Estalvi d'energia

Milions de sensacions en un dia...molta pluja, fins i tot pesada, però mana ella, per sort no li podem dir que pari... molts colors verds i moltes olors també, però massa pluja per algú que treballa sota el cel, esgota, cansa i encostipa una mica...
Converses maques entremig, algunes de valentes, altres de més acollonides, però que fan sumar i sempre que alguna conversa fa sumar es posiitiu...
Però m'endinso una mica en mi, em toca aquests dies, per algún patiment pràctic i per algún d'emocional. Mai negaré que sóc un somiador, però mai negaré que el sentit pràctic em domina ,fins aconseguir treure'm altre vegada la disfressa de saber caminar per aquesta societat...pel món ja tinc clar que en sé, i força...món i societat, camins oposats...
Avui m'han respòs a una pregunta:
- tens algun poder tú?
- no, els vaig perdre tots quant vaig nèixer.
Qui ho ha dit té segurament mil arguments per dir aquesta frase, de fet, el que jo he conegut d'aquesta persona em fa pensar que és força certa...tot i no saber el seu passat abans de nèxixer...o potser si, segurament serà un dels dubtes que mai resoldré...
Per altre banda l'il.lusió que es passeja per casa, feliç, contenta, emocionalment cada dia més forta, més lliure, m'encanta!!!
Però tinc d' aquells dies que deixo coses pendents, potser perquè guardo energia per mi, pel que pugui ser, potser perquè son més pràctic del que penso, potser perquè penso massa, deu ser això, aquella gran solució que he trobat a la meva vida: pensar!!, però quant penso menys no funciono, curiós, i avui tot i tenir tantes temptacions per la meva ment, estalvio energia...també n'he aprés força...
Pam! un altre regalet en lletres, algú llunyà fisicament, i tan a prop del que jo vull llegir...m'ho guardo a la caixa dels tresors...
Però de sobte s'acaba mirar el meu melic i giro la mirada enfora, per nassos, amb tristesa, m'arriba un misatge d'una amiga que sempre m'envia carinyo, igual que jo a ella, el seu fill ha recaigut...abans m'ho explicava, i jo ho dibuixava en les seves paraules, podia entendre el patiment, tot i que no el puc ni imaginar, però ara ja conec el nen, un nen que vaig conèixer sa i corrents amunt i avall, sense poder mirar-lo amb la injusticia de que la seva malaltia és crònica...li envio petons grans a tota la familia...
i et ve aquella pregunta tan senzilla i potser vulgar:
.-Doncs de que coi ens queixem?...i si, és cert, segurament no tindriem dret a dir res escoltant aquest dolor, però per sort o desgràcia no estem lligats entre nosaltres, i el nostre mal de cap pot més que una cosa eterna, suposo que ha de ser així, perquè igualment si no estiguessim ferms i no ens cuidessim, tampoc podriem ajudar a qui ho necessita...o sigui , a la mare li toca posar-se la bata de doctora, posar-se l'escut de protecció emocional i cuidar-lo i cuidar-se...
Un dia extrany i molt ple de sensacions...

Retorn

Osti, l'altre dia et vaig veure i quasi em poso a plorar, em van venir mil records al cap, molts!...saps?, t'he d'agraïr moltíssimes coses, les teves il.lusions, les teves valenties, fins i tot la nostra força que mai podria renegar d'ella...
On és aquella llum que tan il.luminava als que t'envoltavem?...la teva alegria, que certament moltes vegades s'ennuvolava per causes segurament desconegudes per tú...
Avui t'he tornat a veure, amb aquell somriure forçat, intentant dissimular el teu patiment, tot i així no pots dissimular res, els que aneu amb el cor per bandera us resulta impossible amagar les coses...m'has tornat a entristir i molt!!
Saps que no t'he de dir quin és el gran regal que m'has fet, segurament això m'uneix a tú, desde lluny, amb prudència, a vegades fins i tot amb una mica de por, por de fer mal o de dir coses que no toquen...
Sempre t'estimaré pel que ets, no pel que hagis pogut fer un dia en concret o potser el que el teu estat et porta a construir en moments de confusió...crec que t'ho vaig dir una vegada, no es pot estimar un estat d'ànim o un instant, s'ha d'estimar sempre i així ho vaig fer molts anys amb tú, igual que tú amb mi...
Però aquesta tristor, aquest allunyament de la realitat, del món, dels que t'estimen en silenci, que no s'atreveixen a dir-t'ho perquè no saben si et farà bé o mal, però t'estimen i sempre ho fan, aquesta ja eterna tristor fa mal...rebo trucades preguntant per tú, per saber com estàs, parlen del teu cor, de la teva bondat, també dels teus defectes, que alguns t'han portat fins aquí, però tot i així, molts d'ells també son les teves virtuts, ja saps que extremar una virtut permet que deixi de ser-ho, la teva obsessió per aconseguir les coses que arrastra a tothom, que anima a tothom, però que no la controles i finalment és converteix en la teva enemiga però segueixes posant com a destí l'idea inicial, sense voler ni saber canviar les coses...però l'inici és bó, ningú en té cap dubte...
Tinc l'última imatge enclastada ara mateix dins meu, fa mal, no tan sols pel carinyo que sempre et tindré, si no perquè fa mal mirar un patiment tan endinsat dins d'una persona...tan anclat en la sensibilitat, aquella que sempre t'ha dominat i que tú mai has pogut amb ella...
M'agradaria oferir-te la meva ma, dir més coses, xerrar amb tú, et faria mil preguntes, però no puc fer-ho, sé que la barrera monumental que has posat entre tú i el món doncs ara mateix és insalvable, tot i que també t'agraeïxo que tinguis quasi sempre respecte cap a mi i que jo sigui de les poques persones que acceptes, tot i que sigui a una petita distància, a vegades gran...
Com pot ser que la brillantor s'hagi apagat tan?, fins i tot la bellesa que a tothom fascinava quant caminavem junts per Terrassa... ara veig una persona que s'apreta, que s'endinsa cap al seu món i que no sap com sortir-ne, però el pitjor de tot és que no deixes que t'ajudi ningú, ja no dic jo, que ja no toca, però si per la  gent que tens a la sala d'espera amb el cor a la mà per entregar-te'l quant et vingui de gust...
He arribat a casa, he mirat unes quantes fotos teves, no em calien gaires per recordar el teu passat, ja no dic amb algunes aventures compartides, parlo del teu, de tú...
He recordat el dia que ens vam conèixer, anava caminant per Terrassa, sortia de la feina i em dirigia a jugar a squash, et vas acostar i em vas demanar una cigarreta, totes les teves amigues reien darrera, tenies 13 anyets, i em vas fer posar vermell i també em vas fer riure...casualitats de la vida ens vam trobar fent un café amb llet matinal a la plaça Vella, vam xerrar molt i molt, i finalment , el dissabte següent, una altre casualitat ens va portar a trobar-nos en una discoteca, de fet no se't veia, estaves rodejada d'homes, o de nois, i em vas veure i em vas cridar perquè et salvés, i fins a dia d'avui mai més has sortit de la meva vida, dibuixada de mil formes diferents, però hi ets...
M'agradaria saber on ets ara?, en quin món estàs entregant la teva energia i el teu patiment?... tan sols m'agradaria saber-ho per posar-me per un moment la disfressa d'heroi i destruir-lo a cops d'espasa, però sé que això no és possible, ja ho he aprés això, tan sols un mateix pot destruir el que ha construit , perquè tú ets l'única que penses que aquest món existeix, però no és real, el real és el que el teu somriure ara forçat, abans tan generós, va construir durant molts d'anys...segur que ha de ser així...saps? amb una llàgrima als ulls, amb un dolor al cor bastant gran, tan sols et vull desitjar un gran retorn, perquè el teu orígen és preciós i has de tornar, molts t'estem esperant...sigui com sigui, t'ho mereixes...
Ningú mereix viure mort i menys tú, que tenies , tens i tindràs tanta vida a dins teu...tanta il.lusió tan sols li falta una cosa, encaminar-la bé, torna!...et volem aquí!!

Tradicions

Ahir mirava de lluny tota l'eufòria de Sant Jordi, després es veu que jugava el Barça, també és complicat no fer-ne cas perquè te'n parlen a tot arreu perquè suposen que t'interessa... tan me fot la veritat!!, per fer la punyeta vaig dir a la tenda que compro la fruita que perderien 4 a 0, osti!!...quant torni no sé pas quina rebuda tindré!!
Però vaja, al que anava...Sant Jordi...
De fet crec que és l'única tradició catalana que m'agrada, tot i el component comercial de gastar i gastar, però és un bon motiu crec, o almenys bonic. El llibre, la rosa, els colors, la llegenda, està bé, i després pensava com pot ser que no m'agradi res tradicional del meu país...és extrany, no és que m'hi posi d'esquena però és que és així...ho respecto però en general m'avorreixen profundament les coses més típiques d'on visc. Segurament els castells son els únics que m'impresionen però com que tinc vèrtig veure'ls em provoca patiment, o sigui que ni això!!
No m'agrada la barretina, no m'agrada la butifarra amb seques, detesto la sardana totalment, no m'agrada l'himne de Catalunya, no m'agrada el Barça...osti, és que posats a no agradar-me, ni tan sols m'apassiona el català, tot i que el parlo encantat eh, però adoro el francés i fins i tot el castellà per davant del català, dic com a bellesa eh, no parlo de sentiments...que curiosament tampoc en tinc cap, ejem...no sé, és una casualitat que sigui català , per mi és així, però això no vol dir que detesti res...bé, les sardanes si...ah, tampoc m'agraden els gegants ( tot i que sé que n'hi han a més llocs)...ai si!! m'encanta el pa amb tomàquet...buf, sort!!
Per sort odio el PP, els "faches", ciutadans, alguns gilis que es dediquen a criticar Catalunya perquè si i fins i tot votaria que si en un referendum per l'independència!! però tampoc sé ben bé perquè, no em crec res del que diuen , però vaja, votaria que si, a veure si marxem així d'Europa coi!!
És futut no estimar el país on vius , i cap altre evidentment, això et complica les coses, perquè no s'entén gaire a un paio que no es posicioni, o si o no, i jo no dic ni si ni no, n'estic tan fart d'aquesta lluita que crec que diria que si a l'independència per parar d'escoltar a uns i els altres dient que tot és culpa d'ells!!...jo visc a un altre planeta i crec que la culpa és de la societat que ha muntat els diners per sobre de les persones i a les multinacionals en el nostre present, que fan o foten el que volen i ens tracten com el que som, números, i crec que l'independència no ens treurà aquesta merda de sobre, principalment perquè la caixa i la seva obra social  farà de les seves igualment...però vaja, almenys no pagarem peatges, que guai!!...tot i que si segueix així no tindrem ni cotxe per poder no pagar-los!!
Però callo molt!! perquè tothom em dona raons per creure en tot això, i n'estan convençuts, me n'alegro, jo no i gens!!...però tampoc estic convençut que tal com estem ens en sortirem, això si que ja està demostrat , per tant prefereixo un canvi...ara, això si, quant em mostren números i més números demostrant com ens roben els diners doncs no en foto ni cas, perquè tinc clar que me'ls continuarant fotent sense pietat: comisions dels bancs, factures de llum, aigua i gas, vaja, tot el que sempre tenim i tindrem!!
Però com que tinc dubtes i entenc que un país com més petit millor, tampoc sé perquè ho penso però ho penso, doncs endavant!!...
Jo cada dia veig fronteres més potents i països més grans... economicament estem lligats aquest gran país o empresa anomenada Europa i així n'estic segur que mai ens en sortirem...de fet em sorpren que ens queixem de que els espanyols no ens entenen i pretenem que els europeus ens entenguin i quant dic espanyols o europeus parlo a gran escala, a petita escala molta més gent de la que pensem ens entenem...
Jo estic fart de tot aquesta història, i de tantes voltes, cony!, que vagin a sac i que comencin a moure el cul de veritat i no marejar la perdiu...perquè si realment no tenen respecte per nosaltres doncs que s'hi posin i que tirin pel dret i ja està!!
Quant miro al Montoro ( que realment sembla sortit d'un còmic i diu coses molt còmiques),o al De Guindos i al Mas-Collell no hi veig cap diferència, els tres van contra els meus interessos, però tinc una part pràctica i per ser putejat millor que ho faci un que dos o que tres, suposo que alguna cosa hi guanyarem...però els tres parlen en la mateixa direcció i no em vull enganyar en això, però vaja, suposo que necessitem esperances i m'agafo a ella com tothom!!
Osti!! jo volia parlar de Sant Jordi, que és bonic!!...però almenys em desfogo per aquí en un tema que ja no puc dir res perquè tothom se'm tira a sobre, per tant he optat per callar i riure per sota el nas, ho sento, però és que aquí ens quedarem els polítics que tenim i tot i que potser hi guanyarem un xic, em foten una por!!! tremenda!!

