys els que optem per currar coses que no es veuen externament però que jo crec que son la base de la nostra vida...
He arribat de la feina, i he tornat a retrobar-me amb el Peter Pan, ha sigut de casualitat , com sempre havia anat a fer un vol per algún indret tan verídic com màgic...has tornat bandarra!!- li he dit més feliç que emprenyat...no em deixis sol quant l'aire m'està dient tantes coses!!!...tan sols tú em pots ajudar!!!...el pirata com sempre estava buscant tresors, ja tornarà quant en trobi un, tot i que s'ha perdut una imatge tendre de un pare jugant amb dos fills al mar, cosa que jo, sense el Peter i el pirata i el vent d'amic inesperat, he mirat molta estona mig enamorat d'aquella imatge...m'encantava veure els nens mirant al pare com dient: papa, que estàs fent el ridícul, però igual es partien de riure, inevitable...i és que per moments ell era molt més nen que els seus propis fills, és la meva imatge del dia...i jo emocionat mirant-los...però l'aire continuava parlant i no se que em volia dir...magicament penso que és el meu pare o el meu avi que s'estan comunicant amb mi per algun indret sensorial, però no pot ser perquè aleshores segur que entendria el misatge...el mar, el cel , l'aire i el pare amb els seus fills m'han donat una poesia bonica, d'aquelles que t'agradaria escoltar cada dia...

