11 anyets!!

D'aquí una horeta i mitja l'Aida tindrà 11 anys...anys enrera hauria plorat perquè no estaré allà per entrar des del primer minut a la nova edat amb ella, ja ha passat temps i està superat, més sabent que la relació amb la mare ja és totalment fluida i demà passarà la meitat del dia amb cadascú, podriem estar tots junts, no hi ha problema, però ho fem així i cadascú ho celebra d'una manera diferent, els fills de pares separats tenen celebracions inacabables!!
11 anys!! , encara recordo quant jo tenia 11 anys, com passa el temps!!...ara ja és tota una doneta, a punt d'entrar en l'adolescència i cada dia marcant més clarament els seus trets personals.
M'encanta el seu sentit de l'humor, és viu, és fresc i li encanta jugar amb les paraules i s'hi recrea en una cosa que fa gràcia, vaja que l'exagera per poder allargar els somriures...
M'agrada la seva bondat, la seva estima profunda a la natura , el respecte que li te, m'agrada com sap gaudir dels elements de la natura...em fa patir veure com per ella les relacions humanes és el més important de tot, em fa patir perquè és un camí que jo també vaig escollir i te una feina continuada i a vegades dura d'efectuar...però encara que pateixi, com a bon patidor que sóc, m'agrada que tiri tan descaradament cap a la sensibilitat, encara que en molts casos bomberdajada per atacs televisius o informàtics als quals  també està enganxada...però la sensibilitat és seva, diria quasi innata, ja que de ben petita la mostrava continuament...s'emociona molt, tot ho pateix d'una manera descarada, però això te el contrapunt de que tot ho disfruta d'una manera descarada, crec que és un bon camí, tot i que mai m'hi oposaré si escull un altre...
No és racista, ni classista, ni nacionalista, ni quasi bé res de les coses que a mi em fan por, suposo que tan la mare com jo som molt clars en aquest aspecte, i el que som ells també ho mamen, som els referents més evidents, ni a casa la Laura ni a casa meva es globalitzarà una conversa per races o per esteorotips...ella ja escollirà quant li toqui, no podem empapar-los ja de ben petits a que tinguin mania a alguna cosa, jo sóc jo i ella és ella i tot i el lligam amorós, mai estarem lligats mentalment, això espero...
Crec que està tinguent una infància bonica, la veig feliç, ha tingut de madurar algunes vegades, en moments de debilitat dels pares, i en algún cas , per coses que li han passat a ella mateixa, totes relacionades amb les relacions amb els seus amics...encara ho ha de controlar, és normal, és passional i necessita saber sempre, i a vehades les coses passen perquè si i això és dur d'acceptar, de fet jo en tinc 30 més que ella i encara no ho entenc...
M'agrada tenir la sensació de que quant estem junts no som pare i filla, si no dos persones que s'estimen amb bojeria, crec que això ens permet cada dia més no amagar-nos res, sense titols, sense pors de les herències personals, avui som avui i ella te una vida i jo una altre, encara que ens creuem continuament.
Espero donar-li tota la llibertat de pensament, que creixi com escolli, jo l'estimo, això és el que ella ha de saber i ho sap i amb això, tot el que hi ha després és més fàcil.
Li falta confiança, nosaltres no li podem ensenyar com s'aconsegueix, encara estem treballant el nostre camí, tan sols l escoltem, li expliquem el que creiem, com actuem nosaltres però finalment serà ella que aconseguirà el que ja està aconseguint de mica en mica, a no valorar-se a través dels altres, si no a traves d'ella mateixa, ni tan sols dependre del valor que nosaltres ja li donem seria bo, ella l'ha de treballar, te 11 anys, no hi ha pressa...ara ja no te pors, ni timidés, al col.legi va feliç, molt feliç, mostra duresa quant alguna cosa l'indigna i tendresa quant veu una injústicia propera, i vol ajudar, com el pare, potser fotent la pota de tan en tan, però ho intenta...
Sempre ha sigut generosa amb nosaltres, ha entés el meu etern nomadisme, fins i tot ara n'està orgullosa i m'ho diu com si fos la cosa més normal del món, com si tothom canviés de casa tan sovint, em fa gràcia....
Compartim moments bonics, cada dia més lluny fisicament, suposo que és normal, cada dia dorm més a casa de les amigues o venen elles, mai m'hi oposo, és el que toca, però tenim moments bonics, barrejant instants infantils com moments adults, a vegades ens tornem dos nens de 6 anys i altre estem compartint paraules molt més adultes, i fins i tot a vegades penso que tenim escenes típiques de familia, on seiem els dos al sofà mentres mirem la tele i compartim alguns comentaris del que veiem, però la miro i penso que s'està fent gran i cada etapa ha sigut diferent, però no em quedaria amb cap fins ara, totes tenen els seus encants del moment...
Al matí encara me la vull menjar a petons, però ella no vol, ella me'ls vol fer a la nit i com li dic, encara que sigui amb discusions, finalment omplim el dia de petons, cada peto una mostra d'amor verdader...m'encanta veure com ens coneixem, se i estic content de que sigui així, que tan sols m'explica els secrets a mi, suposo que mai l'imposo el que jo crec, i em prenc amb una serietat adulta els seus problemes...com si no els pugués entendre molt millor que els que veig cada dia per la tele de la suposada gent madura...ella encara està molt a prop de l'essència, nosaltres ja estem en una òrbita plena de papers i mals entesos, per això d'ella puc apendre tan i tan, perquè encara és autèntica!
He de mirar poques coses que li puguessin fer mal, que no idealitzi al seu pare ni a la seva mare, aixòseria perillòs, que em miri com a Alex, no com a pare, que pugui veure, estimar però no acceptar els meus defectes, tan sols així em podria ajudar algún dia, igual que jo amb ella he de fer el mateix, espero que sempre sumem, que flueixi tot, que no ens encaparrem a imposar i si a entendre, a acceptar les decisions individuals de cadascú, espero, en altres paraules, estimar-la be, no tan sols estimar-la.
Reconeixer els meus errors, demanar-li perdó quant la cago, que sigui un humà més per ella, un d'estimat, de molt estimat si cal, però perquè m'ho mereixo , no perquè sigui el seu pare i prou...
Espero no entregar-li cap fustració meva, tots en tenim, però hem de vigilar en això, suposo que és inevitable  que heredi coses de mi, però que ho esculli ella, no que l'imposi jo, espero les seves ales, que siguin d'un altre color a les meves, i que el vol sigui per on ella vulgui, ho espero de veritat...
Demà l'Aida fa 11 anys, no cal ni dir que recordo perfectament el primer dia que la veig veure, tocar, besar, com si fos ahir, 11 anys, que bonic!!...les estrelles son la seva passió, allà hi guarda tots els èssers que estima i que ja no hi és, l avi Uard, la cuca, el nanu, la mixeta, cada dia que veu una estrella que brilla molt l entrega a algú dels que encara estima amb força...
Espero que segueixi igual en el seu recorregut, m 'agrada com és , m'encanta, no necessito que canvii res, que millori el que vulgui, se que ho farà ,tinc plena confiança en ella, te criteri seu i això és un tresor...