Coi!!

Després de dia i mig una mica atabalat, per sort ja se'm torna a fer petita la vida!!...és una sort perquè així puc seguir buscant sensacions per tots els raconets...ja ho deia jo que cada vegada els atabalaments son més curts i les pujades més serenes...és evident que si no baixes gaire, no costa tan esforç tirar amunt...i quin és el remei?...evidentment, per mi, deixar anar les sensacions i sentits, et voilà!! ja torno a ser on volia!!...
He collit espàrrecs i n'he trobat!!, he fet cançons, he recitat poesia, he dinat amb una gent de cor gegant, he escrit algunes paraules carinyoses...ei!! he vist el sol, el cel, l'aigua, ho he vist tot!!!, he intentat no perdre'm res del que la vida m'ha regalat, i sense gastar ni un duro!!, fantàstic els recursos de la gran agència de viatges que és la naturalesa i l'èsser humà!!...emocions, sensacions, bellesa!! i sense bitllet d'anada i tornada!!
Ara, qui em pugui llegir pot pensar que sempre ha sigut així...ui!!, preparo tres juas per això: juas, juas i juas!!...ni molt menys...abans d'aquest blog n'hi havia un altre, molt diferent de lletres, però amb la mateixa essència, potser més ferida, potser més dèbil, mostrant la meva debilitat sense por, sapiguent que potser en això recau la valentia més evident, mostrar tranquilament els meus moments amb menys coloraines, permetent entendre que en el creixement interior existeixen aquests instants de confusió, de mirar molts camins, descartant els que menys t'atrauen , encara que et cridin amb molta força:
"Vine maco, aquí tindràs l'estabilitat, la comoditat, la tranquilitat que tan desitges...vine, que veuràs els premis que tens al final del camí"- i aquesta cançoneta l'he escoltat tota la vida, per sort altres camins també em cridaven amb més suavitat, sense premis aparentment, perquè el premi més gran que tens si esculls lliurement te'l dones tú....
Però quant les coses se't posen magres és complicat no caure en la temptació del camí fàcil...però vaja, ni que l'agafis res t'assegura un premi...és fa evident quant obres un dia la televisió, o obres les orelles i els ulls i passeges pels carrers...de quin coi de premi ens parlen doncs?, que coi diuen?, hem de dependre de tantes circunstàncies i posar la nostra felicitat en mans d'aquesta màquina imperfecte que és diu societat?, ui, no, no, gràcies!! prefereixo dependre de l'amor, i de mi mateix!!...
Ara algú em podria dir: clar!! és molt fàcil parlar així quant tens la seguretat i jo li diria: et dedico tres juas més!!...juas, juas i juas!!!...noooooo!! ni molt menys puc parlar desde la seguretat, de fet porto tants anys insegur externament que després de moltes lluites me'n vaig cansar i vaig començar a viure la vida que volia, això si, no em calen emocions fortes a viatges exòtics, ni escapades, no,no !! de que coi m'he d'escapar? de mi? de la meva vida? , ai no, és molt trist escapar de la merda  de vida que portis, no em passaré tot un any podrint-me per tenir un premi de 15 dies d'un viatge, la veritat, aspiro a una mica més!!...perquè si cada dia viatjo mentalment, sensorialment, emotivament, no em calen gaires escapades!!...osti, i a sobre cumpleixo en la merda de societat i a sobre cumpleixo bé!! si és molt fàcil cumplir coi!!...ei, no vull dir que no vulgui viatjar eh, m 'encantaria si pugués, de fet m'encantaria quedar-me a llocs diferents més que viatjar uns dies, però no pot ser i ser somiador no vol dir ser gili!!!...m'adapto al que puc i adapto la vida al que sóc!! ja fa temps que no m'adapto a tot...i una mé!!...és la meva vida, de moment l'única que conec i que vull viure!!...
O sigui que és diumenge, demà dilluns, com que sóc un "privilegiat" i tinc feina, demà cumpliré i ho faré bé, perquè no deixaré de viure el que sóc perquè treballi...és cert que he tingut sort, perquè m'ho he currat i tinc el tipus de feina que vull, s'adapta a qui sóc i a qui vull ser , tot i que també és cert que un dia és pot acabar o els meus genolls dir prou...però ja em readaptaré i adaptaré altre vegada tot el que m'envolta extern a mi!!...res d'enganyar-me, ni enganyar!!...així segur que tot seguirà bé... l'única cosa que no podré dominar mai és el cor, el que sento, els que estimo, el que tan vull cuidar com és la meva estimada natura...res més, tot l'extern espero poder controlar-ho i es quedi en això, extern...

Un somriure

Un dia massa pràctic...tot i el meu estat sensible, generós en els sentits, valent, les coses pràctiques també afecten...però algú ha canviat els dubtes del camí escollit avui, per un somriure...
A vegades t'arriben aires, notes coses que potser jo no sé explicar però sé sentir, m'arriben i punt i podria deixar-ho passar o com vaig fer, escoltar el que jo sento...un impuls, un petit impuls que avui ja m'ha regalat un somriure!
Si no l'hagués escoltat o sentit, avui ja estaria dormint...per sort tinc suficients eines com per no oblidar-me de qui sóc ni tan sols quant la part pràctica apreta...ja ho he aprés això...
Tot i així, era un dia de contrastos, seguia amb les ganes intactes de sentir, de disfrutar dels racons, d'escoltar cada història dibuixada en una arruga d'una persona gran, o per gaudir d'algún instant on la naturalesa m'entrega la seva fressa...però masses trucades, queixes, lluites, tonteries en definitiva...perquè quant tornes als sentits i a les sensacions, això és converteix en una tonteria!
Em va arribar l'aire, no sé explicar-ho, així ho sento, una bona olor, una bona sensació, un motiu prou clar com per impulsar les paraules...
Feia una dia bonic, molt bonic, tan bonic que fins i tot hi havia gent que no pensava que un dia podria ploure i en el cotxe tan sols s'hi observava un "llimpia"...però amb un jo ja feia per poder escriure en cinc segons les primeres sensacions...em venia de gust i ho vaig fer...
I avui tinc un somriure que li dec...m'ha fet pensar en el meu pare, en entendre que segueix més viu que molts vius...ella parlava del que també havia "marxat"...tan sols fisicament perquè he entés que en cada pas que faci, en cada instant de la seva vida, ella el seguirà sentint viu en el seu interior...m'he emocionat, per moltes coses...per obrir-se, per pensar que sóc una persona abans que un home, per no tenir por, per captar també part de mi, per deixar les "imbecilitats" dels tòpics i per donar tan de color al meu impuls inicial...
Però m'ha parlat d'ell, del seu gran amor-amic-amant...des del cor, crec que no sabria fer-ho d'una altre manera, que bonic estimar així!!...això es nota, quant la gent se'n va es pot mitificar la persona, no és el seu cas, és tan real que li dona forma humana a qui l'escolta o llegeix...res de mites, una autèntica realitat a través del cor de qui el va estimar i l'estima amb la mateixa intensitat...
He pensat de dir-li a ell, perquè el sentia tan viu a través d'ella que m'hauria agradat dir-li " deus ser meravellós, no en tinc cap dubte...ella m'ho ha dit i m'ha arribat amb fermesa i amor"
I m'ha parlat del mar, i tot per un inici impulsiu, el mar i els impulsos també fan una bona melodia...i estima el mar!!... les nostres sensibilitats son semblants...la sensibilitat no es compta per anys, si no per intensitat, seria posar la sensibilitat en un lloc massa pràctic si oblidessim això...la sensibilitat és atemporal, és o no és, la sents o no, la sents una mica o molt, però no té edats, ni colors, ni tonteries que tan de mal fan als que habitem al món classificant i jutjant...
Li agraeïxo sobretot les seves paraules, netes, transparents , tal com parla em mostra que ens perdem moltíssimes coses en la vida per pors absurdes...dos son sempre dos i obren un món que no hauriem de barrejar amb altres móns...i aquest m'està agradant!!...no cal jutjar-lo...si demà fessim un café plegats ja tothom jutjaria!! així som!! quines tonteries més absurdes i que no serveixen per res!!
Ara tan sols tinc un somni, volar per sobre el mar!! espero fer-ho un dia!! sense por, com ha de ser!!...com a persones...això si, com a persones amb ales, perquè els dos en tenim!!!

Les orenetes

De petit recordo contemplar el vol de les orenetes hores i hores desde la terrassa de casa meva...avui ho recordava mentres les mirava molts anys després...com juguen, com es persegueixen, com dibuxen vols anàrquics però sembla que estudiats...si no segur que xocarien -pensava fa anys!!... i pensava avui també!!

Un dia tan bonic com  el d'avui, amb tanta llum, queda encara més preciós amb el vol d'aquests ocellets que amb la seva alegría ens avisen de l'arribada de la claror, del bon temps!!
Cada any a casa, ens queia una oreneta per la xemeneia...recordo l'imatge de tots dinant i de sobte tots enfeinats per agafar-la i posar-la en el seu cel...em sorprenia que no es puguessin enlairar del terra... i agafar-la, i deixar-la anar m'omplia de felicitat...
Recordo un any que una no baixava, sentiem les seves ales continuament, m'imaginava el patiment, intentavem ajudar-la en el seu esforç però no hi havia forma que sortís...quant ho va fer vaig sentir un sentiment de tranquilitat brutal...avui les mirava altre vegada, que boniques en el cel !!!, sóc un devorador d'imatges celestials, de les menys cristianes, de les més terrenals, guanyar temps mirant el cel, que coi perdre temps!!...
M'apasionen les orenetes desde sempre!!...de fet m'apasionen els ocells en llibertat, em provoquen serenor, estimulen els meus sentits i em fan oblidar-me que a baix hi ha una terra... i ara arriba la nit i el cel segueix el seu espectacle, quina terra més bonica que tenim!!...sembla mentida que perdem tan de temps en tonteries ...tenim aquest gran tresor que pensem que és nostra!!...és mirar el cel, el mar, les muntanyes i entendre que nosaltres som d'ella, de la naturalesa, és la nostra vida, som part d'ella, i és l'única cosa que cada tinc més clar que em mereix tot el respecte...i tots els èssers vius que hi vivim, la nostra espècie també, però no vull oblidar que som una espècie més, no els "amos" d'aquest preciós planeta!
Ara, amb la crísis ni se'n parla, ja no parlem de que hem de cuidar el que ens dona oxígen, aire per respirar, estem preocupats amb les nostres misèries... perquè son misèries parlar dels estafadors tot el dia, perquè és misèria veure que mentres les orenetes estan jugant en el cel, nosaltres no parem de "jugar" a guerres inútils, que per cert, no tenen gaire recompensa...perquè com les orenetes, nosaltres també som mortals i marxarem un dia...sincerament, i jo el primer, perdem molt el temps!!