dissabte, 16 de juny del 2012

crisis, crisis, crisis, crisis

I és clar que hem millorat en algunes coses!!...ok, ja està , ja ho he dit, hem millorat...
Anys enrera segurament hi hauria un daltabaix gegant amb la situació actual que vivim, però l'engranatge està perfectament disenyat perquè no passi res...
Ahir em preguntava: i que podem fer? si els nostres empleats, polítics, banquers s'han sublevat i poden amb nosaltres, que coi podem fer?
El problema és que en el fons ens ho creiem tot, si no jo ni escriuria això... vol dir que m'ho crec, que encara que em queixi, que m'emprenyi, que m'indigni, segueixo permetent que em prenguin el pèl dia rera dia...
El món està globalment lligat, si s'estornuda a Munich, ens moquem aquí, si Atenes te mal de cap, tots tenim migranya , ho trobo fortíssim que estiguem tan lligats i en canvi tot el més proper a vegades no sabem ni com està, estem lligats tots per un fil inexistent, però ens l'hem cregut...
Com podem dependre d'una economia que  tan sols per rumors pot caure de sobte?...aquest és el nostre sistema?...pobret!!
I ara que passa amb el mediambient? , que passa amb tantes coses que ja ningú en xerra?, tot és el mateix, calés, calés, calés...tot perquè ens ho creguem i no ho hauriem de fer-ho, perquè actualment no som res en les decisions del món econòmic, tan sols una peça més utilitzable per salvar tot aquest sistema tan extrany...per tant com queixar-nos?
Potser hem creat un món indefinit, on tot cada dia és més relatiu, els països ja no son països, res és important fins que interessa que ho sigui...crec que vivim masses enganys i ens han col.locat d'una manera que ens resulta quasi impossible moure fitxa...no crec que anem endavant humanament, més aviat estem perdent coses i els poders ben contents...
La única cosa que es manté per sobre de tot i que ni tan sols la crísis mundial pot amb ella, és el futbol, això encara està en primer pla, clar que si, som uns cracks!!
I potser estem vivint en un lloc massa poc clar, on perquè tinguis 500 amics al facebook et pots arribar a pensar que no estàs sol i que tens 500 amics en la realitat i no és així, però ho arribem a pensar, ens ho creiem i aqui, perdem consciència del que som realment...
Volen que tremolem i ho aconsegueixen, tan sols es menjada de tarro, nosaltres no hi pintem res en tot allò, no ens haurien d'explicar les coses, ja que finalment no tenim veu i tampoc tenim la possibilitat de sortir a guillotinar els culpables de tot plegat, perquè n'hi han, i en general son els que ens volen fer sortir de la crísis, ells ens hi posen i ells ens treuen? on s'ha vist això? ...si jo estic en una feina i faig una estafa no crec que em descobreixin i em diguin: val, val, l'has cagat...ara pots rectificar i a sobre et donarem tots els nostres mitjans perquè ho arreglis...no, no aniria així segur!!
Som solidaris gràcies a les maratons i ONG, no en sabem d'altre manera, ho som però si veiem un pobre davant nostre canviem de vorera...si que tenim el sentiment però en ho han de donar tot fet, no sabem fer-ho solets, els mecanismes son globals, per tant cada dia som més màquines...necessitem les pautes, per tant ara que ens hem de queixar ens falta el manual global per poder-ho fer, perquè de moment encara ningú ha mantingut una queixa durant temps, si que fem petits cops a la taula, com aquest escrit, però més no en sabem...gràcies a la nova tecnologia cada dia sabem més del que pensa el del costat però en canvi cada dia estem més lluny...tanta informació i possibilitats de rabieta ens dona ambigüetat i aquesta és una mala companyia per solucionar coses...
Espero i ho dic sincerament, que tot s'enfonsi i que tots aprenem d'això, de fet la meva experiència m'ha fet veure que moltes coses son prescindibles tot i que ens repeteixen mil vegades que sense això o allò mai podriem viure...és la màquina que no pot parar i ja per inercia el món està fet així...apa!! tots amb la psicossis de que sense euro no podem viure, que sense Europa no podem viure i la gent s'ho creu!...però si no tenim ni idea de tot això, com ens ho podem creure?...potser hauriem de fer més cas dels nostres veíns, dels nostres coneguts, de la gent que està aquí a prop nostre i començar a pensar les nostres coherencies...potser ens hauriem de preguntar: que amb Europa no podem viure, que amb l'euro tot és impossible...vull dir el que veiem realment, no el que ens diuen o deixen de dir, que no és més que coses llunyanes a nosaltres...estem salvant bancs, bancs que no salven als seus clients que no poden pagar hipoteques...amb això ja està tot dit, no cal més, doncs això és el que ens ha d'importar, no el banc, si el client...
I deixar de confondre coses, no en te cap culpa el que treballa al banc, el pobre que mostra el seu careto davant nostre, no ens queixem a ells, si son com nosaltres, no insultem als mossos, si son com nosaltres, deixem la merda d'esteorotips i anem al grà, anem pels que decideixen, deixem els pringats al nostre cantó...
I com es fa això? no ho se, tan sols hi ha una manera crec, dient prou i parant tota la maquinària d'una vegada, però és impossible, perquè tots hem de pagar coses i estem amb el culet ben apretat...
Ahir em deien que perquè quant et fas gran sembla que perdis els ideals, crec que cada obligació que ens posen a sobre ens fan perdre una part de nosaltres i si anys enrera amb una casa i menjar ja feies, ara tenim coses totalment bàsiques que no existien , el mòbil, el cotxe, internet etc...per tant encara estem més lligats...i tot ho anem engrassant perquè funcioni be, amb el móbil ja podem crear una revolució des de qualsevol lloc i mentres ho fem, algú ha caigut davant nostre i no el sabem ajudar...ens creiem que existim molt i no existim tant...no som més que una eina de tot plegat...potser ens toca no creure'ns les coses...potser ens toca dir a la merda quant un Deu com en Guardiola diu: ens hem de despertar molt, molt d'hora... i després el veus en un anunci del banc de Sabadell...va home va!! aquests personatges tan influents haurien de dir les veritats i no aquests tòpics abusrds i desfassats...posem l'idioma nosaltres i quant diguin prima de risc, nosaltres parlem de persones, que no va amb nosaltres la famosa cosineta del risc!!  hem d'estar per coses més importants que això...no ens ho creiem tan que com més ens ho creiem, més Millets hi hauran al món...siguem realistes, ja no existeix Espanya, ni Catalunya, ni Grècia ni cap país...tot son eines res més...l'exàmen de geografia de les capitals seria...
Espanya capital? Alemanya...resposta correcte

visca Catalunya!! ja,ja,ja,ja, actualment ja no serveix per res el nacionalisme, s'ha enfonsat... ni el català, ni el espanyol ni cap mena de nacionalisme...s'ha fos, tan sols son crits del carrer, com el que es queixa per tot, però ja res te força aqui baix, res de res...i el que és més fort és que ens pensem que si...ja,ja,ja,ja...no vull pagar peatges!! ja,ja,ja,ja....a veure on estaran d'aqui poquet  si en el moment que un d'ells que no tingui feina l'avisarà acesa per treballar i haurà de dir que si!!...i és que estem lligats i així impossible trobar coherència...

