El retornar

Després d'un dia de penitència passada, alimentada per un present nadalenc, he retornat.
M'agrada quant retorno i m'agrada cada dia fer-ho més ràpid. Tots portem la nostra motxilla, és evident, i en moments de suposada felicitat mundial, fum,fum,fum, la temptació de mirar enrera és més fàcil.
Però és fàcil no fer-ho, tot té solució, tan sols has de sumar el que tens, que en principi, poc o molt, tots tenim coses per sumar i mirar el món, important factor per deixar de mirar el passat i tornar a on estàs, que no hi ha més que un lloc, el teu avui.
Doncs avui m'he trobat un personatge, no sé si un dia deixaré de trobar-me personatges, no sé si els busco o que, però me'ls trobo, el d'avui era curiós.Potser és que obro massa els ulls.
Estava futut, per un present hipotecat però tan sols em quedo amb una frase entremig de tot el bla,bla,bla:
-en aquest país no ens morirem de gana, almenys crec que és difícil que ens morim de gana, però els pobres el que farem serà morir de fàstic...
M'ha agradat.Quant un desconegut et dona flors és un impuls, però quant un desconegut et regala una frase, això és una sort.
I m'he posat altre vegada al meu lloc.
He tornat al poble i m'he trobat a dos cors amb potes, que en la traducció més humana seria com dir que m'he trobat a dues bones persones i això sempre m'agrada, tambè em retorna.
De postres d'aquest menú de retrobament amb el meu present m'ha trucat un dels amics, un dels que més estimo , un dels que més admiro i aprenc, alaaaaa....un altre regal i el dia anava agafant forma de present.
I sempre que tens un pastís falta la cirereta, el toc final, el que et torna a fer escoltar les paraules i oblidar-te dels silencis, perquè el passat és silenci per més que ens encaparrem a donar-li veu moltes vegades.
Ha arribat l'Aida, amb tota la màgia del Nadal, amb la suma de la màgia amb el retrobament amb el pare, que ja feia 3 dies que no ens veiem!!! . I portava un regal per mi, un regal del pare Noel...bé, un regal d'ella, ja que ara ja ho sap tot, ho sap tant , que no perd cap mena d'il.lusió per res, com ha de ser.
Portava una xarxa de ping-pong per acoplar-la a qualsevol taula de casa. Rapidament he convertit la cuina, que és l'espai més ample que tinc en un pabelló olimpic  i la taula del menjador amb les ales desplegades, s'ha convertit en un estadi on Aida Li Fot i Alex Fot Fi han fet unes partides dignes dels millors jugadors mundials de ping-pong, si més no , dels millors de filla-pare.
Hem trigat 10 anys a trobar l'esport que tan he buscat, he probat el tenis, el basquet, el futbol, la bici, però cap l'emocionava....em quedaven encara els altres esports de raqueta que volia mostrar-li, i he de reconèixer que el Volei si que li motivava una mica però ens costava trobar un esport on filla i pare puguessin disfrutar junts. I evidentment havia de ser una elecció en consens.
Avui tinc clar que l'hem trobat. Jo vaig apendre a jugar a ping-pong a la taula del menjador i de fet vaig apendre molt, ja que la destresa de jugar en espais reduits va bé per quant ho portes a espais més grans, igual em va passar amb el frontón, amb el tenis, amb el basquet, que jugava amb una pilota de ping pong que tenia d'entrar entre la barra d'una cortina i la paret i que vaig arribar a fer uns malevars que encara en dia d'avui alucino.
S'acaba el dia col.locat altre vegada, com ha de ser, en el meu present, i he recordat aquella frase que deia el meu avi quant una discusió de casa pujava massa de to:
-mireu, tots aquests crits, tot aquest merder, que sembla tan important, d'aquí a 100 anys tot serà silenci.
I tenia raó, un defensor absolut de l'autenticitat com ell ,tambè sabia relativitzar les coses quant tocava i sempre m'han quedat aquestes paraules i de fet, quant crides massa i dones una importància exagerada a segons quines paraules, l'única cosa que et perds és l'avui i curiosament, demà ja no serà avui, perquè avui ja serà passat, per tant quant és perd temps, el millor que pots fer és recordar que l'unica cosa que tens és el que vius en aquest moment, si continuament mires enrera, canviaràs el teu futur, el que et tocava viure, no val la pena.
M'agrada veure que els meus retorns son intensos, ....quant torni a mirar enrera que sigui per revolcar-me en els records bonics i de la gent que m'ha mirat, que he mirat i que m'han regalat unes fotos precioses en el meu particular albúm fotogràfic mental que tots tenim guardats en el nostre disc dur.
Miro enrera per mirar-los, perqué no obstrueixen res del que visc en el meu present, encara diria més, augmenten, si cal, l'intensitat de l'avui, aquest és l'únic passat del que em puc alimentar.
Una vegada vaig demanar ahir mil perdons per no disfrutar de l'avui, ara ja puc continuar després d'avui i tinc clar que demà serà demà, com ha de ser.