                             

Les "noves" amistats

La vida et va regalant amistats, també te'n va treient, lògic...hi ha gent que coneix a poca gent nova, com si a partir d'una edat costi més, suposo que son maneres de fer...jo considero que no, és la meva opinió, de fet considero que cada vegada estem més preparats per noves amistats, tot i que entenc que el dia a dia ens ho posa més difícil a mida que ens fem grans, però tot és posar-s'hi. El que intento fer sempre que conec algú és començar de zero, no de menys quatre o cinc, cosa que a vegades podem cometre l'error de fer, que ho intenti no vol dir que sempre me'n surti, però tinc clar que és l'única manera de fer nous amics, si en tens ganes clar...jo en tinc!!
Valoro infinitament les amistats que tinc, les més antigues, els meus grans amics de fa anys, no nego que amb alguns d'ells, potser tres, he arribat a la comoditat absoluta, ens estimem per sobre de tot amb aquell amor amb MAJÚSCULES...un gest, una mirada, unes paraules i ja hem entés on estem cadascú, sense reclams, ni exigències, tan sols estimar, admirar ( en l'amor i l'amistat, si es verdader admires, que no mitifiques), escoltar a l'altre i les connexions existents de dos sers, l'essència...
Però no em tanco a conèixer nous regals...ahir mentres escoltava un de nou, que ja no es tan nou ja que fa quasi tres anys que ens coneixem, l'admirava ja... la seva bondat i sobretot la seva tendresa, és una persona que tracta amb tendresa tot el que toca, humà o no humà...ens separen coses, sobretot algunes aficions de lineas paral.leles, però tambñe ens ajuntes altres, les més internes i el desig de crear.
És una àngel amb la guitarra a la mà...jo em miro els seus dits alucinant com poden tocar entre aquelles minúscules cordes...jo, el patós amb mans de pianista, que ja m'hauria fumut un cacao tan gran a la primera nota que totes les cordes s'haurien embolicat entre elles i el meu dit no podria sortir d'allà...segur que acabaria aixi l'imatge!!
Però m'ofereix concerts per mi, de fet vol que li posi lletres a les seves precioses melodies, jo no sé fer-ho, però m'encantaria acompanyar aquell geni de la música en alguna aventura creativa, estem en això fa temps, i crec que ja hem començat a crear alguna coseta...em deixo portar pel seu "trance" guitarril ( ell diu que entra en trance i m'ho crec) i em quedo meravellat escoltant el só de la seva guitarra... la seva tendresa que interpreta tan bé en la música...
Avui li he dit, que és una persona tendre, amb els seus fills, amb els amics, amb les ganes d'ajudar innates que té sempre...crec que les coses sempre s'han de dir, les maques molt més encara, cada cosa que et desperta una altre persona li pertany, sempre ho he pensat i mai m'he callat en el que m'han despertat...entenc que pot portar confusions, poden pensar que allò que dic és infinit i no és així, res és infinit o poques coses ( ja no m'atreveixo a dir res amb seguretat), però aquelles paraules sorgides en aquell instant li dec a l'altre, que menys que donar-ho al prota de la meva inspiració...momentanea o no...
Jo vaig coneguent a molta gent, per impulsos, per intuicions, perquè en tinc ganes, perquè m'agrada conèixer altres ments, altres pensaments, altres formes de viure, perquè m'agrada cada dia més empapar-me de persones que m'aporten coses, i crec que tothom m'aporta alguna cosa important, fins i tot els més llunyans als meus pensaments també m'ajuden, potser a reforçar encara més el que penso, potser a fer-me dubtar, o potser a valorar els grans amics que ja tinc, tot i que ara, aquestes alçades, ja no em calen ajudes per valorar aquests grans tresors que alimenten la meva vida...
A vegades em diuen que té mèrit ser tan obert i dir el que penso, fins i tot publicament com en aquest blog, i jo penso que no, que el que té mèrit és no dir el que penses, fins i tot dir el que volen escoltar, ostis!! això si que té mèrit!! quina feinada pensar tan!!...però jo ja no vull fer-ho, no he trobat motiu per fer-ho, per quedar bé?...no tinc necessitat de quedar bé amb la gent que em sento còmode, quedo com quedo i ja està, crec que és així de simple, tot i que els humans a vegades ens encaparrem a fer difícil el més simple...no he trobat la recompensa a callar tot el sant dia...fa temps que opto per la serenor com a eina per viure, sense pensar tan, sense gestionar tan els meus actes o les meves paraules...suposo que si tingués moltes coses lletges pels altres me les callaria però cada dia en tinc menys de txungues per oferir, cada dia crec més en les persones, per tant, em falta entregar-ho quant hi ha la possibilitat....
Avui li parlava d'ell, podria pensar que sóc un pilota però tan sols veure que els pèls dels meus braços s'eriçaven d'emoció, entenia que em sortia de dins, del meu cor, amb el seu nom posat en ell i sortint les paraules exactament enmirallades del meu gran òrgan vital... i poeticament parlant, el meu gran òrgan emocional...
Tan sols puc dir gràcies a la gent valenta, als que també s'obren a mi, que m'ofereixen la seva bondat encara que hagin patit o els hagin fet mal, sense por, "aquí estic jo" em diuen, si t'agrada endavant i si no, no passa res, però donem-nos aquesta oportunitat, sense tòpics, sense vicis heredats...ho agraeïxo infinitament, això si que ho faig infinitament, és un dels plaers que tenim les persones i a vegades ho perdem per pors i perquè tenim com classificades les edats en actes que toquen fer...a pendre pel cul tants i tants d'arguments arribats desde la por!!!..la madurés malentesa, com si tan sols aprenguessim de les coses dolentes: "m'han fet això", "he d'anar amb cura"...coi!! també podriem pensar: "m'han fet allò tan bonic", perquè no poder repetir??..aquí ja comencem malament, ens eduquen desde la defensa, com si la vida fos això, defensar-nos uns dels altres...m'encanta compartir la valentia, i si t'obres, n'està plé de gent valenta, de moltes edats i que també han madurat i han passat coses complicades...
I és important el temps, clar que si!!...però tots vam començar desde zero...perquè no oferir nous calendaris i nous rellotges als que arriben??...poden sorpendre i avançar a velocitats vertiginoses!!...cada minut té 60 segons, però cada segon entre dues persones és de diferent durada e intensitat, per tant, pot sorpendre a on es pot arribar amb molt poc temps!

La Marta, la Joanna, la Clara i la nina Amelie

Per en Josep i la Silvia:


Hola, em dic Amelie.
Em van posar aquest nom perquè a la meva mare li encanta una pel.lícula que s'anomena així...m'agrada el meu nom.
Tinc moltes germanes, però moltes eh!...mireu quantes en tinc que per explicar-ho, hauria de dir moooooooooooltes i em sembla que fins i tot així em quedaria curta.
Doncs això, la meva mare és molt generosa, perquè després de portar-nos al món, escull una nena de les que creixen i ens porta amb ella. Perquè jo no creixo, sempre sóc igual!! que guai no??...això si, si no em cuiden puc semblar més vella també...
Però jo he tingut molta sort, perquè em cuida molt i molt la meva nena de carn i ossos...es diu Marta, i em sembla que el nom no li van posar perquè hi hagués una peli que és digués així.
És molt maca, té els cabells rossos i una pell blanca i pigada i té molts amics...
La vaig conèixer el dia de Reis, va ser el Rei Baltasar que em va portar a casa seva...ai, encara recordo quant em va veure per primera vegada, em va fer una abraçada tan gran que quant hi penso se'm posen els pèls de punta...bé, és un parlar, perquè no tinc pèls, però igualment m'emociono...us ho prometo!!...
Jo em dic Amelie, com ja he dit, però la Marta em va posar un altre nom, em va anomenar Joanna i jo mai li he replicat, m'agraden els dos noms, de fet el meu nom és compost, em dic Joanna Amelie...oi que és bonic?
La Marta em va posar al seu llit la primera nit, i va dormir ben abraçadeta a mi durant molts anys. Ella tenia cinc anys quant ens van presentar . Doncs imagineu si m'estima que va dormir amb mi fins que va cumplir els onze. Encara recordo el primer dia que no vam dormir juntes , hi havia una amiga seva que li deia que com dormia amb mi si ja era gran per tenir nines i molt menys per dormir amb elles. Aquella nit la Marta em va agafar amb dolçor i em va dir a cau d'orella que m'estimava molt i que sempre m'estimaria encara que a partir d'aleshores ja no dormiriem juntes. Una llàgrima d'ella em va caure a la meva mà i les nines tenim molts poders que poca gent coneix. Per exemple, en una llàgrima podem saber exactament quant ens estimen, i la seva em va dir que la Marta m'estimava molt i molt...i sempre ho va fer!!!
Els posters de la Marta anàven canviant, ja no eren dibuixos, ara ja hi havien fotos, però jo seguia allà, ben a prop del seu llit i encara em feia un petó quant anava a dormir...aixxx i era un petó tan bonic i tan càlid!
Mai em deixava d'estimar...fins i tot bastants anys més tard es va enamorar d'un noi molt maco i tota la vida en va seguir enamorada!!...crec que li van agradar més,i va tenir molts pretendents, però era tan bonica per dins que va escollir el més bona persona de tots!!...
Van anar a viure junts, però sabeu que? jo també dormia a la seva habitació!!!, a la dels dos eh!!... per a ell era un objecte que adornava l'entorn, tot i que era tan dolç que quant netejava la tauleta on jo vivia, em retirava suaument per treure la pols. Però per a ella jo era la Joanna i a vegades, quant ell no la veia, em feia un petonet a les meves galtones vermelles, com voleu que envelleixi amb tan d'amor??
I la Marta i la seva parella, el Marc ( ai que m'he oblidat de dir que tenia nom!! perdoneu!!) van tenir una filla...segur que no adivinarieu mai com li van posar!! el mateix nom que jo!!... Joanna!!... però sense Amèlie eh, tan sols Joanna...
Un dia la Joanna va fer cinc anys i aquella nit, després d'una gran festa d'aniversari, i dic gran perquè hi havia molta gent que s'estimava, la Marta em va portar al llit de la seva filla i li va dir suaument a la seva estimada Joanna:
- Joanna, guapissima, et regalo la meva nina, l'has de cuidar molt i molt ja que l'estimo molt, però com que a tú t'estimo més ( això les nines ho entenem, no patiu), vull que la tinguis tú i que hi dormis tot els anys que vulguis al seu costat- i li va fer un petò molt gran i silenciós a la galta i em va mirar amb molta tendresa i també me'n va fer un altre a mi, crec que el més bonic que mai m'ha fet i us podeu imaginar que potser me n'havia fet milions!!...una altre llàgrima li va caure a sobre meu, aquesta vegada en el meu peu, a l'esquerra per ser més concreta, i sabeu allò que us he dit dels poders que tenim? doncs aquesta era tan plena d'amor com la primera!!
Van passar molts anys, tants que jo ja dormia amb la neta de la Marta...si,si, la filla de la Joana, que curiosament es deia Clara, es veu que hi havia una canço que es deia així!!!
A mi em van seguir cuidant igual de bé, i seguia tan nena com sempre, però la Marta es va fer vella, hem de pensar que en les persones fer-se vell és que has pogut viure molts anys!!, és diferent que amb nosaltres!!...però un dia va marxar del món, la iaia Marta se'n va anar i jo ho vaig saber perquè un dia vaig sentir a la Clara i la Joanna que en parlaven...
La clara tenia vuit anys i mentres la seva mare li explicava , ella m'agafava amb molt d'amor, jo també a ella, perquè les nines estimem molt i molt i també abracem amb ganes!!...i jo estava allà al mig i de sobte va caure una llàgrima dels meus ulls, primer del dret i després una altre de l'esquerra...la Clara i la Joanna es van mirar i em van mirar sorpreses...després de tres generacions plenes d'amor van aconseguir que el meu amor per elles sortís pels meus ulls...perquè a vegades plorar és bó, és amor, és estimar, potser tenim pena però surt en forma d'amor pels ulls!...la Joanna va tocar amb el dit la meva llàgrima que s'havia quedat a la cuixa de la Clara, i amb el dit humitejat del meu petit però sincer plor, se'l va posar als llavis i de sobte mil records de la seva mare li van venir al cap, la llàgrima tenia el mateix gust que les de la seva estimada mare!!, no em pregunteu com ho va saber però ho va saber!! i sabeu que? aquella nit vam dormir juntes totes quatre!!...si,si, totes quatre!! ho heu entés bé !! ...la Clara, la Joanna, la Marta i jo vam fer nones totes juntes per primera vegada a la nostra vida i amb la llàgrima que jo vaig entregar van entendre que ningú marxa del tot mai, perquè es queda a dins nostra per sempre més...i així va ser, la Marta va seguir viva dins de la Clara, de la Joanna i de mi, tan que fins i tot si tanco els ulls puc recordar la seva primera abraçada...
I vet aquí unes nenes, i vet aquí unes mares i una nina com jo que mai envellirà, que aquest conte mai s'acabarà!!

