Estómac petit

És com el menjar, com més menges més gana tens, i com menys ho fas sembla que et desganis...allò de fer l'estómac petit...
A vegades alucino amb la gent...avui escoltava crits en el pis de sota nostra, crits que es repeteixen continuament: perquè, perquè m'ho fas això?- crida histericament la noia...ja han muntat uns quants espectacles i aquí segueixen, massoquisme diria jo...no ho entenc...
I a vegades alucino amb la gent...com avui, al parador de Castellfollit de la Roca, tres persones fent la cervesa, m'han convidat acompanyar-los, jo no he begut res, intento no gastar ni en això ultimament, intento entendre que dos euros son mooooolts diners, però ningú em pot negar el meu dret d'alimentar l'espèrit, ells ajuden a això...son tres persones riques en essència (bé, n'hi ha una que tan sols ho puc intuir, perquè no ha parlat) , que la vida no els ha somrigut gaire ultimament, però que estan en un procés d'afirmació del que son i no del que tenen...no en queda una altre quant posseixes poc...molta gent està arribant aquests moments d'auto-coneixement, ara si, sense llibre que ajudi en aquest treball...perquè molta gent tan sols s'han quedat " con lo puesto", o sigui, carcassa i essència i cuidar els organs vitals, no hi ha més i potser és que realment no hi ha més...
Encara feia sol, ha sigut un matí assolellat, davant nostra es dibuixaven les cases penjades de Castellfollit, crec que mai he vist un poble tan estafador esteticament com aquest...el mires desde baix i sembla una maravella del món, si t'edinses pels seus carrers no hi trobaràs gran cosa, tot i que el casc antic no està malament, però res de l'altre món...tot i així, li tinc molt de carinyo, és el meu poble veí, hi treballo molt sovint i cada dia conec a més gent quant hi camino...
Em dirigia cap a Oix, a fer la visita mensual a un preciós camping, hotel, restaurant...m'agrada Oix, m'agrada la carretera que m'hi porta i em dona la sensació de que estic molt lluny de tot arreu, m'agrada aquesta sensació...avui tot estava verd, quant surt el sol i portem dies plovent la naturalesa ens regala color i olor...
Al costat dels meus acompanyants de taula, hi havien dues noies "hippyes"...em fa gràcia definir a la gent, que cony hippyes, portaven dos gossos deslligats, fumaven uns petes, tenien una furgo vella ben aprop i segurament vivien en alguna masia de la carretera que em porta a Oix...això és ser hippye suposo...
Hippye: persona que porta gos deslligat, que fumen petes, que tenen furgos velles i viuen a pagés...crec que defninint així em sento que m'equivoco a l'encasillar a algú, m'agrada saber que m'equivoco...com que m'agraden els gossos els he acariciat, i he parlat amb les noies, cosa que m'ha fet entendre que son persones, no hipyyes, també m'agrada saber que son persones...després m'he col.locat al costat dels tres que m'han invitat a seure...un era callat, no l'he sentit, si les noies eren hippyes, ell era tímid, apa!! ja ho he dit...l'altre ja el conec de fa cert temps, un home que m'enamora com parla, que aprenc d'ell, que la vida li ha girat l'esquena però segueix mantenint tota la classe que té incorporada de molts anys de mirar i apendre...m'encanta el seu cor, ja l'he escoltat moltes vegades i m'encanta...els cors en moments de duresa i si la base és bona, es tornen tendres, comprensius, bonics, bateguen potser amb més força que en les èpoques prosperes...l'últim és un noi que em cau bé, t'ho explica tot, absolutament tot, algú pensaria que no fa bé, a mi m'agrada la gent que em mostra la seva fortalesa a través dels seus moments dèbils, em fa agafar confiança...el sol escalfava, i les paraules d'ells ( menys les del tímid, es clar) també ho feien...
He marxat al matí de casa patint pels veíns, els havien tallat la llum, em fot mal aquestes coses i jo sense poder ajudar en res!! fot i molt!!...després m'he adonat que estava cantant tota l'estona la cançoneta de l'anunci de La Caixa, aquell que parlen de l'importància de les persones...quant estava a la fàbrica gegant que tan sols hi treballa una persona he vist que estava xiulant la cançoneta...com que l'única persona que hi treballa és el gerent, que suposo que espera un miracle, li he dit ( ja tenim confiança) que no se que cony foto cantant aquesta cançoneta...com era d'esperar ha despotricat dels bancs...m'ha anat bé per canviar La Caixa per Pixies, que sens dubte és molt més sà!!....
I al que anava, quant no tens gran cosa t'acostumes a no tenir gran cosa, és com si tot fos menys important, dic tot el que és material, és com si fins i tot, podries despendre't cada dia d'una cosa i no te n'adonaries...diferent és quant ho perds tot de cop, ja ho he viscut i és una sensació molt dura, pero si ho vas perdent de mica en mica no canvia res de la teva vida, amb això vull dir que moltes coses ens les fan apendre com a essencials i no ho son tant...l'estòmac es fa petit, no ho notes gaire, cada dia necessites menys de les coses materials i de veritat que n'hi han moltes de prescindibles, millor tenir-les es clar, però si no les tens no passa res, t'adaptes i t'acostumes...jo no tinc un moble que quedi bé al menjador de casa, si no que tinc mobles que em fan estar exactament igual que si tingués el moble ideal...espero explicar-me bé, vull dir que l'important és tenir una casa, un sostre, feina i es pot, menjar i les comoditats doncs si n'hi han perfecte i si no, t'acomodes al que tens, que també és comoditat...comoditat= acomodar-se...més o menys sona igual...
Doncs això, que cada dia tinc menys gana!!