Si

M'estic quedant sense paraules, suposo que és normal, tot això m'ha agafat desprevingut, no ho esperava, ha sigut dur, tot aquest temps, m'ha costat reconvertir la ridiculés que vaig viure en la meva realitat, m'ha costat per fi mirar les meves errades sense mirar a tota aquella gent extranya que em van fer ballar el cap, les passes i tot jo...però per sort el problema no era meu, i el temps t'entrega aquest premi, recuperar-te, poder tornar a sentir la teva coherència, i amb ja una mala llet sana enviar a la merda tota la gent que per salvar-se o salvar als altres son capaços de traïr tot el temps i donar les culpes al que ve de fora...mentres passen els seus drames, mentres no es mouen d'on sempre han estat, els altres caminem amb pas ferm...m'ha costat molt...ja no necessito el perdó, ni el meu ni el dels altres, tan me fa, però no pensava que arribaria això, tan ràpid, encara temo quant li pregunto si ens veurem que em digui que no pot per alguna raó aparentment banal, però no, ella no, amb un restaurant que porta, amb un fill, amb mil coses i ens veiem quant volem, ja se que al segle XXI això semblaria normal, però estar tan de temps en un indret ple de gent que busca salvar el seu fracàs treient la sang a qui més estima, et fa dubtar de tot...
Per fi, aquests darrers mesos la meva pujada ha sigut definitiva, encara treient una mica de ràbia, sóc humà, però ja a compta-gotes, crec que fa uns dos mesos que la ràbia s'ha acabat...net i capaç de tornar a caminar endavant, sense fer sentir malament a ningú del meu present pel que jo hagi viscut temps enrera, seria injust...
La música ens està unint. com altres coses, terrenalment, tot terrenalment, no inventant coses que no podrem cumplir, no, tot és terrenal, perquè tan sols qui no pot amb res del que fa ha de utilitzar la ment i les coses més volàtils per salvar la seva inutilitat o nulitat de caminar...
Que bé que tot això pugui amb tot allò, que em despedeixi ja ni tan sols amb pena de qui no va ser ni capaç de dedicar-me un espai en el seu passat, qui em va fer invisible sense importar-li per res qui era jo...
Jo no se com anirà, això mai se sap, però almenys se que estic davant de poder escollir si vull o no vull i ella fer el mateix, depen de nosaltres!!...és molt fort que al final em vaig creure que les coses més extranyes eren normals, ja m'ho deia tothom que no era normal tot el que passava, però t ho creus, t'ho acabes creient, t'acabes convertint en un cretí com ells...
Aquesta també m'uneix a ella, l'il.lusió, l'emoció, les ganes ja tornen , que be, crec que m'ho mereixo, algú que decideixi que vol fer amb mi, ja no és estar enamorat o no, si no decidir...em falta ja no perdre temps ni tan sols escrivint sobre això en el blog, suposo que ho faig per si les mosques, perquè ja no és ràbia, ni mala llet, és pensar-hi i quasi riure de la pena que vaig fer en tots sentits...que petit que queda alló comparat amb qui sóc i qui és la majoria de gent que no buscar xuclar la sang dels altres per salvar les seves fustracions eternes...va, prou Alex, ja no cal res més, escolta aquesta cançó i vola des de la terra, que no val la pena guardar un raconet per ser feliç si pots tenir un espai gegant i lliure...va pels dos i per la joia de saber que ja torno a ser jo...no cal preguntar mil vegades quant et podré veure, no cal, això ja està, ja no existeix, ara tot és real...


                               

M.Ward - Poison Cup

 

104411