El destí

Tan sols un Madrid-Barça pot fer que els carrers es quedin buits, tan sols això o que sigui un dia assenyalat com el d'ahir.
La sensació encara es va fer més evident, ja que devant de casa no hi havia ni un sol cotxe fins la meva arribada. Al petit bloc que visc també havia quedat buit, tots havien marxat a reunir-se amb els seus estimats, jo ho podia haver fet però he preferit esperar.
Després de petits moments nostàlgics, vaig decidir preparar el menú d'aquell dia: de primer Mar adentro, perquè encara no l'havia vist i s'havia convertit en una d'aquelles pelis que de tan sentir-ne parlar ja no saps si l'has vist o no... va obrir la sensibilitat, de segon vaig triar una comèdia per riure un xic, "que me pasa doctor" on l'escena de  boja persecució em va fer riure molt, i de postres em venia de gust alguna cosa dolça, vaig escollir "les enfants de marais" però no la vaig arribar a veure perquè el pare Noel s'havia avançat i em guardava un dels regals més grans que he tingut aquests darrers anys.
                          .....
Era festa major, tota la gent del poble ballava barrejant els infants amb els jubilats, jo havia anat a passar el cap de setmana amb els amics, ens ho passavem de conya.
Al mig de la multitut dues mirades es creuaven tota l'estona, una noia em mirava i jo li retornava la mirada amb tan sols el desig de ballar amb ella una estona. Ballava increible i els seus moviments em despertaven.
Els moviments d'una persona indiquen harmonia, ems deixen extasiat i si això li sumes una imatge bella i un rostre que llençava amb dolçor simpatia, tenia tots els números que els meus passos de ballarí amateur em direccionessin al seu cantó.
Just quant vaig arribar, l'orquestra va canviar el registre i ens va regalar una balada, va ser un dels moments més màgics de la meva vida, ni tan sols ens vam dir hola, i vam començar per la música, que conecta a dues persones igual que mil paraules. Vam estar tota la nit junts, era de Texas, encara que parlava català perquè la seva mare era de Gòsol, curiosa barreja, i es va casar amb un home de petroli americà.
Ella es quedava un mes a Catalunya i el vam aprofitar per no deixar de veure'ns ni un sol dia, i es va convertir en l'història més invisible de la meva vida però que em va deixar un dels sabors més bonics de la meva memòria.
Vam mantenir el contacte per carta, abans no hi havia internet i com que el nostre present encara no depenia de la nostra voluntat la distancia entre correu i correu i la vida mateixa va anar fent la seva feina fins a diluir tot  allò en un record imborrable, però ja inexistent en el nostre caminar diari...però sempre en un espai bonic dels nostres records...han passat quasi 20 anys...
                    .......................
Eran quasi les 12 de la nit, ja la son em podia i de sobte truquen al mòvil, un telefon desconegut m'estava trucant, era ella.
Quasi 20 anys més tard, havia fet un recorregut impossible per retrobar-me, tot d'amagat, esperant el moment adient per fer-me el regal. Encara atrapat entremig de la son i la sorpresa em vaig emocionar d'una manera que pensava que ja mai més em passaria...ja fa dos anys que viu a Catalunya, ja fa dos anys que viu a Girona,  com si el destí vulgués que la sorpresa es transformés en realitat. El destí ajuda sempre, i els passos l'acompanyen o marxen depenent de les persones.
Estava a mijta hora de casa meva, era el dia abans de Nadal, però com jo, tenia la familia lluny. Bé, la tenia més lluny encara, ja que hauria d'atravessar tot un oceà per passar el Nadal a casa, l'altre opció era agafar el cotxe i amb 30 minuts retrobar-nos, així ho va fer, em va dir:
-Ja vinc jo, he d'acabar jo la meva búsqueda, ja que el camí ha sigut llarg i els complices que m'han ajudat es mereixen un esforç final.
El mèrit és extraordinari, ja que l'única pista que tenia eren els meus passos de ballarí, i una adressa que fa anys que va deixar de ser meva.
Els meus nervis eren tan grans que em feia por que la meva bellesa de fa quasi 20 anys destruís el meu present, els anys havien passat i jo justament ja fa temps que noto que la B s'ha anat transformant en V.
Però no, com si no hagués passat ni un minut ens vam retrobar en el lloc on ho haviem deixat. Ens vam explicar la vida, ens vam explicar com teniem el record en present i ens vam quedar en el present amb ganes i sense por.
Perquè et vas decidir ara a buscar-me?- li vaig preguntar
No ho sé, però després d'explicar-me la teva vida, entenc que havia de ser ara, ja has confós l'amistat amb l'amor, ja t'han fet sentir tan poca cosa que quant reclamaves unes paraules teves et van dir que no erats més que un detall entre línies, veig el dolor que això t'ha provocat,si hagués arribat un any enrera encara estaries plorant, si hagués sigut fa sis mesos m'hauria convertit en el teu bastó, però el destí, que tan canviem amb els nostres passos, m'ha guiat fins al dia d'avui, no estava preparat però era el moment- em va contestar emocionada.
Li vaig agafar la mà, vaig mirar-la i vaig recordar com si no hagués passat ni un minut des d'aquella nit màgica al Berguedà i tots els posteriors dies que vam entendre que el nostre era un amor impossible per l'edat imberbe i la distància. Dins els seus ulls vaig veure per fi algú valent, algú que lluita fins al final per descobrir el seu destí verdader.
No hi ha millor conte per un somiador que aquest, per fi em dona la sensació que podrem escriure'l plegats i els passos els portarem al lloc on els nostres sentits ens portin.
Potser m'ho mereixo, després de tan temps pensant que no em mereixia res, potser s'ho mereix, per la seva perseverància al buscar-me i en el seu cas, per la valentia i per no haver callat mai el que va sentir aquell dia d'estiu.
Ara està dormint, aquí, a dos metres d'aquestes paraules, i jo estic en un lloc molt amunt, en un vol que quasi desconeixia, que ja no recordava ,perquè l'última vegada que vaig volar, em van llençar amb tanta força al terra que el despreci a la meva persona sumada a la caiguda física em feia creure que mai més podria intuir que tothom té unes ales tan invisibles als altres com visibles en el seu ser.
Desitjo que les ales siguin nostres i que si un dia les mostra a algú, que sigui per ella i no per demanar unes tisores que les tallin perquè si.
No sé que passarà, no en tinc ni idea, no espero res, ara ja he aprés a no esperar res de res, però se que depen d'ella i de mi, de ningú més i amb el pànic que ultimament sentia a l'extern, la tranquilitat de saber que una persona m'ha buscat, m'ha rebuscat i m'ha trobat i que en un dia com el d'ahir, on la gent es reuneix si o si, ho ha descartat tot per fer-me el regal inesperat.
Sóc feliç i espero el destí, el nostre destí tal i com nosaltres el pintem, ella, jo i el destí.