Eternitats

Hi ha gent que deixa empremta.
Avui de casualitat he vist la notícia d'un professor i articulista del diari de Girona que ens ha deixat...he llegit paraules seves, tan sols mirant-les he entés que ha marxat una gran persona...després m'he posat a llegir comentaris de la gent i m'he posat a plorar de felicitat i una mica de tristor, segurament per l'injustícia de la mort d'algú que encara li quedava molt de temps en aquesta terra...
Com no, m'ha vingut al cap el meu estimat Eduard, potser la persona que més articles li he dedicat en aquest blog , he recordat que uns dies abans de marxar em va dir que era un privilegiat per poder-se anar despedint de la gent, és el que té ser conscient de que la seva estada física aquí s'està acabant...
En Jordi, el professor, també va poder publicament dir que marxava, ha sigut bonic llegir l'article del Diari de Girona , mostra la serenor, la tranquilitat, tambè la ràbia de qui encara no vol marxar...però en definitiva tornem a estar davant d'algú viu eternament dins de moltíssimes persones...veure com els seus alumnes li escriuen paraues dolces, sinceres i arribades directament del cor m'ha emocionat...
En un anonimat exigit per ell mateix, el meu pare, l'Eduard, també va deixar empremta, una empremta que jo sento cada dia, i que em surt de dins entregar-la a la meva estimada Aida...avui pensava que l'estima que sento per ell és tant etern i sincer que em fot més per el seu gran amor, l'Isabel, i per les paraules que mai ha pogut dir a la seva néta...com a pare, m'hauria encantat que un dels referents hagués sigut ell, com a avi, però sobretot com a persona, i com a amic...
Passen els anys i tot segueix siguen tant viu que fins i tot em sorpren, l'eternitat la posem nosaltres, i la vida segueix sempre després de la mort quant has deixat empremta...
Avui li he escrit un misatge a l'Isabel, la dona que el va portar a un nivell superlatiu de felicitat en els seus darrers anys... per mi l'Isabel representa una amiga, una gran amiga, molt per sobre fins i tot de l'herència comuna que ens va deixar ell, vull dir que la miro com a persona independent del que ell ens va deixar, perquè és una gran persona, especial i espAcial com ell, l'estimo...ara ha acabat la quimio, l'ha portat amb aquella serenor i tranquilitat que ell també tenia...
M'encanta recordar-los junts, m'agrada llegir coses d'ell que ella guarda amb carinyo, coses diaries que li deixava al costat del llit o a la taula del menjador...
L'Isabel es despertava i ell ja havia marxat a treballar i aleshores es trobava una nota a la tauleta del llit que deia " em deu un petò"...o quant alguna cosa no rutllava en la ment de l'Eduard li deixava un paperet que li deia " anem a parlamentar" i ella ja sabia que ell l'esperava a dins del lavabo, generalment assegut a la tassa del water, tancada suposo... mai ho he preguntat però suposo que tancada...
Ell omplia de lletres la vida, escrivia poesies, tonteries, pensaments, paraules a tots els seus compis de convivencia, jo en recordo milers de paperets que trobava quant arribava a casa, alguns d'importants com " he marxat, torno en dos anys" o altres de més absurds com " estic cagant"...
No tinc cap dubte que les llàgrimes de la doctora i de les infermeres que el van cuidar eren sinceres, i n'estic quasi convençut que deuen guardar en algún calaixet els escrits que ell dedicava cada dia al personal de l'hospital...les seves notetes eren precioses a vegades, divertides altres i boges en alguns casos...
Jo no paro de recordar-lo, em dona tanta satisfacció fer-ho que no evito mai res, ell ja descansa, i segueix enviant-me mil misatges que en tots els meus 36 anys que vaig tenir el privilegi d'escoltar-lo vaig anar emmagetzemant dins meu...és curiós que qui menys imposa i tan sols comparteix és qui més coses a dir té en el teu caminar...per mi, ell, és com tota persona hauria de portar una educació, perquè quant ets pare, sigui com sigui, no pares d'educar i és una responsabilitat tan forta que moltes vegades et perds amb qui ets, que vols mostrar o si fas bé  amb el que mostres...així doncs, ell, que en la seva complexitat és movia dins de la senzillesa, tan sols mostrava qui era realment...ho agraeïxo infinitament....


La mort del professor m'hi ha fet pensar, la seva mort i una frase que he llegit del Nietzche:
" l'individu ha lluitat sempre per no ser absorvit per la tribu. Si ho intentes, a vegades et sentiràs sol, altres espantat. Però cap preu és massa alt per el privilegi de ser un mateix"

Crec que el meu estimat Eduard em va mostrar això justament, potser aquesta eterna fòbia que tinc a veure milerss de persones en un sol lloc i amb un sol crit m'ha vingut deguda a que les multituts em fan perdre el valor de les persones...curiós suposo, perquè no sóc tant estúpid com per pensar que la força de molts pot aconseguir moltes coses, però potser perquè dins meu penso que la manipulació és la primera força que fa moure a la gran majòria, em fa pànic, i quant dic pànic és pànic de debó...quant veig molta gent en un lloc pernso que son enemics d'uns altres, i això em posa dels nervis, tot i així una gran minoria hi creu amb creences reals, i potser m'hauria de quedar amb això...no sé, és la sensació de que m'estic perdent alguna cosa quant tothom és mobilitza, i no perquè hi vagi o no hi vagi, és una sensació extranya però totalment arrelada a mi...


Així doncs, em quedo a la meva tribu, que és petitona però potent...
- Isabel, m'estimaràs sempre?
- SEMPRE- li va dir dos dies abans de morir...
I aixi ha sigut...