Moments

Un dia vaig dir que quant cuides un malalt sembla que sigui ell que et cuidi a tú, és una sensació extranya, t'ho he dit a tú mil vegades, no em pots contestar, ni tan sols quasi pots somriure, però la teva mirada de nena eterna em segueix parlant com abans...
Vaig tant estressat ultimament que no puc pujar molts dies, o almenys tants dies com voldria, em canso i la realitat, i sense voler actuar de màrtir, no tinc moltes possibilitats d'ajuda aquí dalt, per tant em queda poc temps i poca energia, i per veure't en necessito una mica més de la que ara mateix el meu cos genera...
Saps que si vinc és per moltes raons, principalment vull que marxis amb la sensació de que les coses no les has fet malament, ho has fet com has pogut, com quasi tots nosaltres...no vull que marxis sentint-he culpable, no està escrit enlloc les normes de la perfecció com a mare o pare, no existeix la perfecció en aquest sentit...segurament no existeix la perfecció en cap sentit, per sort...
El més important és que m'has estimat, a la teva manera, potser m'has estimat sense pensar gaire com estimaves, però no seré jo qui et dirà que ho vas fer malament, ja ho han dit masses persones i sense saber absolutament res de la teva vida...jo ja et vaig jutjar fa temps i vull que tinguis clar que ja està, que allò va ser un error, i va ser un parentessís de tot plegat...com tú, jo tambè passava les meves circunstàncies, i a vegades un es perd en tonteries que no ajuden en res...
Ara sento que la manca de temps em fa perdre instants amb tú, em fa mal, i em sap greu, sobretot per tú, no vull que pensis res, ja t'han abandonat moltes vegades...la mort del pare, tot i que ja estaveu separats feia anys, va ser un sotrac molt gran per tú, de fet vas baixar fisicament molt i des d'aleshores ja no has pujat mai més, sempre has anat avall...ell i jo som el que tens i has tingut sempre, els dos que potser més t'hem conegut i en canvi, i això t'ha de fer sentir bé, els dos que en general mai t'hem fallat, crec que és senyal que tots dos sabiem que mai vas fer res amb mala fé i que moltes vegades ni tú mateixa sabies ben bé quin camí triar...
Crec que els dos vam substituir una mica la figura del teu pare, aquell home que va fotre la vida enlaire a tothom que tenia al voltant: a la teva mare, al teu germà i tambè a tú, encara que tú vas ser forta i et vas escapar de tot allò, tot i que és evident que allò et va perseguir tota la vida...
Saps? per saber no jutjar i saber entendre un ha de passar per coses, si la vida et va sempre bé costa molt més entendre als altres, vull dir que un, quant les coses se li torcen, acaba, a vegades, fent coses extranyes o fins i tot per inèrcia i de mica en mica, a vegades raonant, i a vegades com pot, acaba retrobant el rumb perdut.
Crec que ara, després de molts anys, he entés de que em va servir el meu mal moment. Recordo que sempre deia que no havia aprés res de res, fins i tot deia que havia desaprés tot el que havia aprés abans, doncs no, tot allò em va fer ser més comprensiu amb els altres, potser els resultats han arribat fa poquet, abans encara estava digerint coses, però quant surts te n'adones de la feina interna que has arribat a fer... segurament fins que no vaig sortir em va costar col.locar-te en algún indret de la meva realitat...ja t'he demanat perdó moltes vegades i encara que el teu silenci és fisic, la teva mirada de felicitat per tenir-me al teu costat em va donar molta més resposta que un perdó...
Saps? cada dia em fan més gràcia els judicis, de fet els més importants no s'acaben fent, els dels grans estafadors que segueixen al carrer després de robar clarament els nostres diners, aquests no es duen a  terme. o costa molt jutjar-los... curiosament, els altres si, ara me n'enfoto directament dels que diuen que els homes no sabem fer dues coses a la vegada, no dues no!!, tres, quatre i les que faci falta, simplement falta que ho hagis de fer per fer-ho... ai aquests tòpics que tantes pedres en el camí entreguen a la progressió humana!!...però et diré que trobo a faltar a la meva gent, no et nego que una mica de relleu m'aniria bé, perquè el meu físic se'n ressent i la meva energia s'escapa per tots els meus porus, aleshores em giro i crido una mica d'ajuda i no escolto res... no ho dic per la gent, és més cosa meva, em costa demanar ajuda ara, una altra cosa que vaig apendre malament de tots aquells instants complicats...com un nen petit: me'n vull sortir jo solet!!...alguna cosa em falta madurar encara...però trobo a faltar els meus més propers, la poca familia que em queda i els meus grans amics...però estimada mare, un finalment ha d'entendre totes les passes que fa, ser impulsiu m'ha portat a viure aquí dalt, i moltes vegades penso: que coi hi faig aquí dalt?... i després penso: " ah si!!, va ser un impuls" i ja està, no hi ha més resposta, de fet ja de petitet pensava que els impulsos em permetien viure coses increibles, i així ha sigut, i com totes les coses que decideixes o que formen part de com ets o del teu caracter, té una part positiva i una de negativa... com dic sempre: tota virtut extremada es converteix en molts casos en un defecte...veus?..una altra cosa que he aprés, antigament creia que una ha de ser extremista, i finalment m'he anat centrant, però no per l'edat o per la por, no,no, en aquest cas no, simplement és per la comprensió i perquè cada dia suporto menys l'agressivitat i la sentència de qualsevol cosa que passi...bé, hi han coses en les quals em vull mantenir inflexible, coses com el racisme, o l'injusticia o el classisme o fins i tot sóc inflexible amb els inflexibles...ja té nassos!!
Bueno, deixa'm posar-me a lloc i trobar el meu racó per nosaltres, ara m'està costant, com a bon home només faig 150 coses cada dia, i les faig el més bé que puc, per tant vaig una mica atabalat...espero que sàpigues que tots fem coses malament, jo n'he fet tantes que la suma dels teus dits i els meus se n'enfoten de mi... ei, els dits de les mans i els peus eh, per saber el resultat necessitariem moltes mans i peus... l'he espifiat moltes vegades, però finalment sempre hi ha una cosa que està per sobre d'això: l'estimar, l'amor, sé que sempre he dit que no n'hi ha prou en estimar, s'ha d'estimar bé, si no potser no serveix, però tots sabem que això costa molt, per tant ja no estic aquí per pensar el que es fa malament i em quedo amb el que es fa bé, i ves per on, amb tú he rigut molt, tenies una marxa inacabable, i com deia l'estimat Eduard, vas escapar d'un infern, i mira, això no és tant fàcil...i francament, alguns diran que potser massa, però sempre em vas deixar fer servir les meves ales...i en això hi entre el respecte, potser no vas ser una mare standar, si és que n'hi han, però sempre em vas respectar...