dimarts, 12 de juny del 2012

La Mar

El riu, el mar, el cel, un rostre, un instant, un racó, tot pot ser un regal, tot pot ser una font d'inspiració...
La música sempre està en els moments importants, a vegades de lluny, a vegades conscientment, però sempre hi és, lligues instants amb cançons que s'han fet grans en la teva memòria perquè passaven per allà en un moment important...la veu...
Casualitat, és una paraula que també t'acompanya en la teva vida, si no fos perquè vaig entrar en aquell lloc potser mai hauria conegut al meu millor amic, si no fos perquè vaig ensopegar potser mai hauria vist el que tenia al meu davant, la casualitat és un altre tresor que ens acompanya...
La casualitat és el factor més gran per haver descobert a la Mar, remenant per internet a vegades arribes a llocs bonics, i ja ni recordes com has començat el camí cibernètic que t'ha portat allà, potser tot plegat és una mica desordenat, massa informació de cop, però a vegades vas a petar a un indret deliciós...
I en aquest cas va ser en la veu de la Mar, em costa trobar una música que acompanyi quant escric, de fet moltes vegades ni tan sols em poso música, a vegades trenca el meu ritme, sigui dolent o bo el que escric, també te la seva melodia, costa lligar les dues coses, em resulta quasi impossible...però amb aquella veu em va passar...sabem que els gustos son individuals i també ho son les sensacions, hi han paisatges que m'atrapen, persones que m'empapen, i veus que m'enamoren...
No sóc crític musical, però si que sóc crític emocional, encara que tan sols de mi mateix, evidentment, per tant, entro a valorar-ho des de dins dels meus sentits i no dins d'una raó musical...
Haig de dir que m'agrada que aquella veu és col.loqui en diferents estils musicals i  en tots quedi be ( encara que no ho sembli segueixo siguent crític emocional de mi), haig de dir que en alguns casos la veu és molt més important que la cançó, en aquest cas i des de mi, és totalment així, m'atrapa a mi, per sobre del que canta...
Haig de dir que el punt electrónic barrejat amb un xic de pop i la seva veu formen una combinació bonica...però me'n vaig per les branques, per tant baixo de l'arbre i em col.loco altre vegada dins meu...
La veu de la Mar te un secret que no el se definir, enganxa les meves paraules mentres escric, com si em dongués el ritme adient, en el meu cas això és bo, ja que sigui cançó de ritme ràpid o lent, la veu de la Mar em relaxa ,i em calma... escric tan ràpid que a vegades els meus pensaments estan aqui i ja he posat el punt final, o a l'inversa, els meus pensaments estan dormint i jo encara estic escrivint aqui...doncs ella em dona aquest equilibri...i perquè? no ho se, com tantes coses a la vida que no tenen explicació passa i punt...entenc que la veu és bonica, segurament entenc que el toc de dolçor ferma sempre m'ha agradat, fins i tot entenc que moltes cançons m'enganxen, però no és res de tot això, és personal, és meu, em fascina escoltar-la...però el que més m'agrada és que em lligui tan amb el meu ritme literari...no he sigut mai persona d'un gust, no m'agrada una sola cosa i prou, no em tanco en una idea, no escullo un cantant i ja està, no desprecio un artista perquè ha fet alguna cosa dolenta, no seria capaç de fer-ho, estic visquent sota el meu criteri i això és tan relatiu que em fan por els que defineixen qualsevol cosa com una merda, no vol dir que jo no  trobi dolent algunes coses, clar que si, però estic en el meu petit raconet humà, per tant, no jutjo amb duresa...però si que estic en el meu dret d'enamorar-me d'una veu, per sobre fins i tot del que canta, fins i tot li treuria molt més de suc, però és clar, jo li veig tan de colors en el seu to que em resultaria impossible exprimir-la tant...m'he enamorat d'una veu, o la veu que jo escolto s'ha enamorat del meu moment literari, no se com dir-ho, ja tan sols per això espero que triomfi, crec que és bona, avui he vist el seu últim video clip i segur que te fins i tot facilitat per deixar anar la seva vessant més d'estrella, avui en dia suposo que també és important, però sincerament això no canviarà el que opino jo, m'encanta i m enamora, m'entra per la sensibilitat, el timbre, el to, no se el que és, però és...de fet encara ho estic descobrint de mica en mica, com a mi m'agrada... que entri de cop i que aleshores entengui perquè m'ha captat tanta atenció per part del meu intern...
a l exterior pot triomfar segons molts detalls i coses que puguin passar...mai m ha importat molt l'exterior, encara que com he dit espero que li vagi be, molt be, però aqui, a casa meva, davant de l'ordinador, quant escric, te un fan incondicional, algú que utilitza la  seva veu com a musa literaria, per cert, no se si ho he dit, una veu que m'atrapa...m'encantaria escriure-li algunes cançons i dedicar-li alguna frase, però sobretot seguir enamorat de la veu, una veu que està inclosa dins dels últims escrits meus,  els del blog però sobretot els meus meus, els que escric fora de la part pública, i sobretot en la poesia, un gènere que m'avergonyeix ensenyar però que cada dia m'agrada més i més...la veu , la seva i la meva poesia s'entenen molt bé...la Mar de be...

