Nostàlgia

Per sort el nadal no és el record més significatiu que tinc de la meva infància, i per sort la nostàlgia no m'arriba en una data en concret, per tant, això em salva de saber el meu estat el 25 de desembre.
Però de sobte arriba  avui, sense picar a la porta, entra i punt, com ha de ser, potser perquè porto dies amb la sensibilitat elevada, potser perquè he somiat alguna cosa i no la recordo, però ha vingut aquest matí.
L'Aida està escrivint el seu llibre al menjador i jo m'endinso al meu passat una estona, m'agrada i ho faig com sempre des dels sentits.
Com sempre oloro la bata de la meva àvia, sens dubte un dels records més dolços que tinc, tanco els ulls i encara sento la seva olor com si fos avui, feia olor d'amor, d'acolliment, de "per favor, fes-me un petó", és un olor que perdura dia rera dia en el meu present, la recordo ja malalta, els últims anys, amb aquella intenció continua de no molestar, amb un dolor que devia ser insuportable fisicament però la seva fe i la seva calma interior no deixava mostrar devant dels altres.
Recordo el meu avi, en el sofà, en el seu sofà, amb aquell posat d'intelectual despistat que mai es treia de sobre, amb la cigarreta permanent en les seves mans i rodejat de llibres, tota una habitació forrada d'unes estanteries amb doble fons de llibres, en treies un i darrera, n'hi havia un altre i a la tercera capa de l'especial decoració del seu despatx, els paquets de tabac, que li havien prohibit i que una vegada va marxar definitivament de la terra, vam descobrir, sense cap sorpresa , els seus tresors nicotineros amagats.
Metge reconegut i amb una herencia plena de deixebles al Hospital de Sant Pau, tenia una visió humana de la medicina, la seva gran frase era, que a partir dels 70 anys (abans 70 ja era ser vell) ja no prohibia res a cap pacient. Ajudava a tothom, no cobrava mai als pacients , ni als rics ni als pobres, tan sols la voluntat escollida pels susposats malalts, que anaven desde la persona més senzilla del món, als personatges públics més importants del moment...escrivia meravellosament bé i d'ell va sorgir l'obra de teatre "els joglars del segle XX" que va inspirar la futura companyia dels joglars en la búsqueda del seu nom, estrenava les obres al petit teatre Masriera, que ja no existeix. Tot, tot el que va fer ho he anat descobrint després de la seva mort, mai presumia de res i tan sols comentaris del seu millor amic, el cèlebre i encara viu Moisés Broggi i les explicacions del meu tiet, m'ha fet entendre la part pública del meu avi.
Els caps de setmana es posava al llit a llegir el diari i jo hi pujava i canviavem els noms dels articles posant cul rera d'un article masculí i merda rera un de femení.
El meu tiet, pintor, artista, encara amic meu avui, casat amb la pintura, amb la seva olor...la bondat, la bondat elevada a la màxima expresió, silenciós, seré, coherent, d'aparença bohemia però seria i en canvi amb un sentit de l'humor d'infant, plé d'inocencia però duríssim amb l'actualitat, una persona que mai ha presumit de saber estimar tan bé com ho fa, prudent, buscador incansable de la bellesa, com a bona ment artística, veient la vida des dels colors i les tonalitats de les hores i els afers tan interns com la llum del sol i la llum de la lluna.
El meu pare, ja n'he parlat tan que aquest article el guardo pels altres.
Però avui si, m'hauria agradat despertar i veure'ls a tots aquí, abraçar-los, escoltar-los, estimar-los, tanco els ulls altre vegada...recordo olors, veus, caminars, moviments i posats a l'instant i es que quant algú et dona tants de regals, els records i la nostàlgia es miren amb plaer, amb un somriure gran i amb sensació de que recordar no porta cap tristesa, perquè nostàlgia és anyorar i anyorar és un sentiment positiu ja que tan sols anyores a les persones que t'han donat un passat impresionant.
Avui és un bon dia.