Els ànecs i l'Eduard

Una de les últimes coses que va dir Teixidor abans de morir va ser: "i morir deu ser deixar d'escriure"
M'he emocionat al llegir-ho, he pensat el dia que mirava al meu pare per última vegada...allà, tan lleuger, tan bonic com sempre, tan agradable de sentir a prop encara que no hi fos en vida, tan coherent en la seva presència, li  vaig dir adèu i li vaig deixar una llibreta i un boli perquè anés on anés pugués seguir escrivint, i avui indirectament m'ha escrit...llegir la frase m´ha fet sentir be, el meu últim homenatge en vida crec que va ser acertat...la literatura, aquella unió entre ell i les lletres, aquell dubte continuat durant tota la seva vida de llençar definitivament l'ego i oblidar-se del seu exit extern o tirar per on tanta gent volia que tirés, per aquell do innat que tenia per escriure i també per dibuixar...es va escollir a ell, va ser valent i va guanyar , més que guanyar, va fluir, es va alleugerir per sempre...
Passa el temps i el sento igual, trobo a faltar la veu, el seu posat de serenor, no ho nego, sempre ho trobaré a faltar, però hi han coses que estan vives aqui i ara...és preciós...
Ara tornava i de sobte he vist molts ànecs mirant-me, engarjolats per alimentar-nos un dia. Jo conduia i els he mirat i ells miraven com envejats de la meva suposada llibertat, no els podia explicar que tampoc sóc lliure a la meva manera, però almenys si que és cert que encara que el meu esforç també indirectament alimenta a uns quants, almenys tinc molta més zona a recòrrer...m'han fet pena, molta pena, m'he sentit culpable en part de la seva presó, tot i que fa anys que no menjo ànec, però tan és, menjo altres animals que tan sols viuen per nosaltres, ja se que és llei de vida però ningú em treu la pena del moment.
Com puc lligar el meu pare amb els ànecs? no se, ell va lluitar tan per la seva llibertat que veure a uns animals que no poden fer res contra el seu destí m'hi ha fet pensar, de fet no te res a veure, ho se, potser és una animalada ajuntar-ho, però el dia que no sigui dispers deixaré de ser jo...
La mort, curiosa paraula, uns l'escullen perquè volen, altres els arriba quant no toca, altres els hi tocaria i no els arriba mai, altres quant moren son l'únic moviment que fan diferent al que els han fet fer sempre, altres donen vida quant moren, altres pensen que tot segueix després d'ella, altres esperen la reencarnació següent...
I és curiós com a vegades, quant has sentit el mal en la teva vida, et transformes en una mena d'assassí en serie assassinant molts records que et venen al cap, tot per salvar-te, no sigui cas!! i potser és una perdúa de temps...avui també ho pensava...
Tot plegat en un dia meravellós impregnat del meu pare, entenent que ja he superat alguns dolors pendents, que ja no em fa falta el reconeixement, un dia fantàstic on tot ha sortit perfecte...trobo a faltar alguna gent, cada dia tinc més clar que és el que em queda pendent...crec que ja se que seré quant sigui gran, seré observador de la natura, total perquè cotitzar si no hi haurà pensió, almenys que la meva ànima quedi jubilada ben enriquida....si el meu pare hi sigués em diria que dediqués l'escrit als ànecs i així ho faig, ni que sigui per aqui, almenys per un dia seran molt més que una futura llauna de paté...