Eternitats

Hi ha gent que deixa empremta.
Avui de casualitat he vist la notícia d'un professor i articulista del diari de Girona que ens ha deixat...he llegit paraules seves, tan sols mirant-les he entés que ha marxat una gran persona...després m'he posat a llegir comentaris de la gent i m'he posat a plorar de felicitat i una mica de tristor, segurament per l'injustícia de la mort d'algú que encara li quedava molt de temps en aquesta terra...
Com no, m'ha vingut al cap el meu estimat Eduard, potser la persona que més articles li he dedicat en aquest blog , he recordat que uns dies abans de marxar em va dir que era un privilegiat per poder-se anar despedint de la gent, és el que té ser conscient de que la seva estada física aquí s'està acabant...
En Jordi, el professor, també va poder publicament dir que marxava, ha sigut bonic llegir l'article del Diari de Girona , mostra la serenor, la tranquilitat, tambè la ràbia de qui encara no vol marxar...però en definitiva tornem a estar davant d'algú viu eternament dins de moltíssimes persones...veure com els seus alumnes li escriuen paraues dolces, sinceres i arribades directament del cor m'ha emocionat...
En un anonimat exigit per ell mateix, el meu pare, l'Eduard, també va deixar empremta, una empremta que jo sento cada dia, i que em surt de dins entregar-la a la meva estimada Aida...avui pensava que l'estima que sento per ell és tant etern i sincer que em fot més per el seu gran amor, l'Isabel, i per les paraules que mai ha pogut dir a la seva néta...com a pare, m'hauria encantat que un dels referents hagués sigut ell, com a avi, però sobretot com a persona, i com a amic...
Passen els anys i tot segueix siguen tant viu que fins i tot em sorpren, l'eternitat la posem nosaltres, i la vida segueix sempre després de la mort quant has deixat empremta...
Avui li he escrit un misatge a l'Isabel, la dona que el va portar a un nivell superlatiu de felicitat en els seus darrers anys... per mi l'Isabel representa una amiga, una gran amiga, molt per sobre fins i tot de l'herència comuna que ens va deixar ell, vull dir que la miro com a persona independent del que ell ens va deixar, perquè és una gran persona, especial i espAcial com ell, l'estimo...ara ha acabat la quimio, l'ha portat amb aquella serenor i tranquilitat que ell també tenia...
M'encanta recordar-los junts, m'agrada llegir coses d'ell que ella guarda amb carinyo, coses diaries que li deixava al costat del llit o a la taula del menjador...
L'Isabel es despertava i ell ja havia marxat a treballar i aleshores es trobava una nota a la tauleta del llit que deia " em deu un petò"...o quant alguna cosa no rutllava en la ment de l'Eduard li deixava un paperet que li deia " anem a parlamentar" i ella ja sabia que ell l'esperava a dins del lavabo, generalment assegut a la tassa del water, tancada suposo... mai ho he preguntat però suposo que tancada...
Ell omplia de lletres la vida, escrivia poesies, tonteries, pensaments, paraules a tots els seus compis de convivencia, jo en recordo milers de paperets que trobava quant arribava a casa, alguns d'importants com " he marxat, torno en dos anys" o altres de més absurds com " estic cagant"...
No tinc cap dubte que les llàgrimes de la doctora i de les infermeres que el van cuidar eren sinceres, i n'estic quasi convençut que deuen guardar en algún calaixet els escrits que ell dedicava cada dia al personal de l'hospital...les seves notetes eren precioses a vegades, divertides altres i boges en alguns casos...
Jo no paro de recordar-lo, em dona tanta satisfacció fer-ho que no evito mai res, ell ja descansa, i segueix enviant-me mil misatges que en tots els meus 36 anys que vaig tenir el privilegi d'escoltar-lo vaig anar emmagetzemant dins meu...és curiós que qui menys imposa i tan sols comparteix és qui més coses a dir té en el teu caminar...per mi, ell, és com tota persona hauria de portar una educació, perquè quant ets pare, sigui com sigui, no pares d'educar i és una responsabilitat tan forta que moltes vegades et perds amb qui ets, que vols mostrar o si fas bé  amb el que mostres...així doncs, ell, que en la seva complexitat és movia dins de la senzillesa, tan sols mostrava qui era realment...ho agraeïxo infinitament....