La felicitat

A veure, no sé ni com dir l'estat que estic , faria abraçades a tothom, petons, carinyos, buf!! crec que rebentaré...
He anat a la natura. Avui amb una intenció, recollir espàrrecs, ja que tothom va a buscar-ne i torna amb un grapat a les mans!!...jo he trepitjat una merda de gos però d'espàrrecs ni un!!...no ho entenc! sóc l'unic paio del món que no en sap trobar?? ..ja sabia jo que anar a la natura amb una intenció no podia ser en el meu cas, mai en tinc cap més que saber que pertanyo a ella i que l'estimo cada dia amb més força...
Però tan és, no és important això...tampoc hi han factors per accelerar el meu estat de felicitat, sóc feliç i punt!! sense més, amb una vida sempre un xic insegura, sense quasi cap possessió, cada dia amb menys coses materials i cada dia sóc més i més feliç i amb ganes de compartir-ho...ploro per tot, m'emociono per tot, m'il.lusiono per tot, és que ja no puc dir ni que tingui por a baixar, fins i tot em començo a pensar que és el meu estat natural...per sort sé que no és així! explotaria de satisfacció qualsevol dia!!
Crec en tot, en la gent, en l'amor, en mil coses, sense segones intencions, directe...curiós que el món estigui tan malament i jo estigui tan bé, no perdo aquesta consciència però tinc tantes ganes de viure-ho tot que m'exploten els sentits...
En una pàgina del face que es regalen coses entre la gent he posat aquest escrit :
"Hola, regalo cuatro besos, dos abrazos, una pizca de cariño y dos achuchones!! es que miraba por casa y solo me sobra eso hoy!! apa!! es para que la página siga su curso de regalar...no es material pero a veces es de buen uso"
Suposo que encara que molts han posat "m'agrada" deuen pensar que sóc un boques, que no cony!! que ho tinc tito que ho tinc!!, que em sobra nassos.. estic plé d'energia, com si les flors, el bosc, el cel, el mar, tots els elements em carreguin escandalosament les piles...piles no!! que contaminen!! millor el meu ser, el meu intern, el meu "cacho vol" que estic fent aquests dies...si, si, em posaria al mig del carrer a abraçar a la gent, com si vulgués convertir la meva felicitat en un convent del hipysme!!
Espàrrecs ni un!!... no sé caçar bolets, no conec els noms de les plantes, tot i que n'he aprés gràcies a amics i a preguntar, no conec els arbres, no conec res, desde aquesta incultura general m'ho estimo tot, a cada arbre pel que és i no com si tots els roures tinguessin aquest sol nom... no,no, cadascún d'ells té vida pròpia, ni en això sé globalitzar, que s'ha d'esperar d'algú que no sent cap pàtria.
Com de la terra, cada dia miro menys els monuments o la cultura que no esquivo ni molt menys, però fa temps que em quedo en el més senzill de tot, potser en algunes obres d'art tambè ho trobo, no ho nego, però en les que no estan reconegudes, les que passen desaparcebudes, les més anònimes hi trobo mil respostes, somriures, alegries i valors importants que em donen aire i més felicitat encara!!
És la gent, o potser la fressa del mar, o podria ser sentir el vent càlid de ponent com avui el sentia, o potser l'obra d'art de les muntanyes verdes que m'envolten, fins i tot un ocellet que canta en el silenci plé de sons del bosc...així de ridícul estic, i m'encanta!!...plé d'il.lusions, d'energia, amb quaranta-dos anys i encara creient en tot, amb tot per fer cada dia, amb mil coses al cap i mil motivacions que em regiren positivament l'essència...m'encanta i el que és millor de tot, és que no firmo enlloc aquest estat que avui tinc, no vull, seria anar contra el que sento...no!! vull continuar jugant , buscant, si cal caient altre vegada per tornar a ser encara més feliç, conscient de que aquest estat no pot ser infinit però conscient també que cada vegada que em torna és més potent...la gent depressiva se li repeteix l'episodi de tan en tan durant la vida, els que som extremadament optimistes ( això no desimplica que pugui estar depressiu) també ens retorna de tan en tan aquests estats sublims de sensacions i sentits...
Doncs això, regalo amor avui...sense por... cony de por que ens fa parar tan sovint sense saber el perquè...avui no, res atura aquest estat...vaig a volar una miqueta més!

Amunt que fa baixada!

Vinga va!!!...podria donar mèrit al sol, per exemple, o potser que avui no he tingut dolor als genolls, ni d'esquena, segur que això és un factor important, però que carai , avui em vull donar tot el mèrit a mi...
Ja ho sabia ahir que avui seria un dia d'aquells aterrenals !!...de fet el vaig començar ahir mateix, descansant hores i hores, feia temps que no dormia tan com ho he fet aquesta nit...i recuperant energia segurament llençada absurdament i fins i tot, inconscientment...ai, maleïda inconsciència!!
No, no he baixat a la terra en cap moment, i això que se'm veia caminant per tot arreu, saludant a la gent, fins i tot es podria intuir en el meu rostre que era feliç...però és que no estava feliç, estava inmens, estic inmens...
Quins colors que he vist avui!!...és sorprenent la força de la mirada, la força que surt d'un mateix i és clava en qualsevol indret i veu tots els raconets del racó, que és molt més que veure els raconets i ja està!
Oh, i quines ganes de dir-li a algú que vingui amb mi, que ens enlairem junts!! però quina por que la contesta sigui:  no!! que caurem de molt amunt!!...
  i?
He caigut de tan enlaire que amb el temps tan sols puc dir que he tingut sort de caure!...fa mal?, si, clar que si, fa molt de mal, però tan és, perquè la sensació de caure és la mateixa sigui quina sigui la distància, tot depen de quin límit has posat a l'enlairar-te, per tant és molt subjectiu, per tant no vull descartar els enlairaments...total, que pot passar? que torni on estava, res més...
No sé, crec que viure així és possible, crec fins i tot que es pot arribar a estar sempre així.
Que tinc material? quasi res o potser molt, depenent de qui jutgi els premis que la societat m'ha donat...però tinc el mínim, almenys tinc el meu mínim material ,que no és molt exigent,... el tinc i per tant puc enlairar-me ben amunt!
Com que quant t'enlaires estàs valent, he donat el meu vol d'avui a qui tenia ganes, no a una resposta segura, no a la terra, si no parlant desde dalt, allà on la covardia s'observa amb ulls d'ocell, o potser avui m'ho mirava amb ulls d'estrella o ves a saber si d'un altre univers...
Curiós aquest estat, que et fa parar continuament, que et fa vibrar mirant el cel, i ja sense escuts, et deixes seduir per tots els elements de la natura, també hi col.loco en ells, el ser humà, que en forma part...
Sé quina sensació és la de no tenir cap llàgrima, quant en algún moment de la teva vida has pensat que les has gastat totes, que estàs sec, que sents el dolor però no pot sortir, perquè el cos l'ha assimilat com a seu, com si el més normal fos viure amb aquest dolor...poques vegades ho he sentit així però m'ha passat...fa mal la indiferència, però asseguro que el que fa més mal de tot és la indiferència als teus dolors, a un mateix...ja fa molt temps d'això, però un dia com avui m'ho recordo, que carai, una auto-homenatge de tan en tan no està mal!!
La vida, el mateix nom ho diu, no cal buscar tan...sentir-se viu és el gran regal de la vida, si no perquè vivim?...ahir pensava que hi ha gent que es desperta amb la por al cos, perquè potser demà no tindrà casa, i perquè potser els caurà una bomba ben a prop, no hi ha justícia en aquesta terra, que els podria dir jo a la gent que es troba en aquesta situació?...que estic volant?...que estic pletòric?...que si es volen enlairar amb mi?...si en el cel potser tan sols veuen missils...no!... sé que no pot ser així per tothom, però mai deixant de banda la consciència dels qui pateixen, potser el màxim homenatge que els podem fer, ja que ens encaparrem a no arreglar el món, és disfrutar els que tenim vida i no estar per romanços...osti!! seria fort que un d'aquests que estan sobrevisquent veiessin que nosaltres fem el mateix amb el doble, triple  o vuitantatiple ( o com coi es digui) d'eïnes per viure que tenim...
Si, alguns han nascut per sobreviure, altres, com jo, com molts, patim per arribar amb dignitat fins al final del mes, però també haig de dir que la dignitat és relativa, potser la dignitat la comptem aqui pels radiadors que tenim per escalfar-nos, o pel boçí de pati que hem aconseguit...i potser la dignitat és poder mirar el cel, no dic que hi hagin altres necessitats, clar que si, però potser algunes ens les hem cregut tan que això fa que molts tan sols puguin sobreviure...
Jo vull sumar, tan sols he restat quant he estat amb parella, no sé perquè , però és així, i crec que un més un sempre fan dos, però en molts casos no és així...curiós...potser és allò que deia, parlo dels somiadors , voladors, aquests que es troben a dalt i no se sap perquè, però és aleshores que baixen a la terra, potser la gravetat és molt greu i apreta tan que en la suma és nota molt més que no es pot viure en la utopia...suposo que al ser dos s'han de fer números i parlar-ne, si o si, i s'ha de parlar de qui renta els plats i de qui ha de fer el lavabo... sol, tot això , no es discuteix, es fa i ja està, i no pren més importància de la que té...no sé, potser és això...amb això no vull dir que les parelles que funcionin no siguin somiadores o voladores, però potser si tenen més dessenvolupat el sentit pràctic, és una suposició meva, no una sentència evidentment...
Per això avui la meva valentia l'he enfocat cap a una persona, una que mai ens va fer restar aquests detalls, tot i que la gravetat també va ser greu i finalment la caiguda va ser dura, molt dura, però el pas del temps tan sols deixa el vol com a record, la caiguda és això, un baixada a la terra, res més, però la pujada, ai les pujaes, n'hi de mil colors, de mil formes, son sempre diferents i precioses!!
Doncs això, amunt que fa baixada!!...

Dia, dies.

Haig de reconèixer que moltes vegades el dia a dia, o la realitat, pot amb l'inspiració, per sort cada vegada em passa menys, potser perquè cada vegada estic més inspirat o he assumit més les coses.
Un depredador, buscant per tot arreu, de fet les ungles queden marcades en molts indrets per no caure en un buit, tot i que també sé que és un buit momentani, no perdo la calma...
M'he acostumat. Ja fa anys que visc així, al límit...miro enrera i és evident que he millorat molt...però vaja, m'han ensenyat a viure en el present...o m'ho he dit jo mil vegades que s'hi ha de viure,  i tan sols retorno al passat per recordar els somriures...ja vaig descartar cap monument de màrtir, no és un premi això per ningú!!
Suposo que el dolor al genoll em supera, quant em fa tan de mal com aquests darrers dies... tot i que el sol, quant no s'amaga i desfà una mica l'humitat, sembla que ajuda a suportar-lo millor...avui ha aguantat més hores, ara ja està ko!!
Tot i així ha sigut un bon dia, fins a la tarda, quant hem trobo descartant  rebre visites d' amics perquè crec que no puc oferir el mínim...i jo ja estic acostumat a viure en la linea del mínim, però encara que sembli descontrolat, cada pas i moviment està totalment controlat...en aquest mínim tan sols hi caben dues persones, és així.
Quina feinada quant la superficie ataca fort...un s'ha d'endinsar molt endins i rebuscar, però no equivocar-se i pensar que el passat va ser millor, perquè no és cert, igual que no ho és que va ser pitjor, tampoc és així, el passat va ser i punt, tampoc errar i pensar que en el futur tot serà igual: una lluita constant entre un dur dia a dia i una dolça vida...perquè és així, tinc un dia a dia força dur i en canvi, noto la meva vida dolça i cada dia més...però no ho nego, les linees paral.leles estan igual de paral.leles que al principi, que es trobin un dia o no crec que ja no depen tan de mi...
Potser per això intento fer net en les coses que han sigut provocades per aquest caminar extern, intento classificar les coses i posar-les en el seu lloc, perquè res taqui una realitat, perquè tingui clar que la disfressa de lluitador que em poso cada dia no té res a veure amb qui sóc realment...en aquell escut i en aquella espasa potser puc fer mal i aixi ha sigut alguna vegada...sigui com sigui no estava preparat per venir a lluitar en aquesta terra...em van educar tot al contrari, com si tan sols es tractés de fluir, ho reconec, una educació una mica happy....
Però no em rendeixo en la meva autèntica lluita, no la de l'escut i l'espasa, si no la del cor i dels sentits, aquella que s'encaparra a que les disfresses es quedin a l'armari... o sigui que m'ho vaig creure per més happy que fos el que vaig escoltar durant anys...encara crec, encara sóc tan il.lús com per pensar que jo he de ser jo sempre...quina bestiesa!!
Aquest escrit acaba amb una metàfora molt evident...mentres em despistava escrivint aquests mots, ha vessat tota la sopa que estava fent...per tant les emocions queden guardades i me'n vaig a netejar els meus pensaments escampats per la vitro...

El eyaculador precoz

La eyaculación precoz es una falta de control sobre el reflejo eyaculatorio; por tanto, es un trastorno de la fase del orgasmo durante la relación sexual. La gran mayoría de los hombres experimentaron una eyaculación precoz en algún punto de su vida sexual. Es el problema sexual más frecuente en hombres, afectando a entre el 25 y el 40% de ellos. En los casos más graves, el hombre eyacula antes de la penetración de su pareja o segundos después de hacerlo.

