El nen que va marxar

-demano perdó a tots els poetes per embrutar el que significa poesia, com si hagués anat al lavabo m'ha sortit això, sense pensar i sense mirar que he escrit, potser una tifa o una diarrea passada, però finalment opto per cagar-la i sense por publicar.

Poso música passada:
l'escolto, la sento, la repeteixo
sento com si el temps s'atura
com si el 2011 camina
sense pressa, amb dificultat
de la vida, del passat.

La motxil.la sempre plena
però amb ganes de xerrar
la tanco, no l'escolto
ignoro la seva fressa
amb un silenci matinal

Un dia em van dir
que en comptes de lluitar
si el dolor reviu la nostàlgia
en un present mal expresat:
l'has de deixar fluir,
l'has d'escoltar,
l'has de tragar,
i una vegada has entés
el que vol dir realitat
has de reconstruir
l'essència i el mirall
fins a capgirar
l'història, i entendre
que el mal que es va crear
era una il.lusió irracional.

Tot i així i sense ganes
de fer crèixer el nen
que mai vol marxar
la madurés em truca la porta
i el mirall delata que els anys
passen encara que no els vulguis fer passar

Recupero el meu Peter Pan
i el pirata va suplicant
que la lluita al final
faci que els que es creuen divins
o que vulguin el mal
per aixecar el seu dèbil estar
posin a lloc les mentides,
els egos i les ments
suposadament, dignes d'admirar
en el lloc més terrenal,

allà on a mi em van deixar:
amb l'espasa de l'amor
l'escut de l'incomprensió,
la tàctica de la por
i l'estratègia d'un nadó.

Ja que el que viu
per primera vegada
un sentiment d' impuresa
de defensa suposada,
de ferotge i llarga
lluita desbocada
i mira al costat
i el silenci inhabilita
tanta guerra i tanta pena,
vol tornar als seus bolquers
a la llet més pura i al senzill crit
de son, caca, pipi
i crèixer d'una vegada
des del nen
i no
desde les ferides creades
per una persona ambigua
que delata amb els silencis
l'egoisme de les seves
petjades.

El perdó es cumpleix,
la ment fa neteja,
el cor cicatritza,
les passes s'alleugeren,
però quant lluites
per alguna cosa
que ni tan sols en somnis
la podries fer teva,
i obres els ulls

quant l'espera
s'infinitza en la terra
te'n adones amb vergonya aliena
que tot el temps perdut
que tots els amagatalls invisibles
que quant de tú s'avergonyeixen,
el millor que pots fer
es mirar als que no et comparen
ni tan sols et jutjen
ni tan sols canvien
les paraules expresades

Quant enmalalteix el teu ser
i et fa por que la teva ignorància
d'una histèria molt llunyana
entri dins teu i permeti
que tot el que vas veure
en els primers ulls verges
sense brutícia ni sorra
que no tapaven les notes
d'una melòdia preciosa,
es transformin sense angoixa
en unes lletres amagades,
entre línies, invisibles
i ni tan sols en un futur
et permeti entendre
el  deliri que vas viure:
les armes, els crits, els insults

Ni tan sols totes les màgies
que vas compartir,
que no eran més
que el resultat d'una suma:
il.lusió, irrealitat i deliri
i et recorda sense pena
que el boig de tot el passat
vas ser tú i no es valori
que la cordura
la vaig perdre en una impura
herencia de moral
mal expresada.

l'any s'acaba
i el record de la meva essència
solitaria i trepitjada,
em fa entendre que el meu error
és mirar a qui he estimat
per sobre de les circúnstacies

quant l'altre sense ansia
em diu amb orgull:
vas ser tú que em vas confondre,
vas ser tú que em vas convencer,
vas ser tú que l'espifiares,
totes les  paraules robades
de boques que mai escoltaren
la música que de lluny sonava.

I et confons de  qui ets
perquè la culpa  ja no ve
dels primers que et jutjaren,
si no de la persona que creia
en la teva veu, en la teva pell
i fins i tot et va fer entendre
que també li ressonaven
les mateixes notes que tan sols jo escoltava.

I quant et diuen això
és l'insult més gran
que un pot rebre
ja que t'estan dient
que el teu tros d'infant
net i pur
que amb tant d'orgull li vas entregar
no és més que un fals
adult amb ganes de brotar
les penes del seu passat.

No vaig mentir
i l'auto mentida
que van crear
em va empobrir
i encara que la riquesa tornarà
i on hi havia misèria,allà quedarà,
el que més mal crea en mi
és la madura ferida
que es va crear.

La promesa del 2012
es tornar a creure
que si em miren
mai més preguntaran
a persones alienes
al seu mirar.

Que el  que veuen els seus ulls sigui real.
i que qui em vulgui estimar
tan sols escolti i senti
el que viu al meu costat
i que tot, tot el que l 'altre ha trepitjat
no em torni a mi  sense pieta

I trepitji:
 la meva lluita més dolça
que tants anys vaig caminar
i que amb tan d'orgull vaig mostrar
justament, a l'unica persona
que em podia equivocar
ja que d'algú sense cames
i sense pràctica que mostrar
el millor que pots fer
si la seva veu et fa aturar,
és mirar endavant
i excercint al teu dret d'egoisme:
dissimular
perquè devant d'una divinitat
tan sols hi ha un resultat:
que caigui amb tanta força
que mai més hi creuràs.

Volia ser real, m ho va demanar
però no existeix, son paraules,
allò que justament jo valoro tant,
el principi del tot
paraules
i el vent de la sang
va fer la seva feina
i se les va emportar
convertint tota la màgia
en un somni d'un ex infant.