Escullo aquesta cançó. perquè m agrada a mi, aquesta part electrònica amb la seva veu m agrada


Tot i que posaré una de més clarivident per la seva veu, que estigui per sobre de la música...:tot i que no és la que més m'agrada, però això de buscar videos no és el meu fort...com si jo l'hagués descobert!!!...de fet jo l he desobert ara...



diumenge, 10 de juny del 2012

El petó

El Joan baixava el cap, per enèssima vegada, davant d'aquell home que li parlava de les seves obligacions i no escoltava o no volia escoltar la part humana que l'intentava transmetre el morós.
Va sortir oprimit, una opresió que li recorria tot el cos, amb la sensació que els camins oberts que li havien promés s'havien tancat sense possibilitat de sortida d'emergència.
L'ajuda no li arribava ni per ser feliç. Quant la sentencia de divorci li permetia veure el seu fill, sense euros , era menys pare, encara que un intenta explicar als descendents que l'important està en el que un sent, en el cor, en l'estimar, no poder-li donar el mínim el rebaixava a un nivell impossible de dissimular amb un somriure.
Tot i així, treia forces d'optimisme en els instants que passava amb el seu estimat Joel. Encara que el nen, ja tenia la suficient consciència com per entendre els plors del seu pare, que deixaven el coixí impregnat de problemes cada nit.
El cotxe se'l va mal vendre en un intent desesperat de salvar la casa, ara ja no tenia ni casa ni cotxe, però pagava les dues coses, be, no les pagava fisicament, tan sols moralment, perquè no tenia euros, però era un ser responsable i tot allò no li permetia ni tan sols descansar quant tancava els ulls...no estava ni deprimit, no tenia aquesta sort, no es podia ni excusar en això, tot era conscient, tot li feia igual de mal...trucades, més trucades, amics que li havien deixat diners i que ell no podia evitar sentir una culpa intensa dins seu, no podia evitar-la, tot i que mai havia donat mèrit quant havia deixat ell diners a algú. Però ja havia vist que els diners son la part més trascendental entre les persones, encara que tothom es queixa dels alts càrrecs i poders fàctics que ens manipulen, nosaltres, a petita escala som el mateix, volem protegir el nostre valor material i aquest, en molts casos, pot amb l'amor o amb l'amistat...
Cada dia era el mateix, no treballava, tan sols rebia trucades de deutes i es protegia a vegades en la minúscula habitació que havia llogat a un conegut que rellogava el pis...allà guardava les últimes coses que li quedaven, quatre joguines del Joel i una maleta plena de paraules i records, res més, la seva idea de ser lleuger s'havia complert però de la pitjor manera possible, per nassos...
Per sort el conegut que compartia pis amb ell era bon home i el menjar mai li faltava, però igual li apareixia l'orgull, aquell orgull que vol demostrar que la part no material encara existia, però li era impossible recordar-ho, ell mateix es va sumergir en la confusió que tantes paraules de culpabilitat i obligacions li recordaven continuament l'única errada que havia comés en la seva vida: creure's el que vivim...
Va deixar al Joel al cole, li va fer el petó més gran que mai li havia fet, el nen se'l mirava, per ell sempre era el seu pare, aquell pare bo i que mai deixava d'estar amb ell, encara que la pena no la podia amagar mai del tot,peró per ell , l'amor si que era l'únic valor que veia en el seu progenitor....el Joel  va recordar per sempre aquell petó,  el petó més bonic que ningú li va fer en tota la seva vida...
Aquell mateix dia el seu pare es va matar engollint tots els fàrmacs que va trobar, no era un expert en el suicidi i no en tenia ni idea de com fer-ho, pensava en el dolor que li provocaria al seu fill, però ja no podia més, tot allò li impedia poder disfrutar de la seva vida, ja no tenia vida, perquè viure-la doncs...
Va tancar els ulls encara mig empenedit. Ell, que tan estimava el viure, que tan disfrutava del sentir, havia acabat treient-se la vida per 60.000 euros, aquest era el preu de la seva vida i de la seva mort, ja que el seguro cobria tot el seu deute una vegada el deute s'hagués convertit en cadàver...
A la tele, de fons, s'escoltava que Europa entregava molts diners per salvar el sistema financer espanyol. El Joan ja no tenia temps a rectificar, quedava molt poc en aquest món d'ell, el seguro ja estava més viu que ell,  però va pensar que si Europa ajudava als bancs, ell potser s'hauria salvat també...
Una veu li va dir a cau d'orella:
- tranquil Joan, res d'això te a veure amb tu, ningú t'hauria rescatat mai, el deute teu era massa poc important, i per tant no tan sols els diners donen la posició social a la persona, el no tenir també és important, però has de deure molt, si deus poc ets un pobre desgraciat, ningú t'ajudarà.

Anys més tard, el Joel mirava una foto del seu pare, plorava molt... tot i tenir 6 anyets quant ell se'n va anar, mai oblidava com el va estimar...sempre el va perdonar, perquè quant tancava els ulls i obria els sentits, tan sols una força podia vencer : la del petó, un petó ple de paraules, ple d'explicacions,  d'amor...
I per més que el món ja no te crisis i que tothom pensa que tot torna a estar a lloc, mai res podrà estar en el lloc que toca si un petó o un sentiment està per sota d'un deute d'un país. El Joel no te el seu pare i el que és pitjor, Bankia ja no existeix, per tant allò que era molt més important que el ser que tan estimava, al final no és res de res...el que si que te clar el Joel, és que per més que la societat prometi coses, ell mai s'ho creurà, farà broma que si, tampoc és tonto, però el petó clavat dins seu li recorda que no som res allà dalt on es decideix tot, però som tot en el nostre món proper, per tant almenys al Joel, no l'enganyaran...

dimecres, 6 de juny del 2012

obertura

Cada dia existeixo menys en aquest món, i en canvi cada dia se'm veu més i més, alguna cosa mal feta he fet pel camí:

"El racisme no és més que la suma d'un gran complexe d'inferioritat sumant-li una bona dosis d'imbecilitat"