Juan se encogió de hombros, era parte del tanto por ciento del cual wikipedia hablaba...pero el iba aun más lejos en los porcentajes...lo que wikipedia no nombraba era exactamente el tanto por ciento de los niveles de eyaculador precoç...fijemonos pues, en los datos extraídos de la organización mundial de la salud:

El 25% de los hombres sufren eyaculación precoz suave: en ellos se nombran los machos que a veces eyaculan antes de tiempo, pero no asiduamente.
El 10% eyaculan precozmente en la penetración, o sea que sacan a pasear sus espermatozoides cuándo la mujer aún está en fase de subidón...eso provoca un bajón en la líbido de la mujer, aunque aún hay posibilidades de satisfacer a la pareja a base de cunnilingus, o sea lamer, chupar o frotar ( algunos hasta mordisquean suavemente) los labios de la vulva, la entrada de la vágina o el clitoris.
Un 4% de los varones eyaculan antes de la penetración, aunque eso ya es más grave, las caricias , los susodichos cunnilingus y otras operaciones anti-eyaculador precoz pueden aún esperanzar que el sexo entre el macho ( en este caso ya no cabrio) y la hembra pueda resultar excitante.
Pero Juan no entraba en esos barometros, el se quedaba en el 1% restante, ese que la OMS ni siquiera se atreve a describir...Juan era un eyaculador precoz con antifaz y capa, como un heroe entre todos los precoces...Juan se corría antes de entrar en casa, se corría en los pensamientos, a veces en el portal, alguna vez en el ascensor y pocas delante de la puerta del piso donde tenia su nido de amor.
Cuándo intuia que podria aguantar un poco más, llamaba a su pareja para decirle que estuviera preparada. Montse abria la boca y lo esperaba con la puerta abierta o abria la puerta y le esperaba con la boca abierta  para satisfacer el deseo sexual más grande que Juan poseía, que ella le comiera su semén precoz...
(Hay que saber, para los neófitos en el tema, que los espermatozoides de Juan vivian estresados. No son como los del 55% de los hombres comunes, que tienen tiempo de peinarse y hablar un rato antes de salir a la acción. Los de Juan, para poner un ejemplo, serian como los bomberos, siempre de guardia y preparados para cualquier eventualidad.)
Pero Juan nunca llegaba a tiempo. Algún dia de verano, conscientes de que en el rellano no habia peligro, ya que los vecinos se iban todo el Agosto, Montse le esperaba justo delante de la puerta del ascensor, pero ni por esas lo consiguieron, solo un bochorno en un caluroso dia que Juan subia con el vecino del piso de arriba y no pudo avisar a Montse que llegaba acompañado en la parada del tercero...
Sin duda, los atributos de Juan eran otros. Era una gran persona, con un buen trabajo, creativo, cariñoso, agradable, sociable, solo fallava en su eyaculación. Los eyaculadores precoces no van más rápido en todas las facetas de la vida, ni mucho menos...para entendernos, si un no precoz tiene la suerte de conseguir su minuto de fama en la vida, uno de precoz también lo puede poseer, lo comento por posibles confusiones en este mundo de tendenciosa globalidad mental...Juan también puede tener su minuto de gloria y no solo un segundo, son cosas distintas.
Con los años Juan y como no, Montse, aceptaron su desdichada vida sexual. Visitaron a mil médicos, hicieron múltiples terápias de grupo, en las cuáles Juan se corrió bastantes veces solo hablando de su problema, probaron también métodos homeopáticos, y por separado los dos visitaron a psicólogos especialistas en el sexo...pero Juan siempre se corria por todos los despachos, tiendas o consultas que visitaba, le era imposible controlar su alocado deseo.
Pero nunca desesperaron en su empeño y poseian un don que ayuda a no desesperar, una muy buena situación económica que les abria horizontes de ayuda mucho más lejanos.
O sea , si ya es una lacra ser pobre, uno se puede imaginar lo duro que debe ser eyacular precozmente y sin un duro, solo pudiendo recurrir a la farmacia del barrio, si es que  la verguenza no te somete al silencio.
Pero ellos eran ricos y ya hacia tiempo que tenian en mente y en el caso de Juan, en polla, de hacer un viaje en busca de los mejores especialistas para la curación de la rapidez espermal.
Como de todos es conocido, los mejores se encuentran en Perú, en la zona del Machu pichu, en el valle de la Polla Glande de la región montañosa de la Banana Negra.
Habian oido hablar de él, el famoso Doctor Herginardo Lento, una gran celebridad mundial en la lucha contra la eyaculación precoz. De el fue la idea de proporcionar a este mundo el dia de la lucha contra la eyaculación precoz, habilmente colocado entre el dia del padre y el dia de la velocidad. También tuvo la brillante idea de colocar en la plaza Mayor de Lima una estátua dedicada a estos desdichados varones, en la cuál un hombre eyacula continuamente y los turistas hacen sus fotos y beben del agua que sale del nardo de la obra. Sin duda eso favorece a descomplejar a los enfermos.
Aterrizaron en Lima y casi sin tiempo de poner los pies en el suelo, cogieron un autobús repleto de gente que les llevaba a la zona de la Banana Negra. Uno nunca sabe si a su lado se sienta un eyaculador precoz, quiero decir que no acostumbras a preguntar a nadie si lo és o no, pero en ese autobús Montse y Juan intuian que no estaban solos en su problema, algunos turistas que les acompañaban en el trayecto tenian cara de pasar por la misma situación.
Esa noche durmieron en una posada de la capital de la región, Fresnedillo, un bonito pueblo de calles estrechas y de casas pintadas de una forma singular, sin repetir color en ninguna de las fachadas de todo el pueblo.
A las diez de la mañana debian llegar a la consulta. Después de un buen desayuno llegaron allí diez minutos antes, ansiosos por conocer los metódos tan famosos del Dr. Herginardo Lento.
De repente la puerta se abrió y el mismo doctor gritó el nombre de Juan Pozo, y cuando digo gritó és porqué fué así, habia tanta multitud de gente en la sala de espera y tal bullicio, que era imposible escuchar un aviso hablado.
Entraron los dos en el despacho. El hombre era bajito, tenia cara de pocos amigos pero una consulta de muchos pacientes. Ojos grandes y achinados, muy moreno de piel , con las facciones muy marcadas y con una gran barriga escondida debajo de su bata verde. Juan pensó que era curioso que un especialista en pollas no pudiera ver en directo la suya, pero bueno, para eso el gran invento del espejo y dejó sus pensamientos absurdos y se concentró en su pene, o en su pena mejor dicho.
Sin rodeos el doctor le dijo a Juan que se desnudara y se sentara en la silla. El Dr. Lento ya sabia el caso de Juan, ya que por mail les pidió toda la información al respeto, era evidente que tenia preparado ya algún método de cura. Juan se desnudó sin preguntar y se sentó obedeciendo sin rechistar las ordenes del gran doctor. Luego dijo a Montse que se pusiera con la boca abierta delante justo del miembro de Juan, sin desnudarse, y asi se quedaron.
Primero- dijo el savio- te concederé Juan tu gran deseo.
Juan estaba asombrado, tenia la boca de Montse preparada para beber todos sus precoces espermatozoides y aun seguia sin correrse...
Entonces el doctor se fue de la habitación un momento y Juan se corrió en dos minutos y Montse, feliz se relamió los labios después de tragar todo el ansiado semén de su, ahora si, semental!!!
Dos minutos!!!- gritó Juan- dos minutos que para un rápido como yo suena a eternidad!!
El savio, ya no era doctor si no sabio, volvió otra vez, y le preguntó a Juan:
-Se lo ha bebido todo?
-Si!- contestó Juan radiante.
- entonces deme la mano amigo!!....
Así pues el doctor les emplazó para el dia siguiente para seguir con la cura...
Esa noche Juan se corrió en la misma habitación de Montse, aunque no llegó a su boca, tuvo que ser ella que lamiera por el suelo el líquido sexual de su Juan, hecho que hizó que Juan se corriera otra vez, ahora encima de la cama...un cunnilingus y se fueron a dormir muy abrazados...
Al dia siguiente amaneció lluvioso en Fresnedillo, cosa normal porqué estaban en la etapa lluviosa de la zona, era mayo, y ya sabemos que en mayo o llueve o me callo...famosa dicha peruana.
La misma operación, Juan se volvia a desnudar en la consulta del médico sabio célebre. Ahora le dijo que se tumbase en la camilla grande que se ubicaba en un rincón de la habitación. Esta vez le pidió a Montse que también se desnudara, la presencia del doctor contenia el deseo sexual de los dos, eso ya habia quedado claro en la primera sesión.
Le pidió a Montse que se pusiera encima de el y el gran Herginardo se giró en su silla, de espaldas a los dos protagonistas. Juan empezo a endurecer su pene por el contacto de su querida pareja, pero no se corria, ni mucho menos, aquella espalda que les miraba ofrecia resistencia a su enfermedad innata.
No os movais!!- les dijo. Se puso de pie y abrió una puerta trasera que nunca antes habia abierto y que parecia más bién un armario y de allí salieron quince hombres y quince mujeres que se colocaron muy cerca de Juan y Montse. Algunos de ellos se empezaron a masturbar, otros se tocaban, o se besaban o simplemente se miraban. Juan , rodeado de sexo, seguia sin correrse. Tanta gente cerca jugando con el sexo le subia la líbido pero le proporcionaba una dosis de control de su deseo que nunca habia experimentado...nadie hablaba, solo actuaban y eso hizó que ellos dos también actuasen con naturalidad, cinco minutos haciendo el amor y cuando parecia que llegaba el final, Juan, firme de mente y de polla, le dijó a Montse:
-Espera!!...y ella esperó... y sin correrse aún , volvieron a hacer el amor apasionadamente.
Volvieron los treinta-y-dos para España, nunca más Juan se corrió antes de entrar en su mujer...se fueron todos a un chalet en la zona alta de la ciudad, y para siempre más, Juan, Montse, Lara, Antonio, Marcos, Josefina, Pedro, Júlia, Ramon, Cecilia, Everton, Lisa Mari, Carlos, Mia, Sara, José, Paola, Santiago, Hanna, Román, Jacinto, Eva, Taylor, Lorenzo, Vanesa, Bernardo, Mariela, Francis, Mila, Emilio, Edna y Jaime follaron juntos.
Y he aquí un Juan y he aquí un eyaculador curado, que esta historia se ha fornicado.

