Moments

Un dia vaig dir que quant cuides un malalt sembla que sigui ell que et cuidi a tú, és una sensació extranya, t'ho he dit a tú mil vegades, no em pots contestar, ni tan sols quasi pots somriure, però la teva mirada de nena eterna em segueix parlant com abans...
Vaig tant estressat ultimament que no puc pujar molts dies, o almenys tants dies com voldria, em canso i la realitat, i sense voler actuar de màrtir, no tinc moltes possibilitats d'ajuda aquí dalt, per tant em queda poc temps i poca energia, i per veure't en necessito una mica més de la que ara mateix el meu cos genera...
Saps que si vinc és per moltes raons, principalment vull que marxis amb la sensació de que les coses no les has fet malament, ho has fet com has pogut, com quasi tots nosaltres...no vull que marxis sentint-he culpable, no està escrit enlloc les normes de la perfecció com a mare o pare, no existeix la perfecció en aquest sentit...segurament no existeix la perfecció en cap sentit, per sort...
El més important és que m'has estimat, a la teva manera, potser m'has estimat sense pensar gaire com estimaves, però no seré jo qui et dirà que ho vas fer malament, ja ho han dit masses persones i sense saber absolutament res de la teva vida...jo ja et vaig jutjar fa temps i vull que tinguis clar que ja està, que allò va ser un error, i va ser un parentessís de tot plegat...com tú, jo tambè passava les meves circunstàncies, i a vegades un es perd en tonteries que no ajuden en res...
Ara sento que la manca de temps em fa perdre instants amb tú, em fa mal, i em sap greu, sobretot per tú, no vull que pensis res, ja t'han abandonat moltes vegades...la mort del pare, tot i que ja estaveu separats feia anys, va ser un sotrac molt gran per tú, de fet vas baixar fisicament molt i des d'aleshores ja no has pujat mai més, sempre has anat avall...ell i jo som el que tens i has tingut sempre, els dos que potser més t'hem conegut i en canvi, i això t'ha de fer sentir bé, els dos que en general mai t'hem fallat, crec que és senyal que tots dos sabiem que mai vas fer res amb mala fé i que moltes vegades ni tú mateixa sabies ben bé quin camí triar...
Crec que els dos vam substituir una mica la figura del teu pare, aquell home que va fotre la vida enlaire a tothom que tenia al voltant: a la teva mare, al teu germà i tambè a tú, encara que tú vas ser forta i et vas escapar de tot allò, tot i que és evident que allò et va perseguir tota la vida...
Saps? per saber no jutjar i saber entendre un ha de passar per coses, si la vida et va sempre bé costa molt més entendre als altres, vull dir que un, quant les coses se li torcen, acaba, a vegades, fent coses extranyes o fins i tot per inèrcia i de mica en mica, a vegades raonant, i a vegades com pot, acaba retrobant el rumb perdut.
Crec que ara, després de molts anys, he entés de que em va servir el meu mal moment. Recordo que sempre deia que no havia aprés res de res, fins i tot deia que havia desaprés tot el que havia aprés abans, doncs no, tot allò em va fer ser més comprensiu amb els altres, potser els resultats han arribat fa poquet, abans encara estava digerint coses, però quant surts te n'adones de la feina interna que has arribat a fer... segurament fins que no vaig sortir em va costar col.locar-te en algún indret de la meva realitat...ja t'he demanat perdó moltes vegades i encara que el teu silenci és fisic, la teva mirada de felicitat per tenir-me al teu costat em va donar molta més resposta que un perdó...
Saps? cada dia em fan més gràcia els judicis, de fet els més importants no s'acaben fent, els dels grans estafadors que segueixen al carrer després de robar clarament els nostres diners, aquests no es duen a  terme. o costa molt jutjar-los... curiosament, els altres si, ara me n'enfoto directament dels que diuen que els homes no sabem fer dues coses a la vegada, no dues no!!, tres, quatre i les que faci falta, simplement falta que ho hagis de fer per fer-ho... ai aquests tòpics que tantes pedres en el camí entreguen a la progressió humana!!...però et diré que trobo a faltar a la meva gent, no et nego que una mica de relleu m'aniria bé, perquè el meu físic se'n ressent i la meva energia s'escapa per tots els meus porus, aleshores em giro i crido una mica d'ajuda i no escolto res... no ho dic per la gent, és més cosa meva, em costa demanar ajuda ara, una altra cosa que vaig apendre malament de tots aquells instants complicats...com un nen petit: me'n vull sortir jo solet!!...alguna cosa em falta madurar encara...però trobo a faltar els meus més propers, la poca familia que em queda i els meus grans amics...però estimada mare, un finalment ha d'entendre totes les passes que fa, ser impulsiu m'ha portat a viure aquí dalt, i moltes vegades penso: que coi hi faig aquí dalt?... i després penso: " ah si!!, va ser un impuls" i ja està, no hi ha més resposta, de fet ja de petitet pensava que els impulsos em permetien viure coses increibles, i així ha sigut, i com totes les coses que decideixes o que formen part de com ets o del teu caracter, té una part positiva i una de negativa... com dic sempre: tota virtut extremada es converteix en molts casos en un defecte...veus?..una altra cosa que he aprés, antigament creia que una ha de ser extremista, i finalment m'he anat centrant, però no per l'edat o per la por, no,no, en aquest cas no, simplement és per la comprensió i perquè cada dia suporto menys l'agressivitat i la sentència de qualsevol cosa que passi...bé, hi han coses en les quals em vull mantenir inflexible, coses com el racisme, o l'injusticia o el classisme o fins i tot sóc inflexible amb els inflexibles...ja té nassos!!
Bueno, deixa'm posar-me a lloc i trobar el meu racó per nosaltres, ara m'està costant, com a bon home només faig 150 coses cada dia, i les faig el més bé que puc, per tant vaig una mica atabalat...espero que sàpigues que tots fem coses malament, jo n'he fet tantes que la suma dels teus dits i els meus se n'enfoten de mi... ei, els dits de les mans i els peus eh, per saber el resultat necessitariem moltes mans i peus... l'he espifiat moltes vegades, però finalment sempre hi ha una cosa que està per sobre d'això: l'estimar, l'amor, sé que sempre he dit que no n'hi ha prou en estimar, s'ha d'estimar bé, si no potser no serveix, però tots sabem que això costa molt, per tant ja no estic aquí per pensar el que es fa malament i em quedo amb el que es fa bé, i ves per on, amb tú he rigut molt, tenies una marxa inacabable, i com deia l'estimat Eduard, vas escapar d'un infern, i mira, això no és tant fàcil...i francament, alguns diran que potser massa, però sempre em vas deixar fer servir les meves ales...i en això hi entre el respecte, potser no vas ser una mare standar, si és que n'hi han, però sempre em vas respectar...