obertura

Cada dia existeixo menys en aquest món, i en canvi cada dia se'm veu més i més, alguna cosa mal feta he fet pel camí:

"El racisme no és més que la suma d'un gran complexe d'inferioritat sumant-li una bona dosis d'imbecilitat"

Aquest és el món on m'ha tocat viure i on he intentat sempre agafar un camí paralel, però m'he equivocat, estic en un estat permanent de visibilitat que no em deixa caminar pel cantó més real. No defalleixo en l'intent però costa, encara no és tard per aconseguir-ho, crec que sempre s'està a temps i no deixar el destí en mans d'una possible vida futura, no seré tan cobard per acontentar-me amb una cosa no impossible, però  no provada.
Camino com un més pels carrers, em moc com un més dins de la burocràcia, segueixo les normes, no paro de seguir-les, però no hi sóc, cada dia una miqueta menys i ningú ho nota.
Mentres el món camina cap a l'absurd buscant solucions a coses que ja venen de segles passats, cada dia me'n desentenc una miqueta més, potser no dels que per culpa nostre estan pagant el nostre progrés i els nostres capricis però si del món que em toca viure.
Uns quants catalanets surten als peatges per fer una "pataleta" típica catalana, estan tot el dia comparant-se amb els seus veíns espanyols i els altres fan exactament el mateix, i de mentres, els que som espectadors, els veiem exactament iguals...quin avorriment, mare de Déu!!
Tot i que no puc esquivar les notícies, no ho se fer del tot, cada dia ho aconsegueixo una miqueta més, ja no obro la tele, perquè ho hauria de fer?...tan queixar-nos de la baixa qualitat de moltes telenoveles i no som més que això, una telenovela infinita, a vegades anem bé, a vegades malament, però sempre és el mateix...prefereixo mirar el món de veritat, no el que ens hem inventat d'aquesta manera tan vulgar i superficial.
Miro el mar i m'endinso en un altre planeta, sembla com si no existís, ningú en parla en el telenotícies, tan sols en parlem si ens fa mal o està capgirat, però si el mar no crida, l'obviem, no existeix, com el cel, tan sols el mirem per si ens fotarà enlaire el cap de setmana que tan gustosament aquest invent anomenat societat ens recompensa en dos dies de descans semanal, almenys a la majoria de la gent...no parlo dels que no treballen, ja que aquests no conten, son una rèmora més que hem de carregar tots plegats... en altres paraules, així ens ho enfoquen des de tot arreu...ja no son persones, son aturats...
Som tan egoistes que el cel, la terra, el mar, els elements els volem per nosaltres, però no aconseguim atenuar la seva força, poden amb nosaltres, i espero que mai els puguem controlar. Aleshores seria la fi del planeta, un planeta que no és nostre i que els peatges no son més que un altre instrument més artificial que ens han dibuixat enmig d'un preciós bosc i de mil olors que hem rebentat a base de benestar i consum.
Jo me'n vull anar, i en canvi estic lligat a tot això com pocs dels que conec, els envejo i no entenc el seu passotisme a no marxar, si poden!! i no ho fan...
El meu lligam no és paretal, aquest és un lligam d'amor, per tant, no és un lligam, és un lligam de l'acumulació d'errors fets per mi solet, un Peter Pan ha de controlar molt els seus moviments, la pot cagar molt i molt, ja m'ho van dir a l'escola: tinc un altre món on realment m'hi sento be i a gust...
L'herència és forta, és ferma, però he tingut mals exemples, ningú em va ensenyar a no cagar-la, entremig de tants que la cagàven continuament em resultava complicat trobar la fòrmula màgica, però ells se'n van sortir molt bé, però per una simple raó, mai es van lligar al món com jo he fet...m'ho vaig creure massa i m'hi vaig col.locar jo solet, podria culpar per disculpar-me però ja fa temps que he aprés a culpar tan sols quant se que no és culpa meva...de la majoria de coses, per sort, en sóc el màxim responsable...
Llegint herois a la meva habitació, sóc feliç, una felicitat com incompleta per una sola raó, estic lligat, des del nas a la punta del peu, des del genoll a l'orella, estic lligat pels ous i això em fa estar en alerta màxima...
No puc ressistir un somriure quant em trobo enmig d'una cua esperant alguna cosa més del món, una cua plena de gent que espera i espera i torna a esperar i jo em sento un imbècil allà al mig, i fins i tot crec que em miren com un imbècil, i en canvi jo tan sols veig a gent, cap imbècil, però em pregunto que coi hi fan allà, en aquella cua...la resposta tan sols la te l'inèrcia, no hi ha més resposta que això, l'inèrcia ens porta a la cua i allà estem tots, esperant altre vegada...
Avui, quant l'aigua gelada del mar ha entrat dins meu, m'he despertat de tanta tonteria, feia masses dies que estava callat, sens dubte en el meu propi silenci és on busco les respostes, amb l'ajuda de les altres paraules externes, de la gent, dels documentals que cada dia em trago abans d'anar a dormir, de frases cèlebres que m'han dit gent propera a mi....el mar és molt clar en el seu parlar, cada dia diu una cosa diferent, però amb una claretat inmensa, no s'ha perdut en l'ambigüetat del ser humà, ell si que sap el que vol i cap on va...no puc, no puc lluitar per un món que fa tants anys que ja no em crida, m'he de ressistir a la continua tentació d'agafar una bandereta i sortir a queixar-me al carrer, tanta injustícia em provoca i em fa caure-hi, però no puc, no ho he de fer, diria que no vull entrar-hi, em donaria la sensació de que conecto del tot, que jugo el mateix joc...potser és una altre gran bestiesa, però i si tots, un darrera l'altre, anessim desconectant del món?  no seria molt millor això que mil banderes al Passeig de Gràcia? i no dic fisicament, això és impossible, els meus ous no son els únics que estan lligats e inflats, però i una revolució mental? que cadascú vegi el que realment és en aquesta vida, sense més, sense externs, sense coses que lluitar que finalment no son més que conseqüencia del món que vivim....
" Les idees no son més que una herència mal entregada i ja no original, son segones parts i mai son bones"...em sento que lluito per coses que m'han dit, no que han sortit de dins meu, tinc l'extranya sensació que no m'invento mai res i fins i tot, quant més indignat em sento, menys autèntic em torno...el silenci, en el meu cas, inequivocadament em porta a les meves reals reflexions, i el silenci no tan sols meu... si no impedir que tanta fressa externa distorsioni el que sóc i sobretot, el que vull ser...m'obro un moment per tornar a dins d'un buit anomenat individu...haig de fer net dels meus errors, tan sols em queda això i per fi, tirar pel dret ,per on vull anar...