Bateig

Com un espiral de colors li vull dir, suaument, tot el que he guardat en aquest espai de silenci...he parat el temps...camino, produeixo, faig el que qualsevol persona fa, però l'he parat i em dedico exclusivament a tornar-li totes les coses que em va donar.
Ho faig a la meva manera es clar, no en tinc cap altre...vull dir que no m'estic de romanços, ni de pensar les conseqüencies, no en sé pas d'això...ara toca això, perquè així m'ho demana una part molt important de mi...el món segueix però jo he parat un moment a embolicar les paraules de sinceritat.
Intento no preguntar-me com li arriba, a la persona que desde més amunt he caigut, és fàcil imaginar-m'ho però tinc la sort de que no m'imagino res, tan sols van sortint les coses...i les que tinc guardades!...
Ho puc fer ara, perquè les meves ferides ja han cicatritzat, les externes i les internes...he anat comprenent a poc a poc les meves passes, el perquè vaig fer tot allò...per fer-ho m'he alimentat dels meus orígens, dels seus, de la gent, dels més estimats i d'alguns desoneguts i sobretot, com no, de la meva estimada naturalesa...
Ella em permet paralitzar la ment, deixar-la en blanc, sentir-me per fi identificat amb alguna cosa terrenal, molt més enlairat que sentir-me d'un país...com he dit mil vegades, mai m'he pogut arrelar a un sentiment patriota, no és que m'hi negui, és que no em sorgeix de dins, no sento que pertanyo a cap país i sé que hi sóc, fins i tot estic empadronat, però per mi tot això és circunstancial, podria haver sigut d'allà també...
Però hi ha un indret mundial que em captiva, que em dona la força necessària per entendre que la paraula pertinença existeix...la natura, ella és l'única, i cada dia més, que em posa en un lloc de la terra...la sort és que el territori és molt gran, perquè no em parla en un idioma que no entenc, ni aquí, ni allà, sempre em parla el mateix idioma i per tant assumeixo que la meva pàtria és gegant...la natura és la part menys circunstancial del planeta...de fet tot es va inventar després d'ella i ella ha anat agafant forma d'una manera natural, com molt bé diu la paraula...tot i que l'home ha posat la petjada per tot arreu....però tampoc em posaré en contra d'això, ja està fet i de fet, hauria de viure sota un arbre per dir que no m'agrada tot plegat, però visc en un pis amb calefacció, llum i aigua i la calor no és del sol, ni l'aigua m'arriba directe de la muntanya i la llum no s'acaba quant surt la lluna, per tant, sóc humà...
I en aquella gran nació que habito, la naturalesa, he buscat respostes per tots els racons inacabables, serenor, racionalitat i molta passió, que encara que no ho sembli, poden anar juntetes de la mà, la raó i la passió...de fet la passió sense raó pot creuar en qualsevol moment la linea de la bogeria, millor deixar anar els sentits racionalment...tot i així, estimo la passió, mai la negaria a ningú, és un gran do que tenim...i en falta molta en qualsevol vida...
Doncs ella m'apassiona, i per fer-ho bé, m'ha d'apassionar quant la penso desde mi i ja ho he aconseguit fa temps, no era dificil...la vaig conèixer en un lloc invisible que tots dos miravem a la perfeccio...ja sabem que els ciments son importants, en aquest cas ja hi eren d'abans, ja estaven habitats, tan sols faltava que els camins es creuessin per entendre-ho tot...si a una persona així la col.loco en un lloc trist, que esperaria de la meva vida? o de la meva passió? o dels meus moments més gegants?...no seria just, ja no dic per ella, si no per mi mateix, per la meva coherència...per la meva lleialtat al que sóc...o al que crec que sóc, no em vull mostrar tant pedant com per fer veure que ja sé qui sóc...
Mai podria saber qui sóc si no sé filtrar les coses, si tan sols reservo la part tranquila de tot plegat, la que em dona la conclusió fàcil, l'alliberament fàcil...no cal, en aquest món seria utòpic pensar en un alliberament complert, ja estem prou enganxats i sotmesos com per prohibir-nos les coses que amb més claretat han entrat en la nostra vida...he canviat el significat d'algunes paraules, per fi faig cas al Benedetti, per mi alliberar javol dir ser sincer, no seure tranquil al sofà esperant la comoditat....no renegant del més bonic i quedant-me en el que ja tinc segur...això seria estar lliure?...m'ho he preguntat mil vegades i crec que no, per això li dono, perquè em vull alliberar de veritat, no com el que firma una hipoteca de quaranta anys i pensa que ja és lliure...miro la natura si, però també miro el món i entenc que la seguretat individual no existeix a fora d'un, no pot existir mai...potser pensem que la tenim però és com la salut, mai sabem fins quant ens acompanyarà...per tant busco la comoditat de dins, la del sofà dels sentits, en el qual tots els organs mirant al cor entre "olés i bravos"...aquesta és la meva autèntica funció, l'altre l'aniré fent com pugui, suposo que com tots...
Sempre m'he preguntat quin és el premi d'una vida fàcil, mai he aconseguit una resposta, suposo que cadascú busca els seus premis i molts dels que em donen no m'acaben de convencer quant m'acomodo...ja vaig nèixer acomodat i crec que tots els que vivien amb mi van renunciar al sofà...també em pregunto si això és aplanar la vida o posar-li entrebancs...crec que cada dia tinc més clar que he escollit el pensar com a eina per jutjar els meus actes...i no tan el resultat d'ells, que ja arriba sempre, sigui quin sigui...
Li dono a ella, perquè li pertany, perquè una part de mi li pertany, ella sap quina és la que li correspon, segurament la més autèntica que tinc, per tant mai li podria donar, no com un regal, no com un obsequi, com si jo fos alguna cosa important...no, no, no em refereixo al meu ego, si no al meu amor...tonteries a part, potser si que era tan etern com vaig intuir...potser per això ja el coneixia quant se'm va presentar davant, l'amor més fàcil ,que no feliç com diu la fantàstica cançó de Mishima, i no és que estigui anclat en un lloc, no cal desanclanar-se del teu lloc, sigui on sigui part d'ell, sigui irrecuperable el que hi havia, tan és això, la valentia tan sols té un termometre, i no és el resultat, és el sentir...dependre del resultat és molt intel.ligent però per mi, dependre del sentir és la meva finalitat...és una altre elecció de vida...no em vull enganyar per restar en un sofà, prefereixo cansar-me i viure...
A ella doncs, li entrego aquella part seva...la deesa dels meus sentits...així doncs aquest és el seu bateig en mi, el naixement definitiu dels meus sentits...ella els hi va donar vida del tot, doncs ella els dona vida...

El solet dominical i Bigas Luna

Bueeeeeeno!!!...obrir les persianes i veure aquest sol m'ha entregat un somriure matiner fantàstic...el matí, aquella hora que em miro al mirall i penso que si algú vol compartir la vida amb mi, millor que ho faci de tardes, ja que la meva alegria matinal no es acompanyada per un rostre gaire assoleiat que diguem!!
Però tan és això...
Ahir va morir el Bigas Luna. Intentaré no parlar d'ell com a cineasta, ja que crec que és d'aquells homes que o t'agrada molt o no l'entens de res, a mi m'agradava molt...les imatges que ens entregava, la bellesa del sexe, a vegades molt explícit, però el toc Bigas, sensual, directe i molt passional, me'l feia visualment molt atractiu...
Cada dia en queden menys...aviat ja no podré dir que aquest o aquell famós estava a casa meva quant jo era petit...encara guardo l'imatge d'una nit, plena de gent que jo no era conscient de l'importància que tenien en la cultura catalana o espanyola, per mi eren gent simplement...de fet eren gent i res més, és clar...gent que semblava que anaven en un altre horari, que s'ajuntàven i semblava que ningú podria esperar un final per aquella tarda-nit que comneçaven...
El Bigas Luna era un d'ells, el meu pare hi va col.laborar...de fet jo vaig estar a punt de protagonitzar una pel.lícula d'ell, però la meva eterna vergonya i la meva inseguretat física que ja tenia quant era un nen, em van fer tirar enrera...bé, dic protagonitzar perquè en la meva vida jo sóc important per mi mateix...així doncs, em faig l'important...de fet era l'amic del protagonista...tan sols això...ni tan sols recordo la pel.lícula...sé que aquell any vaig tenir la prova de foc de fer una sessió de fotografíes per una portada d'un llibre i encara no he oblidat que malament que ho vaig passar...com ja és habitual en els Font, no tinc ni punyetera idea d'on tinc aquest llibre...tot i que haig de reconèixer que per ser Font, sóc l'únic que he lluitat per buscar reconeixements externs...potser perquè el talent que em precedeix em supera tan que em "fot" ( molt més que fa) ràbia...sana es clar!...nassos!! sóc l'únic Font que tinc una mica de talent comercial i no he heredat aquells talents naturals que van viure amb mi tants anys...mecaguncony!!
Doncs recordo aquella nit, el Bigas Luna estava al menjador de casa meva, entre molta més gent, tots artistes...recordo la meva mare dir-me que anés a dormir, ja que a l'endemà tenia obligacions escolars, recordo al meu pare dir-li que estigués una mica més allà, ho feia perquè escoltés altres formes  d'educar i de fet, m'empapava d'aquella gent...allò que deia Bernard shaw: "ya desde pequeño dejé de lado mi educación para ir a la escuela"...bé, tampoc ho crec així de dràstic, però si que està bé empapar-se de molts tipus d'educació, no sigui cas que et creguis que el futur serà com et diuen, ens preparen perquè tot ens vagi bé...però la vida és circunstancial, és evident.
Sutilment, suaument entraven les paraules d'aquells somiadors...és curiós, tot i que eren tot just a la transició, la gent no parlava sempre de l'actualitat política i econòmica del país, segurament havien passat tants anys amagats, sense poder dir moltes coses, que el que hi havia eren moltes ganes de compartir...crec que en la dictadura, era tan clar l'enemic, que va monopolitzar durant 40 anys els pensaments de molta gent, la mort d'aquell petit home va alliberar la llibertat i també els pensaments...
Curiós no? Hitler, Franco...com gent tan poca cosa, grotesca, quasi còmica, han pogut marcar tan en aquest món, si son ridículs!! i en el cas del "caudillo" era patètic fins i tot com parlava...però vaja, les actuacions eren dures, suposo que això era el seu mèrit per alguns i el gran demèrit pels altres...a vegades no cal ser molt intel.ligent per fotre la gent, tan sols tenir força bruta a la ment, una mica de sort i apa, ja podem bombardejar la llibertat mental dels humans!!
Aquella nit un gran quadre ocupava part del menjador, no sé de qui era, ni tan sols recordo que hi havia pintat, però semblava que tots s'havien reunit allà per innaugurar aquella pintura d'algún dels assistents...m'agradaven aquelles nits infinites...
No sé si existeix el cel...bé, el cel si existeix, avui està més bonic i clar que mai... parlo del cel catòlic, aquell que per mi alguns han inventat per donar-nos comoditat quant marxem de la terra...doncs si hi ha un indret anomenat com sigui, on es reuneixen els que marxen d'aquest món, començo a pensar que deuen estar entretinguts...l'any fatídic que van marxar dos dels meus grans idols, si no els que més, ho vaig pensar molt...que el Mario Benedetti i el Pepe Rubianes, els dos personatges públics que més m'han educat, marxessin tan rapidament un rera l'altre, em va fer pensar que tan de bó existeixi un altre indret...no sé, com el que tenim cibernètic, on tothom pot parlar amb tothom...de mentres el meu pare deu estar passejant al Miki, i el meu avi deu estar compartint hores amb el Maurici, el Moisés i l'Emili, els seus grans "compis" de paraules...espero que la meva àvia s'hagi alliberat i deixi anar tota la potència mental que tenia i no es dediqui com va fer aquí, a cuidar i cuidar i oblidar-se de cuidar-se a ella mateixa...cosa bastant freqüent entre les dones d'anys anteriors...em pregunto quants talents, paraules, pintures, escrits s'han perdut entre calçotets i plats...una llàstima ja irrecuperable...
Bé, és diumenge, i fa un dia meravellós...penso que per culpa de molts "Franquets i Hitleriets" o "Francassos o Hitleriassos" molta gent no podria ni veure aquest meravellós sol i aquesta verdor primaveral...no és just, mentres alguns ja deuen córrer per por, altre deuen plorar i altres tan sols podran regalar la seva vida a alguna lluita humana, uns quants som uns privilegiats i podem escriure en un blog i mirant el cel, pensar que els colors estan bonics i que en l'altre cel, el que sigui, hi ha molta llum que encara m'escalfa en aquesta terra...
Me'n vaig a la muntanya, a parlar amb els arbres, a veure que diuen!!...sempre és interessant!!

Un placer

Volver a tú camino...no hay normas para hacerlo pero puede ayudar, a mi me sirvió, no es una receta mágica pero creo que seria absurdo guardar lo para mi, como si fuera la poción mágica de ese pueblecito galo que resistió tantos años al imperio romano...mejor no lo callo, y lo comparto, sin impartir lecciones, solo lo dejo allí.

Ingredientes:

Un espejo mágico: no se compran, estan en tu esencia, no solo muestra las arrugas externas, si no los pliegues de los olvidos no trabajados años atrás.
Tú sinceridad, la más intensa y si es necesario, cruel. La auto dureza si es para un bién, no se debe descartar.

