Retorn

Osti, l'altre dia et vaig veure i quasi em poso a plorar, em van venir mil records al cap, molts!...saps?, t'he d'agraïr moltíssimes coses, les teves il.lusions, les teves valenties, fins i tot la nostra força que mai podria renegar d'ella...
On és aquella llum que tan il.luminava als que t'envoltavem?...la teva alegria, que certament moltes vegades s'ennuvolava per causes segurament desconegudes per tú...
Avui t'he tornat a veure, amb aquell somriure forçat, intentant dissimular el teu patiment, tot i així no pots dissimular res, els que aneu amb el cor per bandera us resulta impossible amagar les coses...m'has tornat a entristir i molt!!
Saps que no t'he de dir quin és el gran regal que m'has fet, segurament això m'uneix a tú, desde lluny, amb prudència, a vegades fins i tot amb una mica de por, por de fer mal o de dir coses que no toquen...
Sempre t'estimaré pel que ets, no pel que hagis pogut fer un dia en concret o potser el que el teu estat et porta a construir en moments de confusió...crec que t'ho vaig dir una vegada, no es pot estimar un estat d'ànim o un instant, s'ha d'estimar sempre i així ho vaig fer molts anys amb tú, igual que tú amb mi...
Però aquesta tristor, aquest allunyament de la realitat, del món, dels que t'estimen en silenci, que no s'atreveixen a dir-t'ho perquè no saben si et farà bé o mal, però t'estimen i sempre ho fan, aquesta ja eterna tristor fa mal...rebo trucades preguntant per tú, per saber com estàs, parlen del teu cor, de la teva bondat, també dels teus defectes, que alguns t'han portat fins aquí, però tot i així, molts d'ells també son les teves virtuts, ja saps que extremar una virtut permet que deixi de ser-ho, la teva obsessió per aconseguir les coses que arrastra a tothom, que anima a tothom, però que no la controles i finalment és converteix en la teva enemiga però segueixes posant com a destí l'idea inicial, sense voler ni saber canviar les coses...però l'inici és bó, ningú en té cap dubte...
Tinc l'última imatge enclastada ara mateix dins meu, fa mal, no tan sols pel carinyo que sempre et tindré, si no perquè fa mal mirar un patiment tan endinsat dins d'una persona...tan anclat en la sensibilitat, aquella que sempre t'ha dominat i que tú mai has pogut amb ella...
M'agradaria oferir-te la meva ma, dir més coses, xerrar amb tú, et faria mil preguntes, però no puc fer-ho, sé que la barrera monumental que has posat entre tú i el món doncs ara mateix és insalvable, tot i que també t'agraeïxo que tinguis quasi sempre respecte cap a mi i que jo sigui de les poques persones que acceptes, tot i que sigui a una petita distància, a vegades gran...
Com pot ser que la brillantor s'hagi apagat tan?, fins i tot la bellesa que a tothom fascinava quant caminavem junts per Terrassa... ara veig una persona que s'apreta, que s'endinsa cap al seu món i que no sap com sortir-ne, però el pitjor de tot és que no deixes que t'ajudi ningú, ja no dic jo, que ja no toca, però si per la  gent que tens a la sala d'espera amb el cor a la mà per entregar-te'l quant et vingui de gust...
He arribat a casa, he mirat unes quantes fotos teves, no em calien gaires per recordar el teu passat, ja no dic amb algunes aventures compartides, parlo del teu, de tú...
He recordat el dia que ens vam conèixer, anava caminant per Terrassa, sortia de la feina i em dirigia a jugar a squash, et vas acostar i em vas demanar una cigarreta, totes les teves amigues reien darrera, tenies 13 anyets, i em vas fer posar vermell i també em vas fer riure...casualitats de la vida ens vam trobar fent un café amb llet matinal a la plaça Vella, vam xerrar molt i molt, i finalment , el dissabte següent, una altre casualitat ens va portar a trobar-nos en una discoteca, de fet no se't veia, estaves rodejada d'homes, o de nois, i em vas veure i em vas cridar perquè et salvés, i fins a dia d'avui mai més has sortit de la meva vida, dibuixada de mil formes diferents, però hi ets...
M'agradaria saber on ets ara?, en quin món estàs entregant la teva energia i el teu patiment?... tan sols m'agradaria saber-ho per posar-me per un moment la disfressa d'heroi i destruir-lo a cops d'espasa, però sé que això no és possible, ja ho he aprés això, tan sols un mateix pot destruir el que ha construit , perquè tú ets l'única que penses que aquest món existeix, però no és real, el real és el que el teu somriure ara forçat, abans tan generós, va construir durant molts d'anys...segur que ha de ser així...saps? amb una llàgrima als ulls, amb un dolor al cor bastant gran, tan sols et vull desitjar un gran retorn, perquè el teu orígen és preciós i has de tornar, molts t'estem esperant...sigui com sigui, t'ho mereixes...
Ningú mereix viure mort i menys tú, que tenies , tens i tindràs tanta vida a dins teu...tanta il.lusió tan sols li falta una cosa, encaminar-la bé, torna!...et volem aquí!!