el face

El meu tiet diu, com molta gent, que tenim un excés d'informació i que no hi ha cap filtre que eviti llegir bajanades. Jo sempre li responc que si internet no existís, la tele, la radio o els diaris, els mitjans de comunicació també farien rentats de cervell a molta gent i que internet, fins que no posin les grapes els que manen, és un espai alliberat de tota censura, ell diu que els altres medis son més locals i que internet és tan global que li fa por, part de raó deu tenir, suposo.
És un temps on el futbol és endiosat i a ningú li avergonyeix classificar-ho com a art, fins i tot teòrics intel.lectuals fan servir símils futbolistics com a referencia per explicar els seus pensaments. Un Messi, un noi que juga a futbol meravellosament bé però que cada vegada que obre la boca no diu res més que un tòpic pilotero, se'l poc col.locar com a una de les persones més admirades del país...per tant, tot és molt confús.
Internet és gegant, és com tenir un grafitti mundial al qual hi podem posar el que ens dongui la gana, com quant vas pel carrer i veus escrit en una paret: faches fora! o viva España!, cadascú posa el que vol i tothom pot accedir al pensament de l'altre.
Jo, personalment, alimento la sed de pensaments en aquest medi, m'encanta veure el que pensa la gent, m'agrada llegir un foro de debat, tot i que jo no digui res en molts casos, m'agrada furgar en el cervell de les persones.
A vegades l'utilitzo per buscar algun record del meu passat, a vegades perquè ahir per la tele van fer un concert d'un grup que em prometia emocions auditives i ho recomprovo pel you tube, a vegades estic buscant una direcció per la feina i acabo mirant l'història del poble que demà visitaré.
I arriba el facebook, allà retrobes a molta gent que fa temps que no en sabies res de res, alguns amb molta il.lusió, altres perquè si, altres son gent que en el passat estaven allà i prou, i de sobte es transformen en gent que passa a ser important en el present. Molts d'aquests antigament quedaven eclipsats per la fresa d'un grup o segurament el descobriment no es podia fer. El facebook personalitza les coses i és curiós, graciós i digne d'estudi tot plegat.
Algú que potser l'unica cosa que sabies d'ell era que el dissabte, com tú, anava a una discoteca comuna, de sobte, el facebook t'entrega la seva vida qüotidiana, saps si va al cine, o a la peluqueria, que li ha passat en tot el dia, i tot i que hi ha un punt evident de safardeig, tot plegat és interesant.
De fet, el facebook és simètric amb el que vivim en la realitat menys cibernètica, tot és trepidant, reps informació i passa de llarg. Ja fa dies que he optat per parar i si un enllaç em fa gràcia de mirar, m'ho apunto en una llibreta, perquè de fet tambè he aprés coses absolutament interessants d'enllaços penjats en la xarxa social.
Ahir em va fer pensar, mentres uns quants entraven de plé en una conversa surrealista, i de fet m'entregava un instant diari delirant i sobretot plé d'humor i de riure, que sempre va bé, un altre amic estava a punt d'entrar al quiròfan i anaves veient tots els passos que la seva parella anava informant en pura actualitat i de sobte una mare pateix per el seu fill, per una malaltia seria i entremig misatges privats que anava contestant. És simbòlic tot plegat, perquè curiosament reia i a l'instant patia i a l'instant mirava un altre estat d'una altre persona, tot plegat potser si que és una mica trepidant i segurament no permet endinsar-te a res en concret, però és miraculós que l'informació ens arribi tan rapidament, ja hi estem acostumats, però no deixa de sorpendre'm.
Com tot el que apareix en aquest món veloç, el face ha anat molt ràpid a entrar en les nostres vides i recordo com si fos avui quant un noi va dir en el seu blog: ja us podeu preparar que a partir d'ara sentireu a parlar del facebook, i realment ha sigut així.
Suposo que mirem l'ordinador amb la mateixa visualització que ho fem amb la tele, son com un telenoticies dels teus amics o coneguts, si un té diarrea, si un té un mal dia o està eufòric o si te feina, o està en plé trasllat o comença un nou negoci...suposo que alguna vegada ja es deu haver assistit a un adèu d'algú que es vol treure la vida o que està a punt de preparar un atemptat (això ja ha passat). Però el món que vivim ens transforma en èssers tan propers com llunyans, segurament abans tot el que escoltaves era molt més original ja que tú erats l''unic oient, ara tot és diluit, i fins i tot un crit d'auxili d'un amic facebekià te'l prens amb relativitat, li poses un m'agrada i li dius que ànims i ja està, i no dic que no ho facis sincerament, però rapidament tens tantes coses que mirar que no pots parar atenció més que una estoneta.
Cadascú té la seva experiència en el face, la meva m'ha fet entendre que si no estic bé, no em va bé entrar-hi, el perquè no el se, però és així, suposo que és la meva innata reacció a tancament que tinc quant no estic fi, tot el social que sóc es transforma en una persona tancada en si mateixa que ha de treballar un fet per no carregar la motxil.la amb un sobrepés que no em deixi caminar, per tant, entro al face quant estic bé i en general em moc pel sentit de l'humor, tot i que repeteixo, he vist i llegit coses precioses en ell.

