Sóc un paio extrany , ho tinc clar, m'agrada la meva solitut, m'encanta, i entenc que estar amb mi deu ser molt complicat, sóc volàtil i em costa mantenir-me en una posició en la vida, i en la parella també. Quant estàs dins d'una relació, si hi ha un problema pots assenyalar molt facilment al culpable, és l'altre, però una vegada la relació s'acaba i passa el temps, les coses son més fàcils d'entendre i ja no hi han culpables.
Però ara em torna a passar el de sempre, em vaig recuperant, lentament, cada dia, i a mida que em recupero , em començo a agradar més, a estimar més, a apreciar més i penso: curiosament, pels que som insegurs, estar en parella potser no és gaire adient. Si miro enrera i llegeixo els pics de la meva vida, els pics més enlairats, sempre estan col.locats en un inici d'una relació, però també els pics més tristos de la meva vida, els moments que m'he angoixat més han sigut dins de la parella , he descobert que no sóc estable dins d'un món de dos.
Segurament no sóc estable mai, però com que m'encanta la meva inestabilitat i la busco (i la trobo), quant estic sol, la ser gestionar al meu aire i m'agrada, em sento bé.
Les dues últimes relacions han sigut com la nit i el dia, amb una es va posicionar tot desde la normalitat, o sigui, buscar casa, pintar-la al nostre gust, trobar la decoració adient, conèixer les families respectives, dinars familiars, finalment tirar endavant i tenir una filla...i anar a petar a la separació . Evidentment, tenir l'Aida ho poso a part, però totes les altres coses no m'omplen, fins i tot em poden agobiar, encara que em portés molt bé amb la seva familia, els dinars familiars, les dates assenyalades i anar a passejar o organitzar les vacances d'estiu, no és una cosa que mai m'hagi excitat gaire...i ho respecto, però l'error vas ser fer-ho sense queixar-me mai de debó.
L'altre relació era tot a l'inversa, amagats com dos delinquents, pura passió, una aventura rera l'altre, uns llocs màgics preciosos, i tot i que ella era de dates assenyalades i dinars i tot això, el fet de que la nostra història no fos formal, va fer que no existissin per mi, i curiosament, aleshores ho volia!!...una vegada llegit això, penso: no hi ha qui m'entengui!!...però jo si que m'entenc i quant més m'entenc és quant estic sol...sóc fàcil de distorsionar en la meva calma, m'empapo de la vida de la persona que tinc al meu costat, tan que mai recordo qui sóc i acabo la relació que no em reconec ni jo mateix. Per tant ,sóc un egoista mal definit, o un egocèntric mal estudiat, no ho sé, però alguna cosa així dec ser.
M'agrada sentir la meva ànima lliure, quant algú s'enganxa molt a mi, me'n vaig per potes, si algú m'idealitza m'esfumo perquè no caigui del pedestal inexistent on m'ha col.locat. Sóc conscient que si arribo a la constancia perdo l'encant, sóc conscient de que si algú em fa caminar massa estona per la terra, puc ser l'èsser més ensopit que un es pugui imaginar. I em sento egoista pensant això, no sé perquè però m'hi sento, però és el meu estat i després de que el temps faci la seva feina, de sobte no trobo a faltar res de res i en canvi, ara que em començo a retrobar a mi mateix, me'n adono que m'havia trobat molt a faltar.
Quant he conegut una noia, si em fot crits, o s'enfada, marxo per potes, si em jutja, no la vull ni sentir, si em diu continuament el que faig malament, tanco les orelles...amb els anys, la meva calma es l'única cosa que desitjo, així puc estimar millor als èssers que estimo, i m'estimo molt millor a mi mateix.
He descobert que per més que dissimuli, sóc influenciable i el que em diuen m'afecta molt, per tant ser volàtil impedeix els judicis...m'agrada estar sol, de fet, mai m'havia agradat tant i curiosament quant estic sol, se'm adorm la meva part de mascle, però surt la meva part més sensible, més noble, més autèntica i sobretot, més coherent, que com sempre dic, és la meva eterna lluita dolça de la meva vida, ser coherent amb els meus pensaments i fets.
Abans:
"El meu somni es flotar,
amb els cossos en un altre estat,
confonent les llàgrimes de l'emoció
amb les gotes del suor
del nostre sexe infinit,"
Ara:
"El meu somni es mirar
un mirall somrient,
que em demani cada dia
que quant em torni a enamorar
el mirall no reflexi
la cara desconeguda
d'un error de mal estimar,
i sempre mostri,
tristesa, joia, alegria o plor
de tan sols el meu caminar.
El mirall no enganya,
el mirall no escup,
el mirall ensenya
si de l'oli ja has begut"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada