Rostro de vos. Mario Benedetti

Aquest poema, inmers dins de la meva ment i del meu cor durant molt de temps, dibuixa a la perfecció l'estat que em va acompanyar durant molt de temps, ha sigut una lluita complicada, difícil, fins i tot a punt d'arribar a la bojeria en molts casos, però de mica en mica, tot i petites recaigudes, me'n vaig sortir, no vaig tenir opció de quedar-me amb els bons moments, i segur que és l'únic fet de la meva vida que han faltat explicacions evidents per tot el que va passar, però per sort, les paraules que als 39 anys he conegut dins del meu vocabulari, tornant a marxar. L'esforç ha sigut tan inexistent que segurament ho he tingut més fàcil. Mai m'havia sentit despreciat, i sobretot mai m'havia sentit odiat i això va provocar que aparegués l'odi també en el meu manual de sentiments, cosa que suplico que mai més torni a passar.

Em vaig perdonar, tot i que m'ha costat molt, però ho he fet, finalment m'he hagut d'estimar per sobre de tot. La clau me la van donar no fa gaire, quant en un últim intent de ser protagonista em van dir que no era més que un parentessis entremig de molta altre gent, allà es va acabar la lectura emotiva, els records bonics i tota l'importància que m'havia fet meva equivocadament.Quant algú, que ha vist el teu camí, que ha vist fins a quin punt irracional vaig lluitar per salvar una injusticia, et diu: si,si, ets molt maco i t'entenc però el meu record de tú no té ni un moment d'exclusivitat, quant jo vaig haver de llegir mil exclusives externes a mi, quant ni tan sols passat el temps et pot oferir alguna cosa per tú i prou, entens que vaig ser jo que anava equivocat culpant als altres, ja que , com quasi tot, un és responsable del que li passa.

Al treure'm l'últim valor que li vaig demanar, segurament mal exigint, vaig haver de marxar i llençar el poema, perquè totes les emocions qeu encara sentia una vegada el conte s'havia destruit, ja no podien existir...tot i així torno a donar gràcies al Mario per tornar a posar paraules a un estat que segurament va ser el més dur que vaig passar, no de fets, però si per la meva comprensió, que mai havia viscut tanta bojeria i alienació.

                                           ROSTRO DE VOS

                                    

                                    Tengo una soledad

                                    tan concurrida

                                    tan llena de nostalgias

                                    y de rostros de vos

                                   de adioses hace tiempo

                                   y besos bienvenidos

                                   de primeras de cambio 

                                   y de último vagón

                                   tengo una soledad

                                   tan concurrida

                                   que puedo organizarla

                                   como una procesión

                                   por colores 

                                   tamaños

                                   y promesas

                                   por época

                                   por tacto

                                   y por sabor

                                  sin un temblor de más

                                  me abrazo a tus ausencias

                                  que asisten y me asisten

                                  con mi rostro de vos

                                 estoy lleno de sombras

                                de noche y deseos

                                de risas y de alguna

                                       maldición

                                 mis huéspedes concurren

                                 concurren como sueños

                                 con sus rencores nuevos

                                 su falta de candor

                                 yo les pongo una escoba

                                        tras la puerta

                                 porque quiero estar solo

                                   con mi rostro de vos

                                 pero el rostro de vos

                                 mira a otra parte

                                 con sus ojos de amor

                                 que ya no aman

                                          como víveres

                                 que buscan a su hambre

                                         miran y miran

                                 y apagan mi jornada

                                 las paredes se van

                                 queda la noche

                                 las nostalgias se van

                                 no queda nada

                                 ya mi rostro de vos 

                                cierra los ojos

                                y es una soledad 

                                tan desolada

                Mario Benedetti

Vaig estar anclat molt de temps a tot el poema, de fet no m'hi trobava malament, encara sorgia un somriure i un dolç record, acceptava el meu estat, però de sobte , un dia qualsevol, quant ens vam creuar tan sols per quedar bé i em va treure l'últim esforç meu per creure'm alguna cosa del conte que havia viscut, vaig haver de tancar els meus ulls enfocats a allà, irracionalment, sense resposta i de sobte vaig obrir els ulls al món atre vegada. S'acaba l'any, el Nadal, el que sigui encara em fa mirar enrera de tan en tan, però així com abans quant mirava enrera, no em mirava a mi i això em feia seguir allà esperant una resposta, a partir del 30 de septembre quant he mirat enrera, no he vist a ningú més que un home perdut entremig de sentiments contradictoris i he vist un passat solitari, molt solitari i em va fer tan de mal, que vaig marxar i em vaig començar a perdonar d'haver cregut tan en una persona que fins i tot es va creure tan el que li deien que em va transformar exactament en alló que els altres veien, sempre em quedarà el dubte de saber si ho va fer per salvar la seva vida o perquè tot el que coneixia de mi i havia viscut amb mi i tot el meu recorregut en l'història no li va servir mai per perdonar la meva bojeria...i ara ho miro, i penso, que quant va apareixer amb una força brutal em va fer veure al pas del temps que jo l'havia fet apareixer, ni tan sols es va donar el seu mèrit, i quant va desapareixer també brutalment , també em va fer veure que era jo que l'havia fet desapareixer, per tant, m'ha costat acceptar-ho, però és evident que l'història la vaig viure jo sol i això és una de les coses que més mal m'ha fet... tot, absolutament tot va ser cosa meva, tot i que les seves últimes paraules preferides sempre eren que mai m'havia posat una pistola al pit per arribar fins allà, segurament jo si li vaig posar sempre.