                                 
Ahir va ser un altre moment extraordinari i em fa gràcia penjar-lo en el blog, ja que finalment el facebook va tan ràpid que no dona temps de saborejar suficientment els bons moments, vaig riure molt i tot va començar amb un comentari:


"avui m'han fet recordar el dia que vam comprar un ànec mut i una gallina...va passar el temps i de sobte, la gallina, amb una cresta que t'hi cagues va dir: kikirikiiiii!! i jo collons!! i li dic al ànec: has vist? i ell diu: qua??...com que qua? no erats mut? ...això em passa per haver sigut un new hippye!"

 

• Mon Dinarès JAJAAAA tio.
• 
  

  Alex Font Roca que consti que no hi ha res inventat, menys que li vaig preguntar a l'anec si ho havia vist,evident...però el galliner és va convertir en alguna cosa alucinant, el gall es volia tirar l'ànec, l'anec desplomava a les gallines, finalment, com a hipyyes incapaços de fer paté d'un ànec amb nom propi (mai posis nom a un animal que ha d'anar al caldo) el vam posar al riu, era gegant i blanc, o sigui que els altres ànecs van acabar al psiquàleg perquè estaven acomplexats...això últim també es inventat....
• Mon Dinarès Porta-me'ls a casa que els passaré amb el gos del veí, segurament el tornen boig i calla per sempre.
• 
  

  Alex Font Roca i un dia ja t explicaré quant sortia a passejar a dos gossos, un gat, i una cabra pel bosc, els boletaires tampoc entenien res de res, però això ja son frutos de otro panel
• 
  

  Alex Font Roca ja no en queda cap i parlant en sirio t ho dic, els va matar el gos del veí, a les cabres, cabrits, i gallines i gall, l'unic que es va salvar va ser l'anec, per xerraire!!
• Rouse Pink jajajajajaja i l'ase, on és l'ase ?
• Mon Dinarès És que la conversa que has explicat m'ha molat molt. Li va dir 'has vist?' a l'ànec i et va contestar 'qua?'? SUBLIM!!!
• 
  

  Alex Font Roca el burro català va sobreviure, i encara habita a casa meu
• Rouse Pink menys mal..... aixi podràs tornar a crear una bona banda de música !!!!!!
• 
  

  Alex Font Roca però això no era veritat Montse, de fet està inspirat en un acudit de l'Eugeni, tot i que tot el que explicat és cert, però jo em pregunto, com es pot veure els huevis d'un pollet, si és digués pollàs encara, però pollet, impossiblle
• Mon Dinarès jajajajja per favor, prou!
• 
  

  Alex Font Roca un dia farem un concert Rosa, alguna cosa treure'm d'un burro i una pantera rossa!! a veure qui ens ve a veure, com no sigui un os formiguer sord ho tenim magre (porc)!!
• Rouse Pink per saber si tenen huevis no els has de mirar sinó tocar !!!!!!
• 
  

  Alex Font Roca osti, i si m'enamoro?
• Rouse Pink La historia del new hippye i el pollet castrati....
• Nuri Lopez Barris Me n'alegro que tot sigui pensar en com pot fer un new hippie un patè d'un animal amic. Això mai! :)
• 
  

  Alex Font Roca si, encara acabariem menjant perdius, pobre polleta...
• 
  

  Alex Font Roca tranqui Nuri, l'ànec tenia nom, juan ( en honor del veí) , les gallines es deien pili, maria i rosa (honor a companyes de feina) i el gall Paco, en honor d un altre veí, mai faria paté d'un amic!!
• Toni Ramon Llobera A vale!,...com que no fumes li fots directament a les drogues.Ara ho entenc.
• Nuri Lopez Barris jo ja m'he perdut, qui són "pobrets"? Sóc vegetariana...
• 
  

  Alex Font Roca jo ja fa estona que m'he perdut, l'unica cosa que faria ara mateix, seria embolicar un ànec i fumar-me'l
• 
  

  Alex Font Roca antoniuuuu, oink? hoy no mañana!!
• Toni Ramon Llobera Tu qué eres?....un perro-lobo......Y eso?....porque mi padre era un perro y mi madre una loba......Aaaah.....y tu?......un oso hormiguero.....Venga ya,un oso hormiguero!!!!
• 
  

  Alex Font Roca no se me ponga nervioso... a ver..fijese bien...que letra es?
• Nuri Lopez Barris Jo ja plego, la gent "psicològicament equilibrada" tindria opinions al respecte....
• 
  

  Alex Font Roca la gent psicologicament equilibrada estan sonats!!
• Quimi Ruiz La AAAA!
• 
  

  Alex Font Roca coño, pues es la A!!!
• Quimi Ruiz Bona nit, nens. Que estic fet pols (descomposició intestinal: que cago aigua, vamos)
• 
  

  Alex Font Roca ME CAGUN TU (me cagun deu) anims i recuperat i espero que aviat caguis com jo!!
• Mon Dinarès jjajajaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
• Isa Freixa En sirio us dic q esteu FATALISSIMS.

dictadors

Veient els crits de pena i desanim en l'enterrament d'un dictador entenc moltes coses que passen en el món.

 De fet, ja havia vist un documental amb tot de nens en un col.legi nord coreà, que els feien tancar els ulls i quant els obrien, es trobaven tot de caramels i l'explicació era que l'emperador els havia deixat aquell detallet.

Fins aqui no és greu, ja que tots hem cregut en els Reis Mags i és bonic que la màgia existeixi en els infants, però  és clar, si la màgia  està manipulada i no se'n va mai, el perill és inminent.

Sempre he sigut un defensor de la màgia infinita, que no s'acabi mai, però parlo de les positives, no de la màgia que es torna en doctrina i fa trasgiversar la realitat de les persones, aquesta ha de desaparèixer perquè si no pot fer molt de mal.

El fanatisme extern és el pitjor de tots, l'intern si no el vols exportar doncs es converteix en egocentrisme, o fins i tot en egoisme, però la vida ja et posa a lloc, però quant el treus, el mostres i el fas creure com a veritat absoluta, pots convertir a la gent que t'escolta en uns fanàtics defensors del teu èsser, molt per sobre d'un mateix, perquè sempre hem de recordar que l'afany de protagonisme moltes vegades ve per una debilitat pròpia, per tant de la teva malaltia extreta, poses malalts a molta gent inicialment sana..

Jo ho he viscut com a primera persona, però per sort o per desgràcia conec les meves debilitats, que no vol dir que les sàpiga combatre, però mai les he callat, però també se que l'Aida rebrà i pagarà les conseqüencies de les meves debilitats, però espero que com que ho penso i ho veig, sigui el mínim impacte possible i que pugui ser lliure i fer la seva no estant gaire afectada per la meva vida o les meves coses.