Ya podemos empezar:
La primera cosa que aprendí es a no luchar con el dolor...alguién me mostró que el camino para dejarlo en el pasado es asumirlo, entenderlo, si hace falta quererlo, sentirlo por todo el cuerpo y finalmente expulsarlo, es absurdo dar la espalda a algo que duele, puedes saltar con paracaídas, puedes pasar un dia en Port Aventura o ir al cine para relajar tu mente, pero el dolor volverá, si no es hoy, mañana, y si no, cuándo menos lo esperes. Dejalo que te empape, controlando tú límite claro, y expulsalo sólo cuándo lo hayas asimilado...seguramente es el único modo de poderlo dejar atrás...grácias Anna, por tu ayuda en este sentido, lo hiciste desde la práctica y eso aún facilita más las cosas.
Podriamos también dar unos cuantos pasos atras, es importante encontrar los primeros pasos equivocados. No se debe subestimar los sueños del adolescente, ni siquiera del niño, también eres tú, aunque hayan pasado ya muchos años. Hay mucha presión externa, decisiones a veces sin mucho tiempo de reflexión, algunas de las cuáles pueden desviar nuestra andadura por el camino individual, que aunque nos sigamos moviendo en grupo, llegará el dia que te verás solo en el camino...porqué en definitiva, en tu vida, el andar más auténtico es el de uno mismo. Busca, rebusca...los sueños, los más utópicos o los más fáciles, a veces te darás cuenta que ni siquiera a los más accesibles les estás haciendo caso...habitamos en grupo y parece que todo lo hacemos para mantenerlo, pero nos dejamos en el baul de los tesoros, lo más importante. Mostramos nuestros números, nuestras indentificaciones, hablamos de nosotros en las entrevistas de trabajo, nos vendemos bien, pero guardamos siempre nuestra debilidad. Nos han dicho que debemos ser fuertes y no nos preguntamos nunca  si hay mas fortaleza que mostrar nuestras debilidades...eso te encierra en tu mundo, crees que eres el único que anda perdido...si abres, si muestras, te darás cuanta que hay miles de personas que como tú, buscan el lugar exacto dónde perdieron el control...y eso te ayudará, porquè cuantas más herramientas poseas más ligera será tu búsqueda.
Uno debe ser contundente en si mismo, perdonandote claro, pero con dureza, entendiendo siempre los pasos que haces, preguntandote si hace falta mil veces el porqué, solo así uno se perdona y aprende a no volver a cometer ese error...aunque algunos dicen que el hombre és el único animal que tropieza dos veces en la misma piedra, no te lo creas, eso arrebata el poder que tenemos: la conciéncia, el pensamiento, el conocimiento...es otra frase para bajar el listón, para poderlo saltar...lo debemos subir, si nos pasamos media vida bajando listones, acabaremos sin vida própia y siempre habrá un momento que nos auto pediremos explicaciones.
Te cuento un truco que utilizo y me funciona:
Como decia, los miedos hacen que nos callemos, parece que mostrar las debilidades está prohibido, pero en general la gente es valiente, busca esa valentia, pero lo hacen creyendo que no los ve nadie, tenemos una nueva herramienta para eso. Sabes cual?... en internet, en los blogs, en los comentarios del Facebook o del Twitter, allí entiendes que mucha gente no quiere callar lo que siente...yo me paso horas buscando tesoros, ayudas, sensaciones, poco a poco me alejo de mi y me miro y después de hacerlo me acerco al espejo mágico y empiezo a preguntarme mil cosas. Antes me saltaba ese paso, me adentraba en mi mismo, y no salia de allí, daba mil vueltas que todas tenian la misma forma y no encontraba mi camino perdido...el individuo, finalmente, és la clave, pero si te acercas a mentes que como tu, buscan, te ayudará seguro a entenderte...internet permite que los miedos de ayudarnos unos a otros interiormente se desbloqueen...es curioso pero és así.
Exprimete, controlando la energia claro, pero hazlo, muevete por tus miedos... si ves que te quedas anclado en un punto te detienes, duro contigo mismo pero no te hagas daño, hay tiempo, cojelo, ya volverás a intentarlo más tarde o mañana o dentro de tres meses...demasiada prisa hay en el mundo, ponte tú el reloj que marque tu interno, ese que nadie puede controlar, solo tu tienes el control...
Piensa en tus sueños, no los dejes de lado, ahora el mundo ya mostró que era utópico tal como está montado, aún así, seguimos encabezados en seguir el mismo camino, todos juntos al abismo, y nadie hace caso a los sabios, como Benedetti, "no reserves del mundo solo un rincón tranquilo"...no existe solo uno, hay miles...evidente que seguramente utilizarás solo uno hoy, pero acuerdate de los otros, debemos estar preparados por si falla el que hoy poseemos, así pues porqué no ser utópicos en nuestro andar?, vete a saber si un dia llegará ese mago que te ofrecerá tres deseos, creo que está más cerca eso que conseguir que los humanos utilizemos nuestros sentidos para cosas más utiles que oler por donde anda la fama, el dinero o el poder...aún así cree en la gente, recuerda que mil personas andando juntas son el rebaño, pero cada uno de los que pertenecen al rebaño tiene uno, o dos, o tres, o vete a saber si mil tesoros que ofrecer...cree en los pasos del humano que anda a tu lado gritando con una bandera única algún eslogan conjunto, pero parate a hablar con el, ponle a prueba, dile lo que sientes, seguramente te sorprenderá, te contará sus miedos, porquè tu les has contado los tuyos...funciona así, no pretendas que te lo entreguen sin más, pero da el primer paso...llegarán muchos más pasos llenos de colores...no lo dudes...
Vuelve al espejo, mirate, mirate bién, preguntate donde estás, no vale decir que estás en el baño, eso lo veria cualquiera, preguntate si querias eso para ti, sinceramente... y si no es así, mueve tu interno, muevelo, no hace falta que tu cuerpo se mueva con el, solo debes mover las piezas, ponte las piezas en orden, creetelo, si te has creido lo que has vivido hasta ahora y no te gusta, cree pues que puedes volver atrás, se puede, es mentida que no se pueda...mira el mundo, entenderás que a veces se vuelve atrás por narices, porqué no hacerlo tu porqué te apetece?, parate, parate mucho, aunque te muevas parate, ya sabemos que hay normas, siguelas, es fácil seguirlas, nadie notará que estás parado, parate mientras trabajas, mientras comes, mientras corres porqué pierdes el tren, parate más que nunca y date todo el tiempo que esta sociedad se empeña a robartelo...mi táctica es creer en la gente, en cada uno de nosotros y de ellos aprendí que hay mil caminos, ya no hago caso a lo que viene de fuera, de ese invento, de esa máquina que no está engrasada, que solo funciona para unos y los otros la siguen, porqué tanta lucha en algo que no es nuestro? si en pocos años no estaremos...no hay monumento en nuestro honor, ya dejé atrás hace años la intención de ser mártir, no hace falta, hay una vida conocida, luego ya veremos si hay más, pero esta es nuestra, de cada uno de nosotros...quiero vivirla como la sienta yo, no como me dicen que debo sentirla, si no hay premio no vale la pena ese sufrimiento...y si lo hay, dependerá demasiado de las circunstancias, será un premio débil, tal vez efímero...
Creo que eso me ayuda cada dia a encontrar mi camino perdido hace años, y creo que lo voy encontrando dia tras dia, es un "curro" sin nómina, pero mirar al espejo solo la fealdad externa es un placer muy intenso.
Eso si, la clave es no creerte más especial que nadie, todos lo somos y eso ayuda a liberar tu ego, porque si que quiero vivir la vida a mi manera ( me suena a alguna canción esta frase) pero nunca más pensando que la mia es mejor que la de los demás...creo que Hitler si pensaba eso y no quiero ser dictador, solo auto.didacta, enfocar la educación a mi ser, y no mi ser a la educación...

Una ruta mensual

Mensualment faig aquesta ruta. Si no recordo malament ja en dec haver parlat per aquí, de fet potser ho recordo malament perquè quasi mai recordo el que he escrit, tan sols poso sensacions i ja està, però diria que si que ho he fet.
Recorro uns 120 km en total, i faig vuit parades tan sols. Llàstima del dia que era gris, perquè el verd està espectacular aquests dies, però tan és, m'encanta aquesta ruta, potser és de les que més m'agrada.
L'acompanya la música, ja que em passo molta estona en el cotxe, enmig de muntanyes, per carreteres estretes i camins que pot arribar a confondre fins i tot, ja que per moments sembla que no hi hagi civilització, que sigui tot verge, tot i que jo sé que aquell camí porta a algún indret, però a pocs lloc més!
Crec que al final del dia m'han mirat unes dues-centes vaques, uns cent xais, una dotzena de burros, uns sis cavalls, i molts gats i gossos i podria dir que unes cinc-centes gallines...ah!, no ho recordava, potser tres humans també.
Per tant, aqui si m'allunyo del món, de les imputacions, de la crísis, de les peles, de tot... si afegim que la cobertura és minça, la sensació és bastant intensa...
Entre parada i parada poden existir uns vint km, per tant em dona temps de posar música, mirar la natura, emocionar-me, plorar i quant arribo al següent punt cap vaca nota que estava emocionat!
Primera parada: Can Xel...a la zona de La Cot...allà paro un moment per mirar el comptador del restaurant, és exterior, o sigui que poques vegades veig algú, tambè miro el comptador de l'aparcament i m'endinso en un caminet que hi ha una plana que s'enfonsa i fa que les muntanyes guanyin en grandària...allà tan sols escolto gossos d'una casa que hi ha a certa distància, ja deuen conèixer la meva olor, jo no els veig però intueixo que es deuen preguntar el perquè els faig una visita mensual...
A pocs kilometres paro a una granja de vaques, és petitona, i l'olor és molt gran, a part del fang i de fer patinatge per sobre dels fems, cosa que ja estic totalment acostumat...també borda un gos, que ja ens hem fet amics, és molt vell i no hi veu però olora les meves galetes anti-gossos que porto al cotxe per alguns que em trobo que no son tan simpàtics, que els compro vilment amb la meva dolçor Maria!...en aquesta granja mai he vist cap humà, o sigui que està claríssim que és el gos cec que els posa el menjar a les vaques...crec que també va tenir un romanç amb una vaca ja que hi ha un gos-vaquer, la mare era vaca i el pare gos i en l'encreuament va sortir un gos-vaquer..."anda ya un oso hormiguero!!"
Segueixo fins a Santa Pau, on paro a una fabrica que és diu Safont, o sigui parents meus de Mallorca...sé que hi treballa molta gent però no els veig, tan sols aparto totes les caixes que cada mes gentilment em posen davant dels comptadors i després dic: " els he tornat a trobar!!"..perquè sempre els trobo...no sé si pretenen amagar-los però ho fan fatal, es nota molt!!
Adéu Santa Pau, i vaig al dipòsit d'aigua...allà sempre faig pipi, no sé, em dona morbo, hi ha una càmara!!...bé, això posa en un escrit, però mai l'he vist i jo aprofito per fer pipi i saludar, cap aquí, cap allà, tan és, cada vegada saludo en una direcció diferent...m'agrada aquell indret perquè encara estàs a prop de Santa Pau, però no veus res de cases, ni carretera, res de res, tan sols muntanya i una càmara amagada!!
Molts km enllà m'enfilo a una residència de turisme rural...es nota que ho és perquè és una residència, en la qual hi ha turisme rural, o sigui gent de poble que va a un lloc a la muntanya, per això és rural...allà trobo un gos cada vegada més gros, el vaig conèixer que tenia un mes i ara ja en té tres, ara ja es podria quedar una mà meva de record , però com que em coneix , tan sols em fa festes i jo també a ell...de turisme, rural o no, encara no n'he vist...però tots saber que n hi ha...de totes maneres el caminet que porta la casa és  com una mica perillós, sempre hi han rocs que han caigut per les plujes i l'erusió, jo hi passo a cent vint km per hora, si vas més ràpid les pedres cauen més a poc a poc, ja ho deia Sèneca...
Següent parada, can Patxet, un camping preciós. Allà veig a la noia del camping que em dona la clau que necessito per fer la revisió...després passejo pel camping fins arribar al riuet...el riuet de Can Patxet li dic jo, que l'atravesso pel pont, el pont de Can Patxet i miro el comptador de les aigües de Catalunya i no el de Can Patxet curiosament...no ho entenc!
Marxo desconcentrat i passo molta estona en el cotxe. En general aqui, ben a prop de Mieres, comencen les emocions fortes, música forta, paisatge espectacular i moments de èxtasi natural...agafo una carretera molt secundària, tan que crec que és septenària, i començo a pujar i a pujar i a pujar, i a pujar, tan i tan que la primera vegada que hi vaig anar vaig pensar que no podia existir una granja tan lluny, vull dir que per anar a treballar cansa tan el viatge que arribes a dalt i ja estàs rebentat!!...però no!! perquè el paisatge és brutal i és la granja més bonica i més gran que he vist mai, i desde dalt observes totes les muntanyes...està plena de prats plens de vaques, que encara que el final que els espera no sigui molt apassionant, almenys la vida que tenen en aquell gegant espai és més que digne...marxo en general d'allà dalt amb un orgasme de naturalesa brutal...
I m'esperen els millors km de tots!! fins a la granja d'ous de Falgons, que és un poble que existeix!! a uns sis km de Sant Miquel de Campmajor...llàstima de final ja que de veritat que em destrossa cada vegada que hi vaig, veure milers de gallines amuntunades, algunes de mortes, realment se'm trenca el cor entendre que les coses a vegades es fan sense cap mena de consideració a qui ens regala l'aliment, que hem d'esperar de l'home?, que per diners és capaç d'explotar a altres humans...seria miraculós que a cap il.luminat se li acudís explotar salvatgement a les gallines...me'n vaig apenat sempre d'aquell indret, intento no mirar, però si fos per mi obriria les portes i que marxessis, però ja estan espatllades, quina pena!!
Tot i així , la natura em regala un dia fantàstic, tambè extrany, perquè és extrany estar com allunyat de tot, m'imagino qui ho està sempre, deu ser especial, segur que si...