La mort del professor m'hi ha fet pensar, la seva mort i una frase que he llegit del Nietzche:
" l'individu ha lluitat sempre per no ser absorvit per la tribu. Si ho intentes, a vegades et sentiràs sol, altres espantat. Però cap preu és massa alt per el privilegi de ser un mateix"

Crec que el meu estimat Eduard em va mostrar això justament, potser aquesta eterna fòbia que tinc a veure milerss de persones en un sol lloc i amb un sol crit m'ha vingut deguda a que les multituts em fan perdre el valor de les persones...curiós suposo, perquè no sóc tant estúpid com per pensar que la força de molts pot aconseguir moltes coses, però potser perquè dins meu penso que la manipulació és la primera força que fa moure a la gran majòria, em fa pànic, i quant dic pànic és pànic de debó...quant veig molta gent en un lloc pernso que son enemics d'uns altres, i això em posa dels nervis, tot i així una gran minoria hi creu amb creences reals, i potser m'hauria de quedar amb això...no sé, és la sensació de que m'estic perdent alguna cosa quant tothom és mobilitza, i no perquè hi vagi o no hi vagi, és una sensació extranya però totalment arrelada a mi...


Així doncs, em quedo a la meva tribu, que és petitona però potent...
- Isabel, m'estimaràs sempre?
- SEMPRE- li va dir dos dies abans de morir...
I aixi ha sigut...

Extranys

Tot i que segurament estic en un indret una mica extrany per mi, hi estic bé...he entés que tots els llocs son extranys per mi, segurament he arribat a la conclusió que és la societat que hem muntat que em fa sentir un extrany fent les mateixes coses extranyes que tots els altres extranys fan...

El muntatge està tan mal fet que és extrany...però tampoc puc dir gran cosa perquè jo no he fet gaire per canviar tota la maquinària...per tant actuo com un extrany en un lloc extrany...

Cada dia que passa tinc mes clar que el planeta és meravellós, que la gent , la gran majòria té mil coses que aportar i mostrar, uns als altres, però si ho sumem tot, extranyament, el resultat és complicat d'entendre...

De fet, no entenc res de res, i curiosament la meva suposada madurés encara em dona una mica més d'incomprensió a tot plegat...

Avui fent el café sense llet, m'han prohibit la lactosa com a tanta i tanta gent, he conversat amb el cambrer i amb un noi/home que hi havia a la barra, dic noi/home perquè com que és de la meva edat el miro com un noi, però segurament ja és un home...

Tenia referències molt bones d'ell, tan sols el coneixia de vista, el veia un noi/home peculiar, diferent, i com que sóc extrany doncs em venia de gust conversar un dia amb ell...i avui he tingut l'oportunitat, si una cosa bona tinc, entre les 2458 bones existents en mi ( s'entén que faig conya espero), és que fins que no aconsegueixo conèixer algú que m'atrau no paro...si és una dona paro abans perquè es confonen molt en general, però si és un home tot és més fàcil...en aquest cas era un noi/home...

M'ha dit la seva situació penosa, com la de molta gent... m'ha dit que volia ser no sé que, però que finalment s'ha dedicat al món del circ, equilibrista exactament, com tants altres, o sigui amunt i avall per la corda fluixa i sense cap xarxa a sota per parar-li el mastegot...a part de dir-me això m'ha deixat anar algunes frasses interessants, i jo he pensat: " que extrany que sóc, aquest si que el trobo normal i no extrany"...

Finalment ha marxat i m'he quedat amb el cambrer...crec que també és un bon tiu però massa extrany per mi per entendre'l...

Evidentment el bon tiu cambrer m'ha dit que l'home/noi també és bon tiu, però que coi, si no te peles, perdó, euros volia dir, que hi fot al seu bar consumint...val, és cert, no ho nego, que hi fot consumint un home/noi que no pot pagar la llum?...això se li diu inconsciència segons molts...però com que tot és extrany he anat molt lluny en la seva inconsciència...he arribat a la seva infantesa, allà on encara està una mica permés ser inconscient...

Així doncs aquest home/noi inconscient va ser un infant inconscient, em consta que un infant amb una familia que podia tirar i que li van entregar uns valors, igual que li van inculcar uns quants altres a l'escola i molts altres el món o la societat en la qual ens movem amb consciència o inconsciència, depenent del cas...

No estava preparat per això, és evident, perquè vivim en una societat tant conscient que ens ensenyen que la vida és això: fer coses "normals"...a ningú se li pot dir: " tu no et pots permetre una cervesa o un cafè amb llet" perquè tota la vida li han dit que això ja estava assegurat...perquè coi, si vas pels carrers hi han bars i si hi han bars és que la gent hi ha d'entrar...amb això vull dir que seguim educant als nens des d'aquest punt de vista tan volàtil, perillòs, e inconscient...val la pena veure qualsevol documental de terres que passen gana i que en molts casos, és important ser conscients d'això, va lligat a que nosaltres puguem fer un cafè amb llet en un bar, i mirar aquests  infants amb samarretes del Barça o del Madrid,o de marques conegudes,o de mil coses que em fan entendre que el món que hem muntat és molt extrany...

És fàcil criticar als inconscients...però és dur ser conscient de que tothom pot fer coses i tu has de pensar que no les pots fer...venim d'una educació... ens han educat aixi segurament des del dia que naixem, ens han literalment menjat l'olla i jo no puc ser tan "xulo" com dir que la gent és inconscient pels seus actes...que han de fer?..aplaudir a tothom com van de viatge, es foten uns àpats de cal deu i compren el que volen?...a veure, no dic que jo ho fes en una situació així, segurament no, perquè no sóc de bars ni m'agraden les cerveses ni la majòria de xerrades "maxistes" que s'escolten en aquests bars d'aquí dalt, on a les 7 de la tarda s'ajunten tots de mascles que no saben que fotre per allargar la tornada a casa...per tant no m'interessa gaire aquest "mundillo", però entenc l'incosciència de les persones, perquè sento dir-ho,  hem muntat el món tan inconscientment que no seré jo que jutjaré a una persona per les coses que faci o deixi de fer, i molt menys jutjaré la seva consciència, perquè segurament els dos, l'home/noi i el bon tiu cambrer també tenen el significat de consciència o inconsciència una mica manipulat...

Jo ja fa temps que no m'alucino en el meu dia a dia, no perquè no m'agradi el que faig, vull dir que la vida és com una gimcama preparada i la vas fent, aleshores només ens queda una cosa, la capacitat de sortir de la gimcama i excercir el teu dret a viure LA TEVA vida, no la que t'han dibuixat...

Però ens la creiem tant, que finalment critiquem als que son normals i fan les coses que els van dir que podrien fer...per això penso que la societat és extranya, i el món meravellós i "normal", i en aquesta "normalitat" em quedo, la màgia dels colors, els sons de la naturalesa, els nostres amics no humans, i la ment i els cors de les persones...així doncs les coses extranyes les intento ignorar i em quedo amb les altres...