Neixem nets, i anem embrutant o no la nostra vida, depenent dels nostres passos i de com ens van  les coses, i evidentment condicionats pel que tenim més a prop, és el que més ens influencia, però d'aquí al fanatisme hi ha d'haver un abisme.

Fanàtic ,segons el meu vocabulari  és: persona cega i sense conducta individual que creu en alguna cosa però en veritat la seva creença no és real, és simplement perquè si.

Curiosament, si mirem bé la meva personal definició, entendrem que a qui més menysprees és a qui més admires d'una forma irracional, perquè sempre l'admiraràs, per tant, no haurà de fer cap esforç per ser el millor per sobre de tot, per tant no l'ajudes, si no que el col.loques en un lloc inexistent, inabastable, que el pobret, quant surt del seu entorn no és res...bé, si té un exercit a les seves mans serà tot, és clar, perquè tindrà un regiment preparat per morir per ell.

Per tant, ni l'admires ni l'ajudes a millorar, el deixaràs sempre en un lloc invisible, que tu veuràs però que molt poca gent el podrà mirar igual que tú, perquè mentres tu veuràs que caga flors, els altres veuran el cagarro més pudent enganxat al seu cul, perquè finalment, tots tenim cul i caguem en general, per tant, no cal divinitzar a ningú.
El màxim que pots aconseguir es que els altres l'odiïn i per tant el feràs navegar en una vida inexistent i serà segurament, el que més bofetades rebrà, perquè no estarà preparat per res. L'admiració infinita és una suma de l'irracionalitat de l'amor extrem més la por, part essencial per admirar sense cap condició a una persona.
Però vaja, finalment cauen, i quant cauen la garrotada és molt gran.
Avui mirant l'enterrament, pensava que aquest no ha caigut mai, perquè tenia tot el país menjat d'olla. Intentava pensar com devia ser la seva vida i com deuria tenir manipulades totes les veritats, perquè quant algú rep molta admiració, no deu pensar que el món, a part d'ell, també existeix.
Quina por veure la manipulació mental que podem rebre, de fet ja es va veure a la segona guerra mundial, un país en un mal moment sempre espera un salvador i no demana molt per creure'l, tan sols un crit per aminorar la pena i ja tenim un dictador en plé procés...quina por!!...per tant hem de recordar que dir-li mil vegades a un nen una cosa ja no és un consell, és adoctrinar, sobretot quant li dius pel teu bé i no pel seu.

Rostro de vos. Mario Benedetti

Aquest poema, inmers dins de la meva ment i del meu cor durant molt de temps, dibuixa a la perfecció l'estat que em va acompanyar durant molt de temps, ha sigut una lluita complicada, difícil, fins i tot a punt d'arribar a la bojeria en molts casos, però de mica en mica, tot i petites recaigudes, me'n vaig sortir, no vaig tenir opció de quedar-me amb els bons moments, i segur que és l'únic fet de la meva vida que han faltat explicacions evidents per tot el que va passar, però per sort, les paraules que als 39 anys he conegut dins del meu vocabulari, tornant a marxar. L'esforç ha sigut tan inexistent que segurament ho he tingut més fàcil. Mai m'havia sentit despreciat, i sobretot mai m'havia sentit odiat i això va provocar que aparegués l'odi també en el meu manual de sentiments, cosa que suplico que mai més torni a passar.

Em vaig perdonar, tot i que m'ha costat molt, però ho he fet, finalment m'he hagut d'estimar per sobre de tot. La clau me la van donar no fa gaire, quant en un últim intent de ser protagonista em van dir que no era més que un parentessis entremig de molta altre gent, allà es va acabar la lectura emotiva, els records bonics i tota l'importància que m'havia fet meva equivocadament.Quant algú, que ha vist el teu camí, que ha vist fins a quin punt irracional vaig lluitar per salvar una injusticia, et diu: si,si, ets molt maco i t'entenc però el meu record de tú no té ni un moment d'exclusivitat, quant jo vaig haver de llegir mil exclusives externes a mi, quant ni tan sols passat el temps et pot oferir alguna cosa per tú i prou, entens que vaig ser jo que anava equivocat culpant als altres, ja que , com quasi tot, un és responsable del que li passa.