Una cançó, un conte

Avui no estic gaire escriptor, estic captant sensacions però no trec moltes conclusions...
Avui l'Aida ha escollit la música que ens acompanyava al cotxe, de fet porta dies que ha descobert a Pulp i Terrorvision, i li agrada, no em puc queixar..avui ha triat ella...i coses que passen, ha triat el cd de fa anys, un que em recorda un dia molt especial, un dia absolutament màgic i que mai oblidaré...Una cançó, algú que l'entrega, que te la mostra, els sentits parlen, els cossos també , els llavis, com ella va dir flotar, i flotar junts, cosa quasi impossible, no que l'altre et segueixi, si no que els dos van mostrant un a l'altre tots els racons i encara demanen més...la cançó adient, passional, intensa, seguint la música, la música seguint-los als dos, una llum d'una farola, el bosc allà mateix...tot ho entens, tot ho comprens, tot entra facilment, res desconegut, tota una sorpresa mutua...buf!!...quin dia!! mai el podré oblidar, allà va començar la condemna dolça...vam dançar tot el cd, una cançó rera l'altre, tanco els ulls i encara puc sentir la seva olor, el seu tacte, els seus llavis...no!! una vegada has arribat aquests indrets, tot el que arriba, per mala sort i sense que sigui just, ho acabes comparant...
Aquella primera agafada de mans, aquell primer petó, amb tants anys tenint aquella persona aprop com a amiga i mai imaginant que podria ser res més, de sobte s'obre un món, un món tan previsible com desconegut, un mon que es va anar obrint d'una forma que ni tan sols podria explicar...com es fa net de tot això?...crec que ni tan sols ho vull intentar...és massa real tot el que vaig viure com per entendre que pot passar més vegades...és la meva història d'amor, com jo la volia, com jo l'hauria desitjat sempre abans de que passés, i així va seguir, aprenent d'aquella ment, una ment que em retorna, que trobo a faltar molt i molt, que fins i tot el meu mirall necessita quant em perdo...fins i tot, quant no em perdo, ara que fa temps que no em perdo...
A l'altre cantó de l'oceà, el conte que no ha començat, que ha trigat anys esperant, que no arriba mai, que tan sols un dia va poder mostrar el seu inici i que potser prometia tan com l'història real que vaig viure després..perquè el primer conte és de molt abans, tan sols ens ha quedat les paraules de vuit anys i les carícies d'un dia...ara, just ara, torna, arriba amb avió, el primer conte, els nervis em poden, ja he viscut el segon conte, com estaré ara?...el cos atrotinat, la pell arrugada i en canvi la ment més clara que mai, quina por i quines ganes!!
Queda res per escoltar els sentits altre vegada...mai s'han deixat d'alimentar, tan sols el parentessis d'aquella preciosa història que tant ha marcat el meu caminar...no sé que pensar de tot això, tinc tanta por i tanta il.lusió...tinc ganes de borrar tot allò, però no pel record, que vull que segueixi on he aconseguit finalment col-locar-lo, és per mirar endavant en aquest tema, penso sempre en aquells instants, quant apareix algú, torna a aparèixer ella, la seva veu, els seus llavis i sobretot aquella ment que no em deixava mai de costat, que tot el que deia entrava en mi a la primera, tot ho entenia, ho entenia tant que finalment quant em deia coses que no jugaven al nostre cantó parava boig intentant no entendre-la...però per mala sort, tambè ho entenia...ara vé un futur, que és passat, que és present...estic nerviós perquè ja no crec que ningú pugui borrar aquell vol majestuós que em va fer sentir més privilegiat que mai...
I aquí, en aquesta cançó, en un raconet de Celrà, va començar la màgia...encara no he trobat la manera de fer-la desapareixer...

     

Estómac petit

És com el menjar, com més menges més gana tens, i com menys ho fas sembla que et desganis...allò de fer l'estómac petit...
A vegades alucino amb la gent...avui escoltava crits en el pis de sota nostra, crits que es repeteixen continuament: perquè, perquè m'ho fas això?- crida histericament la noia...ja han muntat uns quants espectacles i aquí segueixen, massoquisme diria jo...no ho entenc...
I a vegades alucino amb la gent...com avui, al parador de Castellfollit de la Roca, tres persones fent la cervesa, m'han convidat acompanyar-los, jo no he begut res, intento no gastar ni en això ultimament, intento entendre que dos euros son mooooolts diners, però ningú em pot negar el meu dret d'alimentar l'espèrit, ells ajuden a això...son tres persones riques en essència (bé, n'hi ha una que tan sols ho puc intuir, perquè no ha parlat) , que la vida no els ha somrigut gaire ultimament, però que estan en un procés d'afirmació del que son i no del que tenen...no en queda una altre quant posseixes poc...molta gent està arribant aquests moments d'auto-coneixement, ara si, sense llibre que ajudi en aquest treball...perquè molta gent tan sols s'han quedat " con lo puesto", o sigui, carcassa i essència i cuidar els organs vitals, no hi ha més i potser és que realment no hi ha més...
Encara feia sol, ha sigut un matí assolellat, davant nostra es dibuixaven les cases penjades de Castellfollit, crec que mai he vist un poble tan estafador esteticament com aquest...el mires desde baix i sembla una maravella del món, si t'edinses pels seus carrers no hi trobaràs gran cosa, tot i que el casc antic no està malament, però res de l'altre món...tot i així, li tinc molt de carinyo, és el meu poble veí, hi treballo molt sovint i cada dia conec a més gent quant hi camino...
Em dirigia cap a Oix, a fer la visita mensual a un preciós camping, hotel, restaurant...m'agrada Oix, m'agrada la carretera que m'hi porta i em dona la sensació de que estic molt lluny de tot arreu, m'agrada aquesta sensació...avui tot estava verd, quant surt el sol i portem dies plovent la naturalesa ens regala color i olor...
Al costat dels meus acompanyants de taula, hi havien dues noies "hippyes"...em fa gràcia definir a la gent, que cony hippyes, portaven dos gossos deslligats, fumaven uns petes, tenien una furgo vella ben aprop i segurament vivien en alguna masia de la carretera que em porta a Oix...això és ser hippye suposo...
Hippye: persona que porta gos deslligat, que fumen petes, que tenen furgos velles i viuen a pagés...crec que defninint així em sento que m'equivoco a l'encasillar a algú, m'agrada saber que m'equivoco...com que m'agraden els gossos els he acariciat, i he parlat amb les noies, cosa que m'ha fet entendre que son persones, no hipyyes, també m'agrada saber que son persones...després m'he col.locat al costat dels tres que m'han invitat a seure...un era callat, no l'he sentit, si les noies eren hippyes, ell era tímid, apa!! ja ho he dit...l'altre ja el conec de fa cert temps, un home que m'enamora com parla, que aprenc d'ell, que la vida li ha girat l'esquena però segueix mantenint tota la classe que té incorporada de molts anys de mirar i apendre...m'encanta el seu cor, ja l'he escoltat moltes vegades i m'encanta...els cors en moments de duresa i si la base és bona, es tornen tendres, comprensius, bonics, bateguen potser amb més força que en les èpoques prosperes...l'últim és un noi que em cau bé, t'ho explica tot, absolutament tot, algú pensaria que no fa bé, a mi m'agrada la gent que em mostra la seva fortalesa a través dels seus moments dèbils, em fa agafar confiança...el sol escalfava, i les paraules d'ells ( menys les del tímid, es clar) també ho feien...
He marxat al matí de casa patint pels veíns, els havien tallat la llum, em fot mal aquestes coses i jo sense poder ajudar en res!! fot i molt!!...després m'he adonat que estava cantant tota l'estona la cançoneta de l'anunci de La Caixa, aquell que parlen de l'importància de les persones...quant estava a la fàbrica gegant que tan sols hi treballa una persona he vist que estava xiulant la cançoneta...com que l'única persona que hi treballa és el gerent, que suposo que espera un miracle, li he dit ( ja tenim confiança) que no se que cony foto cantant aquesta cançoneta...com era d'esperar ha despotricat dels bancs...m'ha anat bé per canviar La Caixa per Pixies, que sens dubte és molt més sà!!....
I al que anava, quant no tens gran cosa t'acostumes a no tenir gran cosa, és com si tot fos menys important, dic tot el que és material, és com si fins i tot, podries despendre't cada dia d'una cosa i no te n'adonaries...diferent és quant ho perds tot de cop, ja ho he viscut i és una sensació molt dura, pero si ho vas perdent de mica en mica no canvia res de la teva vida, amb això vull dir que moltes coses ens les fan apendre com a essencials i no ho son tant...l'estòmac es fa petit, no ho notes gaire, cada dia necessites menys de les coses materials i de veritat que n'hi han moltes de prescindibles, millor tenir-les es clar, però si no les tens no passa res, t'adaptes i t'acostumes...jo no tinc un moble que quedi bé al menjador de casa, si no que tinc mobles que em fan estar exactament igual que si tingués el moble ideal...espero explicar-me bé, vull dir que l'important és tenir una casa, un sostre, feina i es pot, menjar i les comoditats doncs si n'hi han perfecte i si no, t'acomodes al que tens, que també és comoditat...comoditat= acomodar-se...més o menys sona igual...
Doncs això, que cada dia tinc menys gana!!

Un diumenge dillunsal

Dia final de vacances...és curiós que encara que sigui dilluns tot es redueix al de sempre, és com parar el cop, com si el diumenge a la tarda, avui dilluns, la velocitat agafa un altre aire...no sé ben bé si frenes o acceleres, però et prepares pel dilluns, o dimarts en aquest cas.
No toca fer moltes coses, ha marxat tothom, i quedes tú amb els teus o amb tú mateix...és com un ambient relaxat però també diferent a tots els altres dies, és com si alguns vulguessin que durés molt i altres que s'acabi ja i que comenci el moviment...
Mai he entés perquè durant tota la meva vida el diumenge a la tarda m'ha acompanyat el cansanci...potser ultimament no tant, perquè l'economia no em permet fer res més que consumir hores a base d'amor o d'imaginació o de passejades gratuites ( i ho dic absolutament en clau positiva )...però si que tinc un record bastant repetit de diumenges cansats...quant era jovenet, molt degut a les sortides nocturnes, més endavant, ja amb parella, moltes vegades feiem coses i acabavem cansats, i tampoc ho dic negativament, tan sols en parlo com a fet que passava...
I demà dilluns o dimarts...alguns amb pànic per començar una setmana buida d'obligacions, quines coses!...i altres pensant que ja hi tornem!!...suposo que uns amb un somriure i altres suplicant que arribi altre vegada divendres...
Osti, no té molta màgia tot això crec!!...però és la realitat, obvia però imprescindible suposo, així ens ho han fet creure...ara he llegit un article de les ganes que tenen els que ens dominen l'educació de que cada dia pensem menys, i en canvi, molts, cada dia tenen més temps per pensar...tot plegat és complicat...
Jo sóc del grup "bó", del que demà ja tenim quasi tot el dia organitzat...o sigui, encara que la meva feina em permeti molts luxes visuals i moments bonics, entenc que és una obligació...vull dir que si que puc entrar en un bar i pelar-me-la en el lavabo, però si l'intenció es quedar-m'hi hores " dale que te pego", a part de que algú del bar es pot queixar, si tan sols hi ha un "pixaderu", segur que hi hauria un moment que el meu passotisme laboral es notaria o almenys hauria de dir als meus "caps" que havia fet tot aquell temps i si s'escau, fins i tot, dir qui és la noia que em fa estar tantes hores tancat en un water deixant de banda la meva important tasca en l'empresa...
Estic absent en aquest article, de fons escolto, perquè no ho miro, "polseres vermelles"...curiós barrejar la concentració a dos cantons, perquè no deixo d'escriure però tampoc m'aparto de les paraules que m'arriben de la pantalleta...i curiós que escolti un crit a la llibertat i un crit a la circunstancialitat de la vida...les coses van com van però un petit detall podria canviar tota una vida o la de tot un entorn...
Bé, deixo l'article perquè el color vermell de les polseres han pogut amb mi...osti, just quant em decideixo fan anuncis, no hi ha dret!!... i aquest petit detall, com deia abans, pot canviar fins i tot aquest article...però no el canviarà, perquè ja l'he acabat, tot i que podria allargar-lo una mica més...total, no tinc cap obligació fins demà al matí...mira!! ja hi tornen!!...ara si, em despedeixo desitjant una bona setmana als que tenen/tenim escrits els dies i sobretot, molta sort, imaginació, màgia, creences i camins, als que per mala sort, demà serà com avui però amb el pes de pensar que molts ja estan a dimarts o dilluns, perquè per ells tots els dies son diumenge...
Tinc ganes de llegir un dia en un indret que la prioritat és la gent, abans que els diners, abans que els països, tinc ganes d'entendre que tot està a dins i que a fora és el que acompanya, però que els protagonistes som nosaltres, d'una punyetera vegada nosaltres i és que és molt simple:
Els diners sense persones no son ABSOLUTAMENT res, els països sense persones tampoc, però nosaltres hem d'aconseguir per fi el valor del que som sense que aquests dos ingredients ens marquin tan...és el meu desig setmanal!