Aquest és el món on m'ha tocat viure i on he intentat sempre agafar un camí paralel, però m'he equivocat, estic en un estat permanent de visibilitat que no em deixa caminar pel cantó més real. No defalleixo en l'intent però costa, encara no és tard per aconseguir-ho, crec que sempre s'està a temps i no deixar el destí en mans d'una possible vida futura, no seré tan cobard per acontentar-me amb una cosa no impossible, però  no provada.
Camino com un més pels carrers, em moc com un més dins de la burocràcia, segueixo les normes, no paro de seguir-les, però no hi sóc, cada dia una miqueta menys i ningú ho nota.
Mentres el món camina cap a l'absurd buscant solucions a coses que ja venen de segles passats, cada dia me'n desentenc una miqueta més, potser no dels que per culpa nostre estan pagant el nostre progrés i els nostres capricis però si del món que em toca viure.
Uns quants catalanets surten als peatges per fer una "pataleta" típica catalana, estan tot el dia comparant-se amb els seus veíns espanyols i els altres fan exactament el mateix, i de mentres, els que som espectadors, els veiem exactament iguals...quin avorriment, mare de Déu!!
Tot i que no puc esquivar les notícies, no ho se fer del tot, cada dia ho aconsegueixo una miqueta més, ja no obro la tele, perquè ho hauria de fer?...tan queixar-nos de la baixa qualitat de moltes telenoveles i no som més que això, una telenovela infinita, a vegades anem bé, a vegades malament, però sempre és el mateix...prefereixo mirar el món de veritat, no el que ens hem inventat d'aquesta manera tan vulgar i superficial.
Miro el mar i m'endinso en un altre planeta, sembla com si no existís, ningú en parla en el telenotícies, tan sols en parlem si ens fa mal o està capgirat, però si el mar no crida, l'obviem, no existeix, com el cel, tan sols el mirem per si ens fotarà enlaire el cap de setmana que tan gustosament aquest invent anomenat societat ens recompensa en dos dies de descans semanal, almenys a la majoria de la gent...no parlo dels que no treballen, ja que aquests no conten, son una rèmora més que hem de carregar tots plegats... en altres paraules, així ens ho enfoquen des de tot arreu...ja no son persones, son aturats...
Som tan egoistes que el cel, la terra, el mar, els elements els volem per nosaltres, però no aconseguim atenuar la seva força, poden amb nosaltres, i espero que mai els puguem controlar. Aleshores seria la fi del planeta, un planeta que no és nostre i que els peatges no son més que un altre instrument més artificial que ens han dibuixat enmig d'un preciós bosc i de mil olors que hem rebentat a base de benestar i consum.
Jo me'n vull anar, i en canvi estic lligat a tot això com pocs dels que conec, els envejo i no entenc el seu passotisme a no marxar, si poden!! i no ho fan...
El meu lligam no és paretal, aquest és un lligam d'amor, per tant, no és un lligam, és un lligam de l'acumulació d'errors fets per mi solet, un Peter Pan ha de controlar molt els seus moviments, la pot cagar molt i molt, ja m'ho van dir a l'escola: tinc un altre món on realment m'hi sento be i a gust...
L'herència és forta, és ferma, però he tingut mals exemples, ningú em va ensenyar a no cagar-la, entremig de tants que la cagàven continuament em resultava complicat trobar la fòrmula màgica, però ells se'n van sortir molt bé, però per una simple raó, mai es van lligar al món com jo he fet...m'ho vaig creure massa i m'hi vaig col.locar jo solet, podria culpar per disculpar-me però ja fa temps que he aprés a culpar tan sols quant se que no és culpa meva...de la majoria de coses, per sort, en sóc el màxim responsable...
Llegint herois a la meva habitació, sóc feliç, una felicitat com incompleta per una sola raó, estic lligat, des del nas a la punta del peu, des del genoll a l'orella, estic lligat pels ous i això em fa estar en alerta màxima...
No puc ressistir un somriure quant em trobo enmig d'una cua esperant alguna cosa més del món, una cua plena de gent que espera i espera i torna a esperar i jo em sento un imbècil allà al mig, i fins i tot crec que em miren com un imbècil, i en canvi jo tan sols veig a gent, cap imbècil, però em pregunto que coi hi fan allà, en aquella cua...la resposta tan sols la te l'inèrcia, no hi ha més resposta que això, l'inèrcia ens porta a la cua i allà estem tots, esperant altre vegada...
Avui, quant l'aigua gelada del mar ha entrat dins meu, m'he despertat de tanta tonteria, feia masses dies que estava callat, sens dubte en el meu propi silenci és on busco les respostes, amb l'ajuda de les altres paraules externes, de la gent, dels documentals que cada dia em trago abans d'anar a dormir, de frases cèlebres que m'han dit gent propera a mi....el mar és molt clar en el seu parlar, cada dia diu una cosa diferent, però amb una claretat inmensa, no s'ha perdut en l'ambigüetat del ser humà, ell si que sap el que vol i cap on va...no puc, no puc lluitar per un món que fa tants anys que ja no em crida, m'he de ressistir a la continua tentació d'agafar una bandereta i sortir a queixar-me al carrer, tanta injustícia em provoca i em fa caure-hi, però no puc, no ho he de fer, diria que no vull entrar-hi, em donaria la sensació de que conecto del tot, que jugo el mateix joc...potser és una altre gran bestiesa, però i si tots, un darrera l'altre, anessim desconectant del món?  no seria molt millor això que mil banderes al Passeig de Gràcia? i no dic fisicament, això és impossible, els meus ous no son els únics que estan lligats e inflats, però i una revolució mental? que cadascú vegi el que realment és en aquesta vida, sense més, sense externs, sense coses que lluitar que finalment no son més que conseqüencia del món que vivim....
" Les idees no son més que una herència mal entregada i ja no original, son segones parts i mai son bones"...em sento que lluito per coses que m'han dit, no que han sortit de dins meu, tinc l'extranya sensació que no m'invento mai res i fins i tot, quant més indignat em sento, menys autèntic em torno...el silenci, en el meu cas, inequivocadament em porta a les meves reals reflexions, i el silenci no tan sols meu... si no impedir que tanta fressa externa distorsioni el que sóc i sobretot, el que vull ser...m'obro un moment per tornar a dins d'un buit anomenat individu...haig de fer net dels meus errors, tan sols em queda això i per fi, tirar pel dret ,per on vull anar...