Al treure'm l'últim valor que li vaig demanar, segurament mal exigint, vaig haver de marxar i llençar el poema, perquè totes les emocions qeu encara sentia una vegada el conte s'havia destruit, ja no podien existir...tot i així torno a donar gràcies al Mario per tornar a posar paraules a un estat que segurament va ser el més dur que vaig passar, no de fets, però si per la meva comprensió, que mai havia viscut tanta bojeria i alienació.

                                           ROSTRO DE VOS

                                    

                                    Tengo una soledad

                                    tan concurrida

                                    tan llena de nostalgias

                                    y de rostros de vos

                                   de adioses hace tiempo

                                   y besos bienvenidos

                                   de primeras de cambio 

                                   y de último vagón

                                   tengo una soledad

                                   tan concurrida

                                   que puedo organizarla

                                   como una procesión

                                   por colores 

                                   tamaños

                                   y promesas

                                   por época

                                   por tacto

                                   y por sabor

                                  sin un temblor de más

                                  me abrazo a tus ausencias

                                  que asisten y me asisten

                                  con mi rostro de vos

                                 estoy lleno de sombras

                                de noche y deseos

                                de risas y de alguna

                                       maldición

                                 mis huéspedes concurren

                                 concurren como sueños

                                 con sus rencores nuevos

                                 su falta de candor

                                 yo les pongo una escoba

                                        tras la puerta

                                 porque quiero estar solo

                                   con mi rostro de vos

                                 pero el rostro de vos

                                 mira a otra parte

                                 con sus ojos de amor

                                 que ya no aman

                                          como víveres

                                 que buscan a su hambre

                                         miran y miran

                                 y apagan mi jornada

                                 las paredes se van

                                 queda la noche

                                 las nostalgias se van

                                 no queda nada

                                 ya mi rostro de vos 

                                cierra los ojos

                                y es una soledad 

                                tan desolada

                Mario Benedetti

Vaig estar anclat molt de temps a tot el poema, de fet no m'hi trobava malament, encara sorgia un somriure i un dolç record, acceptava el meu estat, però de sobte , un dia qualsevol, quant ens vam creuar tan sols per quedar bé i em va treure l'últim esforç meu per creure'm alguna cosa del conte que havia viscut, vaig haver de tancar els meus ulls enfocats a allà, irracionalment, sense resposta i de sobte vaig obrir els ulls al món atre vegada. S'acaba l'any, el Nadal, el que sigui encara em fa mirar enrera de tan en tan, però així com abans quant mirava enrera, no em mirava a mi i això em feia seguir allà esperant una resposta, a partir del 30 de septembre quant he mirat enrera, no he vist a ningú més que un home perdut entremig de sentiments contradictoris i he vist un passat solitari, molt solitari i em va fer tan de mal, que vaig marxar i em vaig començar a perdonar d'haver cregut tan en una persona que fins i tot es va creure tan el que li deien que em va transformar exactament en alló que els altres veien, sempre em quedarà el dubte de saber si ho va fer per salvar la seva vida o perquè tot el que coneixia de mi i havia viscut amb mi i tot el meu recorregut en l'història no li va servir mai per perdonar la meva bojeria...i ara ho miro, i penso, que quant va apareixer amb una força brutal em va fer veure al pas del temps que jo l'havia fet apareixer, ni tan sols es va donar el seu mèrit, i quant va desapareixer també brutalment , també em va fer veure que era jo que l'havia fet desapareixer, per tant, m'ha costat acceptar-ho, però és evident que l'història la vaig viure jo sol i això és una de les coses que més mal m'ha fet... tot, absolutament tot va ser cosa meva, tot i que les seves últimes paraules preferides sempre eren que mai m'havia posat una pistola al pit per arribar fins allà, segurament jo si li vaig posar sempre.