Pirat/a i emPANat

Ahir vam sortir de festa, fet no gaire habitual en mi.
I avui m'estic recuperant, de fet vam anar a dormir a les set, cosa que a la meva edat, passa factura. Com que conduïa jo, no vaig beure, això almenys fa que el meu lamentable estat actual sigui més suportable.
Feia temps que no ballava, ho trobava a faltar, és una de les coses que més m'agraden, ballar. La companyia era fantastica i vam estar molt a gust, però no sé si és el cansanci o que, però avui sóc molt humà, més que mai i no m'agrada.
El blog té un significat molt clar per mi en el seu titol, quant deixo el Peter o el pirata aparcat,o més ben dit, em deixen ells aparcat, em torno vulgar als meus ulls. Suposo que com a tothom, no m'agrada sentir-me vulgar devant meu. Devant dels altres no és un problema però devant d'un mateix és més futut.
Tota la vida he anat amb el Peter o el pirata al meu costat, potser no tenien aquest nom, però hi eren, en sóc plenament conscient, poc m'ha importat el que sóc en la terra, com se'm pugui veure com a persona normal que és eficient o deficient en les seves obligacions. Si el Peter o el pirata estaven en mi, cap problema.
El Peter és la part somiadora, la més irracional, la que està en un lloc màgic i es deixa portar per tots els sentits, és segurament l'estat més agradable que tinc amb mi mateix, em sento bé, com un nen que té tot un món diari diferent.
El pirata és l'acidesa, és el cantó lluitador, seria el que s'anomena la part pràctica, terrenalment parlant, però evidentment el pirata mira la part pràctica des del meu punt de vista, per tant és el meu defensor, és el que mai és torça, el que exerceix de tossut en el meu clarissim i contundent destí en aquesta vida.
Quant desapareixen els dos, em sento extrany, com indefens. Per sort, fa molt de temps que mai em fallen els dos a la vegada masses hores, sempre retornen, i ultimament estan més incrustats a mi que mai.
Però avui han marxat. No dubto que l'estat fisic meu d'avui em roba molta energia i potser és un factor clau.
Ves a saber on han anat ara, ja tornaran, sempre tornen, per sort es troben igual de bé amb mi que jo amb ells, i ultimament em mereixo que hi siguin, no els fallo gaire, per tant, es deuen haver agafat un dia de festa...total, és una setmana extranya, i potser volien fer una mica de pont, un pontet i prou.
Aquests darrers dies han sigut pletòrics de sensibilitat, el meu gran aliment, n'he trobat per tot arreu, sense esforç, com si anés per la vida amb una pell de gallina continua, no sé expresar que vol dir això, és un sentiment potent, és el somni de qualsevol pirata ( mai confondre amb pirat) en una ment de Peter, és barrejar la part més invisible i posar-la en pràctica. El Peter diu i pensa i el pirata s'encarrega de que no em desencamini del meu origen, perquè tothom té un origen seu, molt més enllà de terra, familia o història...és la part invisible de l'humanitat, però existeix, encara  que alguns no s'ho mirin i altres si, és una decisió particular de cada persona.
Tenim el personatge i tenim la persona, tots tenim les dues bandes, això és evident, però no en el meu cas, el personatge no és res significatiu en el meu ser, encara que tot m'afecta exteriorment, tan sols arriba a la persona, potser ha sigut un dels meus grans temes, com incloure en la meva persona el personatge, tot i que aparentment, ho faig força bé.
La meva teoria és estudiada, treballada, continuada i fins i tot diria que depurada, tot i que queda com molt superb dir-ho, però no té cap més mèrit que el temps que li dediques, cadascú estudia o millora el que vol.
Jo dono les mateixes voltes que tothom dona a les coses que els interessa, uns es menjen l'olla per algunes coses i altres, per altres, però tots ho fem, el temps invertit en una menjada d'olla anímica o laboral és el mateix temps real i igual de pràctic un cas com l'altre, son dos camins diferents, però son camins pràctics, en tots dos casos esperem els fruits del nostre treball i la recompensa de la nostra perseverança.
Sense el Peter i el pirata, sóc així...ara penso que potser marxen a vegades perquè pugui ser així, si sempre estigués segur de mi i la valentia m'acompanyès tots els dies em quedaria estancat en un error, suposo que deuen estar mirant que faig i tornaran quant hagi fet el passet que em toca fer, perquè ells tan sols estan aquí al meu costat sempre i quant jo cregui en el meu fer.
I per creure en el teu fer, t'han de donar temps per mirar-lo, encara que sigui unes hores, tú i el fer, el fer i tú, despullats un devant de l'altre, sense cap interferencia, ni que sigui tan possitiva com el Peter i el pirata.