Prop

Fa dies que no escric publicament, intento sempre escriure les coses positives, o almenys transformar-les en quelcom bonic...m'agrada dir el que penso, m'encanta, i sobretot quant son paraules boniques, sigui a una persona molt estimada, o a una persona una mica coneguda, o a una de desconeguda...
Conèixer persones noves per mi és vital, perquè t'obre la ment i descobreixes gent que et pot aportar noves energies, nous coneixements i nous aliments per la teva essència...
És evident que cadascú sap on té col.locada a cada amistat, dono mèrit infinit a la gent que estimo més, son part de mi i costa moltíssim trobar gent que pots comptar per absolutament tot...
Aquest cap de setmana llarg he passat uns dies fantàstics, he tingut el privilegi de compartir-los amb persones que estimo amb bogeria i això li hem sumat un punt infantil de les nostres filles, cosa que encara dona més aire fresc als dies...
Hem voltat, hem mirat nous paisatges, hem baixat uns 15 graus mentres pujavem muntanyes pelades que la neu amagava de la seva majestuositat, he tingut vertígen de dalt a baix i de baix a dalt, aquell vertígen que m'atrau, que em fa pessigolles a la panxa...han sigut dies preciosos acompanyats de persones precioses i de paisatges meravellosos...per cert, alguns dels quals força desconeguts, això és una de les coses que la feina em dona, conèixer llocs potser no tan turístics però que entreguen visions belles...
Tinc uns amics que suposo que em mereixo, deixem de cantó la modèstia per un moment, crec que l'amistat és molt complicada d'aconseguir si realment és cent per cent autèntica, segurament es pot observar en el silenci, o quant justament no fas res, vull dir que l'amistat, l'amor, no necessita alicients per existir, i sempre ha de ser la protagonista principal... les altres coses, fins i tot les més precioses, brillen molt, però molt menys que l'amic que tens al costat...
Tot i presumir, amb raó, d'uns amics profunds i ferms, m'encanta conèixer noves persones...en general em duren poc, segurament ha de ser així, i dels que puc anar coneixent doncs me'n quedarà un o dos que potser seran amics o grans amics o fins i tot coneguts més intensos...per tant, sempre estic obert a conèixer persones, i per tant no em callo el que sento, ho dic i aixi m'estalvio la curiositat o el primer pas...
Però entenc que encara estem plens de perjudicis... és curiós, quant un volta pel món sembla com si res li fes por, conèixer algú ben lluny ja t'està bé , però quant és a prop sembla que tot costi més, son coses que no entenc del tot, però vaja, son eleccions, suposo que si marxes obres la ment i quant tornes doncs agafem altre vegada l'escut...així doncs potser no viatgem, potser ens estem escapant d'alguna cosa??
Per tant agraeixo a una serie de persones que s'hagin obert a mi, que comparteixin la sensibilitat...crec que és una de les coses mes boniques per compartir: la sensibilitat... enmig de frases cel.lebres, de llibres d'auto-ajuda, de teràpies o de llegir mil savis, compartir la sensibilitat és el que realment m'ha donat estabilitat i fortalesa...perquè escoltar la sensibilitat d'una altra persona és un gran regal de la vida...no he llegit molt d'auto-ajuda, ni tampoc sóc de frases cel.lebres, i en canvi tinc paraules gravades en la meva ment i al meu cor, com per exemple allò que el meu gran amic em va dir de " mostrar la debilitat és un clar signe de fortalesa"...i segurament, per mi, en la sensibilitat hi han els dos extrems, la fortalesa i la debilitat, per això un la de controlar i estimar-la moltíssim, perquè s'ha de mimar i cuidar...compartir-la és genial...però com deia, ens agrada més les coses llunyanes, llegir a una persona que et diu com et pots ajudar, quant potser tens l'ajuda al teu costat, sembla que tot tingui un preu, que si no compres no pot ajudar tan...per tant un escriptor desconegut fisicament no ens fa por, fins i tot potser seguim els seus consells, però una persona per conèixer és més perillós...bé, és una sensació que tinc o una percepció que noto de tant en tant...
Aquest escrit doncs el dedico a una veina, un encant de persona, una persona que m'ha entregat un gran boçí de la seva sensibilitat i que és mostra tal com és...això em dona molta força.... perquè no entenc gaire d'escuts... i em mostra el camí, perquè de fet, amagats ja ho estem moltes hores, val la pena de tant en tant treure la disfressa i disfrutar de la única cosa que ens diferencia dels altres èssers vius, la nostra racionalitat...